viernes, 3 de abril de 2015

Paterners de Paterna. Maruja López, la Cota.

Ja fa algun temps, uns ja granats Presuntos Implicados cantaven allò de “La mujer que mueve el mundo con sus manos, no descansa, no tiene calendario, y hace girar el día a su compás y hace feliz de tanto como da”. I en escoltar esta cançó, sense voler, em ve a la ment un determinat perfil de dona del poble, de tota la vida, mare i esposa, treballadora, que els problemes dels qui la envolten els fa propis, de la mateixa manera que els problemes propis els comparteix amb els demés. L'anada de Maruja López, la Cota, m’ompli de infinita tristesa, i em fa recordar els bons moments viscuts en la meua infantesa, quan el dia de Pasqua, després d’anar a vore l’encontre entre la Dolorosa i el Ressuscitat al carrer sant Roc i d’estrenar les pasqüeres, els meus pares em duien a la caseta dels caçadors, a la Vallessa, on, en companyia d’altres xiquets i xiquetes jugavem enmig de la natura mentre ens menjavem la mona, al mateix temps que els majors, entre els qui estaven els meus pares, Maruja i el seu marit Pepe “El Colom”, entre altres, jugaven a les cartes, anaven a donar una volta per aquells camins plens de pins i garroferes o parlaven d’allò que anomenaven, coses de majors. El record de Maruja amb el devantal posat, pelant un pollastre, posant a remulla el garrofó, sofregint una paella tota plena de tomaca o cridant, una volta parada la taula, quan tot el món ja estava escudellat i a punt de mamprendre a menjar-nos la suculenta paella, a plé pulmó “Un aplausoo para el cocineroo” mentrimentres tots alhora oferiem una forta i tancada ovació a qui s’havia encarregat de cuinar, són els primers records que em venen a la ment, així, de sobte, de la seua persona. I és que, eixe perfil de dona en perill d’extinció és el de qui ha fet front a la vida, amb els seus defectes i les seues virtuts, les seues alegries i les seues penes, els seus triomfs i els seus fracasos. Que ha sabut criar a tres fills extraordinaris –Mª Ángeles, Pepe i Vicen-. Que s’emocionava amb els èxits del paterner més universal que hem tingut al nostre poble, Antonio Ferrandis, el coto, germà de sa mare. Que obria les portes del baix de sa casa, al carrer Major, la nit de la cordà per a que qualsevol tirador que anava a eixir a la mateixa poguera abillar-se correctament sense que hi haguera perill de que es cremara. Que vibrava quan passava el Crist de la Fe per la porta de sa casa el dia de la seua processó. Desconec d'on prové eixe malnom de Cota. Però el que sí que sé -sabem tots-, que es tracta d'un malnom de tan forta arrel que es perd en la foscor del temps. Ja el duia la seua iaia Vicenta, a qui no vaig conèixer per raons obvies, i que després va passar a sa mare la tía Maria, amiga de la meua iaia Sabe, que varen saber  crear, mare i filla, del no res una botiga d'encurtits i d'abadejo al carrer Major, així com una parada al mercat, negoci amb el que s'alimentava tota la família. No deixa de ser curios que, en una societat més be masclista com ho era la de meitat segle XX, el malnom que ha anat passant de generació en generació en dita família ha segut el de la mare, i no tant el del pare, amb la qual cosa es posa de manifest el carisma d'estes dones. Mentrestant, em quede amb el record d’aquell xiquet, que era jo mateix, que veia cóm es ponia el sol per darrere de la Vallesa, mentre Maruja la Cota introduïa aquella clau antiga, enorme, negra i quasi rovellada, al forrellat d’aquella porta robusta de la caseta dels caçadors i rodava la clau, mentre ens deia adeu, amb un seguit de bessos i un “Bonico!!”, fins a la pròxima paella.