Antigament, segons conten els més vells, hi havia costum quan arribava el mes de maig, d'anar de matinada, acompanyats d'alguns amics, a la casa de la xicona que a un li agradava, per a escampar, davant de la porta de sa casa una sacada d'herbes aromàtiques segades de la muntanya, que es coronava amb pètals de roses, que donaven colorit al verd de la murta. Era el que s'anomenava fer una enramada. A més a més, el pretendent podia anar acompanyat d'algun amic que tocara algun instrument musical, o per uns quants que formaven, tots junts, una rondalla que s'encarregaven d'amenitzar l'enramada. I en acabar el improvisat concert, els pares de la xicona, solien convidar als valents a fer-se'n una copeta o a pegar un mosset. Al llarg de la historia, han hagut enramades històriques, com aquella que varen fer, supose que pels anys seixanta una colla de paterners a una xicona, on, en lloc d'escampar a la porta de sa casa murta d'enramada, varen escampar herba per als animals. O més enllà en el temps, Ernest del Moli, al llibre de festes de la Mare de Déu dels Desemparats de l'any 1967, ens conta una historieta de cóm quan era jovenet, ell i uns quants amics varen formar una rondalla que anava per les cases, cantant i tocant. Una volta varen anar a tocar a la finestra d'una xicona anomenada Roseta, que entenem que seria una joveneta paternera templadeta. Es va posar a ploure i se'n varen anar fugint d'aquell lloc, sense donar-los temps d'acabar la cançó. Al dia següent, la mare de Roseta, li va demanar a un jove del poble, que eixa nit tornaren a sa casa a fer-li la serenata que no varen poder concloure la nit anterior. Aquell xic, anomenat Ramonet, que no sabia de què li parlava, va saber aprofitar la confusió i va anar aquella nit amb uns amics més a concloure la ronda que havien començat uns altres. Totes estes costums, que es van perdre ja fa anys i que jo no he arribat a conèixer, tornen a aparèixer hui en dia de forma renovada, per influència d'allò que s'anomena el mite de l'etern retorn, que dit d'una manera col·loquial, consisteix en que que no hi ha res de nou davall del sol, perquè, tot allò que passa, la història en general, no es desenvolupa d'una manera lineal sinó més bé cíclica, de tal manera que allò que succeeix cada dia no és nou, sinó que si investiguem una miqueta, podem arribar a la conclusió de que ja ha passat anteriorment. En el cas que ens ocupa, podem vore cóm en l'actualitat, moltes voreres amaneixen esborronades amb un grafitti felicitant un aniversari, o amb una enginyosa declaració d'amor. Es canvia la murta per un esprai de pintura, el guitarró per una descàrrega d'una cançó d'Alejandro Sanz i l'avís, en lloc de donar-li'l a la xicona de viva veu, es fa a través d'un missatge per whatsapp. D'esta manera, canvien les circumstàncies, les persones, així com el medi en el qual es produeixen. Però la finalitat és la mateixa, tant fa cent anys, com fa un dia: Intentar impressionar a aquella xicona que tant ens agrada.
