L’oblit és la pèrdua temporal o permanent de la capacitat de recordar, reconèixer o actuar en relació amb el que s’ha aprés. Un s’oblida d’allò que no vol recordar, que vol fer desaparèixer de la seua memòria, així com de la memòria dels demés. La sentència de la Unió Europea de juliol de 2014 per la qual s’obliga a la pàgina Google a esborrar enllaços de contingut personal al seu buscador quan l’usuari al qui es refereix així ho demane, i que li propicie una sèrie de perjudicis de qualsevol tipus, fou una porta que va obrir limitacions al món de la Informàtica, car desenrotllant tots estos conceptes ha aparegut publicat al BOE el Codi del Dret a l’Oblit a desembre de dos mil catorze. Tot començà quan una persona es va queixar davant l'Agència Espanyola de Protecció de dades, perquè Gooble indexava a dos articles que parlaven dels seus deutes passats. Pagats els deutes, el fet de que al posar les seues dades al buscador de Google, encara continuaren apareixent les seues dades sobre els deutes ja extingits, va ser considerat per dit usuari com un greu perjudici per a la seua vida diària. Com a conseqüència, han aparegut al mercat, com si foren bolets, diverses empreses que s’encarreguen de fer desaparèixer de la xarxa allò que un vol oblidar, o que voldria desapareguera de la faç de la terra. De fet, fins i tot alguna mercantil hi ha arribat a afirmar que serien capaços de fer desaparèixer a la volta d’uns anys de la xarxa, fins i tot tota la informació que hi ha al voltant de l’assumpte Bàrcenas. I aleshores un es planteja, com ja s’han plantejat altres: Si eixe dret a mantindre la privacitat d’un ha d’estar renyit amb el dret a la informació. I així, ha de prevaldre el dret a tindre una informació veraç, encara que açò faça menyscabar l’honra d’alguna persona? O pel contrari, ha de prevaldre el dret a la intimitat personal per damunt del dret a que els demés se’n assabenten de qualsevol fet que ens perjudique o que ens afecte com a societat? En este cas hi haurien dos drets fonamentals en litigi: Per una banda, el dret a la intimitat personal, familiar i a la pròpia imatge. Per una altra, el dret a una informació veraç. I, encara que hi haja jurisprudència constitucional ja dictada al respecte, pensem que ni és bo que a qualsevol persona se li òbriguen tots els budells als mitjans de comunicació emparant-nos exclusivament en el dret a eixa informació, ni tampoc és bo que, emparant-nos en el dret a la intimitat, ens quedem sense una informació rellevant per a tota la societat. Com dirien els nostres antics: Com en tot, sempre hi ha un mig i dos vores.
