Cristina Velayos González: de la memòria a la llum

Un any més, mamprenem a Paterna les Festes Majors en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer. I, un dels actes amb el que les comencem és en la clausura dels Jocs Florals, esdeveniment literari la màxima expressió del qual, és l'entrega de l’apreciada Flor Natural que la Regina de les Festes, la senyoreta Elena Pla Giménez fa al inspirat poeta guanyador.

© Cristina Velayos González.

Enguany la guanyadora de tan apreciat guardó, ha sigut Cristina Velayos González, amb el seu poemari anomenat Cartografia de la llum. Nascuda a Paterna, lloc on residix en l’actualitat, però amb fortes arrels afincades a Àvila, filla de Hilario i Mari Carmen, va estudiar filologia hispànica, orientada al sector de la comunicació, relacions públiques i el storytelling de marca. Conta amb més de sis anys d’experiència en redacció editorial i creació de continguts digitals per al sector de la moda i la bellesa, on ha treballat amb agències i mitjans de comunicació com Valencia City.

Cristina té una participació prou moguda en la vida cultural i festera de Paterna. Es fallera de la falla l’Amistat on viu la festa d’una manera proactiva. A més a més, a l’any 2015 va ser membre de la Cort d’Honor de la Regina de les Festes de Paterna, la senyoreta Marta Alcalá López. Curiosament, el Mantenidor de la LI Convocatòria dels Jocs Florals d’aquell 2015, va ser qui estes paraules subscriu. I, en parlar de Cristina, la vaig definir com Cristina tu encens la sentor del gesmil.

Podem considerar-la una artista polifacètica, quasi quasi renaixentista, car va ser l’autora oficial del cartell anunciador de les Falles de Paterna de 2026. Però sobretot és mare de dos xiquetes encantadores, que són Laia i Gala i que inspiren el poemari guanyador de la LXII convocatòria dels Jocs Florals de Paterna.

Cartografia de la llum, és una reflexió íntima i emotiva d’una veu poètica que parla a les seues filles i descriu com la seua arribada transforma profundament la vida i la manera d’entendre el món. Abans d’elles, l’existència es presenta com un espai tancat, rutinari i incomplet; amb el seu naixement, tot adquireix sentit, intensitat i una nova llum.

Cristina expressa la maternitat com una experiència ambivalent: plena de bellesa, però també de vulnerabilitat i por. Estimar les filles implica acceptar la fragilitat, la impossibilitat de protegir-les de tot i la necessitat d’aprendre a deixar-les créixer lliures. Així, el poema evoluciona cap a una reflexió sobre l’amor veritable, entés com un vincle que no posseïx ni domina, sinó que acompanya, respecta i confia.

També hi apareix la consciència del pas del temps: les filles acabaran fent el seu camí, amb alegries i ferides pròpies, mentre la veu poètica haurà d’assumir la distància. Davant d’això, el poema esdevé una mena de llegat emocional i ètic, amb consells sobre com viure: no fer-se menudes, estimar amb llibertat i mantindre la força interior.

En conjunt, és un cant a l’amor incondicional, a la transformació personal que implica tindre fills i a la llum que aporten a la vida, malgrat la seua bellesa siga també fràgil i efímera.

Hem quedat a Paterna amb Cristina i, mentre passegem pel carrer Major, on els balcons comencen a aparèixer ja tapats amb engabiats esguitats per les marques de coets d’anys anteriors, tenim esta interessant entrevista:

 

Escriure per a ningú: Diuen que la infància és la pàtria dels poetes. Conta’ns un record de la teua infància.

 

Cristina Velayos González: Pensar en la meua infància em porta de retorn als estius al poble de la meua mare. Cada any ens reuníem allí amb els meus avis, els meus oncles i els meus cosins. Els carrers, pràcticament buides de cotxes, eren el nostre xicotet regne. Corríem d'un costat a un altre, inventàvem un munt de jocs, ajudàvem a munyir a les vaques en la granja del poble… Les vesprades sabien a l'arròs amb llet que preparava la meua tia. Encara hui, quan el menge, em sembla trobar en ell una mica més que arròs, llet i canyella, el ressò d'aquelles converses i l'amor que inundava la casa. Una forma de felicitat senzilla i quotidiana que semblava normal i que hui reconec com un dels majors regals de la meua infància.

 

Escriure per a ningú: D’on te ve la vocació per la literatura en general i per la poesia en particular? Recordes el primer poema que vares escriure?

 

© Cristina Velayos González.

Cristina Velayos González: Crec que la meua vocació per la literatura té molt a veure amb l'ambient en el qual vaig créixer. A la meua casa sempre va haver-hi moltíssims llibres. Al meu pare i a la meua germana major els encantava llegir i els llibres formaven part de la vida quotidiana, estaven sempre presents d'una manera molt natural. La meua mare també tenia una relació molt especial amb la literatura i, en particular, amb la poesia. Li agradava copiar a mà en llibretes els poemes que més l'emocionaven o que significaven alguna cosa per a ella. Jo vaig començar a escriure quan la meua mare va morir, quan jo tenia només huit anys. En aquell moment era una xiqueta i no sabia com expressar tot el que estava sentint. L'escriptura va aparéixer com una manera de donar eixida a les emocions i al dolor, de posar nom a coses que no sabia explicar d'una altra manera. Amb el temps vaig entendre que escriure no sols m'ajudava a comprendre el que sentia, sinó que també s'havia convertit en una part essencial de mi. Potser per això l'escriptura ocupa un lloc tan important en la meua vida, perquè va ser el llenguatge que vaig trobar quan encara no tenia paraules suficients per a tota la resta.

 

Escriure per a ningú: Crec que és el primer premi de poesia que has guanyat. Conta’ns com va ser el moment en el que es varen posar en contacte amb tu per a comunicar-te la bona notícia?

 

Cristina Velayos González: Sí, este és el primer premi de poesia que he guanyat. En realitat, és també la primera vegada que m'he atrevit a compartir els meus poemes amb altres persones. Des de xicoteta he sigut una persona molt sensible, tant per al bo com per al dolent, i potser per això sempre m'ha fet una certa por exposar-me i mostrar una part tan personal de mi a través del que escric. No obstant això, des que vaig ser mare he sentit una espècie de revolució interna. La maternitat m'ha fet sentir-me més forta, més empoderada i també més valenta. D'alguna manera, m'ha donat l'impuls que necessitava per a deixar d'amagar-me i atrevir-me a mostrar a l'exterior una part de mi que havia romàs en privat.

I com em van comunicar que havia guanyat… Jo estava en la consulta de la fisioterapeuta i va ser ella qui em va dir que no deixaven de telefonar-me al mòbil. Ho vaig agafar i em van comunicar que havia guanyat el premi. Crec que vaig tardar uns segons a assimilar el que m'estaven dient. Però, passat eixe primer moment de sorpresa, el que vaig sentir va ser moltíssima pau. Més enllà de l'alegria o de l'emoció del premi, vaig tindre la sensació que havia fet el que havia de fer en presentar-me a eixe concurs. Era com si fer el pas d'enviar el meu poema i compartir-lo amb els altres ja haguera sigut, en si mateix, una xicoteta victòria.

 

Escriure per a ningú: Què és per a tu la poesia?

 

Cristina Velayos González: Per a mi, la poesia és l'art de canalitzar les emocions a través de l'escriptura, de transformar el que sentim. La poesia també és una manera de fer preguntes i, a vegades, de trobar respostes que no sabíem que portàvem dins. Moltes vegades un comença a escriure creient que parlarà del món i acaba descobrint que, en realitat, està parlant de si mateix. Per això, la poesia també és una forma de coneixement personal, un espai d'escolta i d'honestedat en el qual un es troba amb si mateix sense disfresses ni artificis.

 

Escriure per a ningú: Dis-nos un lloc on escrius Tens algun lloc preferit per a escriure? ¿Algun racó entranyable? Algun ritual? Sols escriure amb bolígraf o amb ordinador?

 

Cristina Velayos González: M'encantaria romantitzar la idea de l'escriptura i dir que tinc un racó especial, un ritual inamovible o unes condicions perfectes per a asseure'm a escriure. Però la realitat és molt més senzilla: escric on puc i quan puc. Vivim en un temps en el qual conciliar és complicat i, moltes vegades, a penes ens queda espai per a dedicar-ho a allò que ens agrada o ens fa bé. Així que he aprés a aprofitar els xicotets moments que apareixen entre les obligacions i el ritme del dia a dia. Si hi ha un moment especialment propici per a l'escriptura, per a mi és quan viatge. Hi ha alguna cosa en els llocs nous, en els paisatges distints i en la sensació d'estar fora de la rutina que desperta la meua mirada i la meua necessitat d'escriure. I encara que m'encanta escriure a mà i continue sentint una connexió especial amb el bolígraf i el paper, reconec que últimament escric molt més en l'ordinador i fins i tot en el mòbil. Al final, les paraules arriben quan volen i una aprén a rebre-les amb la ferramenta que tinga més a mà.

 

Escriure per a ningú: Definix-nos la teua poesia. Quins autors han influït en la teua poesia? De quins poetes beu la teua essència poètica?

 

Cristina Velayos González: La veritat és que no m'agradaria etiquetar-la. Crec que l'escriptura evoluciona amb qui l'escriu i que cada etapa de la vida desplaça les nostres preguntes essencials. La poesia està viva i canvia amb les pèrdues, els descobriments, l'amor o la maternitat, per exemple. Per això, qualsevol definició només pot ser provisional. Si haguera d'assenyalar alguns referents esmentaria a Rafael Alberti i Federico García Lorca, de la Generació del 27. Dels dos admire la riquesa simbòlica, la intensitat de la imatge poètica i la capacitat d'elevar l'experiència humana a una dimensió quasi mítica. Ángel González, de la Generació del 50, per la lucidesa amb la qual convertix el quotidià en matèria poètica i per una veu en la qual conviuen l'emoció, la intel·ligència i una profunda consciència del temps. I, entre els poetes contemporanis, Luis García Montero és probablement el meu major referent, per la seua manera de reconciliar l'experiència íntima amb la reflexió ètica, fent de la poesia un espai de memòria, d'afecte i de coneixement.

 

Escriure per a ningú: Has dedicat anys a la redacció digital, el màrqueting de moda i el disseny de cartells. Què et va espentar a fer el salt a la poesia i com ha sigut el procés de passar d'escriure per a marques, a escriure des de la teua pròpia intimitat?

 

Cristina Velayos González: En realitat, el recorregut va ser just al revés. Primer vaig començar a escriure des de la intimitat, com una manera d'entendre'm i de relacionar-me amb el món. Més avant va arribar la comunicació per a altres projectes. Però mai he sentit que existira una frontera completament nítida entre les dos maneres d'escriure. Crec que tinc una manera d'expressar-me en la qual sempre es cola alguna petjada de la meua mirada, de la meua sensibilitat o de la meua manera d'entendre les paraules. Fins i tot quan escric per a una marca, intente trobar eixe espai on el missatge continua sent autèntic i humà.

 

Escriure per a ningú: Ets una persona polifacètica, quasi renaixentista, ja que igual escrius un poema com dissenyes un cartell per a les falles o escrius una crònica  al voltant d’un event de moda. En quina modalitat te trobes més a gust?

 

Cristina Velayos González: Gràcies, sempre m'he considerat una persona molt curiosa i creativa, i gaudisc moltíssim aprenent i enfrontant-me a reptes diferents. M'agrada moure'm entre disciplines perquè sent que totes s'enriquixen entre si, però l'escriptura ha sigut sempre el meu lloc natural. Durant molts anys, he gaudit del periodisme i la comunicació vinculats al món de la moda, la bellesa i el disseny. És un àmbit que m'apassiona i al qual m'encantava dedicar temps, però també és un treball que exigix molta presència fora de casa, assistir a actes i dedicar moltes hores a la cobertura i la creació de continguts. La maternitat va canviar inevitablement els meus temps i les meues prioritats, i això va fer que m'allunyara d'eixe món més del que m'hauria agradat. Espere que, en algun moment, les circumstàncies em permeten tornar a acostar-me a ell, perquè continua sent una de les meues grans passions.

 

Escriure per a ningú: En quin moment exacte va nàixer la inspiració per al cartell de les falles de Paterna de 2026 i quin element de la festa volies posar de manifest?

 

Cristina Velayos González: Recorde eixe moment amb moltíssima claredat perquè estava embarassada de la meua segona filla quan vaig decidir presentar-me al concurs. Va ser una etapa en la qual em sentia especialment inspirada i creativa, i des del principi vaig tindre molt clar quin tipus de cartell volia fer i què volia transmetre amb ell. Més enllà dels elements més recognoscibles de la festa, volia posar el focus en alguna cosa que, al meu juí, és el seu verdader motor: l'amor i la dedicació amb els quals els fallers i falleres vivim la nostra festa. Hi ha un treball immens, moltes vegades silenciós i completament altruista, darrere de cada acte i cada detall. Persones que entreguen temps que sovint ni tan sols els sobra… Eixe compromís col·lectiu, eixa manera de construir alguna cosa entre molts per pura passió i sentiment de pertinença, era precisament l'esperit que volia reflectir en el meu cartell.

 

Escriure per a ningú: Que important són les xarxes socials en la teua vida i en la difusió de la teua poesia? Es podria viure en l'actualitat sense tindre un mur virtual en el qual poder publicar? Què ens aporten les xarxes socials:   més beneficis que perjudicis, o viceversa?

 

Cristina Velayos González: La meua relació amb les xarxes socials ha canviat molt amb el temps. Durant anys les vaig utilitzar intensament pel meu treball vinculat a la comunicació i això va fer que, en molts moments, acabaren saturant-me fins al punt que a penes les utilitzava en l'àmbit personal. Crec sincerament que podríem viure sense elles i que fins i tot ho faríem d'una forma més tranquil·la, amb menys comparació constant, menys enveja i menys prejuís derivats d'eixa necessitat de mostrar-nos i mesurar-nos a través d'una pantalla. Ara bé, també seria injust negar tan bo com aporten. A nivell professional i creatiu són una ferramenta extraordinària per a donar visibilitat al treball propi i per a arribar a persones a les quals, d'una altra manera, seria molt difícil aconseguir. En el cas de l'escriptura, a més, permeten crear comunitat i trobar lectors que potser mai haurien arribat als teus textos per altres camins. Com ocorre amb quasi tot, crec que la clau està en l'equilibri i en l'ús conscient. Que les xarxes siguen una ferramenta al nostre servici i no al revés.

 

Escriure per a ningú: Parla’ns de Cartografia de la llum.

 

Cristina Velayos González: Cartografia de la llum és el regal més pur i especial que he pogut fer a les meues filles. Quan ho lligen per primera vegada potser no arriben a comprendre-ho del tot, i això està bé. Que puguen tornar a ell una vegada i una altra, en diferents etapes de la seua vida, i trobar sempre una cosa nova entre els seus versos. Perquè considere que l'edat i les experiències viscudes canvien també la forma en la qual llegim i entenem les paraules. M'agrada pensar que el poema creixerà amb elles i que, d'algun mode, cada relectura els retornarà un significat distint, adaptat a la dona que siguen en eixe moment. Si això ocorre, sentiré que ha complit el seu propòsit.

 

Escriure per a ningú: Què ha suposat per a tu la concessió de tan important premi?

© Juan Antonio Doménech (Foto byte Studio).

 Cristina Velayos González: Encara que puga sonar a tòpic, rebre la Flor Natural dels Jocs Florals ha sigut per a mi la materialització d'un somni. Fa deu anys vaig viure este mateix acte des d'un altre lloc, com a integrant de la Cort d'Honor de la Reina de les Festes. En aquell moment, a més, estava estudiant Filologia Hispànica en la universitat i no vaig poder evitar fantasiar amb la possibilitat que algun dia fora jo qui rebera este reconeixement. A més, els qui em coneixen saben el que significa per a mi Paterna. Rebre un premi en la terra a la qual pertany i que tant vull, li atorga un valor encara més especial. Sentir que, d'alguna manera, passe a formar part de la història cultural i literària de la meua ciutat és un motiu de profund orgull.

 

Escriure per a ningú: Tens algun projecte cultural entre mans?

 

Cristina Velayos González: Sí, n'hi ha. El meu cap sol ser un autèntic formiguer d'idees i projectes, però, de moment, preferisc no avançar res. Soc bastant supersticiosa per a estes coses i crec molt en les energies i en els temps de cada projecte. De fet, confesse que em vaig presentar als Jocs Florals sense dir-li-ho absolutament a ningú. No recorde on vaig llegir alguna cosa així com que «les coses més importants troben millor el seu camí quan encara pertanyen únicament a qui les està imaginant».

 

Escriure per a ningú: Cóm t'agradaria que et recordaren?

 

Cristina Velayos González: M'encantaria que el meu nom quedara lligat a les lletres, a l'escriptura. No obstant això, per damunt de qualsevol reconeixement, m'agradaria ser recordada com una bona persona. Una dona que va intentar fer la vida un poc més amable als qui l'envoltaven, que va voler i es va deixar voler, i que va procurar deixar més llum que soroll al seu pas.

 

Escriure per a ningú: Farem un xicotet joc de paraules, per a conéixer-te millor. Dis-nos:

 

Escriure per a ningú: Un menjar:

 

Cristina Velayos González: arròs al forn

 

Escriure per a ningú: Una beguda:

 

Cristina Velayos González: café tallat amb la llet molt freda

 

Escriure per a ningú: Una cançó:

 

Cristina Velayos González: Lucía, de Serrat

 

Escriure per a ningú: Un cantant:

 

Cristina Velayos González: Leiva

 

Escriure per a ningú: Una pel·lícula:

 

Cristina Velayos González: Interestel·lar

 

Escriure per a ningú: Un actor:

 

Cristina Velayos González: José Coronado

 

Escriure per a ningú: Una paraula:

 

Cristina Velayos González: mare

 

Escriure per a ningú: Un llibre:

 

Cristina Velayos González: Son de mar, de Manuel Vicent

 

Escriure per a ningú: Un escriptor:

 

Cristina Velayos González: no puc triar, depèn del gènere

 

Escriure per a ningú: Un poema:

 

Cristina Velayos González: Quédate quieto, de Ángel González

 

Escriure per a ningú: Un poeta:

 

Cristina Velayos González: Luis García Montero

 

Escriure per a ningú: Un nom de persona:

 

Cristina Velayos González: Gala i Laia.

 

Escriure per a ningú: Un record:

 

Cristina Velayos González: quan la meua filla major va conéixer a la meua filla xicoteta.

 

Escriure per a ningú: Un sentiment:

 

Cristina Velayos González: l'amor

 

Escriure per a ningú: Una absència:

 

Cristina Velayos González: la meua mare

 

Escriure per a ningú: Una esperança:

 

Cristina Velayos González: que malgrat el soroll i la pressa, no oblidem detindre'ns a mirar el que de veritat importa.

 

Escriure per a ningú: Un consol:

 

Cristina Velayos González: els abraços de les meues filles

 

Escriure per a ningú: Un desig:

 

Cristina Velayos González: que totes les persones puguen mostrar la seua veritat sense por.

 

Escriure per a ningú: Xiularies una cançó a l'uníson amb:

 

Cristina Velayos González: la primera persona que s'anime. La vida ja té suficients silencis com per a desaprofitar una bona cançó.

 

Maribel Verdú i Paterna

Entre altres actes que es duen a terme este cap de setmana, es celebra a Paterna la huitena edició del Festival de Cinema de Paterna Antonio Ferrandis. I en ell, es va a fer entrega del Premi especial del Festival a la flamant actriu Maribel Verdú. Este reconeixement, que ha sigut atorgat en altres edicions a intèrprets de la talla d'Antonio de la Torre, Adriana Ugarte, Javier Gutiérrez, Carmen Machi, Nacho Fresneda, Emma Suárez o Hugo Silva, en l'edició d'enguany, el Jurat ha tingut a bé concedir tan important guardó a Maribel Verdú, extraordinària actriu, que ha actuat en més de setanta pel·lícules, entre les que podem nomenar La estanquera de Vallecas, Belle Epoque, Siete mesas de villar francés, Blancanieves, El laberinto del Fauno o Los girasoles ciegos, entre altres. A més a més, ha estat reconeguda amb múltiples guardons, entre els quals destaquem l'Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, de l'any 1994 a la pel·lícula Belle Epoque, dos Goyes a la millor interpretació femenina, un per Siete mesas de villar frances i l'altre per Blancanieves, el Premi Nacional de Cinematografia en 2009, així com innumerables premis, tant de teatre, cine com televisió. Ara suma al seu palmarés el Premi Especial del Festival de Cinema Antonio Ferrandis de Paterna, que reconeix la seua impressionant trajectòria i la seua contribució al cinema espanyol. L'actriu ha treballat a les ordres de cineastes tan prestigiosos com Vicente Aranda, Francis Ford Coppola, Guillermo del Toro, Alfonso Cuarón o Fernando Trueba entre altres, i hem pogut vore-la actuant recentment al Gran Teatre Antonio Ferrandis, dins de la programació de teatre habitual del nostre poble amb l'obra de teatre Invencibles. Com ja hem dit abans, moltes i molt bones pel·lícules ha interpretat. Però si hi ha una que especialment em va impactar en el seu moment, eixa fou El año de las luces, l'argument de la qual és el següent: Un matí d'abril de 1940, dos fills de caiguts en la contesa civil, Manolo, de setze anys, i Jesús, de huit, són portats pel seu germà Pepe a un hospital per a xiquets tuberculosos. Allí envoltat de xiquets menors que ell, Manolo se sentirà com l'amo del corral, ja que l'únic home que té a prop és el factòtum del lloc, Emilio, que fa una mica de tot en unió de la seua dona, la cuinera. En aqueix context, Manolo aconseguirà la seua iniciació sexual i coneixerà el vertader amor de la mà de Maria Jesús, personatge interpretat per Maribel Verdú. Es va estrenar l'any 1986 i va guanyar el Oso de Plata al Festival internacional de Berlí, així com un Goya a la millor actriu de repartiment, atorgat a Verónica Forqué. A finals de la dècada dels huitanta, recorde que L'Ajuntament de Paterna, a través de la seua regidoria de cultura va organitzar un Cine-fòrum on es varen projectar una sèrie de pel·lícules, amb col·loqui posterior. Era gratuït i, per a accedir, només s'havia d'emplenar un carnet, que es presentava a l'entrada de la sala on es projectaven les pel·lícules. I, entre altres , es va projectar El año de las luces. Era al saló d'actes de la Casa de la Cultura, a la primera planta del carrer Sant Francesc de Borja número 4. Era la Paterna dels anys huitanta, a cavall entre el poble que havia sigut i la ciutat que és ara mateix. Jo tenia a penes uns catorze o quinze anys. A la plaça del poble empedrada i envoltada d'arbres d'ombra, encara hi estava l'Ajuntament, a la porta del qual hi havia aparcat el Seat 131 ranxera, de la Policia Municipal. Al mercat dels dimarts, entre l'algaravia del personal, destacava la veu d'Emilio el coixo venent iguales "¡Iguales para hoy!" "¡Hoy sale!". Els diumenges de vesprada, a l'estadi municipal Gerardo Salvador, jugava el Paterna C.F. contra un equip de la contornada. Quan colava gol el Paterna, es disparava una traca que estava enrotllada a les graderies del camp. Més de trenta anys han passat d'aquells temps. Era una altra època i unes altres circumstàncies. Però el record d'aquells temps perdura en la memòria, en el dia en què se li entrega a Maribel Verdú el premi Especial del Festival de Cinema de Paterna Antonio Ferrandis. Un premi que honora a la premiada i una premiada que honora al premi que se li atorga.

Himne a Paterna

 

Probablement, el fet de no viure a Paterna, però sí molt a prop d'ací, haja fet que el sentiment que tinc pel poble que em va vore nàixer, siga tal volta més fort que el que sentia quan era menut i vivia a Paterna en cals meus pares. I açò m'ha animat a escriure, amb alegria, unes paraules en el blog amb ocasió de l'aniversari del nostre himne. El mes de novembre de 1921, amb ocasió de les festes de santa Cecília, patrona de la música, es va estrenar a la plaça del poble, l'Himne a Paterna, composició musical amb música dels germans D. Domingo i D. Vicente Meri i la lletra de D. Vicente Mallent, que exalta les excel·lències del nostre Poble de Paterna. Curiosament, en setembre d'eixe mateix any, es varen celebrar els I Jocs Florals de la Vila de Paterna, en el mes d'agost de 1925 es va celebrar la coronació del Santíssim Crist de la Fe... Aquells anys vint del segle passat varen ser temps de certa efervescència cultural i literària a Paterna. Un himne és aquella composició musical que expressa sentiments positius d'alegria i de celebració. Cent anys després d'aquell esdeveniment, l'himne a Paterna continua estant vigent, després d'haver sobreviscut a diferents règims polítics diferents i totalment antagònics, que li han donat al nostre himne una solera que molt pocs l'arriben a tindre. Curiosament, a pesar de la seua senectut, no s'ha vist embrutat per polèmiques estèrils, que sí que han patit altres himnes que ens toquen ben a prop, la qual cosa, a banda de fer d'ell un himne plenament actual, l'ha consolidat com a un himne viu, emotiu, carregat de la solemnitat que este tipus de composicions porten darrere seu, i que, a més a més, continua tenint eixa substància i senzillesa de poble que el caracteritza. Amb una música amb un cert regust castrense -no en va, un dels autors de la música, D. Domingo Meri, era militar-, la lletra, escrita per un inspirat Vicente Mallent, més conegut al nostre poble com Vicentico el de Maiques, reflecteix l'esperit genuïnament paterner de principis del segle vint, i que continua sent totalment vàlid en plé segle XXI: Entre visques, s'exalta Paterna com la nostra cuna, on vàrem vore la llum primera, com la nostra pàtria xiqueta, i els elements característics del nostre poble que li donen personalitat pròpia: la torre negra i moruna, que l'acarona altiva i fiera. El Palau i la Torre, que en l'original eren "El Palaci i la Torre". La Canyà i el Campament -que en un primer moment era "el dilatat Campament", car la Canyada en aquells temps només era un paratge de garroferes i no la bella urbanització que és hui en dia-. L'aigua cristal·lina que ens dona el naixement. La dona paternera, que és flor de sense igual perfum. L'himne conclou amb un desinteressat sentiment, com és que per a demostrar-li amor a un poble, la millor manera és engrandir-lo, cadascun amb el millor d'un mateix. Estos dies se celebra el centenari de l'himne del nostre poble de Paterna, que ens hi ha arribat fins als nostres dies, amb tota l'elegància que només un himne compost amb el sentiment més noble pot tindre. Només podem agrair als nostres antics el llegat immaterial tan important que ens han deixat, que abans, ara i per sempre, ens agermana a tots els paterners.

Domund

Hem anat a comprar a la carnisseria. A un racó del taulell, hi ha una vidriola de metacrilat transparent en forma de pot quadrat, on hi han ficades unes quantes monedes. I davant, penja un cartell on hi ha una fotografia en què, en un primer pla hi apareix una monja de mitjana edat. Darrere, en un segon pla hi ha tres dones de raça negra, abillades amb vestimentes pròpies de la seua cultura. El cartell el retola la paraula DOMUND. I el subtitula la següent frase: "Aquí estoy, envíame". El penúltim diumenge del mes d'octubre se celebra a tot el món el Diumenge Mundial de les missions, jornada en la qual l'Església Catòlica promou l'esperit missioner. Enguany, a pesar de la pandèmia, també es celebra esta jornada, amb les restriccions pròpies dels temps que estem vivint. I, mentre contemple la vidriola de metacrilat, el cartell anunciador, així com el seu missatge, el meu pensament es rescola pel clivell de la vidriola i apareix a aquella Paterna dels anys huitanta en la que a la plaça del Poble, a la porta de l'Ajuntament estava aparcada aquella furgoneta Land Rover blava i també el Seat 131 ranxera supermirafiori, els dos de la Policia Municipal. Eixe penúltim diumenge del mes d'octubre, a punta matí, a la porta de l'església s'instal·lava la mesa petitòria on prenia cadira la directiva de Obras Misionales Pontificias, al voltant d'una taula allargada on al mig hi havia una urna on les persones que entraven o eixien de missa, dipositaven el seu donatiu. Als xiquets ens donaven una vidriola, de plàstic per als més xicotets i de fang per als més majors, amb el bust d'un negret, un xinet o un indi, on hi havia escrites les paraules "Ayuda a las Misiones". Dins de la mateixa, s'introduïa un paperet amb el nom dels xiquets que la custodiaven i que tenien la noble missió d'anar pel carrer demanant la voluntat. "Bon dia. La voluntat per al Domund?". Així a una persona i a una altra, i a una altra, fins a la una del migdia, que era el límit horari per a tornar-la. Normalment, solíem anar captant dos o res xiquets per cada vidriola. I mentre un la sostenia, l'altre duia a les mans uns adhesius de la dimensió d'una ungla on estava dibuixat el logotip del Domund. La voluntat per al Domund? I quan una persona hi dipositava la seua voluntat, se li apegava l'adhesiu a la solapa de la jaqueta. Eixe era el senyal que indicava que ja hi havia col·laborat. Aleshores, la moneda oficial era la pesseta. I normalment se solia donar un o dos duros. Si algú dipositava cinc duros, se li donava un adhesiu més gran, de la grandària de la palma de la mà. I si deixava caure un bitllet de cent pessetes, se li donava un banderí de tela en forma de triangle isòsceles allargat, imprés també amb el logotip d'eixe any. Era aquell un fred matí de caminar pels carrers. La voluntat per al Domund? De pujar i baixar escales, de tocar a les portes de les cases. La voluntat per al Domund? Fins al final del matí, en el que s'entregaven les vidrioles, o bé a Carmen Liern, o a Carmen la Flara que ens agraïen sincerament la col·laboració prestada. La il·lusió venia al diumenge següent, en el que en l'Al·leluia de la setmana, a l'última pàgina anava publicada de forma detallada tota la recaptació treta i on apareixia el nom de cadascun dels xiquets que hi havíem participat, així com la quantitat que hi havíem recaptat. I ara, trenta o quaranta anys després, a través del metacrilat d'una vidriola petitòria, es reflecteixen estos records d'infantesa d'un fred diumenge de Domund qualsevol.