Vicent Andrés Estellés una altra volta

El calendari em diu que hui fa vint i dos anys que ens va deixar el insigne poeta burjassotí Vicent Andrés Estellés. Per a recordar esta efemèrides, he agafat el Llibre de Meravelles i l’he obert a l’atzar, per una pàgina qualsevol. I m’ha aparegut el poema que encapçala esta entrada. Els carrers de València, el cast amor de l'adolescència, el gesmil a la mà, o a la boca, com un bes furtiu als setze anys, les trompetes del Jazz, que irrompen de sobte, amb l’alegria de la joventut a qualsevol cafè al carrer de Ruzzafa. Llig el poema i pense en eixos anys seixanta de precarietats que jo no he viscut, però sí tota eixa generació que volteja ara mateix els huitanta anys. Si Estellés encara visquera hui dia, tindria noranta un anys i, encara que major, seria un iaio més que per les vesprades aniria a qualsevol parc de Burjassot i s’asseuria en un banquet per a vore la passa de la gent, tal volta en companyia d’altres amics de la infantessa, mentre recordaria aquells anys de la més tendra joventut en què no hi havia ni un xavo, però s’era feliç amb el passeig per l’albereda o per aquells carrerons entranyables del centre de València, agafat de la mà d’aquella xicona, Isabel, que el va acompanyar fins l’últim segon de la seua vida. Llig el poema i m’imagine a mon pare anant o tornant del forn de la Corretgeria, amb el saquet de pa a la mà. Per l’edat de l’un i de l’altre, i per les descripcions dels carrers que ens dóna el nostre poeta, probablement més d’una volta coincidirien per algun carreró de la València vella. No sabria l’un qui era l’altre, però els dos, cadascun en el seu gènere, han segut dipositaris d’eixa cultura popular valenciana de poble, que a poc a poc va esgotant-se, l'un com un dels poetes més importants que ha donat la nostra llengua al llarg de tot el segle vint i l'altre, com un home de Paterna que va inculcar als seus fills l'amor per la terra que xafem a traves d'una sèrie de contarelles, rondalles i refranys tradicionals. Llig el poema i recorde cóm l’altre dia, va vindre un nebot a casa per a que li explicara unes coses d’Estellés. I varem llegir el poema Testament Mural, per a comentar-lo. I vaig descobrir cóm, després d’haver-me llegit el Llibre de Meravelles un grapat de voltes, encara és capaç de fer-me descobrir noves experiències. Tal vegada la pròxima volta que l’òbriga per la mateixa pagina i llisca els mateixos versos, segurament em diran alguna cosa totalment diferent a allò que em diuen ara mateix. Llig el poema i pense en la atemporalitat del mateix. Cóm una simple successió de versos que són la banda sonora original d'un temps, d'un poble i d'unes circumstàncies, tenen el mateix valor als anys seixanta, a l’any dos mil, o a l’any dos mil dos cents. Hi ha sentiments que han existit, existeixen i existiran, sempre que hi haja persones pel món. Llig el poema per última volta, tanque el llibre i seguesc el camí.

Paella

No sé si serà pel clima tan bo que tenim al llarg de l’any, o tal volta siga per tindre la mar ben a prop de nosaltres i ens fa ser genuïnament mediterranis. Ens agrada viure bé, menjar be i beure millor. Busquem la part pràctica de les coses i rebutgem aquelles que, per improductives, no ens donaran només que problemes. Ens agrada discutir i crear polèmica, moltes voltes, quan més boves i de més poca substància, millor: que si crida o cridà, que si…. Que a voltes ens fa traure el pitjor de nosaltres, però que la gran majoria de voltes ens descobreix gratament el millor de nosaltres en quan a la part creativa es tracta, com hem pogut comprovar fa no res amb allò de “el caloret”. Som meninfots respecte a gran quantitat de qüestions que ens identifiquen com a poble, però fem ben nostre que en les coses de menjar no es juga. Així, quasi que ens dóna el mateix que ens furten la cartera, però discutirem hores i hores al voltant dels ingredients de la paella: Que si ha de dur conill i pollastre. Si admet pimentó, o carxofa o alls porros. Que si això ja no és paella, sinó més bé arròs amb coses, i comentaris pareguts farem. Però això sí, sense parar de pegar cullerada a eixe arròs tan suculent que ens estem menjant, mentre que el remullem amb un bon got de vi del terreny i aguaitem a la llunyania, per damunt del banc de la cuina, una muntanya de catxaps, d’arnadí, de congrets o de coca de llanda, que ens esperen ansiosament per a després del dinar. Se'ns il·lumina el rostre d'una manera coral en parlar de les coses pròpies de casa, especialment quan estem lluny de la nostra terra, mentre que quan la xafem de nou, ens riem de la música i dels tocadors. Amb tots estos ingredients, Eugeni Alemany, persona a la que no conec personalment, però de la que si que és ben palesa la seua preparació així com la seua gràcia personal, com hem pogut constatar a diversos programes de televisió con “Caiga quien caiga”, “Trau la llengua” o “Un pais de llibre”, ha aconseguit, utilitzant com a altaveu les xarxes socials, crear un corrent d'opinió per a aconseguir que l’emoji de la paella siga reconegut per Unicode com una emoticona més, per a comunicar-nos a traves de les xarxes socials, així com a traves de la missatgeria instantània. Sí. Totes les persones del món, podran tindre accés a esta icona, que passejarà el nóm de València pel món sencer. D’esta manera, no serà ni la bandera ni la llengua ni l’escut ni el territori els qui ens identifiquen a les xarxes socials com a valencians, sinò l’arrós, el conill, el pollastre, la bajoqueta i el garrofó d’un bonic dia de diumenge. No sé si tot açò s’ha degut –si se’m permet l’expressió- al frikisme d’una persona. O tal volta al càlcul comercial d’una mercantil arrossera com és Arròs la Fallera. No ho sé. Però el que sí que sé és que amb este fet, Eugeni ha segut capaç d’unir, entre l’escepticisme i la picardia, la gràcia i la contundència, a tots els valencians, amb una circumstància comuna com només és capaç de fer-ho el futbol en una final de copa. Esta il·lusió és el famós comboi, expressió ben coneguda pels pobles de la Ribera, que ens transmeteix entusiasme, activitat festiva o diversió colectiva, tal volta afavorit i influenciat pel clima tan benigne del que gaudim a les nostres terres. Crec que l`última volta que algú ens va unir als valencians per a aconseguir alguna cosa fou el rei Jaume I. O tal volta fou Francesc de Vinatea? Dóna igual qui fora. El més important és que per una volta no hi ha habut una renya entre germans. “Que si bellea, que si bellesa, que si valencià, que si català…" L’única cosa que demane, especialment ara que s’acosten les eleccions, és que el que Eugeni ha unit, que no ho separe ni la política ni els polítics.

Més falles

Tal volta sobre les falles estiga ja tot escrit. Sobre el foc, sobre els ninots, sobre els coets, sobre  els bunyols, sobre la dona fallera, sobre l'ambient festiu, sobre les mascletaes, sobre la paella,... I, mentre reflexione al voltant d'este tema, descobresc, per entre la xarxa,  el cartell anunciador de les falles de Paterna de dos mil quinze, enguany dibuixat per Begonya Perona. Sobre un cel fosc, de nit, tot plé d'estrelles o espurnes d'una falla que ardeix vivament a la part de l'esquerra, s'amaga la torre negra i moruna, en un segon pla, fosca, nocturna, com si estiguera dormint, mentre vigila les falles de Paterna. I en un primer terme, el perfil de la dona fallera paternera abillada amb el vestit de fallera, adornada amb les seues millors joies i amb un ram de flors a la mà, es disposa per a acudir, tal volta a l'ofrena. El llaç taronja que nuga el seu vestit per l'esquena, la uneix, com un cordó umbilical, al temps que irremeiablement, passa i que enguany es tracta del 2015. No hi ha artista paterner que no haja gosat blasmar la torre en un llenç en qualsevol format: De nit, de dia, davall la pluja, amb les coves blanques i la roda d'un carro, amb un arc de sant Martí, amb uns xiquets jugant al seu voltant, a color, en blanc i negre, en tonalitats color sèpia com si d'un daguerreotip es tractara... I no hi ha artista que millor haja encadenat la nostra torre en les dos dimensions d'un quadre, que un paterner, siga Milagros Ferrer, Poblador, Barbeta, Alex Alemany, Jeroni, Liern, Anna Roig Llabata, Begoña Perona o fins i tot qualsevol de les desenes de persones que s'animen, anònimanent, des dels seus voltants, a agafar un pinzell i s'atreveixen a pintar a un llenç el nostre monument local més emblemàtic i alhora, més internacional. Perquè per als qui no ho sàpiguen, Begonya Perona és neta del tio Paco "el Caje" per part de mare y descendent de la fàbrica de ceràmica "Perona", per part de pare. Qui siga de Paterna, sap i coneix la bonhomia de dites persones. És llicenciada en belles arts i ja du sobre les seues esquenes un fum de cartells de festes publicats, així con més d'una exposició on hem pogut gaudir de la sensibilitat d'unes mans que trauen el millor de si mateixa i que han reproduït racons i moments inoblidables per a qualsevol valencià i per a qualsevol paterner. He de confessar que, a un racó de la meua biblioteca personal tinc, a l'altura de la vista i recolzat sobre els llibres que m'estime, retallat del catàleg d'una exposició seua anterior a la galeria del Gran Teatre Antonio Ferrandis, la imatge d'un quadre seu, on hi apareixen la Torre i les coves, en perfecta harmonia amb la natura i el paisatge que les envolta.  És un quadre que personalment, m'encanta. I és que no hi ha millor artista que un paterner, per a reproduir, amb eixa sensibilitat exquisida, allò que és propi: la majestuositat de la torre, l'emblanquinat de les coves, el reflex de l'aigua on naix la sèquia de Montcada, la Corrucossa en tardor esguitada de taronges, l'esplendor de la Canyada en primavera, la frenètica activitat del polígon industrial, el secà que s'esten a partir de la partida del Penal, el ritme i el colorit del mercat dels dimarts, el transit inesgotable de les persones pel carrer major, el daurat del foc d'un coet de luxe o l'impressionant rostre negre del nostre Crist de la Fe.

Tu si que sucaras xocolate!!

Antigament, quan a una casa naixia una xiqueta, el veïnat, quan anava a vore la criatura, com a enhorabona als pares, se'ls deia "Tu si que sucaràs xocolate", fent referència a que sempre estaran ben atesos eixos pares per la filla, siga el dia que siga i a la edat que fora. No tan antigament, eixa mateixa filla, una volta es feia gran i estava en edat fèrtil, quan es quedava embarassada, -en estado, era compradora, i un fum d'eufemismes més- era costum, parlant el sexe del nasciturus, dir el següent refrany: "La dona aseà, primer es trau la crià" al·ludint a que si la criatura era dona, li ajudaria en les llavors de la casa. Si seguim amb l'exemple de la xiqueta que acaba de nàixer, esta es farà major, estudiarà a l'Universitat i potser aconseguirà un bon treball, qualificat, d'acord amb la valia de la xicona. Segurament tindrà una parella que la farà feliç i uns fills que la faran més feliç encara. i, tal volta hi haurà alguna persona del poble que, quan vaja a vore a la partera,  de bona fe, també li felicitarà dient-li "Tu si que sucaràs xocolate", fent referència al rol que, des de temps antics ha desenvolupat la dona.  El refranyer nostre està ple de refranys de caire més bé masclista que ha influït en la nostra societat des de temps immemorials. Hui en dia, en el temps de la informàtica i la cibernètica, amb una societat més evolucionada, i molt més preparada, quan les lleis parlen d'una igualtat formal de gènere, el que realment hi hauria d'haver és una igualtat material de tal forma que eixe gènere no hauria de ser una rèmora per a que qui més val no hi haguera de renunciar a unes perspectives de futur professional per haver de fer front a una maternitat i a una casa. Hi havia una vinyeta de Forges molt bona en la qual hi havia dibuixada una dona molt atarejada en la cuina de sa casa en la que, alhora que fregava el piso, rentava plats, i netejava la pols amb set o huit braços, es feia la següent reflexió "Tinc tot el que voldria qualsevol dona d'èxit: un bon treball, una família, uns fills, èxit... Però realment el que estic és farta". Per això mateix, hui en dia, si una dona, quan arriba a l'edat en la qual es planteja seriosament el tindre descendència, no ha tingut al seu treball la promoció que realment es mereix: Ha de renunciar a la seua maternitat per a obtindre eixa promoció professional ben merescuda? O bé ha de renunciar a la promoció professional per a poder atendre, amb la dignitat que es mereixen eixos fills que naixeran o han nascut ja? En gran quantitat de casos, s'opta per una reducció de jornada, amb les renúncies que d'una manera explícita -salari- o de forma implícita -promoció- la dona accepta, fins i tot arribant a produir per part dels seus "jefes", certes suspicàcies, al posar per damunt del treball una atenció mèdica del xiquet, per exemple, o una pèrdua de l'ambició professional que temps enrere li feia menjar-se el món. Estes reflexions les plantegem en l'any 2015, al segle XXI, quan ens pensem que la nostra societat està tan evolucionada. Pensem que, davant d'estes desigualtats naturals, els poders públics haurien de dur a terme polítiques que promogueren les condicions per a que la igualtat de les persones i dels grups en els quals s'integren, siguen reals i efectives. així com remoure els obstacles que n'impedesquen o en dificulten dita igualtat. Amb estes paraules no estem inventant res. Això és el que diu la Constitució de 1978. Si en el principi dels temps, la dona era la que s'encarregava de la casa i dels fills, mentre que l'home era qui portava el jornal a casa, el següent pas fou la incorporació de la dona al món laboral en plena igualtat de condicions. Però esta igualtat formal de condicions, no ha anat acompanyada d'una igualtat material en quan allò que fa referència al gènere. Haurà de ser el poder públic el qui les  faça efectives, amb polítiques de benestar social que posen de manifest que l'estat social i democràtic de dret encara continua viu. Però al final resulta que són les mateixes dones les que han de reivindicar una i altra volta la seua condició i la seua desigualtat, any rere any en jornades com la del huit de març, per a poder aconseguir allò que hauria de donar-se, sense tindre necessitat de demanar-ho. I no tan sols les dones. Pensem que es tracta d'una qüestió de justícia social, que qualsevol persona, home o dona, amb una miqueta de trellat i de sentit comú ha de tindre l'obligació moral de reclamar-la.