La paella del diumenge.

És costum quan arriba el bon oratge anar a dinar a cals pares o a cals iaios, sense ningun motiu especial, ni ninguna onomàstica a celebrar, més que el simple fet de voler estar junts i menjar-se un bon plat de paella, cuinada per aquell membre de la família que més gràcia té per a cuinar. Normalment, la cuina quotidiana sol ser feta per la dona de la casa. Pero en dies de solemnitat familiar qui es penja el devantal davant seu sol ser un home, normalment, l’amo de la casa, o algun molt arrimat a ell en el parentesc: Un pare, un germa o bé un fill. Sempre sol haver un ritual més o menys paregut i que sol consistir a encendre el foc amb branques del tamany d’un braç, de forma que siga fàcil manipular les flames i tindre controlat el foc amb més o menys força, segons la necessitat del moment.

Després de possar al foc la paella i sofregir la verdura en companyia de la carn de conill i de pollastre es sol fregir, a més a més, uns trossets de fetge que es seviran d’aperitiu entre tots els presents què, amb un got de vi o de servesa fresca a la mà, amb el dits anular i el gros de l’altra, pessigaran l’aperitiu encara calent i se’l menjaran amb plaer, mentre el cuiner, amb la paleta de menejar el dinar a la ma i el canemet, be deixat caure al muscle, be enganxat al cinturó del pantaló estarà pendent d’abocar l’aigua quan toque, de controlar el temps de bullida, de deixar caure l’arros en forma de cavalló o de mig soterrar un parell de varetes de romaní per a donar-li gustet, al mateix temps que, en rogle, es parla de temes diversos.

Que som mediterranis, no ho podem negar. I que el substrat àrab ha regat la nostra sang durant més de cinc segles i que encara continua estant latent en nosaltres en fets tan quotidians com el dinar, tampoc ho podem negar. Perquè una volta acabada de fer la paella i deixada reposar, arriba el moment d’escudellar. Normalment els xiquets i les dones solen menjar en plat, mentre que els homens solen menjar directament de la paella, tots al seu voltant, reminiscència clarament àrab, entre bromes i rialles. N’hi ha qui és una miqueta gormand i s’extralimita a l’hora de menjar. I per a evitar-ho, moltes voltes se solen possar uns trossos de canya en forma radial al llarg de la paella, per a delimitar l’espai que cadascun ha de menjar i no furtar-li al veí algun gra d’arrós o algun tros de carn que no li correspon.

No deixa de ser curiós el fet que la carn sempre es sol deixar per al final. No vos ho haveu plantejat mai?. Pareix ser que la raó és una qüestió d’estètica gastronòmica i és perquè si en el moment de dinar entra a casa alguna persona de fora, que veja que la paella té bons troços de carn i que a eixa casa, fam precisament, no es passa. També hi ha qui diu que la carn es sol menjar al final, per una qüestió purament pràctica, perquè si en un plat de paella rebosant comencem a menjar-nos en primer lloc la carn, on deixarem els ossos? Cal buidar una miqueta el plat d'arrós i verdura per a que pogam deixar lloc per als ossos.

Després d’una bona platerada de paella, venen els postres, del terreny, normalment meló o taronja. I per a rematar, el talladet acompanyat pel dolç preceptiu, en forma de coca fina, coca cristina, catxaps, pastissets de moniato o qualsevol varietat de reposteria tradicional de la que és tan rica la nostra terra. Perquè, a altra cosa sí. Però a llèpols, no ens guanya ningú.

Després d’escurar la paella amb terra i mitja llima com a fregall, se li sol tirar per la cara relluent, unes gotetes d’oli que s’escamparan per tota la seua superfície per a evitar que s’oxide. Els més exaltats aprofiten per a jugar a les cartes una bona estona, fins que el sol es pon. Jo sóc dels qui busquen un raconet a l’ombra per a pegar una becadeta sense que moleste ningú.