Maribel Verdú i Paterna

Entre altres actes que es duen a terme este cap de setmana, es celebra a Paterna la huitena edició del Festival de Cinema de Paterna Antonio Ferrandis. I en ell, es va a fer entrega del Premi especial del Festival a la flamant actriu Maribel Verdú. Este reconeixement, que ha sigut atorgat en altres edicions a intèrprets de la talla d'Antonio de la Torre, Adriana Ugarte, Javier Gutiérrez, Carmen Machi, Nacho Fresneda, Emma Suárez o Hugo Silva, en l'edició d'enguany, el Jurat ha tingut a bé concedir tan important guardó a Maribel Verdú, extraordinària actriu, que ha actuat en més de setanta pel·lícules, entre les que podem nomenar La estanquera de Vallecas, Belle Epoque, Siete mesas de villar francés, Blancanieves, El laberinto del Fauno o Los girasoles ciegos, entre altres. A més a més, ha estat reconeguda amb múltiples guardons, entre els quals destaquem l'Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, de l'any 1994 a la pel·lícula Belle Epoque, dos Goyes a la millor interpretació femenina, un per Siete mesas de villar frances i l'altre per Blancanieves, el Premi Nacional de Cinematografia en 2009, així com innumerables premis, tant de teatre, cine com televisió. Ara suma al seu palmarés el Premi Especial del Festival de Cinema Antonio Ferrandis de Paterna, que reconeix la seua impressionant trajectòria i la seua contribució al cinema espanyol. L'actriu ha treballat a les ordres de cineastes tan prestigiosos com Vicente Aranda, Francis Ford Coppola, Guillermo del Toro, Alfonso Cuarón o Fernando Trueba entre altres, i hem pogut vore-la actuant recentment al Gran Teatre Antonio Ferrandis, dins de la programació de teatre habitual del nostre poble amb l'obra de teatre Invencibles. Com ja hem dit abans, moltes i molt bones pel·lícules ha interpretat. Però si hi ha una que especialment em va impactar en el seu moment, eixa fou El año de las luces, l'argument de la qual és el següent: Un matí d'abril de 1940, dos fills de caiguts en la contesa civil, Manolo, de setze anys, i Jesús, de huit, són portats pel seu germà Pepe a un hospital per a xiquets tuberculosos. Allí envoltat de xiquets menors que ell, Manolo se sentirà com l'amo del corral, ja que l'únic home que té a prop és el factòtum del lloc, Emilio, que fa una mica de tot en unió de la seua dona, la cuinera. En aqueix context, Manolo aconseguirà la seua iniciació sexual i coneixerà el vertader amor de la mà de Maria Jesús, personatge interpretat per Maribel Verdú. Es va estrenar l'any 1986 i va guanyar el Oso de Plata al Festival internacional de Berlí, així com un Goya a la millor actriu de repartiment, atorgat a Verónica Forqué. A finals de la dècada dels huitanta, recorde que L'Ajuntament de Paterna, a través de la seua regidoria de cultura va organitzar un Cine-fòrum on es varen projectar una sèrie de pel·lícules, amb col·loqui posterior. Era gratuït i, per a accedir, només s'havia d'emplenar un carnet, que es presentava a l'entrada de la sala on es projectaven les pel·lícules. I, entre altres , es va projectar El año de las luces. Era al saló d'actes de la Casa de la Cultura, a la primera planta del carrer Sant Francesc de Borja número 4. Era la Paterna dels anys huitanta, a cavall entre el poble que havia sigut i la ciutat que és ara mateix. Jo tenia a penes uns catorze o quinze anys. A la plaça del poble empedrada i envoltada d'arbres d'ombra, encara hi estava l'Ajuntament, a la porta del qual hi havia aparcat el Seat 131 ranxera, de la Policia Municipal. Al mercat dels dimarts, entre l'algaravia del personal, destacava la veu d'Emilio el coixo venent iguales "¡Iguales para hoy!" "¡Hoy sale!". Els diumenges de vesprada, a l'estadi municipal Gerardo Salvador, jugava el Paterna C.F. contra un equip de la contornada. Quan colava gol el Paterna, es disparava una traca que estava enrotllada a les graderies del camp. Més de trenta anys han passat d'aquells temps. Era una altra època i unes altres circumstàncies. Però el record d'aquells temps perdura en la memòria, en el dia en què se li entrega a Maribel Verdú el premi Especial del Festival de Cinema de Paterna Antonio Ferrandis. Un premi que honora a la premiada i una premiada que honora al premi que se li atorga.

Himne a Paterna

 

Probablement, el fet de no viure a Paterna, però sí molt a prop d'ací, haja fet que el sentiment que tinc pel poble que em va vore nàixer, siga tal volta més fort que el que sentia quan era menut i vivia a Paterna en cals meus pares. I açò m'ha animat a escriure, amb alegria, unes paraules en el blog amb ocasió de l'aniversari del nostre himne. El mes de novembre de 1921, amb ocasió de les festes de santa Cecília, patrona de la música, es va estrenar a la plaça del poble, l'Himne a Paterna, composició musical amb música dels germans D. Domingo i D. Vicente Meri i la lletra de D. Vicente Mallent, que exalta les excel·lències del nostre Poble de Paterna. Curiosament, en setembre d'eixe mateix any, es varen celebrar els I Jocs Florals de la Vila de Paterna, en el mes d'agost de 1925 es va celebrar la coronació del Santíssim Crist de la Fe... Aquells anys vint del segle passat varen ser temps de certa efervescència cultural i literària a Paterna. Un himne és aquella composició musical que expressa sentiments positius d'alegria i de celebració. Cent anys després d'aquell esdeveniment, l'himne a Paterna continua estant vigent, després d'haver sobreviscut a diferents règims polítics diferents i totalment antagònics, que li han donat al nostre himne una solera que molt pocs l'arriben a tindre. Curiosament, a pesar de la seua senectut, no s'ha vist embrutat per polèmiques estèrils, que sí que han patit altres himnes que ens toquen ben a prop, la qual cosa, a banda de fer d'ell un himne plenament actual, l'ha consolidat com a un himne viu, emotiu, carregat de la solemnitat que este tipus de composicions porten darrere seu, i que, a més a més, continua tenint eixa substància i senzillesa de poble que el caracteritza. Amb una música amb un cert regust castrense -no en va, un dels autors de la música, D. Domingo Meri, era militar-, la lletra, escrita per un inspirat Vicente Mallent, més conegut al nostre poble com Vicentico el de Maiques, reflecteix l'esperit genuïnament paterner de principis del segle vint, i que continua sent totalment vàlid en plé segle XXI: Entre visques, s'exalta Paterna com la nostra cuna, on vàrem vore la llum primera, com la nostra pàtria xiqueta, i els elements característics del nostre poble que li donen personalitat pròpia: la torre negra i moruna, que l'acarona altiva i fiera. El Palau i la Torre, que en l'original eren "El Palaci i la Torre". La Canyà i el Campament -que en un primer moment era "el dilatat Campament", car la Canyada en aquells temps només era un paratge de garroferes i no la bella urbanització que és hui en dia-. L'aigua cristal·lina que ens dona el naixement. La dona paternera, que és flor de sense igual perfum. L'himne conclou amb un desinteressat sentiment, com és que per a demostrar-li amor a un poble, la millor manera és engrandir-lo, cadascun amb el millor d'un mateix. Estos dies se celebra el centenari de l'himne del nostre poble de Paterna, que ens hi ha arribat fins als nostres dies, amb tota l'elegància que només un himne compost amb el sentiment més noble pot tindre. Només podem agrair als nostres antics el llegat immaterial tan important que ens han deixat, que abans, ara i per sempre, ens agermana a tots els paterners.

Domund

Hem anat a comprar a la carnisseria. A un racó del taulell, hi ha una vidriola de metacrilat transparent en forma de pot quadrat, on hi han ficades unes quantes monedes. I davant, penja un cartell on hi ha una fotografia en què, en un primer pla hi apareix una monja de mitjana edat. Darrere, en un segon pla hi ha tres dones de raça negra, abillades amb vestimentes pròpies de la seua cultura. El cartell el retola la paraula DOMUND. I el subtitula la següent frase: "Aquí estoy, envíame". El penúltim diumenge del mes d'octubre se celebra a tot el món el Diumenge Mundial de les missions, jornada en la qual l'Església Catòlica promou l'esperit missioner. Enguany, a pesar de la pandèmia, també es celebra esta jornada, amb les restriccions pròpies dels temps que estem vivint. I, mentre contemple la vidriola de metacrilat, el cartell anunciador, així com el seu missatge, el meu pensament es rescola pel clivell de la vidriola i apareix a aquella Paterna dels anys huitanta en la que a la plaça del Poble, a la porta de l'Ajuntament estava aparcada aquella furgoneta Land Rover blava i també el Seat 131 ranxera supermirafiori, els dos de la Policia Municipal. Eixe penúltim diumenge del mes d'octubre, a punta matí, a la porta de l'església s'instal·lava la mesa petitòria on prenia cadira la directiva de Obras Misionales Pontificias, al voltant d'una taula allargada on al mig hi havia una urna on les persones que entraven o eixien de missa, dipositaven el seu donatiu. Als xiquets ens donaven una vidriola, de plàstic per als més xicotets i de fang per als més majors, amb el bust d'un negret, un xinet o un indi, on hi havia escrites les paraules "Ayuda a las Misiones". Dins de la mateixa, s'introduïa un paperet amb el nom dels xiquets que la custodiaven i que tenien la noble missió d'anar pel carrer demanant la voluntat. "Bon dia. La voluntat per al Domund?". Així a una persona i a una altra, i a una altra, fins a la una del migdia, que era el límit horari per a tornar-la. Normalment, solíem anar captant dos o res xiquets per cada vidriola. I mentre un la sostenia, l'altre duia a les mans uns adhesius de la dimensió d'una ungla on estava dibuixat el logotip del Domund. La voluntat per al Domund? I quan una persona hi dipositava la seua voluntat, se li apegava l'adhesiu a la solapa de la jaqueta. Eixe era el senyal que indicava que ja hi havia col·laborat. Aleshores, la moneda oficial era la pesseta. I normalment se solia donar un o dos duros. Si algú dipositava cinc duros, se li donava un adhesiu més gran, de la grandària de la palma de la mà. I si deixava caure un bitllet de cent pessetes, se li donava un banderí de tela en forma de triangle isòsceles allargat, imprés també amb el logotip d'eixe any. Era aquell un fred matí de caminar pels carrers. La voluntat per al Domund? De pujar i baixar escales, de tocar a les portes de les cases. La voluntat per al Domund? Fins al final del matí, en el que s'entregaven les vidrioles, o bé a Carmen Liern, o a Carmen la Flara que ens agraïen sincerament la col·laboració prestada. La il·lusió venia al diumenge següent, en el que en l'Al·leluia de la setmana, a l'última pàgina anava publicada de forma detallada tota la recaptació treta i on apareixia el nom de cadascun dels xiquets que hi havíem participat, així com la quantitat que hi havíem recaptat. I ara, trenta o quaranta anys després, a través del metacrilat d'una vidriola petitòria, es reflecteixen estos records d'infantesa d'un fred diumenge de Domund qualsevol.

José Damián Polo "Pepín"

No és fàcil ser Coeter major a Paterna. S'han de tindre una sèrie de qualitats que no estan a l'abast de tot el món. Encendre la bengala verda per a avisar que comença la millor cordà del món, és un privilegi que està reservat només per a unes poquetes persones. Encendre la bengala roja perquè tots els tiradors deixen de disparar femelletes i que esta ordre siga obeïda per tots, amb respecte, és una facultat només reservada per a qui s'ha guanyat eixa admiració a força de participar de forma activa, any rere any, a la nostra molt més que centenària Cordà de Paterna. Amb la trista desaparició de José Damián Polo Pepín, conclou una etapa a la cultura paternera del foc que ja va començar fa moltíssims anys i que li ha fet guanyar-se la consideració de tots aquells que, d'una manera o d'altra han estat vinculats a la festa paternera. I és que, el gran mèrit de Pepín, ha sigut, per una banda, haver sabut tindre la suficient visió per a mantindre la tradició en la forma de disparar la Cordà, com va ocórrer l'any 1973 en el que una cordà semiautomàtica quasi acaba en catàstrofe i amb la pròpia cordà. Per a evitar succeïts com este, l'alcalde que hi havia aleshores, que era Rafael Alfonso Barberá, li va encarregar que es fera càrrec de la seua organització nomenant-lo, de facte, coeter major. I, per una altra banda, haver sabut adaptar-se als nous temps, a les noves circumstàncies i a la nova legislació sobre el foc, especialment la que venia d'Europa i que va fer malbé més d'una cordà dels nostres pobles. I tot això, amb una noble finalitat, que era evitar que s'apagara el foc de la nostra estimada cordà. Que la metxa no s'apague: Eixe va ser el seu lema, evitar no tan sols que no s'apague, sinó aconseguir que la cordà de Paterna fora la millor cordà del Món. Ens ha deixat José Damián Polo, Pepín. En el seu record, en la seua memòria, perquè no hi ha paraula de consol que conhorte la seua trista partida, no podem més que mostrar el nostre condol a la seua família per tan irreparable pèrdua. La seua passió pel foc, i el seu amor per Paterna, hi han contribuït a fer de la Cordà de Paterna tot un referent en el noble i vistós espectacle del coet solt. Ningú mor del tot mentre se'l recorda, igual que mai hi haurà metxa que s'apague mentre hi haja un paterner de bé que des del Cel, als peus del Santíssim Crist de la Fe, sostinga ben alta una bengala verda per a mostrar a tota la Terra, que el poble de Paterna fa la millor Cordà del món. No és fàcil ser Coeter Major a Paterna. Ni sostindre la bengala verda en alt a les mans. Ni mantindre el foc sense que la metxa no s'apague. Ni concloure la cordà amb la bengala roja i les mans emmascarades. I és que, en definitiva, per molts anys que passen, no n'hi haurà cap de persona que li haja dedicat tantes hores, tant de sacrifici, tant d'esforç ni tanta passió pel foc, com ho ha fet al llarg de la seua vida José Damián Polo, Pepín.

L'últim...

A Vicente Porter Espinosa, en la veritat.

Al llibre del Gènesi, ens conta la Bíblia que Déu va expulsar del Paradís a Adam i Eva, els primers hòmens que varen poblar la terra. El seu delicte fou haver desobeït les seues normes i haver menjat la fruita de l’arbre que Déu els havia prohibit menjar. Una volta els va assenyalar la porta d’eixida del Paradís, els va dir, entre altres coses «Et guanyaràs el pa amb el suor del teu front fins que tornes a la terra de la que vares ser tret». Des d’aquell moment i, fins a l’actualitat, la primera ocupació de les persones ha estat tindre un ofici amb el que guanyar-se eixe tros de pa amb el que alimentar-se ell i els seus.

Cada època ha tingut els seus oficis propis, d’acord amb les necessitats pròpies que cada societat ha tingut. De fet, els primers oficis que varen aparèixer dels quals tenim constància varen ser aquells que conreaven directament la terra per a, a partir d’ella, alimentar-se. No ens consta de què varen viure Adam i Eva, però si que tenim constància per la mateixa Bíblia, que els seus dos fills Caín i Abel, l’un, Caín, va ser llaurador i l’altre, Abel, va ser pastor. Oficis que, des d’aquells primers temps fins a l’actualitat, d’una manera o d’altra, han estat sempre presents en la nostra societat.

 Molts són els oficis existents. Tants com activitats existeixen. En l’actualitat pràcticament tots ells, degut a l’evolució de la societat, estan tecnificats. Però hi ha una sèrie d’oficis que podríem considerar com a tradicionals o artesanals, que encara continuen tenint a la persona i les seues habilitats, com a ferramenta essencial: Entre altres podríem nomenar l’ofici de ferrer, ebenista, forjador, manyà, fuster, orfebre,....

Recentment, hem patit la trista pèrdua de dos paterners que, si hi ha un fet que els agermana és el fet d’haver desenvolupat una professió tradicional o artesanal, en la qual han utilitzat com a ferramenta essencial de la mateixa la seua persona i les seues habilitats. I que, una volta han desaparegut, ens hem quedat una miqueta òrfens, tant en allò que respecta a la seua persona, com al treball que han dut a terme. Per això mateix són els últims del seu ofici, ací a Paterna. Estem parlant de Manuel Guillem Marco, Manolo el Gallo, i Francisco Giner Alfonso, Paco el terrisser.

Manuel Guillem Marco: Manolo el Gallo, l’últim carreter

 A la plaça del Poble, en el racó, entre on estava el casino de la Plaça i la barberia de Fava, hi havia l'hostal de la plaça, una tenda regentada pel tio Enrique Guillem Aguilar, el Gallo i la tia Pilar Marco Espinosa a la que, si bé sempre se li ha dit l'hostal de la plaça, en realitat sempre l'hem conegut com un lloc on es venia lleixiu, carbó i serradura. A més a més, el tio Enrique el Gallo era carreter i es dedicava a fer ports de tot tipus de gènere, amb el carro i l'haca.

El tio Enrique va nàixer a l’any 1908 i son pare, Manuel Guillem Benlloch, quan era xicotet, un dia li va posar una faixa ampla negra i uns botins i va dir «Ahí va mi gallo». D’eixa manera tan curiosa va sorgir este malnom que han anat heretant els seus fills.

Sempre hem tingut curiositat per saber per què a eixe lloc de la plaça del Poble se li deia Hostal, si es tractava d’una casa de poble tradicional, on no hi havien habitacions més que per als habitants d’aquella casa. Segons ens varen informar, pareix ser que, en l’època en la que el carro era el mitjà de locomoció més important per a transportar tot tipus d’objectes, l’hostal era el lloc on els carreters feien parada i fonda ací a Paterna i si havien de dormir i descansar, ho feien dins del carro, bé dins de la casa o bé al carrer, a la plaça.

Del matrimoni del tio Enrique i la tia Pilar, varen nàixer 4 fills: Enrique, Vicente, Manolo i Antonio. Cadascun d'ells es va dedicar al seu respectiu ofici i, d'ells, Manolo va ser qui va continuar amb la marxa familiar en l'hostal, alhora que feia ports amb el seu carro i l'haca. Persona noble com la que més i treballador incansable, feia repartiments a domicili d'allò que venien a l'hostal. O bé se'l llogava per a carregar enderrocs, o per a portar sacs de guano als camps de l'horta. Per a qualsevol faena que se’l buscara, sempre estava dispost.

Hui en dia era tot un espectacle costumista vore a Manolo traure o guardar el carro i l'haca de l'hostal, o vore'l passar muntat dalt del carro amb el ramal a la mà, mentre es sentia el soroll del rítmic tentinejar de l'aparellada, i el peculiar trot de l'haca en xafar amb les ferradures l'asfalt, amb renill inclòs. Com també era un altre espectacle costumista vore com feia el canvi de les ferradures de l'haca, que arremolinava a curiosos, sobretot xiquets, en el racó de la plaça, a la porta de l'hostal. Entre dos persones, alçaven la pota de l'haca, amb uns alicates li treien els claus, li llevaven la ferradura gastada i se li'n clavava una de nova.

També eixia el dia de sant Antoni Abat, en la benedicció dels animalets, amb el carro adornat i tot ple de xiquets. O participava en la guitarrà de qualsevol festa local de Paterna, portant en el carro la beguda i el menjar dels festers. O en la festa de la Sembra on passejava els xiquets en el seu carro, per tota l’horta de Paterna. Era un personatge públic a qui se li tenia molt de carinyo, apreci i simpatia.

 La vesprada del dia de la Puríssima de l’any passat, ens va sorprendre a Paterna una luctuosa notícia: la mort de Manuel Guillem Marco, Manolo el Gallo, l'últim carreter de Paterna. Esta notícia va fer que les pàgines de les xarxes socials amb temàtica paternera, bulliren amb este trist fet. Fins i tot, la notícia va aparéixer publicada als diaris de tirada local i també provincial. La seua desaparició ha deixat un buit molt gran a l’horta de Paterna.

Francisco Giner Alfonso: Paco el terrisser, l’últim alfarer

Probablement, de no haver sigut per un error metge produït fa més de cent anys, tal volta no haguérem conegut a Paterna a Paco el Terrisser. Esta negligència mèdica, va consistir en diagnosticar a un bon home de Benissa, anomenat Francisco Giner Garcia "Quico el Canyero", que tenia la lepra, a conseqüència d'un èczema que li va eixir a la pell, sobretot als peus, produït per una estància a Àfrica on va anar a treballar. El poble on vivia, el va condemnar a l'ostracisme. I se'n va anar a soles, deixant dona i fill, a Manises on coneixia una família de Benissa. D'allí es va traslladar a Paterna, on es va posar a viure a una cova de la Torre, en el clot on vivia la tia Rulla. Es va posar a treballar per a un llaurador cabdalat de Paterna. Amb els primers diners que va estalviar, es va comprar un terreny a la zona d’Alborgí i va començar a excavar una cova on es varen establir ell, la seua dona i el seu fill.

El seu fill, Joan Giner Giner, una volta establits a Paterna, va buscar treball a Manises. Allí es va posar d'ajudant d'un plater. D'eixa manera, va començar a treballar el fang. Després, pels anys vint del segle passat, va canviar de lloc de treball, i se’n va anar a la capital a treballar a diverses terrisseries de València, sent a la terrisseria de l’empalme on va estar més temps treballant. Al temps que treballava de terrisser a València, a la cova que va comprar son pare, va començar a construir un forn morú, per a instal·lar una terrisseria pròpia, somni que es va convertir en realitat pels anys quaranta.

És en este context on naix Paco Giner Alfonso, l’any 1937 el dia de la vespra de la Maedéu de l’Assumpció. Fill de terrisser, va continuar, ja de ben menut amb l’ofici de son pare. I ja de ben menut, va saber el que era treballar l’argila, modelar-la, fer, a partir d’un tros de fang una gerra, un pitxer, un llibrell, un test, una botija, un cànter, un bevedor per als animals.... eren temps en els que la matèria prima, l’argila, la portaven en el trenet que baixava de Llíria, d’una mina de Benaguasil. A l’estació la carregaven en un carro, que la portava a la terrisseria, on era tractada per a elaborar tots aquells objectes de ceràmica que en acabant eixien de la mà d’aquells artesans alfarers, Joan i Paco.

El secret del treball de Paco, fou saber convertir un moment de crisi en una oportunitat per a alcançar nous horitzons dins del món de la terrisseria. Allà pels anys setanta, el plàstic va afonar la indústria artesanal alfarera, la qual cosa va fer que moltes terrisseries es veren obligades a tancar. En el cas de Paco, va saber adaptar el seu saber fer com a alfarer, i va passar de fer una terrisseria, podríem dir-ne industrial, a fer una terrisseria artística, connectant amb la tradició alfarera de la Paterna de fa cinc o sis segles. D’eixa manera, varen començar a eixir de les seues mans, àmfores, canelobres... i sobretot socarrats Al mateix temps, a la terrisseria a proposta de l’Ajuntament de Paterna es varen dur a terme una serie de tallers de terrisseria on Paco ensenyava als seus alumnes el noble art de modelar el fang, durant huit anys seguits. També va donar cursos i va dur a terme demostracions a Alacant, a Castelló i també a València.

A poc a poc, vingueren els reconeixements: Als anys 1991 i 1996, la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació, li concedeix el premi al millor artista artesà en ceràmica. L’any 1995, la Confederació d’Associacions de Gremis i Artesans de la Comunitat Valenciana i la Fundació Bancaixa el va guardonar en reconeixement a la qualitat dels treballs presentats als premis d’artesania de la Comunitat Valenciana. L’any 2000, l’Ajuntament de Paterna li va concedir la insígnia d’or de la Vila de Paterna per la seua activitat artesana. També va exposar la seua obra a llocs com a Alfara del Patriarca, Foios, Paterna, Albal, al Museu de Prehistòria de la Diputació Provincial i fins i tot a Tokio, llocs on va aconseguir gran èxit i reconeixement.

Es va jubilar en l’any 2003 l’últim terrisser de Paterna. Va saber mantindre viu el patrimoni cultural, històric i artístic del nostre poble. L’any 2008, l’Ajuntament de Paterna va adquirir la seua terrisseria, per a poder continuar amb la rica tradició artística alfarera del nostre poble. Esperem que siga d’esta manera.

La desaparició de Manolo el Gallo i de Paco el terrisser, tanca la porta d'una Paterna que vaig conéixer de menut i que el progrés s'ha encarregat d'anar enderrocant. Es tracta de la Paterna agrícola de l'aixada al muscle i l'espardenya de careta, del perga qui perga, rega Paterna i del forcat, la rella i el lligó. Del sopar a la fresca, de la roba estesa i de la mona de Pasqua al Naixement de la Font. I ara, en estos temps en els que estem eixint d’una alerta sanitària que ha trastocat els nostres costums socials i que ha ocasionat la suspensió de les nostres Festes Majors en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer de 2020, probablement siga el moment oportú per a reflexionar sobre el nostre present i el nostre futur com a societat. Si mirem el nostre passat més recent en la persona de Manolo el Gallo, l’últim carreter de Paterna i de Paco Guillem, l’últim alfarer de Paterna, descobrim dos persones íntegres en la seua forma de pensar, en la seua forma de ser i en la seua forma de viure. Ni a l’un ni a l’altre hi havia que donar-los lliçons d’ecologia, ni de bonhomia, ni de saber estar. Que el seu testimoni de vida siga, per a tots els paterners, model i espill de cara als nous temps que venen.

Manolo i Paco, ens han deixat. Però el seu testimoni estarà sempre viu en nosaltres. Perquè la millor lliçó que ens han pogut donar a tots els paterners és que, a partir d’un ofici desfasat per la societat en la que vivim, varen saber reinventar-se a si mateixos i adaptar-se de nou, a les noves circumstàncies de la nostra societat. Perquè, no sobreviu ni el més alt, ni el més fort, ni el més gran, ni el més intel·ligent sinó aquell que millor s’adapta a l’entorn en el que viu. I tant Manolo com Paco, cadascun en els seus oficis respectius, varen saber adaptar-se a les necessitats de la societat en la que han viscut. Si Charles Darwin visquera hui en dia, hauria pres model en Manolo i en Paco, per a parlar de la lluita per la supervivència i la selecció natural de les espècies.(1)

Alejandro Llabata Lleonart.

(1) Des d’estes paraules volem agraïr l’atenció prestada, tant per part de la família de Manuel Guillem, el Gallo, com per part de la de Paco Giner el terrisser. Tant una com l’altra ens han cedir generosa i desinteresadament les fotografies que adornen este article Moltes gràcies!

Mare

Diuen que mare és aquella dona que en un moment concret de la seua vida, va entrellaçar les seues mans amb les d'un home, per a construir amb elles un bressol. Des d'aquell dia en el qual el doctor D. José Horts li va dir a la meua iaia assenyalant a ma mare amb el dit gros "Esta, està més prenyà que una burra", per a dir-li d'una manera gràfica que estava embarassada de mi, fins fa un parell de dies en el que un altre doctor -en este cas una doctora- va signar la seua defunció, si hi ha hagut una persona que sempre ha estat pendent, tant de món pare, de la meua germana com de mi, ha sigut ma mare. I és que, una mare, és això: dedicació plena i entrega sense límits als fills, barata cançons. En totes les etapes de la vida: Tant en aquelles en les que realment se la necessita, com és la infància, com en aquelles en les que un pensa que no necessita rebre consells de ningú. Una mare sempre està ahí, per al que faça falta, siga el que siga. Ma mare va nàixer a l'any trenta-cinc del segle passat, es va criar a una casa de llauradors de Paterna, al carrer Major, on ella i les seues germanes, -les meues ties-, ajudaven al meu iaio en l'horta, als camps que tenia en Campanar. Als anys cinquanta, es va posar a festejar amb mon pare, un dia de Pasqua, allà al barranc de la font, al naixement de l'aigua, on anaven els paterners a menjar-se la mona. Varen contraure matrimoni l'any 1961. Al cab d'un any, va nàixer la meua germana Maribel. I onze anys més tard, vaig nàixer jo. Era, com deien a Paterna, una dona de sa casa, amant dels costums i les tradicions del nostre poble, que les vivia amb l'apassionament que només els de Paterna sabem fer-ho. La seua desaparició ens ompli d'una tristesa infinita, i em fa recordar cada moment viscut en la seua companyia. Probablement, un dels records més antics que guarde, siga a la capella del Santíssim Crist de la Fe de Paterna, agenollats els dos als seus peus, mentre em deia en una escolteta "Demana-li al Cristo que sigues bon xiquet". I aquell xiquet que era, hui en dia és un home fet, que recorda quan, de menut, em portava de la mà a la guarderia de Santa Rita. O al parvulari, o als primers cursos de l'EGB, tots ells al col·legi Villar Palasí, ara anomenat Clara Campoamor. O aquelles nits en vetla en què s'alçava per a donar-me alguna medicació per estar malalt. O aquells diumenges de Pasqua viscuts a la caseta dels caçadors. O aquelles vesprades infinites del mes de juliol al xalet de la tia Tica, la seua germana. Els meus èxits en la vida, li produïen més alegria que a mi i les meues penes li afligien més a ella que a mi. Són tants els records que guarde, que no cabrien en una enciclopèdia. El seu exemple, la seua dedicació i la seua entrega, sempre estaran presents en nosaltres, per a tota la vida. Ara, quan ma mare viu ja en l'hora de la veritat, no puc evitar rellegir, transcriure i compartir uns versos de Maria Beneyto que, quan els vaig llegir ja fa alguns anys, em varen impactar moltíssim. I que és ara mateix quan tenen plena vigència les seues paraules:

"T'escolte així parlant

"Vine a la mare"

O "Què et faré a la nit per a sopar?"

Paraules amb caliu i alé. Tebiesa

de la sang fent-se llavis.

"Vine a la mare".

A la infantesa em duies i em tornaves

creuant la processó de tots els sants i verges

als qui pregaves

per la filla petita i per la dona

quan la febre era el pou on m'enfonsava

o el cor em feia mal de veure i viure.

"Vine a la mare".

I el món era un manoll d'herbetes tendres,

una fira de nines

o el cel de pasqua blau de primavera".

Suspensió

La verdadera festa en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, és aquella que està gravada a sang i foc dins de l'ADN del paterner. Ja ho diu la lletra de l'himne de la Cordà: "foc, foc i foc... ". És la que naix de dins del cor dels paterners i es manifesta en forma de femelleta, passacarrer, catxap, coetó, paella, espasa mora o Trasllat. Segurament si esta festa nostra paternera haguera nascut a conseqüència d'estímuls externs com poden ser la necessitat de mantindre una tradició, perquè aixina ho han fet els nostres antics i aixina ho hem de fer nosaltres, i arguments igual de peregrins, el més probable és que la nostra festa ja s'haguera extingit fa un bon grapat de temps, com ja ha passat amb altres festes locals que dormen en el somni i el record dels nostres avantpassats. Enguany, donades les circumstàncies d'emergència sanitària provocades per la pandèmia ocasionada pel coronavirus, la Comissió de Festes de Paterna, en un exercici de responsabilitat i maduresa, ha pres una decisió històrica que és la de suspendre les Festes Majors de Paterna en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer corresponents a l'any 2020. Es tracta d'una decisió, a més a més, extraordinària, no tant pel fet de la suspensió en si, que ja s'ha produït en contades ocasions al llarg de la nostra història: per motius de revoltes, com ja va succeïr a l'any 1873 amb un alçament carlista, o per motius bèl·lics, com ja va passar durant la Guerra Civil En este cas que ara mateix se'ns presenta, la seua peculiaritat ve ocasionada pel motiu, ja que no hi ha intervingut la mà de l'home perquè es suspenguen les festes, com ja va passar a l'any 1890, en que un brot de còlera obligà a suspendre les nostres festes. Ara també, un malèvol virus ha ocasionat un estat d'alerta sanitària i de pandèmia global que hi ha produït la paralització de la vida quotidiana en tot el món. I no puc evitar mirar cap enrere en el temps i recordar aquells dies en els quals la festa paternera era la il·lusió en l'espera de tot un any. O l'alegria dels dies de trasllat del Crist de la Fe a ritme del pasdoble Amparito Roca. O la meua emoció en replegar de la mà de la Regina de les festes la Flor Natural. O l'elegància en brandar l'espasa mora de Mariangeles la Cota. O la mà invicta d'un incombustible Pepin en alçar la llum roja per a indicar que ha conclòs la Cordà. O el fervor, la devoció i el respecte de tot el poble de Paterna cap al Crist de la Fe en la seua Processó General.... Tot açò, pot destrossar-ho un virus més menut que un pensament? Evidentment, no. I un milió de voltes no. L'estat d'alarma passarà. La pandèmia ocasionada pel coronavirus, passarà. Les festes d'enguany se suspendran. Però eixa festa gravada a sang i foc dins de l'ADN del paterner reviscolarà des de les seues entranyes, oferint-nos a tots els paterners unes festes renovades. Perquè realment podrem dir que hem vençut el coronavirus, no el dia en el qual este virus desaparega del rostre de la terra, sinó quan puguem abraçar-nos sense cap de por al contagi a qualsevol persona que ens rodege. Aleshores serà quan el coeter major encendrà la flama verda, donant inici de nou a una nova Cordà.

Dolor y Gloria

Fa uns mesos, es va difondre a bombo y plateret, el rodatge d'una nova pel·lícula de Pedro Almodóvar anomenada Dolor y gloria. I ja en este mateix blog ens vàrem fer ressò d'este esdeveniment que va alterar la vida quotidiana de Paterna i vàrem escriure una entrada al respecte. (Si cliqueu al següent enllaç: (Pedro Almodóvar a Paterna), podreu llegir l'entrada que es va publicar al respecte). Una volta estrenada la pel·lícula, vàrem tindre ocasió de poder visualitzar-la al cine. Ara, l'Academia del Cine, ha triat este film com a candidata que representarà a Espanya, en la competició per l'Òscar a la millor pel·lícula estrangera en llengua no anglesa. La disputada selecció ha estat entre les pel·lícules Dolor i Gloria, de Pedro Almodóvar, Mientras dure la guerra, de Alejandro Amenàbar i Buñuel y el paraíso de las tortugas, de Salvador Simó. Al final, el reconeixement se l'ha endut la pel·lícula del director manxec, la qual, com ja hem tingut ocasió de comprovar, es va rodar part del film a Paterna, concretament les escenes que parlen de la infantesa del personatge principal, Salvador Mallo, representat pel xiquet Asier Flores i que en la seua maduresa és representat per Antonio Banderas. Com bé sabem, al llarg de l'hora i mitja de producció se'ns conta la vida d'un aclamat director de cine que es troba en la seua maduresa. Els seus records d'infantessa al nostre benvolgut poble de Paterna, els primers amors, els primers desitjos,, la mare.... i el Madrid dels 80 en plena època de la moguda madrilenya, on va desenvolupar la seua carrera com a cineasta. Ara, una volta triada esta pel·lícula per part de l'acadèmia del Cine, el següent pas és que els corresponents acadèmics de l'Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques estatunidenca la trie, entre totes les pel·lícules de la resta de països que es presenten a este flamant guardó. En una primera etapa es fa pública una llista de nou pel·lícules seleccionades, per a acabar fent l'anunci oficial de les cinc pel·lícules nominades finals, que seran les que competiran per l'apreciada estatueta. De moment, esta emocionant pel·lícula ha guanyat al Festival de Cannes el premi a la millor interpretació masculina que ha recaigut en l'actor Antonio Banderas. Esperem que el diumenge 9 de febrer de l'any vinent, al Dolby Theatre de Hollywood, a Los Ángeles, estiga entre les cinc nominades i que, igual que en el seu moment una emocionada Luise Rainer, al Dorothy Chandler Pavilion de Los Ángeles va esgarrar el sobre corresponent per a cridar el nom de la millor pel·lícula estrangera en llengua no anglesa per Volver a empezar ("Volveg a empesag"), que l'actor o l'actriu que per a la propera 92 edició dels Òscars, en esgarrar eixe mateix sobre, que llisca Dolor i Gloria ("Dolog i Glogia"), per a alegria de tots nosaltres. I que el famós director Pedro Almodóvar nomene a la seu i bressol del cinema el nom de Paterna, tal com el nostre benvolgut Antonio Ferrandis va fer quan va guanyar aquell oscar l'any 1982 per la ja nomenada Volver a empezar.

Que no s'apague la metxa

 Per a disparar una bona Cordà cal que la metxa no s'apague. Per a que eixa metxa no s'apague, cal que el foc que l'encén estiga sempre encés, sempre viu, sempre actiu. Esta reflexió que cau pel seu propi pes, ha de ser la base de la nostra Cordà. Ja fa un bon grapat d'anys, Charles Darwin va formular la teoria de l'evolució de les espècies i de la selecció natural. D'acord amb ella, totes les espècies animals evolucionen amb el pas del temps. Les que ara mateix poblem la terra, no hem tingut sempre el mateix aspecte, sinó que hem anat evolucionant a poc a poc. Moltes espècies han existit, però han anat extingint-se. Altres han anat sobrevivint al pas del temps. El secret de la seua subsistència ha consistit en el fet que les espècies que sobreviuen, no són ni les més altes, ni les més fortes, ni les més grandotes, sinó aquelles que millor s'adapten a l'entorn en el qual habiten. Hi ha un animal més gran que un dinosaure? Doncs ja fa un bon grapat d'anys que es varen extingir, per no adaptar-se a l'entorn en el qual vivien. La Cordà de Paterna, és la mateixa que es disparava fa trenta anys? I fa cinquanta? I fa cent? I fa dos-cents? Si apliquem esta teoria de l'evolució de Darwin a la Cordà de Paterna i, per extensió a les altres Cordaes que es disparen a les nostres terres, la resposta serà que evidentment, no. No és la mateixa Cordà la que ara es dispara que la que es feia ja fa més de cent anys, quan es nugava una corda a la finestra de la casa de José Llabata Guillem i que travessava diagonalment el carrer Major, fins a arribar a la finestra de Manuel Martínez Llopis. D'aquella corda que estava a una altura d'uns tres metres, es penjava la peça o bouet, que era arrossegada per un tirador amb una canya amb dos ganxos en l'extrem, mentre les femelletes queien alegrement i s'escampaven pel carrer Major. Ni el tipus de coet, ni la qualitat dels caixons on es guarden les femelletes, ni la tècnica de tirar-les, ni la normativa que regula hui dia esta modalitat de foc és la mateixa. Ha anat evolucionant amb el pas del temps. I, igual que a aquell homínid que li va aparéixer el dit gros oposat a la resta de dits de la mà, la primera mutació que va patir la cordà fou l'any 1956 quan, a causa de la nombrosa participació en la Cordà es va deixar de disparar la peça. A este element pirotècnic, li varen créixer quatre pates i va adoptar forma de caixó. Es va introduir una reglamentació l'any 1965 i en 1971 es va introduir els coetons de 8 eixides i els de 10 amb una parada. Aleshores, fou quan eixe homínid va deixar de caminar a quatre cames i va començar a caminar alçat, nomes sobre les dos cames. Una altra modificació que es va dur a terme, fou en l'any 1973, amb un intent de disparar una cordà semiautomàtica que, per deficiències de muntatge, va produir que es cremara tota d'una i en pocs minuts es va acabar. Este fet va propiciar que l'alcalde, Rafael Alfonso Barberá, encarregara per a l'any següent l'organització de la Cordà a Pepín Damian. Des d'aleshores va ser, de facte, el coeter major. durant un bon grapat d'anys, fins que va ser substituit per José Antonio Monrabal, el Cotito en 2015. L'any 1980, vingué canvi de patrocinadors de la Cordà. Fins al dit any, estava a càrrec de la Clavaria i, a partir d'aquell any, va ser l'Ajuntament qui va començar a sufragar les despeses pirotècniques. L'any 1998 naix el Consell Sectorial de la Cordà, entitat que s'encarregarà, no només de l'organització de la Cordà, sinò de tots els actes relacionats amb la mateixa. L'any 2007 es fa crear la Federació Interpenyes, entitat que agrupa a les 20 penyes de tiradors de coets que, anys rere any participen en la Cordà i en la Recordà. L'any 2017 va ser declarada Festa d'Interés Turístic Nacional... Com podem vore, any rere any, la Cordà de Paterna va evolucionant i anant a més. Cap a on anirà la seua evolució d'ací a vint anys? Cinquanta anys? Cent anys? No ho podem saber, només ho podem pronosticar. Però el que sí que podem garantir és que el secret d'una bona Cordà consisteix a saber mantindre el pols entre la tradició i la innovació, el costum i la modernitat. D'eixa manera, s'aconseguirà que la metxa no s'apague i que de forma permanent, la flama de la nostra Cordà continue encesa, perquè es puga transmetre de generació en generació.

Vicent Cotolí

Tots els anys escric un article per al llibre de les Festes Majors de Paterna en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer. I, una volta publicat el libre m'agrada llegir i delitar-me, amb el que escriuen els meus col·legues paterners d'escriptura i, a mes a mes, amics, com solen ser Camilo Segura, Vicent Cotolí, Félix Gámez,  Pepe Bas,... I enguany descobrisc, entre altres xicotetes joies escrites per a la posteritat, l'entranyable article de Vicent Cotolí, anomenat "Mi legado de 50 años a Paterna", en el que, d'una manera oficial, elegant i, fins i tot, si se'm permet, solemne, el nostre bon amic Cotolí es despedeix de tots els qui, any rere any, seguim la seua trajectòria investigadora i divulgativa al voltant de temes de Paterna. Ja de ben menut m'agradava llegir allò que escrivia sobre Paterna a diversos mitjans: a llibres de festes diversos, al BIM, així com a altres publixacions locals. Però el meu contacte amb ell d'una manera més fluïda fou allà pels anys noranta quan vaig guanyar una beca d'investigació patrocinada per l'Ajuntament de Paterna, la temàtica de la qual girava al voltant dels Jutjats de Paterna. Vaig concertar una entrevista amb ell i em vaig dirigir cap a sa casa amb una carpeta davall del braç, un bolígraf, un grapat de fulls i un braçat d'l·lusions, dispost a menjar-me el món. A partir d'aquell moment, va naixer la meua amistat amb ell. Tot això afegit a que es va mudar de domicili i se'n va vindre a viure a la finca on vivien els meus pares i amb qui coincidia al pati o a l'ascensor, o bé pujava jo a sa casa per a preguntar-li algun dubte sobre algún escrit que duia jo entre mans. He de reconèixer que sempre he tingut obertes les portes de sa casa. I ara, quan rellegisc de nou el seu escrit, no puc evitar pensar en la quantitat d'hores que haurà invertit pacientment, amb la santa paciencia d'un práctic amanuense, per a acabar tenint un arxiu personal tan complet com el que posseeix, de gran part del segle vint, amb tot allò referent a Paterna: publicacions, fotografies, articles,  postals, llibres... Entre els seus escrits al llarg dels anys als llibres de festes trobem articles referents a la vida quotidiana de Paterna: el trenet, el Centre Musical Paternense, els molins... Especialment hem de nomenat la seua públicació "Historia de la música en Paterna" on, al llarg de les seue 490 pàgines, ens  conta d'una manera detallada tot allò referent al desenvolupament musical en Paterna al llarg dels temps: Però sobretot, esperem que, ja d'una volta, es publique el seu llibre inèdit al voltant dels malnoms de Paterna en el que, d'una manera exhaustiva, ens descriu els malnoms típicament paterners, escrit amb la col·laboració inestimable del seu cunyat V. Fabado V. "el retoret". Després de llegir de nou el seu article, no puc dir adéu. He de dir gràcies. Gràcies per eixe esforç impagable que no sempre és agraït, de reconstruir, com si de trencadís es tractara, la història del nostre poble. I des d'estes senzilles paraules que a este blog escrivim, volem reconèixer-li tota la seua trajectòria a Vicent Cotolí Ibáñez. Moltíssimes gràcies.

Quan la Cordà de Paterna té nom de dona

LA cordà de Paterna, té nom de dona. El gènere de la seua pròpia paraula, aixina ho delata. Però sempre ha estat dirigida per hòmens: ELS clavaris, que celebraven la festa en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, EL Ajuntament, que sufraga els focs, EL pirotècnic, que és qui proporciona els coets... La dona es va incorporar a la Cordà de Paterna, fictíciament, el día que el Ratat, es va traure el puro de la boca i amb ell va encendre el coet infantil que sostenia tímidament enganxat a les tenalles la seua filla, Amparo Ten, quan era menuda. Probablement seria el passacarrer de coets infantil d'un any qualsevol, allà pels anys seixanta. Aquell día, i amb este innocent gest paternal, va inocular el cuquet de la cordà, de la pólvora i del foc, dins de l'ànima paternera d'aquella xiqueta que, uns anys després, va fer que fora la primera dona que va participar en la extraordinària Cordà de Paterna. I va obrir la porta a la participació de la dona en tan singular espectacle de foc i de llum. Fins a aquell moment, eixa participació de la dona en el foc, no anava més enllà de donar-li més o menys força a aquell foguer econòmic de llenya que a la cuina preparava el dinar del dia del Crist de la Fe, mentre l'home participava a la Missa Major a l'Esglèssia de sant Pere. En tornar compartien el dinar amb tota la família congregada al voltant de la taula. Després de dinar, sempre hi havia qui al carrer tirava femelletes soltes, així com coets de luxe enganxats a unes tenalles. Aleshores era quan alguna dona valenta, encara amb el delantal possat, s'atrevia a sostindre en unes tenalles un coet de luxe que el seu home o son pare encenia. La participació de la dona en la cordà es limitava a preparar-li la roba que anava a utilitzar per a entrar en la mateixa, ajudar-li a possar-se-la, tirar-li un parell de pualades d'aigua per damunt de la roba per a que no es cremara, i a demanar-li al Crist de la Fe que no es llastimara ningú dels que anaven a participar en tan grandiós espectacle. Un grapat d'anys després, al 2018, la participació de la dona a la cordà supera espectatives: dels 363 tiradors que van a participar, 52 en són dones. Es tracta d'una xifra que, a poc a poc, va en augment. Des d'estes paraules, volem recordar a aquelles primeres dones que varen trencar barreres generacionals: la pròpia Amparo Ten, primera dona en eixir a la cordà, Maria Angeles Esteve, tiradora en la memòria, Asuncion Fambuena, trenta-cinc anys entrant en la Cordà, Pura Arrebola, que l'últim any que va participar a la cordà ho va fer embarassada del seu fill, sense saber-ho,... Evidentment, no están totes les que són, però sí que són totes les que estan.  I és que, la participació en la cordà, no és una qüestió de força, sinó més bé, de manya. No es tracta de vore quí fa més el bruto botant-li foc a més caixons alhora, sinò d'adestrar el foc, de dominar-lo, de jugar amb ell, d'acaronar-lo, de fer música amb la pólvora i espectacle amb el sentiment de tot un poble. I per a això no hi ha cap diferència de sexes ni de gèneres.

Dieciocho años después...

En el año dos mil uno, se llevó a cabo la refundación de la Cofradía en honor al Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer. Ésta, no consistió en la creación de una institución festiva más en nuestro municipio, sino que fue, además, una reorganización que supuso una transformación integral de una estructura festiva local consistente en pasar de ser una clavaría que se encargaba de la organización y sufragio de todos los eventos festivos relacionados con las fiestas en honor al Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer, a una estructuración de la fiesta local, organizada y dirigida por una Comisión de Fiestas, institución de carácter municipal que engloba a todos los estamentos así como todas las sensibilidades festivas de nuestro municipio, entre las que se encuentra la Real Cofradía en honor al Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer.

Dieciocho años después de la refundación de la Cofradía, cuando ésta cumple su mayoría de edad, con la vista puesta en el pasado, pero con la mirada atisbando el futuro, entrevistamos a una de las personas que hizo posible que esta refundación fuera una realidad. Se trata de Ramón Martínez Andreu, Ramón “el de Campana”, conocido por todos y del cual apenas hace falta presentación.

Has sido empresario del mundo del curtido, de la construcción, persona emprendedora y dinámica. Con apenas 17 años, ya instalas tu propia empresa en compañía de tu hermano y de tu tío Vicente Andreu ¿Cómo fueron tus inicios?

Como podrás suponer, muy difíciles, pero con muchísima ilusión y esfuerzo.

Eres una persona inquieta y emprendedora, desinteresada y generosa. Has Trabajado en Paterna, en Mislata, en el Campo de Gibraltar, en Alboraya así como en diversos países de América y del Este de Europa. Has ostentado cargos importantes, como vocal nacional del Sindicato de la Piel, vocal de la 1ª Junta Directiva del Polígono Industrial Fuente del Jarro, participante en la 1ª Asociación Empresarial Española, así como vocal y luego Presidente de la 1ª Asociación Regional de Curtidores y vocal del Consejo Español de Curtidores. Has participado en la construcción de la parroquia de Santa Rita, cooperando con D. Enrique Arnal en las tareas de obtención de ingresos económicos, has sido integrante de la Junta Económica de la Parroquia de S. Pedro, desarrollando diferentes proyectos como en la adquisición y completa remodelación del Centro Parroquial. También en la organización de homenajes a D. Bartolomé González por sus 50 años de sacerdocio, así como a D. Bernardo Aparisi en sus 25 años de estancia en Paterna. Cofundador de la comparsa mora Alhama ¿Qué te ha faltado por hacer? ¿Alguna vez has dicho no a algún tipo de colaboración?

Por cariño a mi pueblo, nunca me he me negado a cuanto se me ha pedido. Con lo hecho, creo que he cumplido con todas mis expectativas e ilusiones como paternero.

También has sido clavario en los años 1972, 1986, 1992, 1994 y 2000. Y clavario mayor el año 1983 ¿Qué recuerdos guardas de aquellos años?

Con todos estas clavarías me sentí muy integrado; tuve la ocasión de hacer nuevos amigos, colaborando con los clavarios mayores. Respecto al año 1983, que fui clavario mayor, fue una experiencia inolvidable, en la que me sentí muy arropado con los noventa y dos clavarios-amigos que la integramos.

Y llegan los años 90 del siglo pasado. Cada vez es más difícil encontrar un clavario mayor que reúna las expectativas que el municipio necesita. El último clavario mayor fue D. Francisco Morera Fos, en el año 1999. El año 2000 se creó una clavaría un tanto sui generis, puesto que reunió a todos los clavarios mayores vivos así como a los hijos de los fallecidos y, entre todos éllos, fue elegido como clavario mayor D. Vicente Manuel Blat Ribelles. Se celebró el 75 aniversario de la coronación del Stmo. Cristo de la Fe. ¿Cómo recuerdas esa incertidumbre de no tener, después de haber celebrado por todo lo grande la coronación del Cristo, un clavario mayor preparado para el relevo en el año 2001?

Por todos es sabido que fue una situación muy difícil y preocupante, especialmente para D. Bernardo.

Llega el otoño de 2000. El Cristo de la Fe es expuesto en el Altar Mayor de la Iglesia de San Pedro Apóstol durante todo el año, a la espera de un clavario mayor que se hiciera cargo de la fiesta. ¿Realmente no había nadie que quisiera hacerse cargo de las fiestas del año 2001?

A decir verdad, ante esta situación el Alcalde, mi amigo Paco Borruey fue a hablar con D. Bernardo en octubre y se ofreció a llevarse el Cristo al Ayuntamiento y también hubo un ofrecimiento por parte de Intercomparsas.

La preocupación ante unas fiestas recién iniciado el nuevo milenio sin clavaría que las celebrara era patente. ¿Cómo se gesta la creación de una Cofradía? ¿Quien piensa en ti para desempeñar el cargo de presidente de la recién nacida Cofradía?

D. Bernardo vino a casa, de visita, una tarde de Noviembre. Aunque solía venir muchas veces, cuando le abrí la puerta, ya tuve la corazonada de a qué venía. Después de una larga conversación, estando mi esposa presente, aceptamos el ofrecimiento.

Al final, el 6 de febrero de 2001 se constituye la Cofradía en honor del Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer y se te nombra presidente de la misma. En ese momento eras consciente de la gran responsabilidad que ante nuestra historia local estabas teniendo?

La inconsciencia te da valor. Pero sí, era consciente de lo que estaba haciendo y del trabajo que suponía el cargo.

A partir de esa fecha, comienza a caminar, como una entidad festiva nueva más, que recoge la parcela religiosa de la tradición de las fiestas mayores de Paterna. Se lleva a cabo la redacción de los estatutos de la Cofradía, se celebra la Asamblea General Ordinaria de ratificación de la Junta Directiva provisional nombrada, se erige en Asociación Pública de Fieles de acuerdo con lo establecido por el Derecho Canónico, se inscribe en el Registro General de Asociaciones, tanto de la Generalitat Valenciana como del Ayuntamiento de Paterna, pasa a ser miembro de pleno derecho en la recién creada Comisión de Fiestas… ¿No había temor a que por parte del pueblo de Paterna o algún sector social hubiese querido excluir a la Cofradía de la actividad festiva?

Ante la situación que describes, yo creo que, en general, fue muy bien aceptada la Cofradía. Y si lo hubo, el tiempo matizó esta situación.

Constituida la Cofradía en el mes de febrero, comienzan inmediatamente los preparativos de los actos de Semana Santa. ¿Qué recuerdos guardas de aquellos actos de Semana Santa de 2001?

Preocupados por la inmediatez: Teníamos tres meses para organizarla. El Cristo nos ayudó muchísimo. Ya habíamos alcanzado la cifra de más de cuatrocientos cofrades. Todo salió bien y los paterneros se volcaron con la Cofradía.

El día 15 de junio de 2001, se celebró la Asamblea General Ordinaria en el Salón Parroquial, en la que se ratificó a la Junta Directiva Provisional creada tras la lectura del documento fundacional. ¿En algún momento pensaste que los propios integrantes de la recién inaugurada Cofradía pudieran dar la espalda a esta nueva organización de la fiesta y que se quisiera continuar manteniendo la clavaría, pensando que pudiera desaparecer el antiguo espíritu de devoción por el Cristo de la Fe?

La primera Junta nombrada se volcó trabajando bien y con mucha ilusión y, por supuesto, no se detectó en ningún momento ningún movimiento en contra de la Cofradía. Al revés, los cofrades se volcaron con su ayuda. Se incrementaba día a día el número de cofrades. La devoción al Cristo, por el contrario, fue en aumento, porque se llevaron a cabo cambios que incrementaban la asistencia a los actos religiosos.

Cuando aceptaste el cargo de presidente, qué fue lo primero que hiciste?

Tenía que informarme del sentir de los demás sacerdotes de todas las parroquias de Paterna, si mi cargo era aprobado y aceptado por los mismos. Como consecuencia, celebramos una cena con D. Bernardo Aparisi, D. Francisco Mercader y D. Enrique Liern. Durante la misma, se habló de muchas cosas. Pero yo propuse que la fiesta del Cristo fuera interparroquial, manteniendo la sede y el consiliariato en la Parroquia de San Pedro Apóstol. Que los tres triduos fueran populares y participativos. Y que el Cristo de la Fe y S. Vicente Ferrer salieran del camarín todos los años para presidir y darle la máxima solemnidad a la Procesión y así, durante todos los años sucesivos.

El día 28 de Julio de 2001 se celebró en la parroquia de S. Pedro Apóstol la imposición de medallas a todos los cofrades. El 27 de agosto de 2001 fue el día del Santísimo Cristo de la Fe. ¿Qué recuerdos guardas de aquellos días?

Todos los actos religiosos fueron muy concurridos y se siguieron con mucha devoción, pero el recuerdo de sacar al Cristo de su camerino y presidir la procesión es un recuerdo que nunca olvidaré. Fue muy emotivo.

Transcurrido aquel primer ejercicio festivo, ¿Qué balance harías del mismo?

El balance fue muy positivo. La gente se sintió muy integrada y participativa en todos los actos, especialmente en los días de triduo y en la Procesión.

En marzo de 2003, D. Bernardo Aparisi, consiliario de la Real Cofradía e impulsor de la misma, dejaba la Parroquia de San Pedro Apóstol, tras 27 años de servicio y fue sustituido por D. José Luís Llopis. ¿No se tenía la inquietud de que este relevo, tanto de carácter institucional como también generacional hubiera supuesto echar al traste la labor hecha en esos tres primeros años?

Con la marcha de D. Bernardo, me sentí como un poco huérfano: fueron veintisiete años de muchos recuerdos y mucho cariño. Con la llegada de D. José Luís Llopis, la Cofradía no tuvo ningún problema: siempre estuvo dispuesto a colaborar y cuando se le pedía consejo, siempre lo tuvimos a nuestra disposición con su saber hacer y su trabajo.

En julio de 2006 se celebran elecciones, y abandonas la presidencia de la Cofradía. ¿Por qué no te presentaste a la reelección?

Con dos meses de antelación, ya comuniqué al Consiliario, al Alcalde y a mis compañeros de Junta, que no quería presentarme a las próximas elecciones. Creía que ya había cumplido con mi trabajo y no quería perpetuarme en el cargo, puesto que soy de la opinión que renovarse con unas nuevas elecciones cada cinco años era darle más vitalidad, con la votación de los cofrades y era muy positivo para la Cofradía.

¿Te arrepientes de algo?

Siempre hay motivos para pedir perdón a los compañeros de la Junta y a los Cofrades.

¿De qué te sientes más orgulloso?

Me siento orgulloso de que se pensase en mi persona para este cargo que durante los cinco años que estuve presidiendo la Cofradía fue motivo de satisfacción y haber hecho muchísimos amigos y haber llevado a más de dos mil cuatrocientos paterneros a ser cofrades del Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer.

En dichas elecciones gana la candidatura encabezada por D. Antonio Baviera, presidente que ha sido de la Cofradía durante dos legislaturas. ¿Cómo valoras su gestión a lo largo de los años?

Su gestión fue buena.

El 24 de abril de 2008, el Jefe de la Casa Real, comunicaba oficialmente a la Cofradía del Cristo, en la persona de su presidente, D. Antonio Baviera, la resolución adoptada por S. M. el Rey, de conceder el título de Real a la Cofradía del Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer, la cual cosa fue motivo de celebración general. Se trataba de una idea que tuvo sus orígenes en la época de tu mandato y que se convirtió en realidad unos años más tarde. ¿Qué significa, en el siglo XXI, que una determinada institución tenga el carácter de Real? ¿En qué le beneficia?

Por supuesto, que aumenta con este título el prestigio de la Cofradía.

En la actualidad el presidente es D. José Barres. El consiliario, D. Juan Antonio Cabanes ¿Qué opinión te merece su gestión?

Estoy convencido, puesto que los conozco muy bien a los dos, que lo harán muy bien, porque ganas de trabajar e ilusión no les falta

Con la mirada puesta en el pasado: Crees que la refundación de la Cofradía ha sido la forma más digna de entregar unas fiestas que cada vez exigían más y que no había apenas paterneros que pudieran hacerle frente y que año tras año iba siendo absorbida cada vez más por el Ayuntamiento o, por el contrario, ha sido una forma inteligente de adaptarse a una sociedad que ya no es la que nuestros antepasados nos legaron?

Por supuesto que con esta idea de refundar la Cofradía, el Cristo debió iluminar a D. Bernardo, porque ha sido la solución durante estos dieciocho años a los problemas que me preguntas. Ha sido lo más acertado. Respecto al Ayuntamiento, solo se le puede dar gracias, porque desde el principio encontramos ayuda y colaboración, perteneciendo a la Comisión de Fiestas. Y todas las Corporaciones Municipales han colaborado y respetado a la Cofradía durante todos estos años. Mi opinión es que ha sido la solución más inteligente para darle continuidad y tranquilidad a las fiestas religiosas.

Y con la vista puesta en el futuro: ¿Cómo ves las fiestas mayores de Paterna dentro de cinco años? ¿Y de veinte? ¿Y de cien?

Con optimismo, ilusión y esfuerzo, aunque hay que ver la forma de aumentar el número de cofrades. ¡Ahí está el esfuerzo de las Juntas venideras!

Transcurridos ya 18 años, siendo la Cofradía una institución ya mayor de edad. ¿Crees que todo el esfuerzo hecho ha valido la pena?

Estoy convencido de que sí.

Desde su relevo al frente de la Real Cofradía en honor al Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer, se apartó de la vida pública local. En la actualidad disfruta de su jubilación, en compañía de su mujer, Isabel, de sus hijas y de sus nietos.

Cuando me puse en contacto con Ramón y le comenté la idea de hacerle una entrevista con ocasión del 18 aniversario de la refundación de la Cofradía, su respuesta fue: “Estic a la teua disposició per a lo que necessites”. Tuvimos un par de encuentros que me sirvieron para recordar aquellos años, en los cuales yo también participé en la Junta Directiva de aquella incipiente Cofradía que renacía de su propia historia local paternera.

Desde estas sencillas letras, queremos agradecer a Ramón y a Maribel su colaboración desinteresada en la elaboración de esta entrevista. Muchas gracias.

Alejandro Llabata Lleonart.