Aquells estius que no s'acabaven mai

Ara mateix estic al treball, davant l'ordinador preparant una documentació. Encara falta prou per a que arriben les vacances. I mire el calendari. Estem a meitat de juliol i la calor ha deixat de ser caloreta per a passar a ser "...i quina calor!!" Amb moviment de mans inclosos, a mode de palmito. I no puc evitar recordar temps enrere, quan des de finals del mes de juny fins a principis d'octubre era un estiu continu, on tots els dies eren festa. Eren aquells dies calorosos del huitantes i dels norantes del segle passat, en què un concloïa els estudis en acabant el mes de juny i els tornava a mamprendre a finals de setembre, o principis d'octubre. No hi havia hora per a que amaneguera. Ni tampoc per a que es posara el sol. El matí començava havent quedat amb el grup d'amics per a anar a la platja, o a la piscina per a prendre el bany, o prendre el sol, fins a l'hora de dinar. Però si era dia de platja, era costum endur-se l'entrepà de petxuga reboçada preparat per la mare i el pot de refresc per a dinar, fins a mitja vesprada, en què es replegava la tovalla i un tornava a casa, amb un cert regust a salnitre als llavis i la pell una miqueta escaldada pel sol. Si era dia de piscina, s'anava a dinar a casa, on després de dinar, amb o sense sesta, m'agradava vore la sèrie que feien a la tele pel primer canal -car no hi havia altre- a mitja vesprada. El coche fantástico, on un jovenet David Hasselhof, als lloms d'un cotxe futurista com era Kitt, que no deixava de ser un Pontiac, alegraven les vesprades juvenils amb aquelles aventures que arreglaven el món, de la mateixa manera que ho feien els més grans en converses de café. O un atrevit William Kat, acompanyat d'una jove Connie Selleca i un resaviat Robert Culp, animaven aquelles tòrrides vesprades de juliol en les que un no tenia res més a fer que aborrir-se amb aquella sèrie anomenada "El gran héroe americano", paròdia del Superman mes escèntric, i que segons pareix, algún problema de drets d'autor va arribar a tindre amb els dibuixants d'aquells còmics. Aquelles eren vesprades llargues, tedioses, en les quals, a partir de les sis de la vesprada, quan ja s'havia amagat una miqueta el sol, era el moment idoni per a tornar a quedar una altra volta amb els amics, per a anar a donar una volta, per a seure en els escalons d'algun portal amb un paquet de pipes, o a la terrassa que hi havia parada a la plaça del poble, per a xarrar dels problemes que l'adolescència sol dur darrere seu: Que els pares no em comprenen, que la xicona que a un li agradava no li feia cas... Mals de cap que són un autèntic drama en la més tendra juventut, però vists amb la serenor del pas del temps, un no pot més que recordar-ho amb un tebi somriure. Eren aquells estius que no s'acabaven mai.