De la Bosseria al Mercat

El carrer de la Bosseria es una via de la Valencia mes castissa, car està enclavat al bell mig del barri del Carme. És un carrer que naix de la plaça del Tossal i que va a parar a l'esglèssia de sant Joan del mercat per a, immediatament, tropessar amb el mercat central, que se'ns apareix majestuosament, a la plaça de Bruixes, amb tot el seu esplendor modernista de principis del segle vint. El seu nom el deu a l'antic repartiment d'oficis i gremis a la ciutat a l'època medieval. Aleshores el carrer albergava el gremi dels artessans de la bossa, que eren els qui s'encarregaven de fabricar i vendre bosses de seda, fil o estam i butjaques de pell o cuir. És un carrer estret, antic, amb cases i finques quasi seculars, restaurades unes, en procés de restauració les altres, amb balcons de ferro forjat i massetes plantades de geranis. Els seus baixos alberguen botigues que podriem anomenar d'autor, que combinen elements antics amb d'altres més moderns. Tot junt li dona al carrer un aire vintage, que ens fa retornar, des del segle vint-i-un, a un segle anterior: El vint, el deneu o, fins i tot el dihuit. I que xoca amb la anacronia que produeix el que hi han col·locats a les seues dos bandes, tot i delimitant les seues voreres, una filera de bol·lards per a evitar que els cotxes estacionen damunt de la vorera i impedisquen així el trànsit lliure de vehicles per carrer tan estret. Eixa estretura unida al fet de ser un carrer cèntric pel qual pasen totes les processons i també al fervor i la devoció de la que gaudeix el veinat, fa que en determinats actes religiosos com és la processó del Corpus o la de la Mare de Déu dels Desemparats, de tots els balcons i de totes les finestres ploguen centenars i centenars de pètals de roses que arriben a tapar la vista de la imatge de la Mare de Déu o de la Custòdia, al seu pas per tan impressionant carrer. I el més curiós és que este carrer l'he conegut, no tant pel seu espai físic en concret, sinò pel refraner popular que a cals meus pares, sempre ha segut molt generós. I així, quan es tractava de parlar d'alguna cosa, d'algun fet o d'alguna circumstància que durara molt poc sempre es deia: "Això durarà de la bosseria al mercat". I jo, que no coneixia ni el que era una bosseria, i que l'únic mercat que coneixia era el de Paterna, no entenia res del que deien. En este cas, per a mi, el concepte va ser anterior al seu referent. Hui en dia, quan de volta en volta, recòrrec este carrer, quan a mitant seu distingisc el perfil modernista del mercat central, no puc evitar recordar a mon pare o a ma mare dient "Això durarà de la bosseria al mercat".

Què distingeix un paterner?

A tots els llocs hi ha un tret o un altre, que més que físic, sol ser cultural, que distingeix els  habitants d'un poble, dels del poble del costat. Què ens distingeix als paterners dels pobles del nostre voltant? Què ens diferencia d'un maniser, d'un godellenc, o d'un burjassotí? Compartim clima, cultura, llengua i tradicions. Quan a la televisió diuen alguna notícia del poble del costat, prestem una certa atenció per a saber què és el que diuen. Eixa relació de veïnat fa que hi hagen moltíssimes coses que compartim i que ens acosten. Però hi han xicotets elements que són propis de nosaltres, que ens fan ser diferents i que no els canviem per res del món. Entre altres, albirem els següents:

• Qui està inscrit a una comparsa, a una penya de coets o a una falla, o tot alhora...
• Qui té penjada a una paret del menjador una imatge de la Torre de Paterna o al mòbil descarregada la seua foto com a fons de pantalla...
• Qui, la nit de la cordà du una camisa militar, un mocador d'herbes al coll i un barret de palla al cap, per a anar a vore els coets de luxe...
• Qui, quan el conviden a dinar o a sopar a una casa i no és a Paterna, du una sacà de Catxaps per a gallejar de que es tracta d'una llepolia típica de Paterna i de la que, com de la Coca-cola, només hi ha una o dos persones al món que conèixen el secret de la seua recepta...
• Qui et veu pel carrer Major o per la plaça del Poble i li ve justetet per a saludar-te, però quan et veu més enllà del barranc d'Endolça, et fa una salutació com si fores un capità general...
• Qui, davant d'una situació de incomoditat on tem per la seua integritat físic, la seua defensa és dir: "Ves aspai, que jo sóc de Paterna"...
• Qui es possa el xandal per a anar a còrrer -ara es diu fer running- i se'n va, emulant a a Rocky Balboa, per la Corrucossa, pel camí dels fondos, pel camí de Campanar o pel camí de Quart...
• Qui el día de la Cordà dóna lliçons debades als convidats d'altres pobles sobre la diferència entre una femelleta i un coetó...
• Qui diu que el Crist de la Fe és lo més gran del món i li parla de Tu, amb el seu carinyós malnom de Morenet", o de "Negret"...
• Qui, a l'extranger, quan li pregunten que d'on eres, directament contesta: Jo sóc de Paterna, i tu?...

...Eixa persona que així es comporta i així pensa, és, doncs, de Paterna

Torres de Serrans

El passat cap de setmana, amb ocasió de la festivitat del nou d'octubre, es va celebrar als voltants de les Torres dels Serrans una fira medieval en la qual, al llarg del pont que creua l'antic llit del Túria, així com per la banda trasera de les seues majestuoses portes, on está ubicada la plaça dels Furs, es va omplir de paradetes amb una recreació típicament medieval: Venedors amb xilabes i barrets d'època, ambientadors, herbes per a infusions, llànties de tot tipus, escudelles, llepolies, joguets, peces de sabó casolà biodegradable, bossos de pell, encurtits, varetes d'encens, parades de menjar de tot tipus... Tots estos elements varen omplir este entranyable racó de València en una explosió d'olors, de colors i de sabors, pròpia d'estos tipus d'esdeveniments que, de tant en tant, es celebren als nostres pobles. Probablement, Pere Balaguer quan va dissenyar i construir esta porta al segle XIV, ni s'imaginaria que set segles després, els seus descendents, intentarien recrear la seua època, entre el trànsit urbà quotidià, la missatgeria instantània, pantalons jeans i globus plens d'hèlio, amb el disseny estampat de Miky Mousse o de Bob Esponja, mentre una multitud enfervorida de persones entren i eixen per la que era la porta principal de les dotze que tancaven la ciutat de València a l'edat mitjana, amb una curiositat digna de tindre en compte. Diuen que quan el sol s'amagava i arribava la nit, a una hora determinada, les portes de les muralles es tancaven, per a protegir la ciutat de València. I els qui no hi havien entrat, es quedaven a la lluna de València. Hui en dia, una volta derribades les muralles per ordre del Gobernador civil en Ciril Amorós a partir de l'any 1865, en llargues matinades, continua lluint la lluna, a voltes plena, a voltes minvant, a voltes creixent, mentre l'esperit majestàtic de sant Joan de Rivera recorre el pont dels Serrans perseguint infidels, per entre el raval, a l'altra banda del pont de Serrans, més enllà del riu Túria, pels voltants del convent de santa Mònica. Ara, el llit del riu Túria ja no porta aigua, car va ser desviat per l'anomenat "Plan Sur", per a evitar riuades salvatges, com la que es va produir l'any 57 del segle passat i que tant de patiment va causar. Ara, el seu interior porta rius de persones que, dia a dia, el recorren per entre les diverses pistes que, com a artèries artificials, s'hi han creat per a circular a peu o en bicicleta. Diuen els més antics que tot riu que s'ha desviat artificialment, sempre torna al seu llit alguna volta en la seua història, com si d'un viatge iniciàtic es tractara. Tal volta podria considerar-se un acte de llibertat. Però la veritat és que, quan algun dels elements de la natura brama i es desboca, és quan parla a veu en crit per a donar a entendre la seua disconformitat amb l'èsser humà i la seua forma de comportar-se amb la natura.

Nou d'octubre

Hui és el nou d'octubre, el dia de tots els valencians. En el record de la nostra història comuna, tenim el rei Jaume Primer, qui va conquerir les nostres terres, les va dotar amb unes institucions d'autogovern prou avançades per a l'època així com amb uns Furs que varen estar vigents durant varios segles. Quasi huit-cents anys després, em trobe al palau de la Generalitat, la seu principal de les nostres institucions d'autogovern en una visita guiada, organitzada per la pròpia institució, en una jornada de portes obertes. Els palaus que depenen de la mateixa, estan oberts al públic en general per a la seua exposició pública i coneixement general de tots els valencians. A l'escala d'honor, que puja al Saló de Corts i al Saló de Reis, nomes pujar uns quants escalons i quan es gira l'escala en un angle de 90 graus cap a l'esquerra, a ma dreta hi ha una porta per on s'accedeix a l'anomenada Sala Vella o també del Consell, que és on es reuneix el Ple del Consell tots els divendres en sessió ordinària. I observe cóm, en esta exquisita sala, on s'han pres les decisions més importants de la nostra Comunitat d'uns anys cap a ací, a la paret que enfronta a la porta que s'accedeix per l'escala d'honor, hi presideix un quadre del molt admirat Joaquim Sorolla, anomenat "El pare Jofré protegint un boig" on es representa la inquietant escena en la que un jove pare Jofré, el primer diumenge de Quaresma de 1409, en anar a predicar a la Catedral de València des del seu convent situat a la plaça de la Mercé, observa com, pel camí, un grapat de persones agredeixen a una altra al crit de "al foll, al foll". Immediatament va espantar a aquella gentada, tot i emparant a aquell pobre enajenat. La fervorositat i la contundència d'aquell primer sermó de Quaresma, va fer que a València es creara el primer hospital per a bojos de tot el món, així com la ja més que secular devoció per la Maedéu dels Desemparats. I no em deixa de sorprendre'm cóm, sis-cent anys després, el pare Jofré encara continua adoctrinant els nostres governants, el qual, mentre amb el braç de l'esquerra intenta protegir el boig, amb el braç de la dreta adoctrina i riny als qui, d'una manera despietada, apedreguen a aquell pobre desheretat de la terra, amb el dit en alt, a l'estil de sant Vicent Ferrer. En este cas, el seu sermó, ja secularitzat, s'escolta tots els divendres de matí, en forma d'article de la Constitució, concretament el 9.2, quan diu que "Correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguen reals i efectives; remoure els obstacles que n’impedesquen o en dificulten la plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social".

Carles Salvador

Enguany, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha declarat el dos-mil quinze com a "Any Carles Salvador". I encara que siempre que es declara "el día de...", "el mes de..." o "l'any de...", sol dur darrere seu algún tipus de despesa econòmica, veig que este no és el cas. I a més a més, pense que és una ocasió idònia per a que tot el món conega la llavor duta a terme pel nostre insigne mestre, poeta, escriptor, investigador, gramàtic... Carles Salvador va nàixer a València a l'any 1893, al castís carrer de Dalt, en ple barri del Carme de València. Va cursar estudis de Magisteri. El 1911 començà a treballar de mestre i, després d’exercir provisionalment a Almàssera, Aielo de Malferit i a la Pobla de Benifassà, a mitjans de 1916 ocupà definitivament una plaça a Benassal, on residí prop de 18 anys, fins al 1934 que tornà a València, a Benimaclet, per a continuar exercint la seua professió fins al final de la seua vida. Jo me'l l'imagine a un aula dels anys vint o trenta del segle passat, ensenyant als xiquets benassalencs les primeres lletres. Probablement, sent una persona de la capital, tal volta en més d'una ocasió es sentiría con el doctor Mateo al poble fictici de Sant Martí del Sella. O com D. Vicente Llatas Burgos al Villar. O com el mestre Canos a la Paterna dels anys vint del segle passat.  I a Benassal fou on va conèixer a qui fou la seua companya de tota la vida, la seua dona, Sofia Monferrer i on varen nàixer els seus fills, Carles i Sofia. Impulsor de la introducció del valencià a l’escola, fou membre fundador de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana. Col·laborador en la premsa valenciana amb articles literaris i gramaticals, sobretot en revistes com Taula de les Lletres Valencianes, La República de les Lletres o El Camí. Com a poeta fou un dels introductors de l'avantguardisme  a València, amb obres com Vermell en to major (1929), Rosa dels vents (1930) i sobretot El bes als llavis (1934). Després de la guerra civil, la seua poesia va emprendre uns camins més tradicionals, d’aproximació al llorentinisme, amb la publicació de Nadal flor cordial (1943) o El fang i l'esperit (1951). Arran de l’aprovació de les Normes de Castello, el 1932, es convertí en el seu màxim difusor amb la publicació de diverses obres gramaticals i lexicogràfiques. A partir de 1949 va impulsar els cursos de llengua a  Lo Rat Penat, i el 1951 publicà la Gramàtica valenciana que s’utilitzava com a llibre de text. Ens va deixar a l'any 1955, a la ciutat de València. Ja fa temps, em va arribar per herència un llibre amb una antologia de les seues obres, editat per la institució "Alfons el Magnànim", depenent de la Diputació Provincial de València, que em va servir per a conèixer i aprofondir una miqueta en la seua vida i en la seua obra. I la veritat és que paga la pena llegir-lo. Ací vos deixe un mosset:

Van rovellant-se els arbres dins l'aire tardoral. Han soterrat la vella que feia mitja                   al raig de sol i el jove que collia roses vermelles al tany dels llavis pàl·lids. Oh, els mocadors de fil estampats! Comencen a refilar els flautins de les joves caderneres i les figues blanques torcen el coll entre el codony olorós, el préssec de molla d'or i el raïm que s'acosta al cup. *Poema de tardor(Rosa dels vents, 1930)

El cotó-en-pèl de les núvoles emmotlla les roques lluents de la muntanya calba. L'herba de les olives s'acurruca en feixos. L'espígol afila les llances en l'aire fresc. La perdiu que resta canta i riu com l'infant matiner que va a l'escola.*