Centre Musical Paternense

El vint i nou de juny de mil nou cents cuaranta-set, coincidint amb la festivitat de sant Pere, patró de Paterna, es va inaugurar la seu del Centre Musical Paternense. Es constituía d'eixa manera, en forma de Societat, un sentiment musical que, des de feia ja anys, había arrelat en Paterna i que prenia forma jurídica de forma legalment establida. Eixe mateix sentiment musical és el que compartim tots els pobles valencians que, independentment de la seua grandaria, fa que, al costat de l'Esglèsia i de l'Ajuntament hi haja un Centre Musical anomenat amb el gentilici del poble en qüestió, on tots els xiquets del poble, en eixir de l'escola acudeixen a aprendre solfeig o a assajar algun intrument musical, que els acompanyarà al llarg de la seua vida. Setanta anys després d'aquella efemèrides, amb ocasió de les festes de Santa Cecília, el Centre Musical Paternense ha organitzat una exposició retrospectiva, anomenada Una ullada en el temps, que trau a la llum els records que es guarden rere d'un pentagrama, d'un instrument musical, d'una fotografia o d'una clau de Sol. Els meus coneixements musicals no van més enllà de la música que escolte per la ràdio. Però sí que guarde bells records relacionats amb el Centre Musical, car els meus pares vivien molt aestap de l'antiga seu de la societat, també anomenada de forms carinyosa i col·loquial, el Musical. El carrer mestre Canós i la porta del musical  l'he transitat molt -varies voltes cada dia- i el primer record que em ve a la ment, és el de unes notes musicals d'un clarinet, o d'un saxofó, o d'una tuba d'algun aprenent, que alegrement se n'eixien per una finestra del local. O el d'eixes tòrrides nits del mes de juliol en les que un dorm amb la finestra oberta, i per on, esta volta entraven eixes mateixes notes musicals, ja cultivades, de tota la banda ensemble, que assajava els últims moviments per a participar al concurs internacional de bandes a la plaça de bous de València, on tants i tan bons premis s'han aconseguit. Perquè què seria d'un poble sense la seua banda de música?  El mateix que una paella sense sal o una torrà sense allioli. I ara mateix em ve a la ment la banda de música en formació, encapçalada pel seu estendart plé de banderins i pel seu director, mentre la caixa repica el pas de processó el dia del Crist de la Fe, o interpreta Xisco, o Paquito el Chocolatero en la nit mora i cristiana, o Amparito Roca, o Pepita Creus, en qualsevol passacarrer de qualsevol celebració que es du a terme al llarg de l'any. Des d'estes senzilles paraules volem tindre un record per a tots els qui varen fer posible amb el seu esforç personal i fins i tot patrimonial, fins a l'extrem d'arribar a avalar dita Societat fins i tot amb la seua casa per a que la societat musical fora  una realitat, tal i com ens conta Vicent Cotolí al seu llibre al voltant de la història de la música en Paterna. També per a tots els directors que han s'han esforçat per que la nostra banda siga cada volta millor. També per a tots els músics que començaren de xiquets mentre esperaven a la porta del musical, al carrer Mestre Canós, jugant amb altres xiquets a que es fera l'hora d'entrar a la classe de solfeig i que hui en dia són músics professionals. O també als socis, en l'actualitat uns cinc cents, que, amb la seua aportació fan que la música a Paterna siga una realitat. Huí la música de Paterna esta d'enhorabona per eixos setanta anys de llavor callada, continuada i fecunda, el fruit de la qual és fer-nos als demes una miqueta més feliços, encara que només siga durant uns minuts.

Chiquito de la Calzada

Diuen que cadascun de nosaltres té un somni a cumplir, una vocació a desenrotllar,  un objectiu en la vida a alcançar, i tota una vida per davant per a viure-la i on dur a terme tot allò que un s'ha proposat aconseguir. De totes i cadascuna de les persones que vivim en el món, sempre podrem traure una lliçó de vida increible, que ens pot il·luminar increïblement la nostra vida i de la qual podem extraure conclusions extraordinàries. El cas de Gregorio Esteban Sánchez Fernández, més conegut com a Chiquito de la Calzada, probablement siga un dels més paradigmàtics d'allò que estem dient. Si analitzem la seua vida, podrem observar com cadascun dels seus passos sempre han estat nafrats pel verí de les bambalines. Sempre ha estat un llop de la faràndula, un animal d'escenari, un monstre de l'espectacle. Sobretot, al món del flamenc, estil del qual ell era cantaor prou afamat. La fama en majúscules -pareix ser que fama sempre ve relacionada a eixir a la televisió- li va vindre ja madur, amb seixanta dos anys, quan un avispat i conegut productor, Tomas Summers, el va contractar com a humorista per al programa de televisió "Genio y figura". Era l'estiu de 1994, ja fa més de vint anys. Eren els feliços anys noranta en els quals jo era un simple universitari que em dedicava, quasi en exclusiva, a empapussar-me les lleis del nostre Estat per a, en acabant, vomitar-les en un fastigós exame oral. Va saber molt bé aprofitar el seu talent innat així com les taules acumulades després d'anys i anys d'experiencia dalt de l'escenari. la fama. Va saber guanyar-se l'estima i el carinyo de la gent amb un humor net i pur, que fugia de l'acudit groller i fàcil relacionat amb genitals i paraulotes. I va saber crear un humor propi, fruit d'un vocabulari propi, plé d'onomatopeies gracioses així com expressions inventades per ell que no tenien ningun significat concret i que, tot  en conjunt ocasionaven la hilaritat de tots els espectadors. Mai és tard per a aconseguir els somnis que un persegueix. Tal volta siga cantar. O tal volta escriure un llibre. O ser el rei de la pista de ball. O estudiar i traure's una carrera.  Només cal desitjar-ho. I estar en el lloc precis, i que en eixe moment passe la persona precisa i que, precisament descobrisca el talent que un té ocult dintre d'un mateix. Perquè, què hauria passat en el remot cas en què per a eixe programa de televisió no s'haguera contat amb ell? O que ell haguera declinat la invitació a participar en el mateix? Segurament hauria continuat amb les seues gales flamenques. I no hauriem tengut l'oportunitat de riure amb el seu humor tan especial. Quan Chiquito de la Calzada ya és un bell record en el nostre imaginari comú, com ho és don Pio, el Titi, Eugenio o Gila, només tinc paraules d'agraïment per a tan important humorista que ha sabut traure'ns una sonora rialla, fins i tot una llàgrima enmig del riure, o almenys, encara que siga furtivament, un ample somriure.

Xavier Casp

El dia 11 de Novembre, va fer 13 anys que ens va deixar Xavier Casp. Amb ocasió de tan trista efemèrides, dedicarem unes senzilles paraules, a tan important poeta valencià del segle XX. M'agrada el Xavier Casp literari. El que va obtindre la Flor Natural als Jocs Florals de Perpinyà a l'any 1950, amb el seu poemari Tríptic del somni. O l'englantina d'or dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a Nova York, pel seu poemari anomenat Gran Sonata de la Pàtria, tal volta un dels braçats de poemes més sublims que he llegit al voltant de la temàtica de la Pàtria i del qual sempre agafe algún vers per a enriquir algun poema meu, que he escrit amb el mateix fil literari. El que es capaç d'emocionar-me amb un poema escrit i dedicat a la seua filla el dia que pren la Primera Comunió, "...Per a combregar-lo els dos junts". O el Casp que cada set d'octubre escrivia un poema amorós a la seua dona, coincidint amb el seu aniversari de boda i que va replegar en un llibre anomenat "50 anys dels 7 d'octubre" i on podem disseccionar l'amor en totes les seues etapes, des de l'època més passional "Sentir els ulls com unes mans que te desfullen tota", a la més tendra " Amor, dona'm la ma...", poema este últim escrit després d'una operació quirúrgica patida per la seua esposa, totes elles, viscudes pel matrimoni Casp-Montero. O el Casp que  manté la flama de la nostra llengua en temps incerts, a través de l'editorial Torre, fundada en companyia del paterner Miquel Adlert Noguerol. En eixa editorial varen publicar autors valencians tan importants al segle XX com Bru i Vidal, Joan Fuster, Josep Iborra, Emili Beüt, Enric Valor, Manuel Sanchis Guarner, Maria Beneyto, Vicent Andrés Estellés i d'altres. Probablement, no hi hauran prou paraules per a agrair la llavor callada, discreta i clandestina duta a terme per aquells que varen saber ocultar la flama de la llengua en temps tèrbols O el Casp que, commocionat entre les seues primeres lectures amb la mística del Cántico Espiritual de San Juan de la Cruz, emociona amb els seus versos dedicats a la Mare de Déu de Montserrat, o la dels Desemparats. El Xavier Casp que em va signar el seu extraordinari llibre "D'amar-te, amor" ja fa vint anys, als jardins de Monforte a la ciutat de València, un assolejat matí d'un calorós diumenge de juny de l'any 1998. "A Alejandro Llabata, ben afectuosament", em va dedicar en un exemplar que, de tant en tant, fullege. O el Casp que guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Paterna a l'any 1987, amb uns versos anomenats "Naturalment, amor". O el Casp que escriu un poema com a exaltació de la reina de les festes de Paterna de l'any 1991, l'amiga Gloria Segura Salvador. "Escolta, escolta Gloria...". D'esta manera començava. Ara, quan fa 13 anys de la seua desaparició, quan se li condemna a l'ostracisme, tant a ell com a la seua obra, per una banda, per ser un dels impulsors de la teoria seccessionista de la nostra llengua ací a València, i per una altra, perquè a última hora, ja en la seua senectud, va acceptar el carrec d'Acadèmic de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, fet que li va supossar una sèrie de malsdecaps. Fins i tot, en certa ocasió li va ocasionar l'haver de ser escortat per la policia nacional, en eixir de la seu de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua enmig d'espentes i d'insults. A eixe Xavier Casp, negat per uns i menysvalorat per altres, però amb una qualitat literària immillorable i extraordinària, el meu homenatge i el meu record per a un dels millors poetes valencians del segle XX.

Presentació

Tal i com ja vàrem anunciar a les xarxes socials, així com a través de les pàgines d'este blog, el dimecres passat, dia de Totsants, es va dur a terme la presentació del poemari En mi la nit en tu la llum, a la Plaça de l'Ajuntament de València, dins del cicle d'activitats convocades a la Plaça del llibre, on està previst que des de l'un fins al cinc de novembre es porte a terme la presentació d'un bon grapat de llibres d'autors valencians de la talla de Teresa Broseta, Toni Cabo, Francesc Mompó, Jaume Ros, Gemma Pascual,  Begonya Pozo, Gemma Miralles, Pepa Guardiola, Vicent Artur Moreno, Manel Joan i Arinyo, Joan Tur, Fani Grande i molts més, els noms dels quals no cabrien en esta entrada. I entre els llibres que es presenten, humilment, es trova també el meu. Com ja he dit en alguna altra ocasió, el meu poemari va guanyar el Premi Grandalla de Poesia, dins de la XXXIX Nit Literària Andorrana, en la seua edició de 2016. Un any després de la concessió de tan important guardó, veu la llum en format paper, en una impressió duta a terme de la mà de Pagès Editors i que mostra al món  un univers literari que, en forma de poesia, ens parla d'eixe amor quotidià, del dia a dia que, quan arriba a poqueta nit, es possa la paella al foc i es veu com es fregixen les creïlles, mentre es para taula i un li pregunta a la seua parella en entrar per la porta de casa, que cóm li ha anat el dia després d'un dur dia de treball. Mai havia dut a terme la presentació d'un llibre propi, car els premis que he anat guanyant fins a ara, o bé, no s'han publicat, o bé, s'han publicat de forma col·lectiva, per la qual cosa es tractava d'un territori inhòspit per a mi. Per a l'event, vaig poder contar amb la inestimable col·laboració del meu company i amic, Alejandro Bernal, la dicciô del qual és la remor del vent sobre les espigues dels arrossars de l'Albufera a la tardor, en el vell mig de la Ribera, i més concretament de la localitat de Sueca, on resideix. Des d'estes senzilles paraules, només tinc paraules d'agraïment per a tots els que vareu estar presents en tan important esdeveniment per a mi. Per a tots els que vareu agafar el cotxe, o el transport públic per a acostar-vos a la plaça de l'ajuntament per a acompanyar-me, que vareu adquirir el llibre i vareu fer cua per a qe vos el signara, només tinc una paraula per a vosaltres, que m'haveu acompanyat en este camí tan fascinant com ho és el de la literatura: Gràcies.