Somriure infantil

Huit del matí a una cafeteria del centre de València. Al voltant d'una taula i acompanyats d'un café, comentem tres companys de treball qüestions pròpies de la feina que anem a desenvolupar uns minuts després, acompanyat d'algun innocent xafardeig. A la taula contigua, una parella es desdejuna un café en llet i uns entrepans. No tindran a penes trenta anys. Sense ser molt fisonomista, un se n'adona immediatament que són estrangers pel seu aspecte físic: pèl-rojos amb pigues, moltes pigues rogenques a la cara. I també perquè, en estar en la taula immediata, se'ls escolta alguna paraula solta i parlen en anglés. La meua oïda no està, ni de bon tros, suficientment desenrotllada com per a distingir si, per l'accent, són de Brighton o d'Edimburg o de Dublín, però sí per a saber que parlen en anglés. Arrimat a la seua taula hi ha un carret de xiquet. I, una xiqueta, també pèl-roja, amb el monyet llis i un graciós llacet dalt del cap, deambula i juga pels voltants de la taula veïna nostra. Pels seus trets, no és necessari ser un endeví per a endevinar que és filla de la parella presumptament britànica. Mentre els seus pares es desdejunen, la xiqueta juga, assoles. Va, torna, torna a anar cap a la porta, torna a vindre cap a la taula on estan els seus pares que, entre mos i mos, controlen de gaidó a la xiqueta. De sobte mira on estem nosaltres i ens somriu. És un somriure generós, esplèndid. No entén de barreres ni de fronteres, ni de política ni d'idiomes. Dins d'aquella boqueta hi ha unes dentetes de llet irregulars que estan creixent, que fan lluir a eixa xiqueta un somriure més tendre i més innocent encara si cap. De sobte ens mira, dóna uns botets amb les seues cametes, de forma alternativa, i ens assenyala amb el seu ditet índex de la mà dreta. I, els qui estem asseguts al voltant de la taula, no podem evitar mirar-la i somriure les seues ocurrències. Fins i tot, una companya li diu cosetes boniques que, no sé si entén, però li fan gràcia, i continua somrient i fent sorolls amb la boca que ningú arriba a entendre. Mire a les taules del voltant de la nostra i descobrisc que els seus ocupants, també estan pendents de la xiqueta i les seues piruetes, no tan sols nosaltres. Se'ns fa l'hora, ens alcem de la taula i ens dirigim a la barra per a pagar el desdejuni respectiu. Quan anem a eixir de la cafeteria, diem adéu a la parella presumptament britànica. Mussiten un good bye de boca plena d'un mos d'entrepà. La xiqueta continua fent les seues gràcies. I en eixir de la cafeteria, mentre caminem uns passos fins a arribar al lloc de treball, reflexione sobre l'escena viscuda fa un quart d'hora. I arribe a la conclusió de com pot la força d'un somriure, en este cas un somriure infantil, trencar barreres idiomàtiques de tal manera que, sense entendre un idioma, eixe simple somriure pot fer entendre's a persones que viuen a la torre de Babel d'idiomes diferents, a l'idioma comú de totes les persones com és un somriure franc i sincer, com ho és el d'una xiqueta d'un parell d'anyets. Eixe somriure és, al segle XXI, una nova Pentecosta.

Afaitar

La mare de mon pare, tenia un germà fadrí que, com deien antigament de forma eufemística, no acabava d'estar aplomat del tot. Com la meua iaia Remedios tenia tres fills i, per tant mon tio Rafa tenia tres nebots, arribà un moment en què, en fer-se major l'home, es va decidir que el tio Rafa anava a viure durant quatre mesos a casa de cada nebot. Com mon pare era el nebot major, quan arribava el mes de gener, i fins al mes d'abril, vivia amb nosaltres a cals meus pares. De maig a agost vivia en ca ma tia Reme i, de setembre fins a desembre en ca ma tia Pili. Quan estava a cals meus pares, el dissabte de matí era dia de neteja personal. Dia de dutxa i d'afaitat. A la galeria del pis de cals meus pares, hi havia una cadira on seia el tio Rafa. Mon pare, eixia amb la brotxa, el sabó d'afaitar, la maquineta, que duia dins una fulleta clàssica que tallava moltíssim i una tovalla. Li posava la tovalla ben enrotllada per davall del coll, mullava els pèls de la brotxa amb aigua, els refregava per la pastilla de sabó i ensabonava la barba de tres o quatre dies del tio. Després, esmunyia la màquina d'afaitar per cadascun dels racons de la barba, fins a deixar un afaitat apurat, fins al pròxim dia, que era a la setmana següent. De tant en tant, a mon pare li agradava fer-li parlar al tio Rafa, i seia a les seues cames o en refregar-li el sabó per la cara amb la brotxa, li feia una passada per la punta del nas, o li feia un comentari graciós per a clavar-se amb ell. El tio s'ho prenia amb la resignació de qui, sabent que no ho feia amb malícia, a voltes no li feia molta gràcia. El tio Rafa, ja fa més de vint-i-cinc anys que ens va deixar i aquelles sessions d'afaitat a la galeria de cals meus pares, varen passar a la història. Quan mon pare, uns mesos abans de faltar va estar ingressat uns dies a l'hospital, vaig agafar un dia la maquineta d'afaitar elèctrica que li vàrem regalar la meua germana i jo el dia que va complir huitanta anys, la vaig carregar a la llum i el vaig afaitar. Em va vindre a la ment aquelles sessions d'afaitar al tio Rafa de la meua infantesa, i així li ho vaig dir a mon pare. Li varen fer gràcia aquells records. Estos dies ha estat el meu sogre per casa i l'he afaitat. I una altra volta m'han vingut a la ment els mateixos records d'infantesa mentre l'ensabonava: La galeria de cals meus pares, l'espill apegat amb algeps a la paret, les fulletes d'afaitar, la brotxa ensabonada i refregada per la barba de mon tio, mon pare fent-li el furguet... I mentre deixava esmunyir la fulleta d'afaitar rebutjable per la seua barba d'uns quants dies, un altre pensament m'assaltava la meua ment: Ahir era mon pare qui afaitava a mon tio Rafa. Hui sóc jo qui afaita a mon pare i al meu sogre. Demà, qui m'afaitarà a mi? I un calfred gelat ha recorregut la meua esquena.

Mòbil perdut

Un dia més, m'he alçat de bon matí per a anar a treballar. Després d'arreglar-me, vestir-me, desdejunar-me, eixir al carrer i anar cap al cotxe, tot per eixe ordre, una volta he encés el motor de l'automòbil, m'he palpat les butxaques del pantaló, davant d'una inquietant evidència, que és que no duia el mòbil damunt. Mentre encenia el motor del cotxe i començava a rodar, he mamprés a pensar si l'havia perdut, o si me l'havia deixat a casa. El primer que he fet ha sigut fer memòria de quan havia sigut l'última volta que l'havia agafat per a fer ús d'ell. I de seguida m'ha vingut a la ment la bucòlica imatge d'estar palpant la pantalla i d'estar dins de les xarxes socials un parell d'hores abans, al mateix lloc on tot el món sol fer eixa mateixa operació a primeríssima hora del matí. Llavors he pensat que no l'havia perdut, la qual cosa m'ha tranquil·litzat prou. Mentre canviava de marxa i accelerava, he començat a fer memòria d'on me l'havia deixat. Sempre hi ha quatre o cinc llocs on solc deixar a casa el mòbil. Si no està en cap d'eixos llocs, pràcticament, ja el done per perdut: O bé al banc de la cuina davall del microones. O bé damunt de la taula de la llibreria. O bé al servici, al costat de la pica. O bé damunt de la taula del menjador, o de la tauleta baixa que hi ha davant del sofà, on solem vore la tele. En parar a un semàfor en roig, una volta ja pràcticament localitzat el mòbil a la meua ment i ja quasi a punt d'arribar al lloc de treball, el dubte que m'ha brollat a continuació, ha sigut el següent: Què faig? Torne a casa pel mòbil? O vaig directament al treball sense el telèfon? Si vaig a casa i l'agafe, el tindré tot el dia al meu servici, per a rebre telefonades que espere, tant del treball com personals, i també per a fer aquelles telefonades que realment necessite fer. Però sé que arribaré una miqueta més tard al treball. No hi ha novetat, perquè eixe temps perdut, en acabant el recuperaria. Si deixe el mòbil a casa, arribaré a hora al treball. Però estaré tot el dia donant-li voltes al fet de no tindre el mòbil a la mà i amb l'ansietat de no saber si m'ha arribat alguna telefonada precisa, fins a la vesprada que arribe a casa. Probablement no hi rebré cap. Però, i si rep alguna telefonada precisa i que no agafe en el moment que realment era precís? Després d'estar pensant-ho una estona, dos semàfors més enllà, al final he pegat mitja volta i he tornat a casa de nou. He pujat a dalt. L'he buscat i l'he trobat. Estava a la butxaca del batí d'estar per casa. Amb la troballa, he tornat invicte al treball on ja m'he posat a fer les meues tasques. Però mentrestant, en el camí de casa al treball, he començat a pensar en la importància de les noves tecnologies a la nostra societat, en com ens poden fer anar de cap en el moment més inoportú i en com podem estar de venuts si no portem damunt el telèfon mòbil, que ens acompanya fins als llocs més inversemblants de la nostra vida.

Fotografia: https://www.cibercorresponsales.org/perfiles/snoopy/blogs/los-m%C3%93viles