El
calendari em diu que hui fa vint i dos anys que ens va deixar el
insigne poeta burjassotí Vicent Andrés Estellés. Per a recordar
esta efemèrides, he agafat el Llibre de Meravelles i l’he obert a
l’atzar, per una pàgina qualsevol. I m’ha aparegut el poema que
encapçala esta entrada. Els carrers de València, el cast amor de l'adolescència, el gesmil a la mà, o a la boca, com un bes furtiu
als setze anys, les trompetes del Jazz, que irrompen de sobte, amb
l’alegria de la joventut a qualsevol cafè al carrer de Ruzzafa. Llig el poema i pense en eixos anys seixanta de precarietats que jo
no he viscut, però sí tota eixa generació que volteja ara mateix
els huitanta anys. Si Estellés encara visquera hui dia, tindria
noranta un anys i, encara que major, seria un iaio més que per les
vesprades aniria a qualsevol parc de Burjassot i s’asseuria en un
banquet per a vore la passa de la gent, tal volta en companyia d’altres amics
de la infantessa, mentre recordaria aquells anys de la més tendra
joventut en què no hi havia ni un xavo, però s’era feliç amb el
passeig per l’albereda o per aquells carrerons entranyables del centre de València, agafat de la mà d’aquella xicona, Isabel,
que el va acompanyar fins l’últim segon de la seua vida. Llig el
poema i m’imagine a mon pare anant o tornant del forn de la
Corretgeria, amb el saquet de pa a la mà. Per l’edat de l’un i
de l’altre, i per les descripcions dels carrers que ens dóna el
nostre poeta, probablement més d’una volta coincidirien per algun
carreró de la València vella. No sabria l’un qui era l’altre,
però els dos, cadascun en el seu gènere, han segut dipositaris d’eixa cultura popular valenciana de poble, que a poc a poc va
esgotant-se, l'un com un dels poetes més importants que ha donat la nostra llengua al llarg de tot el segle vint i l'altre, com un home de Paterna que va inculcar als seus fills l'amor per la terra que xafem a traves d'una sèrie de contarelles, rondalles i refranys tradicionals. Llig el poema i recorde cóm l’altre dia, va vindre
un nebot a casa per a que li explicara unes coses d’Estellés. I
varem llegir el poema Testament
Mural, per
a comentar-lo. I vaig descobrir cóm, després d’haver-me llegit el
Llibre de Meravelles un grapat de voltes, encara és capaç de fer-me descobrir noves experiències. Tal vegada la pròxima volta que l’òbriga per la mateixa pagina i llisca els mateixos versos,
segurament em diran alguna cosa totalment diferent a allò que em
diuen ara mateix. Llig el poema i pense en la atemporalitat del
mateix. Cóm una simple successió de versos que són la banda sonora original d'un temps, d'un poble i d'unes circumstàncies, tenen el mateix valor als
anys seixanta, a l’any dos mil, o a l’any dos mil dos cents. Hi
ha sentiments que han existit, existeixen i existiran, sempre que hi
haja persones pel món. Llig el poema per última volta, tanque el
llibre i seguesc el camí.
