En esta nova entrada al blog Escriure
per a ningú, tenim esta setmana el plaer d’entrevistar al poeta Alexandre
Navarro. Nascut a Nàquera el 1972, en l’actualitat és professor de valencià a
l’institut de Xiva (la Foia de Bunyol). Acaba de eixir a la llum el poemari “El
tren i la torre”, publicat per Onada Edicions. Amb ocasió d’este fet, Alexandre
Navarro respon a les nostres preguntes sobre l’obra i l’autor.
1.- La infantesa és el motor de les persones. Som com som perquè hi ha
algun fet a la nostra infantesa que ens ha influït en la nostra manera de ser i
que es projecta en la nostra forma present d’actuar. M’agradaria començar demanant-te
que ens contares un record de la teua infantesa.
És difícil triar un record,
un sol record. La pàtria dels escriptors és la nostra infantesa. I la meua
infantesa té lloc en un poble que ha canviat moltíssim. Era un poble petit i
predominantment blanc, blanc de calç. Tot ha canviat molt i no necessàriament
com m’hauria agradat. El record que em demanes és la memòria d’uns anys en un lloc
que vist des d’ara quasi sembla arqueologia... I tan sols han transcorregut
trenta o trenta-cinc anys! No és difícil sentir-se de vegades com a viatger en
la pròpia pàtria i per això la memòria té un somriure agredolç.
2.- Professor i poeta… La teua formació és més aviat jurídica, car ets
llicenciat en Dret per l’Universitat de València. Exerceixes, però, de professor
de valencià a l’institut de Xiva. Què et consideres més, un operador jurídic amb
vocació de poeta o un escriptor amb estudis jurídics?
Tan sols em considere
Alexandre Navarro, que ja és bastant complicat de vegades. Al llarg de la meua
vida he tingut la sort de desenvolupar la meua activitat professional en camps
molt diversos que m’han ajudat a tindre, crec, una visió més àmplia de tot allò
que ens envolta. Aquest fet m’ha enriquit i m’ha permès viure diguem-ne
diverses vides en una de sola.
3.- Com et ve la vocació d’escriptor?
No sé si em vingué o jo vaig
acudir-hi. En un moment determinat, després de llegir compulsivament des dels
nou anys d’edat, sentí l’impuls d’expressar-me, jo també, per escrit. El primer
que vaig publicar fou algun article a la revista del meu institut del CEI de
Xest, a la Foia de Bunyol, on estava internat. L’origen, doncs, cal cercar-lo
en els llibres llegits i el desig d’imitar-los. De fet, el primer llibre que
tinc consciència d’haver llegit és una adaptació infantil de la Ilíada,
que un company portà a classe a 3r d’EGB, quan teníem 9 anys. Estava il·lustrat
amb imitacions de figures negre i vermelles de ceràmica grega. Vaig restar
fascinat. Supose que aquella fascinació m’exigiria amb el temps formar part
dels creadors d’aquella meravella. Des d’aleshores, des d’aquell descobriment,
estic sempre a prop dels llibres i m’acompanyaran sempre, com a escriptor i,
sobretot, com a lector.
4.- I concretament com a poeta?
A 3r de BUP, als 17 anys, la
professora de Valencià ens féu llegir per imperatiu acadèmic l’antologia
d’Estellés que havien realitzat Jaume Pérez Montaner i Vicent Salvador. Tinc
encara aquell volumet a casa, editat per 3i4. A mi la poesia em disgustava,
m’espantava el malbaratament de paper que suposava dedicar una pàgina sencera a
tres o quatre versos. Una antologia de García Lorca que tenia mon pare entre
els seus llibres havia despertat aquesta animadversió pueril en els meus anys
d’infantesa. Preferia la narrativa o la biografia. Doncs bé, just el dia en el
què complia 17 anys, vaig fullejar aquella obra d’Estellés i, ves per on,
l’exemplar s’obrí per la pàgina 87, que conté el sonet 34 d’El gran foc dels garbons. Aquell poema, trepidant, acaba amb
l’esment del meu poble, Nàquera. Em vaig dir, ple d’un local orgull patriòtic,
que si se’n parlava del meu poble, seria interessant. I em vaig capbussar. Fou
una commoció absoluta. Al cap de pocs mesos ja intentava imitar l’Estellés.
5.- Quin és el teu racó favorit per a escriure? Què et mou a escriure?
No tinc temps per a racons
favorits, encara. Porte sempre amb mi un quadern i allà escric idees, imatges,
indicis... A qualsevol lloc. Sobre la motivació per a escriure, crec que és la
necessitat que sent de compartir la meua visió del món i de les circumstàncies
que m’han estat donades a viure.
6.- Fins a quin punt la teua experiència personal influeix en tu a l’hora
d’escriure?
En una gran proporció, sens
dubte. Si escric sobre l’amor és perquè estic enamorat: no es tracta de cap
exercici retòric. I així amb la resta de sentiments. En el meu cas, la
literatura és la projecció de l’escriptor, més o menys matisada per les
lectures i encara aquestes com a instrument, com a estil, com a eina. Ara bé,
existeixen molts models de relació entre la vida i l’escriptura i tots ells són
vàlids si el resultat és el que cerca l’autor.
7.- Cóm definiries el teu estil poètic?
Potser resulte una definició
utilitària, però m’agrada pensar que els meus lectors sabran reconèixer-s’hi en
major o menor mesura en allò que escric.
8.- Quines influències recull la teua obra poètica?
Moltes, molt diverses i en
contínua evolució, com la persona i les seues circumstàncies. El primer autor
que vaig conèixer fou Estellés, com ja he dit. Després vindrien els poetes
arabigovalencians, en la versió de Josep Piera, que foren el pòrtic a la lírica
andalusina i àrab en general. D’aquest autor, en concret, el llibre de Maremar
seria molt important per a sentir-me capaç d’escriure, semblantment a Les
dones i els dies de Gabriel Ferrater. Hi
ha, també, una obra excepcional, que és Pietà, d’Antoni Ferrer que esdevingué una revelació en més d’un sentit.
Enric Sòria, que m’impressionà i segueix sent un model molt apreciat. També
autors llatins, especialment Marcial, Juvenal i Catul. Molt especialment cal
destacar Kavafis, Fernando Quiñones i Borges. També m’ha influït molt a nivell
literari el plantejament moral i cívic de Marc Granell.
9.- Des de “Quina lletra caldrà escriure’t / confús de llengua i tèrbol
d’enteniment?”, fins a “L’amor de tu / com una campana / dolorosament
badada...” han passat ja vint-i-cinc anys. Recordes quin va ser el primer
poema que vares escriure?
No el recorde, devia ser
bastant llastimós. En qualsevol cas, li dec gratitud perquè sense ell no
haurien arribat els altres i no hauria pogut descobrir tot el que la literatura
m’ha donat com a autor. Vull destacar molt el fet que escriure m’ha permès conèixer
i poder gaudir de l’amistat amb persones realment extraordinàries. Aquest és el
premi ocult, i no menys important, de l’escriptura.
10.- Quin fou el primer premi que vares guanyar? Què recordes?
Fou un accèssit als premis
DISE que organitzava el Servei d’Informació a l’Estudiant de la Universitat de
València. El guardó consistia en 20.000 pessetes [120 €] i
la publicació en una elegant plaquet col·lectiva. Fou emocionant i ho recorde
amb molt d’afecte. Allà hi vaig coincidir amb persones amb qui forjaria una
amistat que encara perdura, com Lourdes Toledo o Benjamí Súnyer.
11.- A aquell primer premi, li’n varen seguir un bon grapat, com el Ciutat
de Tarragona, el Mar Granell de la Vila d’Almussafes, el Josep Maria Ribelles
de Puçol o el Ciutat de Vila-real, entre d’altres. De sobte observem una parada
en la teua activitat literària, almenys en la seua dimensió pública. Es va
tractar d’una parada tècnica, d’una parada biològica o, com fan els llauradors
quan plou, que en no poder anar a l’horta per estar el terreny enfangat es
dediquen a pelar cacau o dacsa a l’andana?
No hi ha cap raó misteriosa
ni mística. Durant aquests anys d’aturada literària com a escriptor, que no com
a lector, em vaig dedicar a d’altres coses i no sentia la necessitat d’escriure.
De fet, creia que no escriuria mai més i ho havia assumit com una etapa, una
més, tancada. Després, canvien les circumstàncies vitals i recuperes el camí
del full en blanc.
12.- Amb “Encesa fotografia” reprens l’activitat poètica després
d’uns quants anys sense publicar poesia. Es té la mateixa il·lusió als vint que
als quaranta quan hom s’enfronta al paper en blanc?
13.- Fins ací arribà la riuada és una frase que, de forma
sistemàtica, apareix escrita a una sèrie de plaques que s’han col·locat a
determinats edificis del centre de València per a indicar fins a quina altura
va arribar l’aigua en la riuada de 1957. Aquesta, fou una frase que, quasi en
forma de mantra, et va acompanyar en la composició del teu anterior poemari, Encesa
fotografia, per a manifestar que et venien els versos a la ment com si es
tractara d’una riuada. En la composicio d’aquest nou poemari que ara veu la
llum, El tren i la torre, t’ha acompanyat alguna frase o alguna
expressió d’aquest tipus?
M’agrada creure que ha
passat la riuada i ara tan sols perdura la humitat i la sentor profunda de
l’aigua, amb el fang fèrtil que deixa l’aigua tèrbola de les passions, humanes
o meteorològiques. No he detectat cap mantra dins aquest llibre, tot i que
algun lector més atent que no jo potser puga fer-ho. Em diverteixen les bromes
del meu subconscient.
14.- Ara parlarem del teu últim llibre. Publicat per Onada Edicions, a El
tren i la torre observem dos elements: per una banda el tren, el conegut trenet,
i per una altra la torre, la torre Bofilla. Sempre es busca en poesia un títol
que enganxe per la seua complexitat i per la seua abstracció. En el teu cas, es
tracta d’un títol senzill, quotidià i que enganxa per la seua claredat. Quina
relació hi ha entre el tren i la torre?
Segons Josep Porcar, el tren
simbolitza l’amor, el viatge, l’ímpetu. La torre, per contra, la realitat,
l’obligació, el deure. Dos símbols: el moviment contra l’estatisme. Em sembla
una bona explicació.
15.- El poemari es divideix en dos parts: una primera, anomenada El tren
i la torre, que es compon de trenta-cinc poemes, i una segona, anomenada Quadern
dispers, de vint-i-set. Són poemes curts, aparentment senzills, però que
darrere de la seua senzillesa s’amaga tota la substància d’allò que ens vols
transmetre.
Efectivament, he pretès
reduir al màxim el poema, sintetitzar el que volia dir. De vegades, però, encara
he cedit davant la força del discurs narratiu. El proper llibre caminarà per
ací.
16.- Amb ocasió de la publicació del teu llibre, hem tingut ocasió de
llegir un bon grapat de crítiques cap al teu llibre. Totes favorables i totes
escrites amb molta estima. Manel Alonso a www.sonsdexaloc.cat, dedica tota una
columna per a fer la crítica del teu poemari. Una crítica excel·lent, on diu
que Els poemes són concisos, aparentment senzills i diàfans, breus com
l’esclafit d’una idea brillant. Ramon Guillem a la Cartelera Túria
manifesta, en parlar d’El tren i la torre, diu que ens parla de l’amor i del
paisatge, d’un món interior expressat a traves d’uns versos llampants i acerats.
Què et pareix l’acollida que ha tingut el teu poemari?
Estic molt content i agraït
per la favorable recepció de l’obra, de veres. No m’ho esperava. Després
d’escriure un llibre no espere res. Tanque aquesta etapa i em sent alliberat
per a iniciar altres projectes.
17.- Cóm veus la poesia valenciana i en valencià?
Estic sorprès i satisfet per
l’abundor i la qualitat. Vivim un moment molt especial. Hi ha molta il·lusió i
ganes per fer les coses bé, per contribuir a l’eixida del període d’ombres que
hem viscut durant tants anys. Crec que volem recuperar l’orgull de ser
escriptors valencians i d’exercir l’ofici amb dignitat, reconeixement i
arrelats a un poble representat per les seues institucions. Seria exagerat
afirmar que veiem la llum a l’eixida de les catacumbes, però és terrible i
significatiu que qui durant anys ens ha governat ara es passege pels jutjats. Al capdavall, el
que no ens mata ens fa forts... Per tant, estem més forts que mai.
18.- Fa un temps vares mostrar públicament a través de les xarxes socials
el teu desacord en llegir una entrevista feta a Sam Abrams, on aquest deia que
“després de Miquel Martí i Pol, no hi havia cap poeta nacional que en pugui
ser el successor, perquè els noms possibles només representarien una de les
línies de treball de les moltes que hi ha obertes actualment”. A
continuació nomena a una sèrie de poetes entre els quals no n’hi ha cap de
valencià. Realment no en tenim cap d’autor que paga la pena –la qual cosa dubte
moltíssim veient l’alt nivell d’autors valencians que en l’actualitat hi ha- o
és que a Catalunya només es miren el melic sense tindre en complte les
perifèries?
D’entrada, el concepte de
poeta nacional potser és d’una altra època, em recorda el patró d’un poble o a
l’estendard municipal. El “poeta nacional” no pot ser el Penó de Santa Eulàlia
o el Penó de la Conquesta de la literatura catalana. Tenia el seu sentit en
temps de Jacint Verdaguer o contra Franco, posem per cas, però ara no li veig
massa funcionalitat. Des de la cordialitat amb Sam Abrams, que l’aprecie molt i
des de fa molts anys, no puc compartir la seua apreciació. Enric Sòria, Antoni
Ferrer, Marc Granell, Josep Porcar i molts d’altres –que em perdonen si no els
esmente tots, per favor- són d’un altíssim nivell i no és que paguen la pena,
sinó l’alegria i el goig de llegir-los, de fer-los nostres. Tampoc podem
confondre l’apreciació d’una persona en un moment determinat amb la tendència
que puga donar-se a un país, si és que existeix una única tendència de l’Ebre a
les Alberes o del Sénia a Guardamar, cosa que dubte.
19.- Com augures el futur de la poesia en la nostra llengua?
El futur de la poesia en
català és com el de qualsevol altra llengua: sempre a punt de morir i sempre
viva, reviscolada i triomfant per damunt del temps i les circumstàncies.
Constantí Llombart ja parlava dels “fills de la morta viva”... Segle i mig
després de tan feliç auguri ací estem, amb les veles plenes de força.
20.- Cóm et veus d’ací a vint o trenta anys, des d’un punt de vista
literari?
M’agradaria haver escrit
novel·la i, permet-me la vanitat, les meues memòries. És un gènere que
m’interessa molt, del qual crec que he après bastant, i m’agradaria
contribuir-hi en les meues modestes possibilitats. Segur que hi ha algun
desficiós o desqueferat a qui li vindrà de gust escoltar algunes de les
històries que he viscut o que m’han contat. Constitueix el diàleg perpetu amb
els morts, les veus que ressonen sempre en la nostra memòria col·lectiva.
22.- Atès el gran èxit que està tenint el teu poemari, ja estàs pensant en
projectes futurs? Què ens podries avançar?
Tinc un llibre d’haikus en
procés de revisió. En aquests darrers anys, la sensibilitat de l’haiku m’ha
resultat molt útil com a vehicle expressiu. Després crec que seguiré amb els
poemes més aviat narratius que durant molts anys m’acompanyaren.
Des d’estes senzilles lletres, no podem tindre més que paraules d’agraïment
cap a Alexandre Navarro, per la seua acollença i per haver-nos dedicat una
estona del seu apreciat temps.
