Este diumenge passat, va fer vint i tres anys que Vicent Andrés Estellés ens va deixar. I va deixar òrfena la poesia valenciana, amb el seu estil personal d'escriure. No, no vaig a mentir i dir que el vaig conèixer i que varem ser grans amics, perquè no fou així. De fet, no vaig coincidir amb ell crec que mai. Però revise la meua senzilla biblioteca personal, i repase, amb els dits, un llibre anomenat "L'hotel París", un xicotet opuscle d'unes cinquanta pàgines, que vaig adquirir al principi dels anys noranta, quan començava a escabussar-me en el delicat món de la poesia. Es tracta d'un poemari escrit als anys cinquanta. L'autor no deuria tindre més de trenta anys i, entre aquells primers versos seus, s'esmunyien una sèrie de sentiments, dirigits a una tal Françoise, o persona indeterminada en una segona persona intimista, on fa partícep al lector d'aquelles circumstàncies pròpies que li peocupaven a l'autor i, per extensió, a la societat que l'envoltava: la fam, la por, el desig, la passió, l'amor per la terra... Bé, deia que repassant eixos primers versos del nostre benvolgut poeta, veig, a la primera plana del llibre, com un esborrany, una signatura i una dedicatòria. I una data i un lloc. En eixa primera plana, que ja comença a engroguir-se pel pas del temps, llisc: "Per a Aleixandre, amb una abraçada de Vicent Andrés Estellés. 27-1-92. Valéncia ". Escrit amb una cal·ligrafia de qui ha estat anys i anys escrivint a mà i a màquina d'escriure de les antigues. De nit i de dia. Amb estilogràfica o amb llapissera. Tant se val. Aquell famós any de 1992, em trobava en segon de carrera. I entre tema i tema de dret penal, m'iniciava en la lectura d'un madur Estellés, que de tant en tant eixia en algun mitjà de comunicació local. "Las fuentes del Ordenamiento Jurídico són la ley, la costumbre y los principios generales del Derecho". "M'agrada molt el pimentó torrat, tallat a tires. Raone llavors, distret, amb els productes de la terra...". Aquell hivern de 1992, va aparèixer publicada al telenotícies de Canal Nou la notícia següent: que el poeta Vicent Andrés Estellés havia estat ingressat a l'hospital Arnau de Vilanova de València, a conseqüència d'una caiguda que havia patit per culpa d'una galeta. I les casualitats del món varen fer que el metge que l'havia atés en urgències era company meu de facultat, metge de matí, estudiant de dret per la vesprada i exemplar marit i pare de família de nit així com els caps de setmana. Ell va ser qui em va aconseguir l'autògraf del nostre poeta. I ara, vint i quatre anys després, encara recorde aquella timidessa pròpia dels deneu anys que em va impedir ser jo mateix qui aconseguira aquell estimat autògraf i haver tingut la possibilitat de conèixer a un dels poetes més grans del segle vint.
