Cresol

 Cadascú sap a sa casa on es penja el cresol. Amb este refrany se'ns posa de manifest que cada persona té els seus costums i la seua manera de vore les coses i que allò que a un li pot paréixer fantàstic, a un altre li pot paréixer una barbaritat. Dins del nostre intent per recuperar paraules tradicionals, ens trobem esta setmana amb una molt peculiar: És la paraula cresol. Dins dels diferents significats que té al diccionari, tal volta la més comuna és la de ser un utensili per a fer llum consistent en un recipient menut on es posa oli i un o més cordons, per a encendre'ls i obtindre'n llum. Tot açò, a diferència de la llàntia, que es tracta d'un aparell que també s'utilitza per a fer llum, però que està format per un depòsit que conté un líquid combustible i una metxa, immergida en el líquid, que produeix una llum dèbil. Per tant, la diferència entre l'un i l'altre és que si bé el cresol és un utensili en forma de recipient obert, la llàntia té forma tancada i allargada (a tots ens ve a la ment la imatge de la llàntia meravellosa del conte). El cresol té una semblança més primitiva, mentre que la llàntia té una aparença més moderna. Tal volta per això, per ser un instrument més antic i molt utilitzat en el dia a dia dels nostres avantpassats, el cresol ha sigut objecte de refranys i dits populars. Recorde que, de menut, quan me n'anava al llit, ma mare, en el moment d'apagar la llum em deia "Bona nit, cresolet, que la llumeneta s'apaga", com una manera tendra de dir adéu al dia que acaba. Però esta mateixa expressió també s'utilitza com una espècie de locució dient Bona nit, cresol... (que la llum s'apaga), per a indicar quan es perd o desapareix una cosa en el moment més inesperat. També s'utilitza esta paraula per a indicar ignorància, en determinats contextos, en la següent expressió: No saber ni on es penja el cresol, per mitjà de la qual, se'ns està dient que s'és molt ignorant, especialment per trobar-se en una situació nova o especial. També, quan es relaciona el cresol amb el seu combustible tradicional que ha sigut l'oli, hi ha expressions peculiars que fan referència a eficàcia i tranquil·litat. Així, quan es diu "Això va ser com posar oli en un cresol", s'està dient que es va aplicar un remei ràpid i molt eficaç. O també, relacionada amb esta, quan es diu que "això va ser com oli en un cresol", ens estem referint al fet que es va aplicar un remei ràpid i molt eficaç. Curiosament, el meu sogre, amb el castellà popular de la Serrania de València, sol dir "Eso fue como aceite en un candil", expressió que seria la seua translació castellana i que té el mateix significat que el que acabem de dir. El cresol ha sigut, per tant, un aparell que ha donat llum als nostres avantpassats en el seu dia a dia o millor, en la seua nit a nit. I jo ara, per a dir adéu a esta entrada diré Bona nit, cresolet....

"Paredes que hablan"

A la Ciutat de la Justícia de València, s'ha instal·lat, dels dies 19 a 27 de novembre, una exposició itinerant anomenada Paredes que hablan. Amb ocasió de la celebració del Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les dones, que es commemora cada dia 25 de Novembre, es va inaugurar el passat dimarts dia 19 esta exposició, organitzada per la Fundación Mujeres i el Fondo de Becas Soledad Cazorla, amb la col·laboració de l'agència TBWA i la Conselleria de Justícia de la Generalitat Valenciana. Esta exposició, que es troba ubicada al Hall de l'enorme complex judicial de la ciutat de València es compon, a banda del panell explicatiu, de quatre panells que, cadascun d'ells simulen la paret d'una casa qualsevol -la teua, la meua, la del veí-, adornada amb una prestatgeria, un osset de peluix, una llàntia, un perxer, un quadre... elements quotidians que hi ha a la paret de qualsevol casa. La peculiaritat consisteix en el fet que si un acosta l'orella a la paret, es pot escoltar un relat contat per familiars directes de la víctima: Relats tristos, durs, forts, molt forts, narrats per aquells que realment varen estimar a les víctimes de la Violència de Gènere -una germana, un fill, una mare- d'estos que et produeixen un calfred que et recorre tot el cos, la finalitat del qual no és una altra que la de donar visibilitat així com la de conscienciar a tot aquell que l'escolte, del greu problema que suposa la plaga de la violència de gènere. Perquè quasi sempre és un problema que ens sol tocar de lluny. I, si alguna volta ens sorprén de prop, acabem no donant-li importància, amb la cruel excusa de què és un problema intern de la parella en el que no hem d'interferir. Es tracta, doncs, d'un problema social que ens afecta a tots com a societat i al que tots hem de fer front cadascun en la mesura de les nostres possibilitats. Perquè, igual que la mar comença a les piques i vàters de cadascuna de les nostres cases, la violència de gènere comença, no quan l'assassí deixa caure l'arma sobre el cos de la víctima, sinó quan cadascun de nosaltres és còmplice rient les gràcies a eixe acudit de mal gust que conta un amic o un company, o mirant cap a un altre costat en sentir uns crits en el pis que hi ha al costat nostre, o en una conversa d'autobús o de bar on, sense conéixer, es parla sense trellat, convertint la víctima en victimari. I al final, un arriba a la conclusió de què és un problema ni més ni menys que d'educació i de formació en valors, al qual els polítics haurien de fer-li front fomentant eixa educació i eixos valors que en acabant, els mitjans de comunicació, amb determinats programes i continguts, s'encarreguen de destrossar. Les parets parlen no només en fantàstiques i bucòliques històries de terror i d'assassinats com les d'Agatha Christie o de Georges Simenon, sinó també en la dura i sempre cruel realitat de cada dia, per totes aquelles que ja no ho poden fer, i que és la que, per desgràcia, escoltem tan sovint als mitjans de comunicació.

"La última Tourné"

Este cap de setmana, va de teatre la cosa, perquè la meua dona i jo, hem decidit eixir de la rutina capdesetmanera i per això, este diumenge de vesprada anem anar a vore una comèdia musical que es representa ací a València. A l'Olímpia i, des del 14 al 17 de novembre es representa "La última tourné", o com fer d'una vedette una gran dama del teatre. Es tracta d'una comèdia musical, de l'autor i director de cine Félix Sabroso qui, després de tres anys d'èxit amb les comèdies musicals "El amor está en el aire" i també "El amor sigue en el aire", ara torna de nou amb esta nova representació, en la que repeteix amb la mateixa troupe d'artistes i un nou i lluminós muntatge. Al mes d'octubre, va arrancar la gira d'esta obra de teatre que, de la mà de la companyia Seda Producciones, recorrerà gran part de la geografia del nostre territori nacional i que ara arrela a València durant estos quatre dies, tal com hem dit abans. Que de què va? Norberto Pinti, personatge representat per Manuel Bandera, és un director, autor i productor que regenta una xicoteta companyia portàtil de varietats que es guanyen la vida pels pobles d'Espanya en gires llustroses i populars. Després de vint anys d'èxits vivint en el faranduleo nòmada, descobreixen que els gèneres que toquen comencen a desfasar-se. Comencen els noranta i Espanya enlaira econòmicament i mira a Europa i al futur. Quan els cau una gira d'estiu, Norberto decideix que han de renovar-se o morir, l'espectacle està canviant, cal fer teatre compromés, art de veritat, es van acabar les Varietes, les vedettes. És temps d'elevar-se a l'art. Quan Norberto decideix muntar amb elevades intencions, la Comedia sin título, de Lorca, la companyia es dispersa i seguiran a Norberto només quatre d'ells, a més d'un domador de gossos amb vocació de cantant folklòric, anomenat Tino Velasco, personatge representat per Cayetano Fernández. Es tracta d'un retornament, una volta més, als anys noranta del segle passat, en aquells temps en els quals érem una miqueta més jóvens, en una època de canvis, tant en la nostra societat com en la cosa personal. La lliçó que nosaltres podem extraure a les nostres vides, amb eixe renovar-se o morir que sempre portem damunt dels nostres caps com a cruel espasa de Damocles en cadascuna de les circumstàncies viscudes de la nostra vida, consisteix a considerar que cada esdeveniment que podem viure com una crisi o un fracàs, tal volta hem de considerar-lo més bé com una oportunitat que ens dóna la vida per a superar-nos a nosaltres mateixos, i descobrir dins de nosaltres mateixos, que podem arribar allà on vulguem. Només hem de proposar-nos-ho. En definitiva, es tracta d'una comèdia musical que, interpretada per artistes de renom com són Manuel Bandera, Olvido Gara (Alaska), Bibiana Fernández, Marisol Muriel i Mario Vaquerizo i dirigits per la saviesa de Félix Sabroso, ens faran passar una vetlada molt, però que molt agradable. Si teniu ocasió d'anar, no vos ho perdeu. Segur que ho passarem d'allò més bé. Passen i vegen! A gaudir de l'espectacle!

Aixades i lligons

 Sempre he sentit a mon pare dir que hi havia fa molts anys, probablement per allà pels anys cinquanta del segle passat, instal·lada a la fira de juliol de València una caseta de fira, on hi havia a la seua entrada, un cartell que, com a reclam publicitari, deia "Sólo para hombres". I segons pareix, esta atracció de la fira tenia molt d'èxit, car la seua publicitat donava lloc a múltiples interpretacions i sobretot a donar solta a la imaginació masculina d'aquella època, perquè tots els hòmens que per allí hi havia, que havien anat a la fira a passar la vesprada amb la colla d'amics, s'hi acostaven fent-se els distrets, i hi entraven esperant vore qualsevol cosa relacionada amb xicones. I en entrar hi havia una xicoteta exposició de ferramentes de treball, considerades en aquella època com a pròpiament d'hòmens: aixades, lligons, corbelles, martells, serrutxos, pics, rastells, pales, i altres instruments de treball que feien que aquells isqueren d'aquella caseta una miqueta despagats per la discrepància entre el que allí esperaven i el que realment es trobaven. Al mateix temps, els que havien caigut, aprofitaven per a fer caure, malèvolament, a altres que per allí hi passaven i llegien el cartell publicitari de la caseta. Jo de menut em vaig criar en un ambient agrícola en el qual les ferramentes anomenades abans eren utilitzades amb certa assiduïtat, especialment el lligó i l'aixada. I, tal volta per això, estes dos eines de treball agrícola sempre m'han cridat l'atenció, d'entre totes les altres, tant per la seua fisonomia com per la seua utilitat. El lligó és aquella ferramenta que es compon d'una peça de ferro acerat que a una banda té una fulla afilada, mentre que a la part oposada hi ha una anella per on s'encaixa de forma perpendicular un mànec de fusta d'un metre de llargària. Es sol utilitzar per a cavar la terra, remoure-la o per a arrancar la brossa. El lligó és un instrument paregut a l'aixada, també una peça de ferro acerat, amb la fulla més gran, més ampla, que té forma quadrada, afilada per una banda, mentre que per la part oposada naix un canó de ferro en forma corbada i en forma de con que està buit per dins, i on s'encaixa un mànec de fusta. És una ferramenta més versàtil, per la qual cosa s'utilitza, no només en les llavors de l'horta, sinó també en altres treballs on és necessari remenejar terra, com ho és, sobretot, en l'obra i en la construcció. Serveix, per tant, per a rascar la terra, sembrar, fer cavallons, obrir solcs, omplir cabassos de terra, pastar, rascar, recalçar cavallons, anivellar la terra cavada, netejar les séquies, llevar el tarquim... I no deixa de ser curiós que, per a cada modalitat de faena hi ha un lligó o una aixada de la mida més adequada, cadascun amb una denominació diferent. Lligons, lligones, llegons, lligonets, aixades, aixadetes,... Ara, en l'època de les noves tecnologies, en què hi ha llaurador que, des de sa casa, polsa un botó de la pantalla de la seua tauleta tàctil i obri i el reg a degoteig del seu camp, al mateix temps que s'utilitzen estes ferramentes tecnològiques, les mateixes conviuen amb les ferramentes manuals tradicionals com ho són els lligons i les aixades.