viernes, 29 de mayo de 2015

Escoltat a Paterna (IV)

La cultura popular dels pobles es manifesta també per mitjà de cançonetes populars que, amb una lletra sencilla i una música fácil de recordar que a voltes seguia l’estructura musical d’una albà, amenitzava les tertúlies així com les reunions dels paterners. Estes cançonetes solien estar relacionades amb alguna festivitat, especialment religiosa, amb algun succeït notori, o dedicada a alguna xicona del poble que destacara per la seua bellesa, o algun desengany Amorós, o simplement retratava la quotidianeïtat de tots els dies. Fins i tot hi havien algunes composades amb un cert carácter libidinós i amb la intenció de sonrojar a més d’una persona, de les quals ja en parlarem en una altra ocasió. En esta entrada hem fet una replega de unes quantes d'aquelles, que sense ànim d'esgotar el tema,  sí que considerem que poden ser significatives dins de la nostra història local com a poble.

1.- Al llibre de festes del Crist de l’any 1960, trobem un article molt curiós d’Ernest del Molí anomenat “La Font del Pitjer” on ens conta un succeït que va passar farà uns cent anys, quan a un li varen gastar una broma en la “Font del Pitxer” i va esvarar i va caure dins i es va banyar tot. Hi han dos cançonetes. La primera, reflexa l forma de pensar tradicional d'aquella època:

Ací al peu d’esta fonteta
Tinc que vindre á berenar
Junt á una paternereta
Amb la que’m pense casar.”

L’altra, fa referència al succeït en questió::

Vicentico Mataró
Ja no torna á la fonteta
Per si en un altre esbaró…
Anava de coroneta”.

2.- De l’època de la postguerra hi ha una altra cançoneta, que ens mostra la situació de penúria que es vivia en aquell moment al nostre poble. El poeta Xavier Casp, al seu llibre “Aires de cançó”, replega esta cançó i la desenrotlla magistralmente en un extraordinari poema del cual recomanem la seua lectura.

“En la torre de Paterna
Canta i diu un teuladí
Des de què no es pasta llongo
Hi ha molta fam per ací.”

 
3.- Les relacions laborals entre amos i jornalers al llarg de l història, sempre han segut objecte de conflicte, però també ha segut objecte de cançó. I en este cas, en la cançoneta següent se'ns mostra clarament la tensa relació que hi ha hagut entre els uns i els altres en époques pasades:
 
“El sol ja se’n va a la posta
Les gallinas al joquer
Que mal li sabrà al meu amo
Pagar el jornal sencer”.

 
4.-En últim lloc, encara que esta cançó siga recent en el temps, podem considerar-la ja un clàssic paterner. Se li anomena popularment “l’Albà de Paterna” i va ser composada per Teresa Segarra quan va estar recuperant-se a Porta-Coeli quan tenia 15 anys.

Tres coses hi han en Paterna
Que són les millors del món:
El Palau i la Torre i el Crist de la Fe
Que és la glòria del meu poble".
 
 

viernes, 22 de mayo de 2015

Eleccions

Este diumenge és diumenge d'eleccions. Després d'una campanya electoral intensa on tots els partits polítics s'han deixat la pell per a arrapar un vot siga com siga, provinga d'on provinga i coste l'esforç que coste, ara arriba el moment suprem, l'hora de la veritat de les eleccions. Un partit polític no deixa de ser com una falla, en la que, el seu dia particular de la cremà és el dia de les eleccions i l'hora de la cremà és dóna quan el candidat de dit partit polític apareix al balcó o a la finestra de la seu del partit, o a la sala habilitada a no sé quin hotel, per a anunciar als quatre vents que ha guanyat -no sé cóm ho fan, però tots guanyen- les eleccions. O que s'han guanyat no sé quants escons, o que el percentatge de vots aconseguits, superen amplament els de les eleccions passades, o que simplement, són els millors. Jo també aniré a votar este diumenge. Des de la primera volta que vaig exercir este dret, cada vegada que introduesc la papereta a la urna, sempre tinc el mateix pensament: Des d'esta talaia del segle XXI, tinc presents a tots i cadascun d'aquells que, al llarg de tota la història no han tingut possibilitat de fer-ho per circumstàncies diverses, be siga per haver viscut en una època on el dret al sufragi universal no hi existia i el que hi havia era un dret al sufragi censitari, on el dret al vot estava retallat degut a motius econòmics o a motius de gènere. També tinc presents a tots aquells que, per haver viscut en una època de dictadura, tampoc han pogut exercitar el dret al sufragi i s'han hagut de conformar amb les decisions que, per ells, han pres altres persones, siguen o no encertades. També tinc presents a tots aquells que han votat i que ja no estan entre nosaltres. També a la majoria de gent anònima que anirà a dipositar el seu sufragi de forma silenciosa. També als qui per primera volta aniran a votar. També als qui, tal volta siga la última vegada que ho facen.  Per últim, també tinc presents a tots aquells que, podent exercitar el seu dret al vot s'abstenen d'exercitar-lo, tot i pensant que es tracta d'una perdua de temps o pensen que el seu vot és irrellevant en comparació amb l'oceà de vots de la resta de ciutadans o simplement, prefereixen gaudir del dia tan bo que eixirà el proper diumenge. Només desitge que el meu vot tinga el valor que realment li correspon i que contribuïsca d'una manera efectiva per a fer realitat les sàvies paraules del rei Jaume Primer al seu testament que parlava de "...amar i protegir totes les persones i el poble, fer regnar la justícia i vetlar perquè els grans no oprimisquen els menuts”, de tal manera que, guanye qui guanye, estes paraules siguen sempre el lema del seu mandat, les aplique en tota la seua integritat en el seu quefer diari des del despatx en que es trobe i que li lleve la son la necessitat d'aconseguir-ho. No sé qui guanyarà les eleccions. Només sé que guanyarà la democràcia i en definitiva tots i cadascun de nosaltres, els ciutadans.

viernes, 15 de mayo de 2015

Tete

L'altre dia vaig felicitar a través d'una xarxa social a un bon amic de qui no sabia res des de feia anys. I ha segut a través d'esta xarxa social per mitjà de la qual he tornat a tindre contacte amb ell al igual que amb molts altres amiguets de la infància. I em va deixar escrit, com a agraïment a les meues paraules de felicitació: "Podrias escribir en tu blog acerca de la expresión teta-tete". I en va fer reflexionar al voltant de la posibilitat d'escriure alguna cosa sobre dita paraula. I el primer que faig es acudir als diccionaris de rigor. Així, segons el Diccionari Normatiu Valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, dita expressió la defineix com a "m. i f. [infant.] Germà". Veig que el meu amic, sobre ser castellanoparlant, quan utilitza esta expressió, s'ajusta exactament  a allò que ens defineix el nostre diccionari, sobretot quan parla amb els seus germans, als quals els anomena amb esta expressió, si bé el significat de dita paraula l'estira de tal forma que ens incloeix a aquells que en un moment de la seua vida ens hem considerat pràcticament com a tal. Busque la mateixa paraula al diccionari de la RAE, per a saber si el seu significat en castellà és el mateix que en valencià, quan descobrisc que el sentit de dita paraula no és el que coloquialment entenem, que sí que es replega en valencia, sino que és el següent: "1. m. coloq. Chile. engorro." No encara satisfet, busque la mateixa paraula a un diccionari anglés. En la llengua de Shakespeare, vol dir: "tete (familiar) SM (Cono Sur) mess, trouble". I en francés, si li posem un accent circumflexe (^) a la primera e per a que es pronuncie correctament, al diccionari comprovem que el seu significat fa referència a l'extremitat superior de les persones, és a dir, al cap, i totes les derivacions que del seu concepte es poden dur a terme. Com per exemple, quan després de dinar, quan fan el tour de França per la tele, els qui van en cap, se'ls sol subtitular "Tête de la course", per a indicar que són els qui encapçalen la volta ciclista. En definitiva, es tracta d' una paraula que, per la seua fàcil pronuncia, quasi quasi onomatopèica, especialment per als més menuts, sempre s'ha fet servir per a cridar als mes propers, que normalment solen ser els germans, els cosins o fins i tot, algun amiguet molt arrimat a nosaltres, com és el cas  del meu amic de la infància.

viernes, 8 de mayo de 2015

Enramaes

Antigament, segons conten els més vells, hi havia costum quan arribava el mes de maig, d'anar de matinada, acompanyats d'alguns amics, a la casa de la xicona que a un li agradava, per a escampar, davant de la porta de sa casa una sacada d'herbes aromàtiques segades de la muntanya, que es coronava amb pètals de roses, que donaven colorit al verd de la murta. Era el que s'anomenava fer una enramada. A més a més,  el pretendent podia anar acompanyat d'algun amic que tocara algun instrument musical, o per uns quants que  formaven, tots junts, una rondalla que s'encarregaven d'amenitzar l'enramada. I en acabar el improvisat concert, els pares de la xicona, solien convidar als valents a fer-se'n una copeta o a pegar un mosset. Al llarg de la historia, han hagut enramades històriques, com aquella que varen fer, supose que pels anys seixanta una colla de paterners a una xicona, on, en lloc d'escampar a la porta de sa casa murta d'enramada, varen escampar herba per als animals. O més enllà en el temps, Ernest del Moli, al llibre de festes de la Mare de Déu dels Desemparats de l'any 1967, ens conta una historieta de cóm quan era jovenet, ell i uns quants amics varen formar una rondalla que anava per les cases, cantant i tocant. Una volta varen anar a tocar a la finestra d'una xicona anomenada Roseta, que entenem que seria una joveneta paternera templadeta. Es va posar a ploure i se'n varen anar fugint d'aquell lloc, sense donar-los temps d'acabar la cançó. Al dia següent, la mare de Roseta, li va demanar a un jove del poble, que eixa nit tornaren a sa casa a fer-li la serenata que no varen poder concloure la nit anterior. Aquell xic, anomenat Ramonet, que no sabia de què li parlava, va saber aprofitar la confusió i va anar aquella nit amb uns amics més a concloure la ronda que havien començat uns altres. Totes estes costums, que es van perdre ja fa anys i que jo no he arribat a conèixer, tornen a aparèixer hui en dia de forma renovada, per influència d'allò que s'anomena el mite de l'etern retorn, que dit d'una manera col·loquial, consisteix en que que no hi ha res de nou davall del sol, perquè, tot allò que passa, la història en general, no es desenvolupa d'una manera lineal sinó més bé cíclica, de tal manera  que allò que succeeix cada dia no és nou, sinó que si investiguem una miqueta, podem arribar a la conclusió de que ja ha passat anteriorment. En el cas que ens ocupa, podem vore cóm en l'actualitat, moltes voreres amaneixen esborronades amb un grafitti felicitant un aniversari, o amb una enginyosa declaració d'amor. Es canvia la murta per un esprai de pintura, el guitarró per una descàrrega d'una cançó d'Alejandro Sanz i l'avís, en lloc de donar-li'l a la xicona de viva veu, es fa a través d'un missatge per whatsapp. D'esta manera, canvien les circumstàncies, les persones, així com el medi en el qual es produeixen. Però la finalitat és la mateixa, tant fa cent anys, com fa un dia: Intentar impressionar a aquella xicona que tant ens agrada.

viernes, 1 de mayo de 2015

Primer de Maig

Un de maig. Dia del treball, en homenatge als anomenats màrtirs de Xicago. Estos sindicalistes anarquistes varen ser executats als Estats Units, per la seua participació a les jornades de lluita per la consecució de la jornada laboral de huit hores. Varen tindre el seu origen en la vaga iniciada l'un de maig de mil huit-cents huitanta sis i el seu moment més àlgid es va donar tres dies més tard, el quatre de maig, a la revolta de Haymarket. A partir d'aquell moment es va convertir en una jornada que reivindicava els drets dels treballadors en sentit general, celebrada a tot el món d'una manera o d'una altra. Enguany ha caigut en divendres. Ocasió més que idònia per a agafar la maleta i viatjar a qualsevol lloc. Per tant, ha caigut fantàsticament be per a escapar i desconnectar. I no deixa de ser curiós el fet que un dia de reivindicació i de protesta, o al menys de record d'uns fets que han influït d'una manera notable en la nostra història contemporània, s'ha acabat convertint en una jornada d'oci i d'esbargiment. I aleshores un es planteja: la jornada de l'un de maig és una jornada de reivindicació? O es tracta més bé d'un dia de descans i d'oci? No fa molt, un dirigent sindicalista, va acabar el seu discurs pronunciat en concloure la manifestació  del primer de maig, convidant a tots els treballadors que s'havien reunit a la Porta del Sol a Madrid, a que aprofitaren el bon dia que hi havia eixit, per a anar a prendre unes servesses amb els seus companys. Al llarg de la història s'ha anat celebrant de forma diferent esta efemèrides arreu el món. Als paisos de l'àrea comunista es commemorava amb desfiles multitudinaris on participava el proletariat. L'església catòlica, va saber reconvertir esta festa civil en religiosa i així, en 1954, el papa Pio XII, va declarar l'un de maig com a festivitat de Sant Josep obrer, a la plaça de Sant Pere de Roma, tot i afegint un missatge catòlic a este dia i obrint un nou concepte d'obrers catòlics, amb reivindicacions socials i fe. Els paisos de influència cristiana, també celebraven la festa de Sant Josep artesà amb exhibicions esportives dutes a terme per membres del sindicat únic vertical, mentre que a la resta de paisos europeus es duien a terme manifestacions multitudinàries per part dels sindicats horitzontals per a commemorar este dia. Enguany, per a celebrar esta festivitat, me n'aniré a cinquanta quilòmetres de València, cap al interior. Aprofitaré la jornada per a descansar i gaudir del bon dia que farà, en companyia de familiars i amics, i em recolzaré a l'ombra d'una olivera per a llegir una miqueta. Perquè la formació i l'aprenentatge són, entre altres, les armes que tenim per a lluitar contra la incultura i poder, d'eixa manera, optar a llocs de treball de qualitat que ens permeten així poder auto-realitzar-nos com a persones.