Conserge

A Paterna, a la plaça del poble, al raconet que fa on estava l'hostal, al costat de l'antic ajuntament, on hi ha en l'actualitat una cafeteria, hi havia fa molts anys una barberia, la barberia anomenada de la plaça, on tots els hòmens de la contornada hi anaven a que els afaitaren, a que els tallaren el monyo o, en definitiva, a que els deixaren guapos i templats. I en aquell lloc, entre navaixes d'afaitar, tissores, pintes i colonia baron dandi fou on va passar la seua infancia José Fabado, més conegut pels xiquets de la meua generació com el conserge del Villar Palasí. A finals dels anys setanta es va inaugurar un col·legi públic a Paterna, al costat de l'estació del trenet, entre la sèquia d'Uncia i la de Montcada, anomenat Villar Palasí. Allí vaig fer pàrvuls i els huit anys de la EGB. I allí vaig passar, tal volta els deu anys més feliços de la meua vida. Pepe va canviar les tisores de tallar monyo, per l'agut sonit de la sirena que avisava  de la finalització de la classe i el començament de la següent. I va passar així, a ser el conserge d'aquell col·legi recien inaugurat. Entre les seues parets, va transcòrrer la seua vida. Es tractava d'un conserge toterreny que obria les portes de l'escola un quart d'hora abans de començar les classes, que feia sonar la sirena puntualment per a indicar que s'ha acabat la classe o que començava el recreo, que igual renyia un xiquet que s'havia portat malament o el curava d'una ferida que s'havia fet jugant al pati o el portava amb el seu vehicle propi a la mutua, per a fer-li una cura d'urgència després d'haver caigut un bac extraordinari. També s'encarregava del manteniment d'aquell edifici, de forma que igual s'encarregava de desembossar un water, reparar una finestra, purgar els radiadors de la calefacció  o agranar les fulles caduques caigudes al pati dels arbres que el circunden. En dies de pluja, obria la porta de l'escola abans d'hora, per a que els xiquets no estiguérem mullant-nos inútilment i ens feia entrar, bé al gimnàs, bé al saló d'actes, fins que era l'hora d'entrar a classe. Aleshores, anava cridant, amb veu atronadora per cursos "A ver, los de primero!". "Ahora los de segundo!".  I així successivament, per a que l'entrada fóra el més àgil posible a les aules. Tenia vivenda pròpia dins del col·legi de forma que, pràcticament, era conserge les vint-i-quatre hores del dia. De fet, una volta vaig concloure els estudis, la meua vinculació amb aquell centre educatiu era només per a anar a votar. I per allí estava Pepe, bé raonant amb algun interventor, amb els policies nacionals que custodiaven l'entrada, o consultant els llistats del cens per a dir-li a alguna persona major en quina taula electoral li tocava votar. Els dos som de Paterna i ha conegut de sempre els meus pares, però mai vaig aconseguir que em cridara pel meu nom. Sempre em deia Julio, que era el nom de mon pare, en lloc d'Alejandro. I jo, ja amb nou o deu anys, ja el rectificava, dient-li: "Jo no sóc Julio. Que sóc Alejandro. Julio és mon pare". Això va ser així durant els deu anys que vaig estar a aquella escola. Ja fa anys que es va jubilar i es va traslladar a viure a una casa pel centre de Paterna.  Alguna volta l'he vist pel carrer i l'he saludat. Retrobar-me amb ell, és retrobar-me amb un tros de la meua infantesa. I després de saludar-lo, encara em diu "Xe Julio, cóm estàs? ".