Confinament

Vivim des de fa més d'un mes, en un estat d'alarma declarat pel Govern, a conseqüència de la pandèmia ocasionada pel Coronavirus, que ens té confinats a tots als nostres domicilis, sense poder eixir a cap de lloc que no estiga autoritzat, com pot ser anar a comprar, a atender a una persona major, passejar el gosset i circumstàncies similars. Els carrers estan pràcticament buits i és anecdòtica la presència de persones i de vehicles pels carrers. A conseqüència d'eixe estat d'alarma decretat, la seua repercusió més immediata ha sigut l'aprovació de la mesura del confinament de totes les persones als seus domicilis. Si bé el confinament en el seu moment era una pena restrictiva de llibertat que replegava el Codi Penal i que obligava al condemnat a romandre en un espai físic limitat, en este cas el confinament no es tracta d'un càstig, sino d'una mesura administrativa excepcional molt especial, que si bé en un  primer moment té un component molest i, fins i tot agobiant, a la llarga ens donarà la llibertat de poder anar més endavant, a totes les bandes, sense perill de caure en la trampa d'un Coronavirus que s'amaga de manera invisible darrere del lloc més inverosímil que un es pot imaginar. Ara mateix estem vivint un confinament extern, que ens impedeix anar a cap de lloc. Però també podem dur a terme  un confinament interior. Quantes voltes ens hem confinat en nosaltres mateixos? En quantes ocasions hem optat per tancar-los en nosaltres mateixos tot i ignorant els demés? En el primer cas, es tracta d'una mesura administrativa imposada per les autoritats competents, pel nostre bé. En el segon cas és un aïllament voluntari que un adopta per qualsevol motiu, per peregrí que puga parèixer. "Quien me ha robado el més de abril? / Lo guardaba en un cajón, / donde guardo el corazón", cantaba un melancòlic Sabina allà pels anys huitanta. Eren altres circumstàncies i altres temps. Aleshores feia referència amb eixe mes d'abril, a l'amor absent, perdut i ignot. Enguany, el confinament ha produït que este mes d'abril haja passat per les nostres vides sense pena ni glòria. Però, tant en un cas com en l'altre, la sensació de soletat, és la mateixa. De tota experiència viscuda en la vida, sempre podem traure una lliçó a aprendre. I, tal volta este estat que estem vivint, ens puga ajudar a servir per a valorar les coses que tenim, especialment les immaterials, que fins a fa poc no les valoràvem en la seua justa mesura. "La salut i la llibertat són dos dons de gran valia, de les que només es descobreix el seu valor, quan es perden", diu el nostre refraner popular. D'esta manera, a l'igual que un valora la salut quan porta quinze dies gitat al llit per un fort refredat, també és bo tindre consciència del valor de la nostra llibertat de moviments, en estos moments en el que els tenim limitats. I és que, tot açò passarà. I serà una batalleta més que contarem el día de demà als nostres néts. 

Fotografía: https://www.lasprovincias.es/valencia/centro-valencia-vacia-20200315111908-ga.html#imagen1

Diumenge de Rams

Cap a l'any trenta-tres de la nostra era, Jesucrist, el fill de Déu, va entrar triomfant a Jerusalem, muntat damunt d'una burreta que un parell de deixebles seus varen amprar seguint les seues pròpies instruccions: "Aneu al poble d'enfront de vosaltres i hi trobareu un ruc nugat. Desnugueu-lo i porteu-lo. Si algú vos pregunta que per què feu això digau-li que el necessita el Fill de l'Home". Una gran quantitat de gent va eixir amb palmes i branques d'olivera per a rebre'l a Jerusalem, amb la dignitat que es mereixia, on va entrar muntat damunt de la burreta, al mateix temps que cridaven "Beneït el qui ve en nom de Déu", i crits d'exaltació pareguts. Curiosament, dos mil anys després, assistim a una progressiva laïcització de la Setmana Santa, des del Diumenge de Rams fins al dilluns de Pasqua, que du com a conseqüència que totes estes festivitats hagen passat de tindre un caràcter essencialment religiós, a tindre un caràcter més promte lúdic i de descans. Però, al mateix temps, i pel contrari, podem vore com hi ha al llarg de tot l'any, actes merament profans, que duen a terme la sacralització de determinats aspectes del dit esdeveniment, donant-li un aspecte podríem dir-ne religiós, que arriba a semblar-se a un Diumenge de Rams. Així, podem contemplar com en el nostre dia a dia, assistim, amb l'altaveu dels mitjans de comunicació i, més recentment amb la instantània distribució de les xarxes socials, a autèntics espectacles de difusió de masses: Hi ha la gentada d'adolescents que esperen pacientment acampats a la porta d'una plaça de bous que comence el concert del seu cantant favorit. Hi ha polítics als qui els agrada fer-se un bany de masses a un camp de futbol per a demanar el vot dels seus correligionaris ideològics per mitjà de les seues soflames polítiques. Hi ha el famós futbolista que entra a una discoteca mentre els seus seguidors intenten eludir els seus guardaespatles, per fer-se una selfie amb ell. Hi ha l'actor que estrena una pel·lícula i que, al foto call el rodegen els mitjans de comunicació per a fer unes declaracions, alhora que els seus fans intenten acostar-se a ell per a demanar-li un autògraf. Hi ha el torero que, després de tallar un parell d'orelles i el rabo, és aclamat pels seus seguidors, mentre eix per la porta gran de la plaça de bous corresponent, a muscles d'un enfervorit espontani, acompanyat de la banda de música que és l'alegre xilladissa de la seua afició.... Tot açò és Diumenge de Rams. Però el què eixe cantant, o eixe polític, o eixe futbolista, o eixe actor, o eixe torero no ha tingut en compte -o tal volta sí-, és que després d'un rimbombant Diumenge de Rams, ve la Mort i Passió d'un escèptic Dijous Sant, d'un trist Divendres Sant i d'un expectant Dissabte Sant i la Resurrecció d'un assolellat Diumenge de Pasqua. Tot açò, dia a dia ho podem vore als mitjans de comunicació i a les xarxes socials. Probablement, si el nostre Senyor haguera viscut al nostre temps, haguera fet ús dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials per a difondre a tot el món que hui és diumenge de Rams.