Este setembre passat, la meua dona i jo, vàrem anar al cine. Començat feia poc de temps el període laboral i plorant encara les vacances que ja començaven a ser història, la idea era anar a vore una pel·lícula divertida, entretinguda, d'estes que no el facen a un calfar-se molt el cap, hilarant a poder ser. D'entre el catàleg de pel·lícules que hi havia a disposició del públic hi havia una anomenada "Romper el círculo", l'argument de la qual, és el següent: "Lily Bloom (Blake Lively) és una dona que se sobreposa a una infància traumàtica per a embarcar-se en una nova vida a Boston i perseguir el seu somni d'obrir el seu propi negoci. Una trobada casual amb l'encantador neurocirurgià Ryle Kincaid (Justin Baldoni) deslliga una intensa connexió entre ells, però al mateix temps que tots dos s'enamoren profundament, Lily comença a veure en Ryle aspectes que li recorden la relació que tenien els seus pares. Quan el primer amor de Lily, Atles Corrigan (Brandon Sklenar), sobtadament reapareix en la seua vida, la seua relació amb Ryle fa un tomb, i Lily s'adona que ha d'aprendre a confiar en la seua pròpia força per a prendre una difícil elecció per al seu futur." Amb eixe argument, un pensa en una pel·lícula d'amor pastissera de sofà i de manta, per a passar una anodina vesprada de diumenge de tardor cara a la tele. En acabar de visionar la pel·lícula, un descobreix que, darrer d'aquell innocent film romàntic que un anava a vore -així el catalogava la crítica- s'amaga un argument d'autèntica violència de gènere. Indaguem al voltant de la pel·lícula a través de les xarxes socials i descobrim que el seu argument està tret del llibre It Ends with Us, escrit per Colleen Hoover, escriptora nord-americana de gran èxit comercial, que ha venut més de vint milions de llibres, centrats en els gèneres de la novel·la romàntica i la literatura juvenil. Va caure a les meues mans dit llibre traduït al castellà i me'l vaig llegir. Una volta més, la novel·la supera la pel·lícula, seient l'argument del paper molt més dur que l'argument del metratge. I un, després de vore el film i de llegir-se el llibre no pot evitar fer-se una sèrie de reflexions al voltant de la violència de gènere: Com és possible que tant la novel·la com la pel·lícula siguen catalogades per la crítica com a literatura romàntica, quan realment estem davant d'un argument d'autèntica violència de gènere, de manual? Que la societat nord-americana no és conscient d'això? No són capaços de distingir una relació amorosa tortuosa d'una relació en la qual està present d'una manera viva la violència de gènere? El problema està en el fet següent: Si no s'és capaç de transmetre un problema a la societat, serà difícil donar-li una solució eficaç que erradique eixe problema. Si la indústria més forta de la cultura a escala mundial, en este cas la literatura i el cinema nord-americà, que és un referent per a tot el món, no és capaç de mostrar els problemes tal com són i de donar-los el nom que realment tenen, continuarem tota la vida justificant situacions inadmissibles i continuarem perpetuant situacions i moments viscuts totalment injustos que, amb l'etiqueta d'una relació romàntica i, per tant, dins de l'àmbit privat de la parella, mai acabaran d'esgotar-se sinó que en la generació successiva es continuaran reproduint els mateixos tipus de conductes que s'han vist dins de la llar i així successivament, sense solució de continuïtat. La violència de gènere deixarà de ser tal, el dia que este tipus de literatura siga catalogada per la crítica com a Thriller o com a Gore i no, com a literatura romàntica, tal com se'ns està intentant vendre ara mateix.
