viernes, 29 de abril de 2016

Facultat

Treballe a una empresa, les oficines de la qual es troben a la avinguda del Cardenal Benlloch de València. L'altre dia, aprofitant l'hora de dinar, després d'engolir-me allò que duia a la tartera i alguna peça de fruita que l'acompanyava, vaig eixir d'entre aquelles quatre parets, per a prendre una miqueta l'aire. A penes a uns cinc minuts d'allí, es troba el camp de futbol del Mestalla. I a un parell de minuts del Mestalla, el campus de l'Universitat de València. Allí vaig estudiar quatre dels cinc anys de la carrera de Dret. L'últim el vaig fer ja al campus dels Tarongers. Amb la intenció de recordar vells temps, m'acoste pel carrer Arts Gràfiques, per a accedir per la part de darrere a l'antiga facultat de Dret, per l'entrada a la qual s'accedia al seu annexe. Allà on fa una vintena d'anys bullia la xilladissa adolescent i juvenil dels qui ocupaven la cafeteria de la facultat, ara mateix, desmantellada, només hi han taules i cadires, totes desgavellades. Ara mateix este edifici l'ocupa una altra facultat i el primer que tire a faltar és la massificació que vaig viure en aquell lloc. Són les tres o les quatre de la vesprada d'un dia laboral qualsevol i, on fa vint anys era tot un anar i tornar de persones, en l'actualitat no és més que un mer lloc de tránsit per on a penes transiten un parell de persones. Travese pel corredor que separa la cafeteria del hall de la facultat, on es trobava la caixa enregistradora on s'abonava la consumició que immediatament anava a ser presa, en companyia dels amics, entre classe i classe. Accedisc al hall que cada dia jo travessava unes quantes voltes. Arribe a les impressionants escales paral·leles per mitjà de les quals s'accedia a les aules principals d'aquella facultat. L'enorm panell que presidia aquell hall, amb la imatge de la deessa Iustitia que, amb els ulls embenats, sostenia un pes per a impartit justícia, mentre a les seues vores, diferents imatges alegatòries de la justícia, com l'expulsió d'Adam i Eva del paradís, les Taules de la Llei donades directament per nostre Senyor a Moisés o el Tribunal de les Aigües reunit un dijous qualsevol a la porta dels apòstols de la catedral de València, entre altres, esguitaven aquell panell. Vaig creuar per primera volta aquelles portes un dia del mes de juliol de 1991, per a presentar la matrícula. A partir d'aquell moment, vaig viure una sèrie d'experiències tant de positives com de negatives. El descobriment de nous companys que varen acabar sent amics, i que de tant en tant em creue pels jutjats, les classes diàries, el coneixement d'autèntiques eminències com a professors, els nervis propis dels exàmens finals, l'eufòria dels aprovats. Per un instant tanque els ulls i escolte la xilladissa dels vint anys, olore el paper vell dels Aranzadis de la biblioteca, sentisc la inseguretat d'una revisió d'examen i torne a viure, com si d'un dejà vu és tractara, els sentiments que en el seu moment vaig experimentar. Per una volta tinc la sensació de tornar la vista vint anys en arrere encara que només siga per uns moments.

lunes, 18 de abril de 2016

Estimada Marta

Fotografia: Iván Ortiz.
Tal i com vaig començar les meues paraules la nit del vint-i-un d'agost en el discurs com a mantenidor dels LI Jocs Florals de la Vila de Paterna, he volgut començar estes paraules personals meues de despedida al meu blog, amb les mateixes:  "Estimada Marta". Estos dos mots, trets del títol del meravellós poemari del genial poeta ja desaparegut, Miquel Martí i Pol*, foren les dos primeres paraules que vaig escriure al meu discurs, tot i manifestant d'esta manera l'apreci personal que tinc cap a tu i també cap a Ivan. Ara que els focus del Gran Teatre Antonio Ferrandis s'apaguen i comences a caminar per la senda de l'anonimat, ara que, a poc a poc, et vas llevant la banda de Regina de les festes de Paterna de dos mil quinze per a guardar-la al calaix dels bells records, ara que la corona de les il.lusions dóna pas  a la corona d'espines de la quotidianeïtat dels dies i dels estudis, m'agradaria dedicar-te unes senzilles paraules a títol personal, per a tu que tan dignament has representat la bonhomia, el saber estar, la laboriositat i la forma d'entendre la vida de tots els paterners. M'acomode sobre el replanell de la lluna minvant, com qui es seu a la talaia de la nostra torre moruna per a aguaitar el pas del temps i contemple tot un any, en el que has segut la viva imatge de Paterna. Sobretot a través de les xarxes socials he anat seguint  quasi tots i cadascun dels actes en els que has participat, en companyia de la teua cort d'honor. De veritat puc dir que has segut -heu segut- una dignísima representació del nostre poble, de la seua història i les seues tradicions. I ara, quan estàs en eixe bell moment de la teua vida en el que encara et queden moltíssimes més experiències  per a viure que les que ja has viscut, et dessitge tota una allau de bells sentiments que espere, algun dia es cumplisquen. Has passat a formar part de la història viva del nostre poble, com altres jovens ho han segut al llarg dels temps. Totes elles guarden dintre de si, com un tresor, eixe record d'eixe any de regnat al nostre poble. De veritat, et dessitge, que el dia de demà transmitisques als teus fills l'amor i l'estima pel nostre poble i els seus costums. Que quan el Crist de la Fe passe per davant vostre, digues als teus fills "Demana-li al Crist de la Fe que sigues bon xiquet". Guarda el record de cadascun dels moments viscuts com si d'una joia és tractara. Perquè allò que sempre ens queda, com un pòsit, com un sediment, són els records, que són el paradís del que jamai ningú podrá expulsar-nos. A la meua ment sempre quedarà el record d'aquella nit del vint-i-un d'agost de dos mil quinze, que vares ser proclamada Regina dels LI Jocs Florals de la Vila de Paterna. Et deixe  tots els meus millors desitjos, com qui diposita un ram de flors dins d'un pitxer amb aigua. I amb tota eixa col.lecció de bons records, em despedisc.


*Estimada Marta. Miquel Martí i Pol. Edicions 62. 1978.

viernes, 8 de abril de 2016

Madame Marguerite

El passat cap de setmana vàrem tindre ocasió d'anar al cine, on vàrem vore la pel·lícula "Madame Marguerite", on una impressionant Catherine Frot fa una interpretació extraordinària de la controvertida vida de la baronesa Marguerite Dumont, personatge inspirat en la vida de la cantant d'òpera, Florence Foster Jeckins que, a l'igual que esta milionària nordamericana, no posseia cap de talent per a la música. Però la seua il·lusió per passar a la història com una diva del bel canto, així com pel seu poder econòmic, acompanyats tots dos pel carisma embadalidor de varios buscavides que l'engatusen fent-li creure allò que no és, aconsegueixen fer d'esta dona una dama de l'opereta bufa en un món de fantasía i il.lusio que ella mateixa es va creant a la seua ment. Davall un univers líric nascut entre les quatre parets de la seua mansió, a base de concerts lírics donats per autèntics professionals de l'òpera, amb motiu d'alguna que altra obra benèfica, en ells sempre es concloïa amb l'actuació com a colofó, de la desafinada veu de Marguerite Dumont, tot i ocasionant una hilaritat amagada entre els presents. A partir d'ací, una innocent Marguerite, a empentes de persones sense escrúpols, participa en una sèrie d'esperpents que la donen a conèixer, sense que ella se'n adone, com a un personatge de risa. En certs moments de la pel·licula em recorda el conte de l'emperador per a qui teixixen un vestit d'aire i acudeix a un acte tot nu, creient ell mateix que duia un vestit extraordinari, davant la sorpresa de tots, que en lloc de advertir-lo que estava en porreta, pel contrari, encara alabaven el bon gust que havia tingut per a triar aquella vestimenta. És extraordinària la escena en la que una de les cantants d'òpera habitual dels concerts benèfics de Marguerite, recrimina al periodista sense escrúpols que promociona la carrera professional de Marguerite, que no li haja escrit ni una sola línia per a fomentar la seua carrera musical, que ha de malviure entre audicions, concerts benèfics i allò que bonament li va eixint. Ambientada en els modernistes anys vint del segle XX i dirigida per Xavier Giannoli, Madame Marguerite és una reflexió alhora que una crítica de la nostra societat, on prima la mediocritat, divulgada per grups de comunicació que només busquen el rèdit econòmic, per damunt del talent, la qual cosa fa que s'espente la carrera professional de determinades persones, mentre que la de altres, amb moltíssim més de talent, és queden aparcades a la vora del camí.

viernes, 1 de abril de 2016

Estellés i jo

Este diumenge passat, va fer vint i tres anys que Vicent Andrés Estellés ens va deixar. I va deixar òrfena la poesia valenciana, amb el seu estil personal d'escriure. No, no vaig a mentir i dir que el vaig conèixer i que varem ser grans amics, perquè no fou així. De fet, no vaig coincidir amb ell crec que mai. Però revise la meua senzilla biblioteca personal, i repase, amb els dits, un llibre anomenat "L'hotel París", un xicotet opuscle d'unes cinquanta pàgines, que vaig adquirir al principi dels anys noranta, quan començava a escabussar-me en el delicat món de la poesia. Es tracta d'un poemari escrit als anys cinquanta. L'autor no deuria tindre més de trenta anys i, entre aquells primers versos seus, s'esmunyien una sèrie de sentiments, dirigits a una tal Françoise, o persona indeterminada en una segona persona intimista, on fa partícep al lector d'aquelles circumstàncies pròpies que li peocupaven a l'autor i, per extensió, a la societat que l'envoltava: la fam, la por, el desig, la passió, l'amor per la terra... Bé, deia que repassant eixos primers versos del nostre benvolgut poeta, veig, a la primera plana del llibre, com un esborrany, una signatura i una dedicatòria. I una data i un lloc. En eixa primera plana, que ja comença a engroguir-se pel pas del temps, llisc: "Per a Aleixandre, amb una abraçada de Vicent Andrés Estellés. 27-1-92. Valéncia ". Escrit amb una cal·ligrafia de qui ha estat anys i anys escrivint a mà i a màquina d'escriure de les antigues. De nit i de dia. Amb estilogràfica o amb llapissera. Tant se val. Aquell famós any de 1992, em trobava en segon de carrera. I entre tema i tema de dret penal, m'iniciava en la lectura d'un madur Estellés, que de tant en tant eixia en algun mitjà de comunicació local. "Las fuentes del Ordenamiento Jurídico són la ley, la costumbre y los principios generales del Derecho". "M'agrada molt el pimentó torrat, tallat a tires. Raone llavors, distret, amb els productes de la terra...". Aquell hivern de 1992, va aparèixer publicada al telenotícies de Canal Nou la notícia següent: que el poeta Vicent Andrés Estellés havia estat ingressat a l'hospital Arnau de Vilanova de València, a conseqüència d'una caiguda que havia patit per culpa d'una galeta. I les casualitats del món varen fer que el metge que l'havia atés en urgències era company meu de facultat, metge de matí, estudiant de dret per la vesprada i exemplar marit i pare de família de nit així com els caps de setmana. Ell va ser qui em va aconseguir l'autògraf del nostre poeta. I ara, vint i quatre anys després, encara recorde aquella timidessa pròpia dels deneu anys que em va impedir ser jo mateix qui aconseguira aquell estimat autògraf i haver tingut la possibilitat de conèixer a un dels poetes més grans del segle vint.