sábado, 24 de febrero de 2018

Festes de Castelló

Este dissabte passat dia vint-i-quatre de febrer, vaig rebre de mans de l'alcaldessa de Castelló, na Amparo Marco, el premi Flor Natural de Poesía Ciutat de Castelló. No saben vostés quin orgull, quina satisfacció, quina emoció i quina alegria és per a mí rebre aquest tan important guardó ací, a la ciutat de Castelló, a aquest Saló de Plens del seu Ajuntament, en el pórtic de les festes fundacionals de la ciutat de Castelló.

Ha estat un acte senzill, entrañable i emotiu on, a més a més, s'ha guardonat,  amb el premi Aparadors Magdalena 2018, a l'establiment La Papallona, situat al carrer Sogorb nº 69. A més a més, s'ha dut a terme l'acte d'homenatge i ofrena a les Reines de les Festes, de les empreses, associacions i institucions col.laboradores de la Magdalena 2018.

Des d'estes senzilles paraules, vullguera agraïr a lAjuntament de Castelló el foment de la nostra festa, la nostra cultura i la nostra llengua per mitjà de la convocatoria de premis com aquest. També magradaria agraïr al jurat daquest certamen literari, el que shaja fixat en este humil braçat de versos de rotllo i canya, escrits per este senzill poeta que ara els parla.

Festes de Castelló és un poemari dexaltació de les festes fundacionals de Castelló en general i de la figura de la Reina de les festes en particular, representada per la senyoreta Carla Bernat. Enguany he tingut el gran honor doferir-li eixa Flor que quedarà per a sempre guardada al calaix de la seua memòria. Les flors es marceixen, però el record daquesta Flor Natural i el destos versos que lacompanyen, l'acaronaran tots els dies de la seua vida.


      Festes de Castelló

És Castelló,     una ciutat que s’alça
des de l’ahir,         envers un nou demà
que caminà,     de la muntanya al pla
i, al rerefons,    hi naix la mar descalça.
Entre les mans     ara gaudim l’herència
del rei barbut,     que un dia ens va donar
un horitzó,     nascut en dia clar
i un sentiment     lluït amb vehemència.

Ara un any més      beurem de nou l’essència
de les que són     festes fundacionals.
Els cants i els balls,     sempre tradicionals,
ressonaran,       pertot, amb gran presència.
Per a exaltar,     a la nostra memòria,
el naixement,     la fe de tot un poble
que, caminant,     va fer seu el recoble,
d’un nou racó     i d’una nova història.

Que quede escrit,     per a perpètua glòria,
un sentiment,     que ara ens agermana.
Castelloners,     que som, els de la Plana,
gaudim tots junts,     amb càntics de victòria.
Perquè als carrers     ignots de Castelló
hi ha una allau,     de sentiment invicte.
La vespra és,     de la festa, o relicte,
festivitat    que inicia amb el pregó.

De bon matí,     quan clareja el lledó,
crida Vicent,     mirant cap al llevant.
Convoca a tot     un poble caminant,
d’acord a com     mana la tradició.
Caminem junts,     nugades les sabates,
romiatge ferm,     del pla a la muntanya,
tot recordant,     els nostres, rotllo i canya,
tradicions,     cap a nosaltres dates.

Llumejaran     als carrers les gaiates,
bàcul de llum     que guia el nostre poble,
des de la nit,     de nostra història noble,
fins al present,     de tradicions innates.
Cresol al vent,     la llum que ara il·lumina
el nostre pas,     a cada trepitjada.
Lluenta font,     d’espurnes esguitada,
espill de fe,     la flor de l’englantina.

Troballa fou,     de talla alabastrina,
Vós sou la llum,     la gaiata suprema.
Baix un lledó,     l’aladre, que verema,
per als mortals,     la vostra imatge pura.
Per sempre sou     la Maedéu del Lledó,
flor rere flor     d’ofrena verdadera.
I entre les flors,     la nostra Lledonera,
Mare de Déu,     Mare de Castelló.

Plaça Major     i allà dalt del balcó
sempre volgut,      del nostre Ajuntament,
s’escolta clar,     i a favor del vent,
el crit que clou     la nostra passió.
El vítol és     la veu de nostra reina
el vítol no és      crit d’acomiadament
el vítol és     crit de començament
d’un cicle nou,     fester de nova feina.

El rostre teu     que ara es desembeina,
ens mostra al món     la teua miscel·lània:
Dus la dolçor     de la Mediterrània
i la foscor,     als ulls, de nova eina.
Ets i seràs     el vol de la boscarla
que als llavis teus     mostren la mar en calma.
Aquesta allau     de versos, que t’ensalma,
transformaran     en cant la meua garla.

Espill la flor     del teu esguard, que parla,
a un sol novell     que ets tota tu, present,
en aquest vers,     que naix i mor al vent,
sols per a tu,     sempre volguda Carla.



Fotografia: http://www.elperiodicomediterraneo.com/noticias/magdalena/alejandro-llabata-gana-premio-flor-natural-poesia-2018_1131267.html (La fotografía ha estat presa per Gabriel Boia)

domingo, 18 de febrero de 2018

Campanar



El pare de ma mare, és a dir, el meu iaio Vicente, va nàixer a Campanar, un tres de gener de l'any 1901, quan a penes en feia quatre que eixa localitat havia deixat de ser un poble apegat a la capital, per a acabar sent el barri absorbit i encaixonat entre quatre gratacels, dins del districte quatre de la ciutat de València, que és en l'actualitat. I va nàixer a una alqueria anomenada popularment, alcria de Lleonart, que es troba en l'antic camí que uneix Paterna amb esta localitat. Recorde haver anat de menut a dita alqueria on hi havia, només entrar a mà esquerra un forn morú i una figuera enorm, que feia unes figues napolitanes molt bones.  En aquell racó de l'horta de València va transcòrrer la seua infantessa i la seua juventut: l'alcria, els carrers diversos de Campanar, la llotja de Valencia on solia anar cada dijous per a saber els preus de les mercaderies, la plaça de l'Esglèssia de Campanar, dins del temple de la qual es venera la Mare de Déu de la Misericordia, més comuntment coneguda com la Maedéu de Campanar. Conta la tradició que dita Mare de Déu fou una troballa que es va produir un 19 de febrer de l'any 1596, per part d'un obrer, quan es varen dur a terme unes obres de millora del temple, amb la construccio d'un nitxol per a soterrar als rectors encarregats de dita parroquia. Conta la tradició també una serie de miracles que es varen succeïr, un amb un xiquet que va caure a un pou que hi havia al costat de l'esglèssia i que es va lliurar d'ofegar-se gràcies a la intervenció de la Mare de Déu, o el d'una xiqueta d'uns nou o deu anys que  anava amb un xiquet de bolquers, que varen caure els dos dins de la sèquia de Rascanya i que es varen lliurar de ser engolits per la roda del molí de la Torreta, gràcies, de nou, a la divina intervenció. O la polseta que es rascava del bust de la imatge i que es distribuïa als malats de Campanar, per a la seua sanació, O la seua incercessió en els parts, especialment en els més difícils. Totes estes històries les he escoltades de ben menut en cals meus iaios, els quals varen viure en primera persona aquells temps convulsos de la Segona República, la Guerra Civil i la postguerra, a la casa del carrer Major de Paterna, on vivía la meua iaia Sabe on, quan hi anava a festejar el meu iaio muntat en un cavall, el nugava a la portalada. Conten que quan el pare de la meua iaia va saber que a una filla seua la rondava un xicon de Campanar, va preguntar per ell entre els llauradors de la zona i li varen dir "Fica'l en casa", donant a entendre la seua gran valia. A aquella casa del carrer major on vivien els meus iaios va transcòrrer la seua vida des que es casaren. Allí nasqueren ma mare i les meues ties. I d'allí guarde, probablement els records més feliços de la meua vida, especialment a aquell corralet on jugava amb els meus cosinets, amb les plantetes que cultivava la meua iaia i amb els meus joguets. El meu iaio Vicente, ens va deixar, curiosament, un diuit de febrero de l'any 1979, dia de la vespra de la Maedéu de Campanar. Trenta-nou anys després, el recorde. I recorde també aquells temps en els que jo només tenia sis anys: el anar del braç de ma mare a vore la processó de la Mare de Déu de Campanar cada dia 19 de febrer de vesprada, el paquet de caramels que ens regalava a tots els nets la meua iaia el dia de sant Vicent Ferrer, per la onomástica del meu iaio, ... I ara que estem en els dies de la festa grossa de Campanar, són records que broten a la soca d'una figuera, al costat d'un forn morú que ja no existeix, però que que va existir durant molts anys, a l'alcria de Lleonart, a Campanar.










jueves, 8 de febrero de 2018

"Chinchoso"


Als carnestoltes del Villar del Arzobispo, que són de ben segur els més importants de tota la província de València, hi ha un personatge molt peculiar. És el chinchoso. No és una persona de carn i ossos. Ni un animal. Ni un objecte inanimat. Ni tan sols un personatge de ficció. Si una xinxa es un insecte de cos aplanat i ovalat, que du antenes curtes sense ocals i amb els ulls compostos, desenrotllats, nocturn i lucífug, de color roig fosc que xupla la sang de les persones i produïx irritacions, quan parlem de chinchoso, per analogia, i referint-nos a una persona, estem parlant d'aquella que és molesta y pesada. El chinchoso, sol tractar-se d'algun personatge popular, conegut per tots, famós, que representa els valors més negatius mostrats a les seues accions. Es tracta, per tant, d'un personatge fosc, caspós, malcarat i ombrívol. Se'l representa en forma de  monigot fet de cartó i de fusta, a l'estil d'un ninot de falla, per part del Centro Ocupacional "los Serranos", -els materials amb els quals es construeix són els mateixos-. Empresonat dins d'una gàbia de fusta, representa tots els sentiments roïns que acompañen innexorablement a les persones. És una manera festiva i lúdica de declarar simbólicament a una persona i els valors negatius que representa, com a non grata i es manifesta, d'esta manera, que la volem vore ben lluny de tots nosaltres. Cada any, la Comisión del Carnaval sol triar un chinchoso que, des de la seua seu social, fins a la foguera encesa a la calle de las Cruces des de la nit anterior, és portat en un anda engabiada, sangonejat, vilipendiat, espentat i sacsejat per tots aquells que el porten al muscle. Una volta arribats al seu trist destí, és llançat al foc de l'enorm foguera on es consumirà, en companyia de tots els mals roïns que el chinchoso representa, entre els crits descomunals de la gent i la música, que sona sense parar, amb el desig de que les flames purifiquen les males accions del personatge en qüestió. Entre les persones declarades com a chinchoso, destaquen, entre altres: Georges Bush, Iñaki Urdangarin, Belen Esteban... La llista és més bé ampla. Des de l'any 1985 en què es va implantar esta nova activitat festiva dintre dels Carnestoltes, més de trenta persones,  normalment personatges de la vida pública nacional i fins i tot internacional, encara que, tal volta es tira de menys nomenar com a chinchoso algún personatge local, han ostentat tan important càrrec. Tots porten un chinchoso dintre de nosaltres que ens acompaña tots els dies, allá on anem. És el que mostra a tots els demés la vessant, el nostre aspecte mes insuportable, mes ridícul, més neci i mes extrafolari. I ara que estem a punt d'entrar en la Quaresma, tal volta siga el moment més idoni per a reflexionar al voltant d'eixa banda fosca de la lluna que tots arrastrem darrere nostre, per a botar-li foc i consumir així, tots els sentiments roïns, totes les males accions i totes les omisions dutes a consciència per tots i cadascun de nosaltres, que ens impedeixen dessenrrotllar-nos plenament i ser millors persones.

jueves, 1 de febrero de 2018

Aniversari

Des de sempre, he tingut la necessitat d'escriure. De deixar per escrit allò que tenia necessitat de manifestar: totes les meues idees a tots els vents, com si d'un altaveu rovellat ubicat en alt es tractara. Dóna igual la forma d'expressar eixes idees, bé siga en prosa o bé siga en vers. Eixa necessitat d'escriure sempre ha estat present en mi, com si es tractara d'una necessitat fisiològica, a l'igual que ho ha estat  la necessitat de menjar o la necessitat de beure. Per eixe mateix motiu, i amb l'obligació, podriem dir-ne moral, també, d'estar actualitzat a eixes noves tecnologies que ara mateix dominen el món, allà pel dos-mil onze o dos-mil dotze vaig comenzar a crear i a desenrotllar tècnicament este blog que ara mateix teniu entre les mans. Per fi, el deu de febrer de dos mil tretze, vaig fer la primera publicació en este blog. Es tractava d'un post o una entrada, podriem dir-li fundacional o programàtica, anomenada "El plaer d'escriure per a ningú", on vaig establir les bases del que seria el llibre d'estil d'este blog que a les vostres mans teniu. Si feu un click ací (X), podreu tindre accés a esta entrada. Amb la bucòlica imatge de la màquina d'escriure de Carles Salvador presidint el post, vaig deixar patent que "la finalitat d'este blog és disfrutar amb l'íntim plaer i la fonda satisfacció d'escriure. Encara que siga  escriure per a ningú". D'ahí va nàixer el nom d'este blog i d'ahí també la constància, així com la paciència per a publicar, amb una periodicitat setmanal, una entrada al blog. Des d'aleshores i fins a l'actualitat, d'una forma més o menys continuada he anat publicant, amb la regularitat establida, un post, referit a tot allò que m'ha anat cridant l'atenció, que m'ha produït qualsevol tipus de curiositat o que he tingut interés en escriure. De forma ordinària, amb format de columna d'opinió amb al voltant de cin-centes paraules, o de forma extraordinaria, amb un altre format, més divulgatiu, he anat publicant al voltant de temes diversos: sobre el meu poble, Paterna, les seues tradicions i els seus records, sobre el meu treball, sobre literatura, sobre escriptors volguts i admirats, coneguts i amics, presents o que ja no estan entre nosaltres, sobre esdeveniments familiars: naixements, primeres comunions, bodes i soterrars, i, en definitiva, sobre tot allò que m'envolta i que m'ha cridat l'atenció, ha segut objecte d'escriptura al meu blog. El seu secret no ha segut un altre que el fet d'estar especialment receptiu al món que a un l'envolta per a, de forma immediata, deixar escrit un sentiment, una sensació o un impuls. La necessitat d'escriure ha fet la resta. Hui estem d'enhorabona perquè al llarg de cinc anys he anat quallant, amb la paciència d'un sabi orfebre de la lletra i de la paraula, més de dos-cents cinquanta posts sobre temes diversos. Eixes publicacions, han segut la meua veu oficial dins d'un univers de recent creació com és l'univers cibernètic, que ens permet a tots parlar i sobretot, ser escoltats per qualsevol persona que tinga una connexió a internet i ganes de llegir. Per això mateix, només tinc una paraula per a tots vosaltres que, d'una manera més o menys periòdica, em llegiu, em seguiu i fins i tot em feu algun que altre comentari al voltant d'allò que vaig publicant: Moltes gràcies!!