El carro de Febo, una volta més li ha donat una nova volta al sol. I ja en van quaranta-nou. Quaranta-nou paraules. Quaranta-nou somriures. Quaranta-nou pensaments. Si l'edat de les persones fora equivalent a les estacions meteorològiques, ara mateix estaria en ple mes d'agost, quan els dies són bons, però ja comença a notar-se en la llunyania, que mamprén a acurtar una miqueta el dia quan arriben les nou de la vesprada. A punt de xafar el llindar dels cinquanta, després d'haver viscut una infància feliç, una entretinguda adolescència i una joventut idíl·lica, arribe a eixa etapa de la vida en la qual una volta ja no estan entre nosaltres els dos pilars de referència en la vida d'un, com són els pares, un ha de prendre decisions importants que fins fa quatre dies, eren altres els que les prenien per un mateix. Comença aquella etapa de la vida que podríem denominar de plenitud, en la que, des de la talaia dels no massa anys que s'han viscut, un mamprén a vore les circumstàncies de la vida amb una certa serenor i una certera calma, abans de parlar, d'actuar o de fer, sense l'exaltació que la joventut primerenca porta sempre darrere seu. És el moment en el qual un descobreix la dolça aspror al paladar d'una copa de vi en un capvespre apetible al costat de Carmen, en la tranquil·litat d'una vesprada de dissabte en companyia d'una pel·lícula mediocre -com més mediocre, millor-, un bon llibre -com més bo, millor-, assegut al sofà de casa. Arriba el moment en què un observa com les noves generacions van escalant aquells somnis que jo mateix escalava quan tenia la seua edat, dels quals alguns vaig aconseguir i alguns altres es varen quedar al marge del camí, en alguna revolta més o menys llunyana. El mateix pas del temps és el que deixa enrere versos com Soy llena de gozo, de Gioconda Belli i li dóna raó de ser a poemes com No volveré a ser joven, de Jaume Gil de Biedma, o la Sonata de Isabel, de Vicent Andrés Estellés. Però continuen tenint plena vigència la saó de poemes com Hija de la mar, de Vicente Aleixandre, o Colligo virgo rosas, de Francisco Brines. És temps en el que un goja del sediment de l'experiència d'autèntics himnes personals, com el Cadillac Solitario de Loquillo y los Trogloditas, o el Sunday, bloody sunday, de U2, però també beu de l'aigua fresca de cançons com Mi religión de Nil Moliner, o Mon amour, de Zzoilo i Aitana. Només demane a Déu continuar tenint la curiositat d'un xiquet, suficient per a continuar descobrint les circumstàncies noves que la vida m'oferisca, la creativitat d'un jove, necessària per a escriure allò que les inspirades musses em xiuxiuegen a l'oïda i, sobretot, que cada dia nou que comence de bon matí, continue tenint la il·lusió motivadora per a mamprendre tot allò que tinc previst dur a terme al llarg del dia nou que comença.
