viernes, 9 de agosto de 2013

El Campament dels tarsicios.

El trànsit de l'adolescència a la joventut, sempre ha estat marcat per algun tipus de viatge llunyà de la casa paterna on un deixa de ser el fill de, el germà de, el nebot o el net de, i passa a ser un mateix, amb nom i cognoms. Este fet fa adquirir una maduresa especial en les persones, de forma que allò que un ha aprés en eixe viatge especial no ho oblidarà mai en la vida, sinó que eixos coneixements adquirits s'assoliran i es projectaran en l'existència d'un mateix per a sempre. I les persones que un ha conegut en eixe viatge, no deixaran de ser amics per a tota la vida. Eixe esdeveniment que, a la gran pantalla es representa per mitjà del moviment d'un tren que viatja d'una estació a una altra, separades per una distància molt llarga, en la meua vida personal va ser el que feia a l'estiu al campament dels Tarsicios.

N'hi hagué un senyor de Manises que s'anomenava D. Vicent Palop, qui, en companyia d'un altre de Llíria, D. José Alonso, els dos membres de la "Vela Nocturna", o més formalment, de l'Adoració Nocturna, se'ls va ocórrer la genial idea d'emportar-se els xiquets dels pobles respectius, de campament. Era per allà per l'any 1976 i varen anar a un poblet anomenat Salinas del Manzano, a la província de Conca. Només varen anar unes 25 persones. Però va ser l'origen d'un campament que, a poc a poc, va anar augmentant de número. L'any 1977 varen anar a Bejís, concretament a el Molinar. El tercer any, el 1978 va ser a Titaguas a la fuente de la Juncanilla. Al'any següent, el 79 altra volta al Molinar. Els tres següents, el 80, 81 i el 82 varen anar a CallesTortosa seria el destí del següent campament, a l'any 1983. El 1984 varen anar al Reatillo, al terme de Set Aigües, entre Requena i Chera. A este mateix lloc varen repetir a l'any següent. I va ser el primer campament al que hi vaig anar. Fou la primera volta que vaig dormir fora de casa. Vaig comprovar que n'hi havia vida més enllà de cals meus pares. A aquella aldea on no vivien més de vint persones, arribarem una seixantena de xiquets carregats amb motxilles, llanternes, sacs de dormir, cantimplores, panyoletes i tota l'aparellada pròpia de campament. L'any següent, el 86, vaig repetir, esta volta a Ador. El 1987 fou a Alcalalí, on no vaig poder anar per haver-me n'anat al viatge final de curs. El 1988 la destinació fou la localitat de Biar, així com a l'any 1989. En este últim em vaig estrenar com a monitor. Al 90 vàrem acampar a Andorra. Al 91 a Orea, on repetiríem al 92. El 1993 varem dirigir el rumb cap a Sant Joan. El 94 a Villanua, al Pirineu d'Osca. Al mateix lloc estaríem el 1995. A l'any següent ja no vaig poder anar: N'hi havia que estudiar. I a partir d'aquell moment ja no vaig tindre més remei que desvincular-me, car les obligacions personals ja varen passar a ser unes altres.

Ja fa molts anys d'aquell campament on anava de menut. Allí vaig descobrir amics de veritat, amb els qui poder confiar per al que faça falta. No deixa de ser curiós que, al tractar-se de persones que proveníem cadascun d'un poble diferent, una volta acabat el campament la comunicació entre nosaltres durant l'any era per mitjà de carta ordinària amb segell apegat amb saliva i redactada a mà. Encara no existien els correus electrònics, ni els telèfons mòbils, ni la comunicació instantània, ni les xàrcies socials. El flux epistolar per excel·lència es produïa al setembre una volta acabat el campament, però sobretot a Nadals on els nobles sentiments i els bons desitjos es multiplicaven en forma de postal nadalenca. Com he dit abans, ja han passat molts anys d'aquells campaments. Però de tant en tant, quan es fa de nit em venen a la ment grandiosos records. La gota de suor que em mullava la front en pujar una costera amb la motxilla a l'esquena, la gorreta al cap i la cantimplora penjada a la cintura, els rastreos que es feien a mitja vesprada, la gran remullada que ens va caure al Reatillo, la frescoreta de bon matí als braços i a les cames quan quasi no havia despuntat el sol, el dolç cansament de després de les marxes,  les llargues converses que es prolongaven fins a les cinc o les sis de la matinada, el somriure dels xiquets en començar un joc, les Celebracions que es feien ja de vesprada poc abans de sopar, la mirada de complicitat entre els monitors davant l'adversitat, la llàgrima furtiva que queia l'últim dia de campament,... tots estos records, de tant en tant, m'assalten a la memòria, i no puc menys que esbossar un breu somriure.