Una tasseta de malta.

Ja fa un temps vaig entrevistar a una persona de Paterna per a obtindre informació per a escriure un article per al llibre de festes. Es tracta d’una dona de mitjana edat que ocupa un lloc destacat dins de la festa religiosa paternera. El seu iaio va ser clavari major ja fa molts anys i, en preguntar-li que em contara algun record de la seua infància, va canviar el to formal de la conversa per a exclamar un “ai” de complicitat, i va afegir a continuació “Perdona, pero es que lo que te voy a contar no tiene nada que ver con lo que estamos hablando. Pero es que el recuerdo que me ha venido de mi abuela es que no he probado unas patatas fritas y unos huevos fritos como los que hacía mi abuela”. I a continuació em va detallar quan de bons estaven aquells ous fregits amb aquelles creïlles fregides de guarnició, amb allets inclosos.

Tots guardem a la nostra ment i al nostre cor un record especial dels nostres iaios, especialment els més jovens que, per circumstàncies de la vida han compartit més temps amb ells, fins i tot més que amb els seus pares. I especialment en estos temps en els quals la societat nostra ha avançat de tal foma que un iaio de setanta anys pareix que en tinga cinquanta de fa més de mig segle, amb més vitalitat, amb ganes de sentir-se útil i amb moltes activitats d’oci destinades especialment per a ells, després d’haver viscut tota una vida de patiments de tot tipus.

Ara mateix, tanque els ulls i em va a la ment el record d’una tasseta de malta de la marca “El Miguelete” que he comprovat que encara en venen a les botigues, fumejant encara i amb una miqueta de bromera per damunt, en ca la meua iaia, al mateix temps que miràvem el que feien a la tele, en un televisor en blanc i negre, el qual, per a encendre’l, hi havia que polsar un botó que hi havia a una caixeta annexa i esperar uns cinc minuts a que es veren les imatges a la pantalla. Mentrestant, el fumet de la malta continuava ballant amb un baf continu, mentre, glopet a glopet, anava bevent-me-la, moltes voltes acompanyada d’una galeta o d’una valenciana estovada.

Mai sabré el secret d’aquella malta que bevia a ca la meua iaia. Però ma mare en feia a casa i no tenia el mateix sabor. Tal volta seria l’aigua? No crec, perquè viviem a una distància de a penes uns cent metres. Seria el perol on es guardava? Seria la proporció de l’aigua i la malta? O les bullides consecutives? No ho sé, però he de confessar que no he tornat a tastar una malta com aquella que en feia la meua iaia.