Una volta més són els diaris els qui em donen peu a escriure una entrada al meu blog. I és que el titular que llisc a la premsa és que el local on es trobava la discoteca "Arena Auditorium" serà a partir de l'any 2015 un supermercat. I no done crèdit al que estic llegint. Arena va començar sent la discoteca Pachá. Era a principis dels huitantes. I concretament un vint-i-nou de desembre de 1983, va començar la seua trajectòria com a discoteca, primer com a Pachá i després per una qüestió de marques enregistrades, ja definitivament com a Arena Auditorium.
Què feia d'esta sala de ball que fora diferent? Tal volta la seua ubicació. O tal volta la seua construcció en un edifici antic anomenat popularment com "la patatera" i conegut pels antics per haver segut en el seu temps un magatzem de creïlles -Creïlles Bayarri-. O tal volta per la seua grandària, la seua amplitud i pels seus mitjans tècnics, que va fer d'esta sala no tan sols una discoteca, sinò que, a més a més va ser sala de concerts on, des del set de gener de 1984 que va actuar Alaska i Dinarama, varen passar per aquell lloc tots els millors grups de música de pop i de rock que en aquell moment brillaven en l'univers musical.
Bandes com els Sex Pistons, Inmaculate Fools, Texas, Ramones, the Waterboys, Simply Red, Peter Murphy, Foo Fighters, the Cure, the Mission, Depeche Mode, o Deacon Blue entre altres, actuaren a l'escenari d'aquella imponent sala. I si de l'àmbit internacional actuaren, entre altres, els que hem anomenat, les bandes nacionals que allí varen actuar varen ser pràcticament totes les existents en el moment. Grups de la talla de Heroes del Silencio, los Suaves, Loquillo y los Trogloditas, los Ilegales, Golpes Bajos, Manu Chao, Siniestro total, Mano Negra, Joaquín Sabina, Presuntos Implicados o Seguridad Social entre altres, varen causar la delícia de la joventut valenciana d'aleshores. No deixa de ser curiós que el mític concert de Radio Futura anomenat "Escuela de Calor", va ser gravat allí. "Arde la calle al sol de poniente, hay tribus ocultas cerca del rio, esperando que caiga la noche... Ven a la escuela de calor" cantava una i altra volta un desafiant Santiago Auserón, mentre una enfervorida joventut valenciana corejava les seues famoses cançons.
Jo hi vaig anar per primera volta quan només tenia setze anys. Va ser la primera discoteca a la que vaig anar, crec que a alguna festa de l'institut. En acabant, hi vaig tornar a anar tres o quatre voltes només, car el meu itinerari de festa i diversió anava per altres llocs. Però sí que guarde certs records d'aquella sala: El camí en l'antic trenet des de Paterna, on hi havíem de fer un parell de transbordaments fins a arribar a aquell lloc, entre solars i algun camp de tarongers. I una volta dins, la seua amplitud, la quantitat de gent, la pantalla gegant que, de tant en quant abaixava, alhora que un potent projector emetia el video d'alguna cançó d'algun concert mític. Així succeïa, entre altres, amb "Where the streets have not name" d'un revolucionari U2, amb "Dignity" d'uns jovenets Deacon Blue o amb "Friday i'm in love" d'uns maquillats the Cure. Es tractava de moments màgics, que eren comentats pel grup d'amics adolescents, que tornàvem a casa en el cotxe del pare d'algun amic, després d'una intensa sessió de discoteca vespertina.
L'auditori Arena no va a arribar al segle XXI, car va tancar les seues portes a l'any 1999. Interesos empresarials, problemes amb l'Administració, així com l'expansió urbanística, que va fer que passara d'estar pràcticament a un solar envoltat de tarongers, a estar encaixonat entre finques de nova construcció, amb els problemes de convivència que esta circumstància va començar a donar, tot acò va tancar Arena Auditorium. I a partir d'eixe moment, va començar la seua degradació com a edifici. Varios saquejos, l'ocupació per part d'indigents, un incendi i diversos desplomes, varen dur a este edifici a un estat lamentable.
I catorze anys després, un es pregunta: Després de setze anys donant el millor de sí els millors cantants i grups de rock i pop del moment, no n'hi ha cap de gravació enregistrada en cap de lloc? No n'hi ha cap d'audio o de video en cap de lloc que recorde els moments més màgics viscuts a aquella sala? Açò també és cultura. Segurament estaran en mans privades. I seria molt interesant que qualsevol persona pogués accedir a tot eixe material, car també forma part de la història de València. De moment ens conformarem a recordar els bons moments viscuts a aquells 1.500 metres quadrats, mentre una dolça veu femenina ens anuncia que, a la secció de verduleria, tenim les tomaques a un euro el quilo.
