L’altre dia em varen contar un succeït –o un sosoit que dirien els més castissos- que
em va fer molta gràcia i em feia certa il.lusió publicar-lo ací al blog.
Seguint l’estil de D. Ernesto Ferrando, Ernest
d’el Molí, gran paterner i millor contador de sosoits, ho narraré ací.
Farà quatre vintenes d’anys, n’hi hagué un home que era bracer, és a dir
aquella persona que treballa la terra a jornal. I es va alçar de bon matí per a
anar a l’horta, on havia quedat amb l’amo d’un camp, per a treballar, no sabem si per a plantar cebes,
regar, tirar guano,…. Es coneix que encara era de nit i, a la palpa, va regirar
per entre el rebost alguna cosa per a desdijunar. Va localitzar pel tacte una
cosa llarga, prima i redona i a endevinar que era un bollo de xocolate. Va
agafar un tros de pa per a acompanyar la mescla, que va clavar en sentit
longitudinal per tota la llargària del pa. Es va preparar el saquet, va agafar
l’aixada i se’n va encaminar cap a l’horta. Quan ja anava a mitant matí, li va
entrar la gana i tragué l’entrepà. A mos redó va mamprendre, l’un darrere de
l’altre. Conforme anava menjant, anava notant que per entre el paladar li feia
cosquerelles una espècie de cordellet.. Caram
quin xocolate més raro… I un altre mos. Quan ja en duia més de mig entrepà
menjat, el va obrir i va descubrir que allò que estava menjant era un tros de
ciri que li havia sobrat de no sé quina processó i que el tenia guardat per a
poder llumenar-se en cas de que la llum se n’anara en dia de tronada. N’hi ha
que matisar que la persona en cuestión a qui li va passar este fet, no tenia
paladar, és a dir, no distinguia els sabors dels aliments. I per això li va
passar tot açò.
Caram, quina gràcia, no? Li
vaig dir al meu interlocutor. I este em va respondre Pues encara li va passar una de més grossa. Anà un dia a la barberia
de Fava, ahí a mitant carrer Major un dissabte de matí per a afaitar-se la
barba i arreglar-se el monyo. N’hi havien uns quants homens esperant que els
tocara el seu torn. Ell començà a dir “Xe,
per favor, deixeu-me passar, que tinc a la dona mala i vull anar-me’n prompte
per a cuidar-la. El que més i el que menys el va deixar passar. Quan el
barber va acabar de fer-li el servici d’afaitat, li va pagar la quantitat
establida, va eixir a la porta de l'establiment, es va recolzar contra la paret, es va traure el portacigarrets i el llibre de paper de fumar, va agafar
un pessic de tabac picat, el va estendre al paper de fumar, arreglant-lo amb
delicadesa, es va liar un cigarret i, tranquil.lament se’l va fumar. Els homens
que l’havien deixat pasar, en vore el seu comportament, li preguntaren "Xe, però no tenies a la dona mala?" I ell, deixant caure una rialla i deixant
eixir un glop de fum per la boca, els va contestar: "Que n’hi ha alguna que siga
bona?".
