viernes, 27 de septiembre de 2013

Fer harca.

Conten els antics que fa molts, moltíssims anys, probablement més de cent, quan encara no s'havia descobert ni la radio ni la televisió ni moltíssim menys la informàtica ni les videoconsoles ni els videojocs, els xiquets i els no tan xicotets es divertien fent harca. No n'hi havia molta  més oferta de diversió que algun ball als dies de festa gran, el anar a passejar per la carretera els diumenges de vesprada i el fer rogle per les nits a la fresca. Per este motiu, una forma de diversió era anar a fer harca. Consistia en el següent: En una banda s'ubicaven un grapat de xiquets. En una altra banda, un altre grapat. I a partir d'una senyal donada, prèviament establida, es llançaven pedres els uns contra els altres. Etimològicament, esta expressió de "harca", prové de l'àrab marroquí i fa referència a "moviment de tropes, pas de càrrega". Era, per tant, la lluita a pedrades entre els xiquets entre els que hi havia algún tipus de rivalitat. Eren de carrers, de barris o de pobles diferents que, utilitzant  algun element natural com puga ser un barranc, una sèquia o un montícul com a trinxera, mamprenien a pedrades els uns contra els altres, per a divertir-se i guanyar al bàndol contrari. Esta modalitat de kale borroka sense cap tipus de ideologia ni color polític que no fóra més que el fet de divertir-se i de passar-s'ho bé, sense cap tipus de maldat i de malícia més que la crueltat pròpia d'un menut en plena adolescència, feu que més d'un se n'anara a casa amb una pedrada al cap, una moradura, una trompada, un braç trencat o mellat d'una dent. Per este motiu, quan els xiquets se n'anaven al carrer a jugar, les mares els deien "No vages a fer harca". "Com em diguen que t'han vist fent harca, t'apanyaré". I rinyes paregudes. En tornar del front de batalla particular, la bronca era tant per a la part pasiva com per a la part activa de la lluita. El qui havia patit la ferida rebia el sermó corresponent, pero també si s'endevinava quí havia segut el causant, se'l castigava per a que no tornara a ocòrrer.

Preguntant als més antics al voltant d'este tema, em conten que els xiquets de Paterna amb qui, o millor dit, contra qui feien harca era sobretot amb els xiquets de Benimàmet. Utilitzant el barranc d'Endolça com a trinxera i com a frontera natural, els uns llançaven als altres i els altres contra els uns, pedres i més pedres. Probablement n'hi hauria algun ferit que altre. Algun braç trencat, alguna magulladura. No ho sé. El que sí que m'han contat és que en una ocasió, d'açò farà cent anys, els xicons de Paterna, entre pedrada i pedrada, es varen envalentir i varen travessar el barranc d'Endolça. Els xicons de Benimàmet varen retrocedir, mentre els paterners guanyaven terreny. A pedrades pels carres de Benimàmet, al final arribaren a la plaça, on algú va llançar una pedra amb força conra el rellotge del poble que allà hi havia i el va trencar. No sé al final cóm acabaria la història. Però estic ben segur que amb alguna bufetada que altra i amb algun castic que altre, segur!