Ara fa vint-i-cinc anys

 

A Ramón Martínez Andreu, ja en la veritat¹.

Deia la teoria de la evolució, de Charles Darwin, que les espècies deriven d’un origen comú, però que van canviant amb el pas del temps, estant sempre en una constant i permanent evolució. Hi ha un concepte que és el de la selecció natural segons el qual, les espècies que sobreviuen en són aquelles que millor s’adapten a l’entorn en el qual es desenvolupen.

Si esta teoria l’apliquem a les persones jurídiques, podem comprovar que, dins del tràfic jurídic, participen tot el conjunt d’empreses, fundacions, associacions… en definitiva, totes les entitats que formen part de l’engranatge de la nostra societat que, una volta constituïdes, el pas del temps i també eixa mateixa selecció natural fa que hi hagen entitats que s’adapten al mitja en el que conviuen i que els permet continuar existint o, pel contrari acaben extingint-se les que no aconsegueixen adaptar-se als canvis.

Si esta mateixa teoria l’apliquem a les festes de Paterna en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, podem observar com, unes celebracions que se celebren des de temps immemorials, va arribar un moment en el que varen ser totalment inassumibles per qualsevol paterner. Estem parlant dels anys 90 del segle passat, temps en els que la festa girava al voltant de la figura del Clavari Major el qual, acompanyat per la seua clavaria, duia endavant tots els actes festius. Arribat l’any 2.000, després de celebrar el 75 aniversari de la Coronació del Santíssim Crist de la Fe, no hi va haver relleu de clavaria que fera front a la magnitud d’estes festes. Per part de D. Bernardo Aparisi, en aquell moment pàrroc de Sant Pere apòstol, es va decidir que la imatge peregrina del Crist estiguera present a l’altar major, esperant que algú donara un pas endavant per a ser el clavari major. Al passar el temps i no haver qui decidira donar eixe pas, es va optar per crear o refundar la Confraria en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, que donara continuïtat a les nostres festes. Això va ser el 6 de febrer de 2001. D’eixa manera es va donar forma a esta nova entitat, que va passar a integrar-se en la Comissió de Festes Majors com a membre de ple dret i que s’encarregaria de dur a terme els actes religiosos.

En aquella reunió de constitució de la Confraria, que es va celebrar al quartet que hi ha entre el temple i la casa badia i a la qual va participar qui estes paraules subscriu, com a president es va proclamar a Ramón Martínez Andreu, qui va exercir la presidència durant els cinc primers anys de la Confraria. Es va triar una Junta Directiva interparroquial, composta per 30 persones, entre les quals, vaig tindre l’honor de participar. La meua, va ser una dedicació activa durant sis anys, duent a terme la parcel·la de litúrgia.

Els primers actes que se varen celebrar varen ser els de Setmana Santa. Aquell 2001, el diumenge de Pasqua va caure el dia 15 d’abril. A penes en un parell de mesos es varen preparar, en coordinació amb la germandat de l’Ecce Homo, totes les celebracions corresponents a este temps litúrgic: Missa i Processó de Diumenge de Rams, Missa In Coena Domini de Dijous Sant, Via Crucis, Oficis de Divendres Sant, Missa de Resurrecció i Encontre. Va ser en un temps rècord en el que es varen preparar tots estos actes, amb tota la parafernàlia que duien darrere seu (bandes de música, processons, litúrgia,...). Però, amb la col·laboració de tots, es varen dur a terme amb tota la dignitat que es mereixien.

El dia 15 de juny de 2001, es va celebrar la primera Assemblea General Ordinaria, al pati del Parroquial on, després d’un sopar de germanor es varen establir les bases de la nova Confraria: Una quota anual de 1.500 pessetes, que després amb el canvi de moneda de pessetes a euros, es va convertir en 8 Euros, i també es varen acceptar els estatuts que es varen proposar. Açò va fer que s’erigira per part del Sr. Arquebisbe de València, D. Agustín García-Gasco, la Confraria del Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer de Paterna, com a Associació Pública de Fidels.

El número de confrares va anar en augment, car prompte es varen superar el millar. El dia 28 de juliol de 2001 es va celebrar, en la Missa de dissabte a les huit de la vesprada, la imposició de medalles. Va ser una celebració senzilla alhora que emotiva, en la qual es va imposar la medalla de la Confraria a tots els confrares que vàrem participar.

Al llibre de festes d’aquell any, ja es varen notar els canvis indicats. Varen col·laborar totes les entitats participants de la Comissió de Festes (Junta Local Fallera, Intercomparses, Comissió del Foc, la Confraria...). Aquell any hi vaig col·laborar amb un escrit anomenat «El vino viejo en odres nuevos», on reflexionava al voltant dels canvis que s’estaven duent a terme en la part religiosa de les festes paterneres, que es tractaven de canvis en la part externa de la nostra festa, però que la essència de la fe i la devoció, continuava -i continua en l’actualitat- sent la mateixa.

Va arribar el calorós mes d’agost. I, amb ell, les nostres estimades festes. Algú es pot fer idea de la il·lusió que li feia a aquell xicon de 28 anys que era jo en aquell moment, el participar de forma activa a les festes del seu poble? Aquell any varen començar el dia 16 d’agost, amb un volteig general de campanes. Ja de vesprada, es va fer el pregó, per part de Santiago Cañizares, llavors porter del València C.F. i també de la Selecció Espanyola. Al dia següent, es va celebrar la Clausura dels XXXVII Jocs Florals, on va guanyar la Flor Natural la composició poètica Dosmilu. El dissabte 18 es va celebrar la nit mora i el diumenge la nit cristiana, amb tot el boato que les caracteritza.

Respecte als espectacles -variatets-, aquell any va actuar Juan Pardo, Ella baila sola, i també es va celebrar un cicle de concerts anomenat «Música del Mediterrani» on, cada dia, va haver una actuació diferent: Capri Balls, música sefardí i música andalusí del Marroc. També actuaren el duo Cruz y Raya, així com Platero y tu, actuant de teloners els grups paterners Judas vas descalzo y La mano cornuda.

Ja en l’aspecte religiós, es varen celebrar els tres dies de tridu, concloent, el primer dia, a la parròquia de Santa Rita, el segon a la de la Mare de Déu dels Desemparats i el tercer a la de Sant Pere apòstol, amb una participació massiva per part de tots els paterners. El diumenge es va celebrar la festivitat de sant Vicent Ferrer i, ja el dilluns, la del Santíssim Crist de la Fe, amb la missa de Descoberta, la missa major i la tradicional processó en la qual va processionar la majestuosa i impressionant imatge que hi ha al camarí. Si hi va haver un moment màgic, al menys per a mi, fou la baixada de la imatge del Crist, davall les instruccions de José Ribelles Badenes, el Polo. A partir d’aquell any, es va acordar que, en endavant, fora la imatge que presidia al camarí i no la peregrina, la que participara en la missa i en la processó de la seua festa.

En definitiva, va canviar tot, per a continuar tot igual, però actualitzat. Va aparèixer el lema Foc Festa i Fe, que, fins a l’actualitat, inspira les Festes Majors de Paterna. Segurament, si Charles Darwin tornara a nàixer, prendria com a model de la seua teoria de l’evolució de les espècies, la modèlica transformació de les nostres festes de Paterna.

1A punt d’entregar a la impremta este escrit, ens arriba la trista notícia de la defunció de Ramon Martínez Andreu, a qui podríem considerar el pare de la refundada Confraria del Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer. Des d’estes humils paraules, no puc més que recordar la seua persona així com la seua memòria. Molts dels moments viscuts, que s’anomenen al llarg d’este escrit, els varem compartir i quedaran, per a sempre, a la meua memòria.

El Crist de la Fe del tio Juan

 

A mon tio, Juan Moreno, en el record, en el 50 aniversari de la seua clavaria.

Deia el poeta Rainer Maria Rilke que la pàtria dels poetes era la seua infància, car és l’època de la vida de la que guardem els records més bonics de la nostra existència. Qui estes paraules escriu, va nàixer a principis dels anys setanta del segle passat, al si d’una família paternera, en aquells temps en els que Paterna encara mantenia l’essència de poble agrícola que, a poc a poc, anava evolucionant cap a un món industrialitzat, a conseqüència de la instal·lació del Polígon Industrial La Font del Gerro. Eren temps en els que la plaça del Poble era la meitat de gran del que és en l’actualitat, car hi havia una fila de cases que es va enderrocar, per a construir una Plaça del Poble el doble de gran que la que hi havia. La casa de la tia Silvia la comare, la tenda on el Sr. Santos arreglava sabates, la pescateria de la tia Angelita, la seu de Falange i muebles Moreno, eren les cases que allí hi havien. Enfront mateix, hi estava el mercat, el jutjat de Pau, l’Ajuntament, la cisterna, la barberia i l’hostal. Dalt de l’hostal hi estava el casino de la plaça, el balcó del qual donava a la plaça, però l’entrada la tenia a l’inici del carrer sant Pere. Al carrer tort, oficialment conegut com a carrer Mestre Soler, al començament del mateix hi estava la funerària Moreno, ca la Batanera i el taller de Casaní el manyà-I pujava el carrer en una xicoteta costera, fins arribar a la plaça Major.

Les festes d’un poble sempre donen cohesió i unitat a les gents que allí hi habiten. A Paterna, les festes del Crist de la Fe han girat tradicionalment al voltant de la figura del Clavari Major, que era qui s’encarregava d’organitzar les festes de l’any en curs. L’any 1975, en el que es commemorava el 50 aniversari de la coronació del Santíssim Crist de la Fe, la clavaria d’aquell any, encapçalada per D. Vicente Mortes Alfonso, va dur a terme unes festes d’antologia. I el que es plantejava era qui seria la persona que assumiria el càrrec de Clavari Major i que, al menys, igualara la festa al nivell de l’any anterior. El nom de la persona que va nomenar qui en aquell moment era el pàrroc de s. Pere Apòstol, D. Francisco Javier Peris Larcada com a Clavari Major el 15 d’agost de 1975 després de la processó de la Maedéu d’Agost fon el de Juan Bautista Aman Moreno Devís. Ell va ser qui va organitzar les festes en honor al Stm. Crist de la Fe i St. Vicent Ferrer de l’any 1976, fa ara cinquanta anys, en companyia d’una clavaria composta de 61 clavaris, que varen fer front a la festa d’aquell any.

Juan Moreno, de professió funerari, de qui ja varem escriure la seua biografia al llibre de festes de l’any 2013, estava casat amb Remedios Llabata, germana del pare de qui estes lletres escriu, per tant, ma tia. Esta circumstància feia que la relació entre nosaltres fora molt estreta, entre els meus pares, la meua germana Maribel, els meus tios i els meus cosins Maria Amparo, Mari Reme, María Angeles i Aman. Molts grans i bonics records guarde de la meua infància, de diumenges de paella i catxaps, de dies de Pasqua i altres festivitats sempre al voltant de la taula i d’una suculenta paella cuinada per mon tio. Tot açò feia que transitara prou la casa dels meus tios, especialment els dimarts de mati d’aquells estius de infantessa que no s’acabaven mai, entre la xilladissa pròpia del mercat dels dimarts en plena ebullició i la veu d’Emilio el coixo qui, des de les escales de ca la batanera cridava Iguaales para hoyy! Hoy salee!

Només entrar, a ma esquerra, estava el despatx de la funerària on, rere de la taula despatxava mon tio Juan tots els assumptes del seu negoci. I, a la paret que hi havia darrere seu, presidint el despatx es trobava una escultura d’uns seixanta centímetres d’alçada: Era la imatge del Santíssim Crist de la Fe que, clavada a una creu de fusta, estava fidelment reproduïda en bronze, tenia una grandària a escala de la imatge original, amb el seu faldellí de vellut color burdeos, la inscripció INRI a la part superior de la creu i unes cantoneres de metal als extrems dels pals de la creu, semblants als que la imatge original porta. La base de la creu estava enganxada a un pedestal en forma de cub trapezoidal la qual portava, al seu frontal, una placa amb una inscripció que resava: «A JUAN MORENO DEVIS / CLAVARIO MAYOR / CON MUCHO CARIÑO / DE LA REINA Y DE SU CLAVARIA / PATERNA, 24 DE JUNIO DE 1976».

No ho recorde, perquè a penes tenia jo uns tres anys, però aquell 24 de juny, dia de sant Joan i onomàstica del Clavari Major, després d’un dinar en el que va participar tota la clavaria, li varen regalar aquella imatge del Crist de la Fe que, segons deien els més antics, era semblant a la imatge del Crist de la Fe primitiu, que va desaparèixer en guerra. Aquell any, la Reina de les Festes era Teresa Amparo Segrelles Llabata. El alcalde D. José Sainz Ramón, primer alcalde nomenat pel Rei Joan Carles I. I el rector, era un jove de 44 anys que a penes duia un any de pàrroc, anomenat D. Bernardo Aparisi Peiró.

Quantes voltes hauré entrat de menut a aquell despatx? Quantes voltes hauré jugat amb el meu cosí Aman a despatxar, quan mon tio estava fent algun servici i ma mare i ma tia estaven per allí xarrant o organitzant la paella del diumenge? Quantes nits d’estiu hauré baixat amb els meus pares a prendre la fresca a la porta de cals meus tios on, en agradable tertúlia es comentaven els xafardejos locals i, on acudia algun veí, que prenia cadira i participava amenament de la conversa, com Pepe Pastor, el olivero, la tia Silvia la comare i la seua germana Amparo o la tia Consuelo, la Basilia, entre altres? Tots els meus records de la infància relacionats amb el que estem contant, me porten sempre a aquella efígie del Crist de la Fe a escala, a la qual m’aclamava quan la veia, encara que fora de lluny, demanant-li per allò que en eixe moment tenia necessitat: un examen, una malaltia, per una persona difunta...

Ara, cinquanta anys després d’aquells temps, quan els meus pares i els meus tios ja no estan i les circumstàncies de la vida són diferents, només puc mirar cap enrere pel retrovisor de la meua vida i recordar aquells temps en els que la plaça del Poble empedrada era la mitat de gran que ho és en l’actualitat, amb arbres d’ombra que la circundaven, amb teuladins que a les seues branques niuaven, mentre que a la porta de l’Ajuntament hi havia el Land Rover blau i el Seat 131 supermirafiori blanc, els dos de la Policia Municipal. I una imatge del Santíssim Crist de la Fe d’una grandària a escala de la imatge que hi havia a la capella que porta el seu nom, il·luminava la meua infància, des de la paret on presidia el despatx de qui aquell any de 1976 fon el Clavari Major de les Festes de Paterna, Juan Bautista Aman Moreno Devís.