viernes, 13 de noviembre de 2015

Mondúber

Per motius laborals he estat anant durant varios dies seguits a Gandia. I he estat anant, amb el vehicle propi, per les carreteres que em porten, de València fins a la ciutat ducal per excel·lència. No és la primera volta que hi vaig, però esta vegada, bé siga per la llum tornasolada de la tardor a punta matí, be siga per estar en ple novembre, que, tot siga dit de pas, és un mes que, conforme van passant els anys em sembla una miqueta més trist, a cada any que passa, o potser, per les dos circumtàncies juntes alhora, tot això ha fet que haja estat pendent, més que en altres ocasions, mentre conduïa, de l'orografia del terreny. Mil i una voltes he circulat per eixa carretera, per motius laborals i, sobretot d'esbargiment. Però no havia prestat tanta atenció a eixa orografia que es descobreix a una i l'altra banda de la carretera: la serra del Mondúber, que actua com a nuc montanyós on conflueixen els sistemes ibèric i bètic. I tot això, amb l'acompanyament de la música de Loreena Mckeenit, així con de la de Natalie Merchant, que solen vindre amb mi en este tipus de viatges. I ja des de Gandia, per la zona de Beniopa, he pogut gaudir de l'espectacle que és este conjunt de pics que no arriben als mil metres, però que poseeixen una bellessa espectacular: entre altres, el Molló de la Creu, la Safor, la Falconera... i, majestuós com ell asoles, el Mondúber, que, amb els seus 843 metres d'altitud, se'ns mostra davant dels nostres ulls com un espectacle únic i magnífic. El cim, encara que pertany al terme municipal de Xeresa, bona part de la muntanya correspon als de Barx, Xeresa i Xeraco. Diuen que des de dalt s'estenen les magnífiques platges de Xeraco i Gandia i és possible gaudir d'unes vistes extraordinàries de tot el golf de València, que inclouen el cap de sant Antoni, la ciutat de València i si el día es presenta amb una bona visibilitat, l'illa d'Eivissa. I mentre em delite amb el paisatge panoràmic que davant dels meus ulls s'estén, m'entren unes ganes terribles de pujar-hi, tot i que internament em faig propòsit d'ascendre el Mondúber alguna vegada en la meua vida, alhora que em faig la següent reflexió: Ens agrada viatjar, conèixer llocs nous i, fins i tot empapar-nos de la seua cultura i de les seues tradicions. Contra més lluny, millor. I pel contrari, moltes voltes desconeixem allò que podem trobar al costat de casa -huitanta quilòmetres ens separa Gandia de València-. I quasi sempre han de ser persones de fora els qui ens han de il·lustrar al voltant d'allò que és nostre i ben nostre, deixant-nos com autèntics incultes de la cultura pròpia. I mentre continue fent-me esta sencilla reflexió, torne a mirar una altra volta el massís del Mondúber i a delitar-me amb la seua magnífica visió.