Hui fa cinquanta anys, es va inaugurar l'institut de Paterna. En un principi, es tractava d'una delegació de l'institut Benlliure de València, del qual va dependre fins al curs 1974-75, que fou quan va adquirir autonomia pròpia. Qui estes lletres escriu, encara no havia nascut aleshores, però sí que va passar per les seues aules uns quants anys després. Fou en la tardor de l'any 1987. Havia acabat feia poc l'EGB al col·legi Villar Palasí i, tot un món de possibilitats s'obria davant dels meus passos. Fou una època de canvis, tant en l'àmbit físic i biològic, car era el temps del començament de l'adolescència, com també a nivell personal i humà, ja que era el moment en el qual un deixava d'anar al col·legi al qual havia anat des de pàrvuls, per a passar a un nivell d'estudis superior. En ser un únic institut públic el que hi havia a Paterna, esta circumstància va fer que hi coincidírem, tant amb part de la classe dels qui anàvem al col·legi d'EGB, com amb el xiquet del carrer amb qui un jugava fins feia poquet, o amb el veí que coneixia un de tota la vida i amb el que només havia intercanviat unes poques paraules al pati de la finca. Trenta anys després d'eixir de l'institut, mire cap enrere i em veig amb ulleres de pasta, el monyo pentinat amb la ratlla al mig, pantalons vaquers i una carpeta forrada amb fotografies d'alguna modelo d'aquella època. I no puc evitar recordar aquells feliços anys en els quals un només es calfava el cap en estudiar. En el que la seua única preocupació era aprovar l'examen de literatura del dimecres vinent. L'únic desig, que arribara el dissabte de vesprada per a anar amb els companys a Arena, a Woody o a Espiral. El millor plaer escoltar una cançó d'U2. La il·lusió més gran, que la companya de classe que seia al costat teu, es girara per a preguntar algun dubte sobre allò que s'havia explicat. El millor regal, una cassette gravada a una minicadena de doble platina. I la major esperança, que arribara finals de juny per a replegar les notes i estar tot un estiu, de juny a octubre, de vacances, sense fer res més que anar a la piscina, a la platja, o de campament. Varen ser, probablement, els millors anys de la meua vida on, cada dia que passava, s'aprenia una cosa nova de la vida, al marge de les matèries pròpies de classe. Allí vaig descobrir la consciència cívica d'estudiant, així com els primers passos en la responsabilitat i la maduresa pròpia de la vida, que consisteix en el fet que allò que un vol, aconseguir, s'ho ha de treballar i que no sempre s'aconsegueix. Al mateix temps, no puc evitar pensar en tants i tants paterners que hem passat per les seues aules i que recordem aquells dies de vi i de roses viscuts, en companyia dels companys, que en acabant varen ser els amics que ens han anat acompanyant en el camí. Així mateix, com no recordar a aquells professors que es varen deixar la pell perquè aprenguérem. Alguns d'ells, ja no estan entre nosaltres. Per a tots ells, el nostre reconeixement i la nostra estima. Hui l'educació de Paterna està de festa. Perquè cinquanta anys, són ja una edat de maduresa i d'assentament per a l'Institut de Batxillerat Dr. Peset Aleixandre de Paterna. L'enhorabona!!
