Tardor

Després dels llargs i calorosos dies d'estiu que hem patit, com qui no vol la cosa, hi ha arribat la tardor. D'acord amb allò que diuen els astrònoms, l'equinoxe de tardor, és aquell moment de l'any en el qual el sol està situat al pla de l'equador celeste. Eixe dia, si l'observàrem des de l'equador terrestre, el sol arriba al zenit i podríem vore'l sobre els nostres caps en un angle de 90 graus. Per tant, com l'etimologia del seu propi nom indica, durant eixa jornada, el dia té la mateixa duració que la nit. A partir d'aleshores, el dia va acurtant, tant de matí com de vesprada, fins a arribar al solstici d'hivern, en vespres de Nadal, quan estarem davant del dia més curt i la nit més llarga de l'any. Per a celebrar el canvi d'estació, la meua dona i jo hem anat al Villar del Arzobispo, poble de l'interior de la província de València, que es troba a uns cinquanta quilòmetres de la capital. Una volta allí, després de caminar una bona estona, hem anat a esmorzar a un bar, que es trobava tot ple de gent. A la tauleta del nostre costat, hi havien uns hòmens ja majors, abillats de diumenge, amb una camisa de ratlles i pantaló curt, i amb el cap cobert amb un capell estil panamà. D'una manera informal, i amb la confiança que dóna conéixer-se des de xiquets, raonen sobre la vida i la mort, sobre la collita present d'ametles i la propera collita d'olives, sobre els fills, sobre els nets i, sobre moltes altres coses que en eixe moment els ve al cap. Com la vida mateixa, la tardor és un home ja jubilat, que va camí de l'hivern, que passeja al matí per a vore les obres que s'estan construint al seu barri i que dóna consells a tot el món, se li n'hagen demanat o no. Com la vida mateixa, encara fa calor. Una calor que, encara durarà un temps però què, a poc a poc, anirà minvant, car anem cap a l'hivern. Però eixa calor de l'estiu encara ens farà aguantar la mànega curta durant un cert temps. Com la vida mateixa, cada volta, es va allargant l'estiu, de tal manera que, a penes hi ha un temps de tardor, pròpiament dita, com a transició entre la calor seca de l'estiu i la rigorositat del fred de l'hivern. De fet, a les xarxes socials, es parla del "veroño", neologisme que és una contracció de les paraules castellanes "verano" i "invierno", que, si se'm permet, en valencià podríem traduir-ho com a "estirdor" o alguna cosa pareguda, com a conseqüència de la compressió de les paraules "estiu" i "hivern". Com la vida mateixa, als arbres, a poc a poc aniran caient les fulles, tot deixant l'esquelet de les branques sense, com si es tractara d'un cos nu. Com la vida mateixa, arriba el moment de recollir la collita de l'arbre, després de tot un cicle de cultiu. Com la vida mateixa.

Màster

Recentment, estem veient a les primeres planes dels diversos mitjans de comunicació, suculents màsters aprovats sense anar a classe, dubtosos projectes de final de carrera poc més que regalats i que, curiosament, no apareixen per cap de lloc, tesis doctorals presumptament plagiades,... La situació que podem observar, és la següent: per una banda, polític sobre el qual cau l'ombra del dubte al voltant d'uns estudis superiors que adornen el seu currículum. Per una altra banda, mitjà de comunicació que, sabedor d'esta circumstància, du a terme una operació d'assetjament i enderrocament que posa contra les cordes al dit polític fins a acabar amb la seua dimissió i, probablement amb la seua carrera política. Si bé tot açò allò que els mitjans de comunicació pareix que pretenen en un primer moment és dur a terme a la vida publica, aparentment, una neteja d'espavilats de la política i de roders de la saviesa, en el fons podem vore que allò que realment estan aconseguint és un efecte de frivolitat i de desacreditació cap a una de les institucions que, per part de tots més prestigi hauria de tindre, com és el cas de la Universitat. Darrere d'una llicenciatura, d'un Projecte de Final de Carrera, d'un Màster o d'un doctorat, hi ha moltíssimes hores d'estudi, de sacrifici personal i econòmic, d'inquietuts, de nits sense dormir, de cafeteres plenes, de pors, de tensions, de llàgrimes i d'incomprensions que, només qui ho ha viscut ho sap. Tot este sacrifici, al final fructifica en eixa llicenciatura, eixe projecte final de carrera, eixe màster o en eixe doctorat que dóna sentit a eixe esforç titànic que durant mesos i fins i tot, anys, s'ha dut a terme. I és molt trist que en l'actualitat es frivolitze amb l'esforç de l'estudiant anònim per part dels mitjans de comunicació, amb la politització dels màsters. Perquè en el punt de mira no estan els estudiants anònims, sinó el polític caradura que ha unflat el seu currículum de forma descarada i que, realment hauria de ser qui donara exemple a la societat amb un comportament digne d'elogi. Però, no ens enganyem: eixa politització dels màsters, allò que realment ha aconseguit, ha sigut el desprestigi de l'estudi, de la constància i de l'esforç, així com d'institucions, el prestigi de les quals haurien d'estar per damunt de qualsevol ideologia, com és la Universitat. I es trasllada a la societat un missatge implícit de menysvaloració de l'esforç i del sacrifici intel·lectual, de tal manera que, al final, el missatge que cala en la societat, és que aquell que ha obtingut uns estudis superiors, que realment hauria de ser l'èlit, que fora model i exemple per a tots, acaba essent el tontet del grup i el que acaba desenvolupant llocs de treball molt per davall de la seua qualificació. I el pitjor és que són arrossegats per persones que, tirant-li morro a la vida aconsegueixen arribar a llocs de treball i d'influència, curiosament sobretot a programes produïts i programats per part dels mitjans de comunicació que han dut a terme eixa campanya d'assetjament i enderrocament de la qual parlàvem adés. I es tracta d'una situació molt injusta

Isabel Cañas

Estic rellegint el llibre "El dardo en la palabra", on un eloqüent Fernando Lázaro Carreter, amb elegància, ironia, lluïdesa i amenitat ens deixa, en un format d'assaig divulgatiu, un instrument imprescindible per al coneixement de la llengua castellana on ens va detallant, de forma molt rigorosa, el significat d'una determinada paraula, una expressió o un determinat gir idiomàtic. I recorde que, als anys huitanta, al Villar Palasí, vaig conéixer el dit lingüista de la mà de qui fou la meua mestra de llengua i literatura, a més de tutora de 6 a 8 de l'antiga EGB, a través dels seus llibres de "Curso de la lengua española", però sobretot, a partir dels exercicis que féiem pràcticament cada dia que teníem llengua quan, sobre les déu del matí la mestra baixava a prendre's una pastilla, mentrimentres un xiquet o una xiqueta de la classe, cuidava que s'hi mantinguera l'ordre. La mestra en qüestió era doña Isabel Cañas Grau qui, en companyia de don Juan Antonio Llopis Calabuig, varen ser el tàndem docent que ens varen conduir per la senda del coneixement, durant eixos tres cursos de la preadolescència. I així, mentre don Juan era el mestre que s'encarregava de donar les assignatures de ciències, com eren matemàtiques, naturals, física i química, doña Isabel, ens impartia llengua, literatura, història i valencià, és a dir les assignatures considerades de lletres. El secret d'un professor per a ser bon professor, consisteix a saber despertar en els xiquets la verdadera vocació que hi ha al seu interior. I en el meu cas, he de reconéixer que doña Isabel, va saber fer descobrir en mi l'amor per les lletres, per la literatura i per la paraula en general. Hi havia una activitat escolar que dúiem a terme els divendres de matí una volta al mes, que es deia Assemblea Literària, que consistia en què havíem d'escriure a casa un conte, una narració, o una poesia, d'acord a unes condicions que escrivia a la pissarra. El divendres de matí ens preuníem per equips. A cada equip, es llegien tots els treballs que havíem redactat els seus membres i es triava un per equip. Els cinc o sis seleccionats, es llegien en veu alta davant de tota la classe i després es votava la millor. Una altra activitat que va dur a terme, va ser crear una biblioteca escolar a la qual, cadascun dels alumnes havíem d'aportar un llibre. "La historia interminable", "Momo", "El misterio de la Isla de Töckland" eren, entre altres, els títols que allí hi havia i que vàrem llegir, en aquells temps en què l'única preocupació de la vida eren els deures que un havia de fer per a l'endemà. També es va crear un diari escolar, impulsat per ella, anomenat "Los Cazanoticias", la dinàmica del qual consistia en què cadascú escrivia una notícia referida al col·legi, a Paterna, o a algun tema d'interés general per a nosaltres. Després es penjava a un panell que hi havia només accedir a l'edifici. I, en entrar a les aules, tothom aprofitava per a llegir allò que al panell hi havia penjat. La seua responsabilitat com a docent era tal que, en vespres de Nadal d'aquell últim curs d'EGB, va haver de demanar-se algunes setmanes de permís per a atendre unes greus obligacions familiars. I per a no deixar les dos classes que duia, òrfenes de mestra, va buscar un parell de mestres novelles, que la varen substituir, sufragades per ella mateixa. Quan un és menut, sempre hi ha alguna persona a la qual un pren com a referència. I, una volta transcorregut el temps, he de reconèixer que doña Isabel Cañas, fou per a mi eixe punt de referència de l'adolescència. Han passat els anys. Molts anys. I he de reconèixer que, sempre que arriba a les meues mans alguna convocatòria d'algun concurs literari, encara continue tenint la mateixa emoció dels dotze anys quan doña Isabel escrivia els requisits que hi havia de tindre el conte que havíem d'escriure per a la pròxima Assemblea Literària del divendres.

Patins

Quan vaig prendre la Primera Comunió, a principis dels huitanta, els amos del forn on treballava mon pare, em varen regalar un monopatí. Es tractava d'un de plàstic, de color blau, menut, allargat, sobre la taula del qual, apenes em cabien els dos peus. La meua estabilitat sobre aquell joguet no era molt allà: no sabia cóm moure'm sense perdre l'equilibri, ni girar en arribar a una revolta, ni parar sense deixar de menejar els braços de forma exagerada. No vaig arribar a anar muntat sobre ell mantenint l'equilibri més de deu metres seguits, ni vaig dur-lo molt més enllà de dos carrers més enllà de cals meus pares i, en no molt de temps, va acabar aquell objecte a la cambra dels vells records, abans que acabara jo amb un braç trencat o una cama embenada.

Vora quaranta anys després, el patí torna a estar de moda, no ja com a joguet, sinó com a mitjà de transport: Tots els carrers de València estan farcits de gents que van d'ací cap allà, d'allà cap a més enllà, amb patí elèctric. Fins i tot, dos companys de treball es desplacen de forma habitual amb un monopatí elèctric amb comandament a distància. Es tracta d'un mitjà de transport còmode, pràctic, que cap a qualsevol lloc, fàcil de controlar, que no contamina i que per a conduir-lo no cal estar en possessió de cap tipus de permís de circulació. No en va, les empreses estan fent l'agost amb la venda d'este aparell de locomoció. Fins i tot, una empresa de lloguer de patinets californiana, ha intentat desplegar per tota la ciutat de València un bon grapat de patinets elèctrics que, per mitjà d'una app descarregada al mòbil, permet gaudir, per un preu mòdic, durant el temps que un vulga, d'este artefacte.

No hi ha cap normativa en l'àmbit estatal que regule el seu ús a la via pública. Només hi ha una Instrucció, la 16/V-124, emesa per la Direcció General de Tràfic, que indica que, mentrimentres no hi haja una normativa específica referida als dits vehicles, proposa una sèrie de criteris per a la seua regulació: En primer lloc, els considera com a Vehicles de Mobilitat Personal. No és assimilable a un vianant. Ni tampoc es pot considerar com un vehicle de motor. Per tant, no es requereix cap d'autorització administrativa per a circular, ni tampoc és necessari l'assegurament obligatori del dit vehicle. Però, encara que no és obligatori, l'usuari podrà, voluntàriament, contractar una assegurança en els termes establits a la legislació general d'assegurances.

La seua regulació es deixa en mans dels Ajuntaments, que seran els qui establiran limitacions a la seua circulació a les vies urbanes. Este tipus de vehicles podran ubicar-se físicament a l'àmbit de la calçada, sempre que es tracte de vies expressament autoritzades per l'autoritat local, la qual podrà permetre la seua circulació per voreres, zones de vianants, parcs o habilitar carrils especials amb les prohibicions i limitacions que considere necessàries.

Hi ha ajuntaments que ja hi han desenrotllat una normativa al respecte, com el cas del de Barcelona. L'Ajuntament de València, no té encara una regulació aprovada, però sí un esborrany des de febrer de 2018, que estableix els següents criteris: Es permet als patinets, monocicles, hoverboard, skates i altres vehicles de mobilitat personal, circular pels carrils bici a una velocitat màxima de 15 quilòmetres per hora, així com per espais especialment habilitats per a la circulació. Es prohibeix circular per voreres, places i passeigs, a excepció de xiquets amb patinets elèctrics que vagen acompanyats dels seus pares, sempre que la vorera tinga més de tres metres d'amplària. A més a més, els menors han de dur casc, encara que no serà obligatori el seu ús per als adults. També es prohibeix la pràctica de jocs, exhibicions, o demostracions que causen als vianants molèsties o riscs o disminuïsquen les possibilitats d'utilització de l'espai públic per part d'altres ciutadans. S'estableixen una sèrie de sancions per als que no respecten totes estes normes que poden arribar fins a cinc-cents Euros de multa.

De xicotet vaig acabar avorrint el monopatí que em regalaren per a la meua Primera Comunió. Quaranta anys després, esta nova moda d'utilitzar el patí com a mitjà de transport còmode, ecològic i saludable, em fa plantejar la possibilitat de comprar-me'n un. Què faig? Me'l compre? Vosaltres direu.