Ernest Ferrando Mir.
O Ernest el del Molí, com el coneixien tots. O també Ernest d'el Molí, com
solia signar els seus articles. Va nàixer a finals del segle XIX, més
concretament a l’any 1885, a Paterna. Fill de moliner i moliner de profesió, va ser el
propietari del molí de Ferrando, construit allà on naix la sèquia Uncia. Va ser
acalde als anys 1930-31 del segle passat. Durant el seu mandat, es va instal.lar una bomba per a que arrivara l'aigua del naiximent al poble i s'inauguraren varies fonts públiques. Va iniciar la construcció del camí que fins al pont uneix
Paterna amb Manises. A més a més, va donar un impuls a la zona residencial de
la Canyada, que en aquells moments no era més que el germen d’allò que amb el
pas del temps acabaria sent. Va ser, a més a més, jutge de pau durant una mesos a l’any
1939. Per estos motius, se li va dedicar eixe mateix any, a un
moliner com era la persona de la que estem parlant, l’anomenat tradicionalment
com a carrer Batà, que era el que anava del
centre del poble a parar al molí del Batà, davant de l’estació de Campament,
que va passar a denominar-se carrer d’Ernest Ferrando.
Es tractava d’una
persona molt culta. Tots els anys el convidaven a escriure un article per a
llibres de festes diversos, a la qual cosa ell ben gustosament col.laborava: Per
al de les festes al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, per al de
les festes de Santa Cecília, per al de les festes de Ntra. Sra. dels
Desemparats, per al de la falla del dos de maig i voltants... En ells, amb un llenguatge
senzill i pla, en el valencià de l’època i en un estil purament rondallístic i
costumista, en Ernest ens va omplir les pàgines dels llibres de festes del
nostre poble, de personatges que formen part de la nostra història local quotidiana i
que tal volta s’hagueren perdut en la nit dels temps si no els haguera recollit
en paper. Així, ens parla de guarda-barreres que s’oblidaren d’abaixar la
barrera quan li tocava passar el tren, de perolers que venien a vendre perols,
cassoles i tot tipus d’escudella els dies de festes, d’aiguaders que anaven a
omplir la bota o tonell que cobria tota la caixa del carro, d’aigua del
naiximent al barranquet del Sau, al depòsit que alli hi havia, on omplien el
tonell d’aigua cristalina i la venien pels carrers de València, com a “Agua de
la Fuente de Paterna” a quinze o vint cèntims el cànter, de barbers que feien
servici a domicili i que anaven fins i tot al camp on es trobava el llaurador
al qual havia d’afaitar. Tots estos oficis que hui en dia ja no existeixen, han
quedat perfectament descrits per a la posteritat per part de en Ernest i han
segut desenrotllats per paterners que hui en dia ja no viuen, però dels que ens queda el
seu record. Així podem parlar de Tomàs Mànec, el tio Pere de la Cadena,
Gostinet el Carnicer, Pepet de Perança o Teresa la Blanca entre altres. En definitiva, tants i tants paterners
que reviuen entre les seues pagines, on ens ha deixat escrit per a les
generacions futures un estil de vida i de costums: Les pròpies de finals del
segle XIX i de principis del segle XX. La seua redaccio, entre graciosa, plana i una miqueta irònica incloïa a un personatge paterner que va crear, anomenat Vicent Bolena, que suposadament se'n va anar a viure a Caracas. Allí, l'únic contacte que tenia amb el seu poble era per mitjà de les cartes que li escrivia en Ernest. Allí li contava les novetats que hi havien al poble. Açò feia que els seus articles foren molt esperats, celebrats i comentats.
Però no solament ens
va parlar de persones, sinó també de llocs, de circumstàncies de fets,
d’esdeveniments o de succeïts –o sosoits, que anomenava en Ernest- que ens
descriuen la quotidianitat de la seua època: De la Cisterna de la plaça, on anaven els paterners a per aigua per a beure, del naixement de l'aigua de la font, de la picaresca a l'hora de vendre l'aigua de Paterna, del
trenet que anava de València a Llíria i feia parada a l’estacio de Paterna,
dels xiquets que anaven en estiu a nadar a la sèquia Uncia, de l’escola de
1893, on els xiquets anaven i no entenien moltes coses de les que deia el mestre
perquè els parlava en castellà...
Així mateix, ens ha deixat escrites cançonetes que es cantaven o
s'improvisaven en forma de guitarrà com
"Ací al peu d'esta fonteta
tinc que vindre a berenar
amb una paternereta
amb la que em pense casar."
A les seues fulles ens deixà escrita una certa
"doctrina parda" que era popular entre els xiquets de la seua època
que anaven a la catequesi:
"Padre nuestro
que viene el maestro
con una correa
pim, pom, ceba."
O també:
"- Qué es fe?
- Menjar be
¿Qué son buenas obras?
- El «palacio», la torre i la casa gran"
Entre els seus articles ens retrata cóm eren les festes de Paterna fa més de
cent anys: Les festes de Sant Vicent Ferrer, del Crist de la Fe, de Sant Roc i
els Sants de la Pedra, la festa de les xiques fadrines, de les agosteres, de
la forma de triar els clavaris, de cóm es disparava la cordà antigament...
Costums i festes, moltes d’elles desaparegudes i altres encara en plena
vigència. Com podem vore, es tracta d’un testimoni que perdura en el temps
entre les pàgines engroguides dels llibres de festes de Paterna. Per tot açò, a l'any 1972 el clavaris li varen concedir el Coet d'Or. Així mateix se li va concedir la "Encomienda de Alfonso X el Sabio", en reconeixient de la seua trajectòria de vida.
En Ernest Ferrando ens va deixar a a
finals dels setantes. La tasca de replega de la rondallística, tradicions i
costums és una llavor àrdua, delicada i pacient que encara està per fer al
nostre poble. Però si haguerem de començar per algú seria, evidentment, per en
Ernest, qui va replegar 21 dels seus articles en un llibret anomenat “Una llocá” on ens va deixar «21 contets amb història paternera,
publicats en “Llibres de festes” de dos parròquies». Un clàssic imprescindible
en qualsevol llar paternera.
