Una tasseta de malta.

Ja fa un temps vaig entrevistar a una persona de Paterna per a obtindre informació per a escriure un article per al llibre de festes. Es tracta d’una dona de mitjana edat que ocupa un lloc destacat dins de la festa religiosa paternera. El seu iaio va ser clavari major ja fa molts anys i, en preguntar-li que em contara algun record de la seua infància, va canviar el to formal de la conversa per a exclamar un “ai” de complicitat, i va afegir a continuació “Perdona, pero es que lo que te voy a contar no tiene nada que ver con lo que estamos hablando. Pero es que el recuerdo que me ha venido de mi abuela es que no he probado unas patatas fritas y unos huevos fritos como los que hacía mi abuela”. I a continuació em va detallar quan de bons estaven aquells ous fregits amb aquelles creïlles fregides de guarnició, amb allets inclosos.

Tots guardem a la nostra ment i al nostre cor un record especial dels nostres iaios, especialment els més jovens que, per circumstàncies de la vida han compartit més temps amb ells, fins i tot més que amb els seus pares. I especialment en estos temps en els quals la societat nostra ha avançat de tal foma que un iaio de setanta anys pareix que en tinga cinquanta de fa més de mig segle, amb més vitalitat, amb ganes de sentir-se útil i amb moltes activitats d’oci destinades especialment per a ells, després d’haver viscut tota una vida de patiments de tot tipus.

Ara mateix, tanque els ulls i em va a la ment el record d’una tasseta de malta de la marca “El Miguelete” que he comprovat que encara en venen a les botigues, fumejant encara i amb una miqueta de bromera per damunt, en ca la meua iaia, al mateix temps que miràvem el que feien a la tele, en un televisor en blanc i negre, el qual, per a encendre’l, hi havia que polsar un botó que hi havia a una caixeta annexa i esperar uns cinc minuts a que es veren les imatges a la pantalla. Mentrestant, el fumet de la malta continuava ballant amb un baf continu, mentre, glopet a glopet, anava bevent-me-la, moltes voltes acompanyada d’una galeta o d’una valenciana estovada.

Mai sabré el secret d’aquella malta que bevia a ca la meua iaia. Però ma mare en feia a casa i no tenia el mateix sabor. Tal volta seria l’aigua? No crec, perquè viviem a una distància de a penes uns cent metres. Seria el perol on es guardava? Seria la proporció de l’aigua i la malta? O les bullides consecutives? No ho sé, però he de confessar que no he tornat a tastar una malta com aquella que en feia la meua iaia.

Mòbil nou.

M'he fet amb un mòbil nou. El que tenia, ja estava una miqueta  vell, gastat, palpat i no sé quantes coses mes i al final m'he decidit a fer-me'n amb un de nou. Es tracta d'un aparell dels que només li falta parlar, de tantes funcionalitats com té. I moltíssimes més que es poden descarregar. Té connexió a internet,  GPS, càmera de fotos de 5 megapixels, ràdio,  marcació per veu, calculadora, gravadora de veu, llanterna, accés  a xarxes socials, Office,...  Es tracta d'un smartphone el qual perfectament podria agafar un poal i un motxo i et rentaria tota la casa. Però amb totes estes funcionalitats que tenen els mòbils nous, ens hem oblidat de la funcionalitat més important que ha de tindre un telèfon, que és la de parlar amb els demés. En definitiva, comunicar-nos. Perquè amb açò de les noves tecnologies aplicades a la comunicació, podem vore que, efectivament, la immediatesa i la instantaneïtat en allò que es diu es una avantatge molt gran. Però realment hi ha comunicació? O a la fi, allò que realment hi ha no és més que un soroll de llaunes i de pots al qual arriba un moment que ens habituem i ja no en fem, de cas?. Realment, tots estos aparells deurien servir-nos, no tant amb la finalitat de comunicar-nos en si, sinó com a un mitjà que ens facilite la comunicació entre les persones, darrere d'una tassa de cafè, o d'un dinar, per exemple. I em ve a la ment aquell poema de Bertol Bretch que diu "General el teu tanc és més fort que un cotxe / arrasa un bosc i esclafa cent homens/ Però té un defecte: / Necessita un home". I és que, al final, comprovem que els telèfons mòbils i en definitiva, tota la tecnologia aplicada a la comunicació, siga el que siga el suport físic en el que es desenvolupe la comunicació, els omplim de tot tipus de programes informàtics existents en el mercat, tant si els necessitem com si no els necessitem: per a dur la comptabilitat personal, per a compartir fotos, per a saber l'oratge que farà demà, per a composar música, per a aprendre a fer punt de ganxo... Però se'ns ha oblidat la funció més important i per a la qual es va inventar el telèfon: per a facilitar la comunicació entre les persones.

Virgen de la Pas, 2.0.

 El dissabte passat día cinc de juliol va ser la coronació canònica de la Mare de Déu de la Pau, patrona del Villar. Es tracta d'una efemèrides d'estes que només es produeix una volta en la vida i  en la qual els villarencos s'han volcat d'una manera incondicional pintant els carrers, adornant les façanes, penjant banderetes i guirnaldes... i en definitiva, engalanant el poble com requereix un esdeveniment d'estes característiques. Cada època té els seues formes de transmetre els fets que van succeïnt i, en vore com, al pas de la Mare de Déu, tothom treia el seu mòbil i li fèia una fotografia com a record, m'imaginava jo cóm hauria segut la divulgació d'este fet si haguera ocorregut en un altre temps. Probablement si haguera ocorregut en un altre segle, hauriem tengut el testimoni oral dels antics, que s'hauria transmés de pares a fills, en forma de rondalla, com és el cas de la leyenda de "Los tres peregrinos y la Virgen de la Paz". Si la Coronació s'haguera dut a terme a principis del segle vint, probablement hi haguera hagut algun  fotògraf ambulant que hauria fet alguns daguerreotips que hui en dia il·lustrarien quasi totes les portades dels llibres de festes. Si haguera segut a mitant de segle vint, tal volta alguna càmera fotogràfica werlisa haguera captat tan important fet, de forma que a molts àlbums de fotografies de les cases hi hauria alguna que ens parlaria de tan magne episodi. Si haguera segut als anys setanta, tal volta hi hauria hagut algú que de forma altruïsta hauria grabat amb una càmera super8, els solemnes moviments de l'arquebisbe en qüestió, de forma que, en dies determinats de l'any encara es projectarien aquelles imatgens a alguna paret emblanquinada d'alguna casa villarenca, abans o després de la projecció de la Primera Comunió del xiquet o de la boda de la neboda. Si haguera ocorregut als anys huitanta o noranta, les càmeres de fotos rebutjables així com les càmeres de video de tots els tamanys haurien envaït el huerto del Señor, tot i buscant la millor perspectiva com a record per a la posteritat. Però l'esdeveniment s'ha dut a terme als inicis del segle XXI,  en l'era de les telecomunicacions cibernètiques en què, encara no ha passat un fet, ja s'ha convertit en viral dins de les xarxes socials.  En este cas, a diferència d'altres èpoques, la comunicació té un caràcter instantani. Perquè qualsevol persona, a qualsevol lloc del món pot seguir pràcticament a temps real qualsevol esdeveniment. Inclosa la coronació de la Mare de Déu de la Pau, patrona del Villar.

La soledat

L'altre dia varem passar per la porta de la llar del jubilat que hi ha un carrer més enllà de ma casa. Allà només entrar, al hall, a ma dreta, al costat de la porta que hi ha per a entrar a la sala de ball, a la vista de tothom, inclosos aquells que passejàvem pel carrer, hi havia colgat, a mena de cartell, com el que reclama l'atenció dels demés perquè ha perdut un animalet de companyia, o, fins i tot, com una espècie d'esquela, la imatge que adjuntem a esta entrada. La primera impressió ha segut de incredulitat. La següent, d'escepticisme. A continuació un pensament graciós m'ha envait el cervell, per a concloure en un sentiment de certa llàstima. He observat que hi ha hagut persones, especialment dones, que s'han acostat per a vore la fotografia i interessar-se per la persona en qüestió. En una paraula: per a alcahuetejar. La reacció de qui ho llegia era, en uns de gràcia i en altres, de indiferència. I aleshores m'han vingut a la meua ment dos moments pareguts viscuts quan era adolescent. L'un fou quan vaig escoltar per primera volta el refrany "Els vells, les rates juguen en ells". I li ho vaig escoltar a un tio meu, ja major, que vivia temporades de l'any a cals meus pares. L'altra fou una volta que davant de mi, un home li ha donar el pesame a un altre perque feia uns quinze dies va faltar la seua dona. I al preguntar-li que cóm estava, li va contestar que malament. I que sobretot s'enrecordava de la seua dona quan arribava a poqueta nit i es veia dins de les quatre parets de sa casa a soles, i quan de llargues se li feien les nits sense la compañia de la seua esposa. Tant una circumstància com l'altra em varen fer que pensar i em varen impressionar estes dos vivències de la meua època d'adolescent. Ara, ja a mitant camí de la meua vida, l'altre dia, en llegir aquell full al hall de la llar del jubilat del meu barri, em varen vindre al pensament aquelles dos experiències viscudes. I vaig vore que, encara que passen els anys, les circumstàncies es repeteixen. I un dels problemes als quals ha de fer front la nostra societat, especialment en allò que fa referència als més majors és a la soledat. I no deixe de pensar en cóm de injust que és el món este amb les persones majors.