Vicente Segrelles

Descobrisc a les xarxes socials la feliç notícia de que el València Club de Futbol, li ha concedit la medalla d'or a Vicente Segrelles, en ocasió dels seus més de cinquanta anys com a soci de l'entitat i tota una vida de passió valencianista. I veig unes entranyables imàtgens seues amb els històrics i admirats jugadors del València Club de Futbol Ricardo Arias i Juan Cruz Sol. I no puc evitar recordar bells moments viscuts en la seua companyia. A Vicente Segrelles el conec de tota la vida. Perquè la seua dona, Amparo, és cosina germana de ma mare. I alhora, cosina germana de mon pare, car el meu iaio Julio, el pare de mon pare, era germà del tio Jandro, pare d'Amparo, mentre que sa mare, la tia Teresa, era germana de la meua iaia Sabe, la mare de ma mare. Tant el tio Jandro i la tia Teresa, com  el tio Ramon -germà del tio Jandro i del meu iaio Julio- i la seua esposa Paquita -que era també germana de la tia Teresa i de la meua iaia Sabe- duien un forn al centre històric de València, concretament al carrer pintor Domingo. La tia Amparo en el seu moment va conèixer a un jove gravador, de qui es va enamorar i varen contraure matrimoni, el qual dura fins a l'actualitat, i del que varen nàixer quatre fills: Vicente, Alejandro, Teresa Amparo i Eva Maria. Al llarg de la seua vida, varies han segut les seues passions: La seua família, el València Club de Futbol, el seu treball com a joier o l'amor per l'art, heretat de son tio, el pintor Segrelles. Especialment esta última, el va dur a inaugurar la galeria Benlliure al carrer Ciril Amorós de València i que ara gestionen els seus fills. Des de sempre, especialment motivat per la relació familiar doblement parenteral que hem anomenat abans, ha hagut molt bona relació entre nosaltres i, especialment sempre hem coincidit en bodes, batejos, comunions, soterrars i altres esdeveniments familiars. De la seua mà, he conegut on es troba, al cementeri de Paterna, la primera persona que allí fou soterrada, i la inscripció que li va dedicar l'ajuntament de Paterna, amb ocasió de tan lúgubr i luctuós esdeveniment. Sempre he segut conscient del carinyo i l'apreci que tenia pels meus iaios materns, Vicente i Sabe i per la saborosa malta que feia la meua iaia. De tant en tant, em venen a la ment, els seus records d'infantesa que em contava en una ocasió, a propòsit d'una boda a la que vàrem assistir, en la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats i, concretament, relacionats amb el "Cristo del Feliz Tránsito a la Gloria", altrament conegut com el Crist de la coveta, imatge que es venera dins de dita Basílica. També recorde com, una volta que varem anar a sa casa, vaig reconèixer un quadre que tenia penjat a sa casa, i que era l'original, de la litografia que estava reproduïda al calendari que aquell any havia editat la Caixa d'Estalvis de València. Persona realment generosa i desinteressada, ara que és el moment de plenitud, de reconeixement i d'homenatge per a Vicente Segrelles, un home que ha sabut fer-se a si mateix des d'ell mateix, des d'estes senzilles paraules, va el meu, per a ell i per a qui ha segut i és la seua ombra, la seua esposa Amparo.

Fotografia: http://www.superdeporte.es/valencia/2016/11/12/vicente-segrelles-he-sido-feliz/316269.html

Leonard Cohen

Em va sorprendre a Andorra la mort de Leonard Cohen, aquell cantant i compositor del qual, de menut, el que més em cridava l'atenció era que duia de nom el meu segon cognom, escrit a la seua manera. O jo l'escrivia a la meua. No ho sé. El cas és que el segon tret seu que em va sorprendre va ser la seua veu greu, fonda i fosca com una nit de vellut, mitjançant la qual ha segut capaç de transmetre'ns innumerables sensacions i sentiments a milions de persones. El tercer, és cóm l'estrofa de la seua famosa cançó "Hallelujah", una de les més conegudes de la seua discografia, era la mateixa que cantàvem en Misa, abans de l'Evangeli. El cuart aspecte que em va sorprendre d'ell, fou la seua passió per la poesia, amb un grapat de poemaris publicats. El temps va fer que es dedicara a la música, al no cumplir les expectatives que tenia previstes en el món de la poètica. Ja es sap que açò de la poesia és per a minories i que viure d'ella és com voler viure de la petanca o de les caniques. La cinquena, la seua passió per l'obra poètica del nostre insigne poeta Federico García Lorca, la qual cosa va influir en ell, no sols per a musicar algun poema lorquià, com "Pequeño vals vienés", del poemari "Poeta en Nueva York", sinò que, a més a més, va influir tant l'obra del nostre poeta en la seua vida personal, que un dels seus fills s'anomena Lorca Cohen, en el seu honor. La Sexta, cóm la cobdícia humana i una mala gestió per part dels seus representants, va fer que el deixaren pràcticament arruïnat, després de viure tota una vida entregat a la música. La sèptima, cóm, des d'eixa ruïna econòmica va saber remuntar i, a l'igual que fan algunes persones que, en huitanta anys encara van a l'horta, tant a la taronja com a l'oliva, encara es va atrevir a pujar als escenaris ja en la seua senectut, en una gira Internacional, com va fer en el seu moment el nostre Luis Aguilé, també per motius econòmics. Com a músic, va desenvolupar una carrera amb una exploració de temes com la religió, la política, l'aïllament, les relacions personals i la sexualitat entre altres. Famoses són les seues cançons "Suzanne",  "The Stranger Song", "Winter Lady", "Dance Me to the End of Love", "Hallelujah", tal volta una de les cançons més versionades, o "The Partisan", entre altres. A l'any 2011 va guanyar el premi Príncep d'Astúries de les Lletres, per la seua trajectòria, sobretot literària. Premi ben merescut, tot siga dit de pas. Podria haver guanyat el novel de literatura? Merits no li han faltat. O tal volta l'hagueren crucificat, com el cas de Bob Dilan? Mai ho sabrem. Als huitanta dos anys, un entropessó tonto, ens ha deixat sense la seua peculiar veu d'ensomni. Descanse en pau.

Fotografia: http://www.thedailybeast.com/articles/2014/09/24/excuse-me-for-not-dying-leonard-cohen-at-80.html

Premi Grandalla

Diem a Paterna que és de ben parits el ser agraïts. I per això mateix, vulguera donar les gràcies al Cercle de les Arts i de les Lletres de les Valls d'Andorra pel constant esforç que, any rere any, du a terme per a organitzar actes literaris tan importants i tan valuosos com és la Nit Literària Andorrana -entre altres-, que es celebra a principis del mes de Novembre, on s'entreguen els més prestigiosos premis de les lletres al nostre Estat veí. Agraïsc al Banc de Crèdit Andorrà, patrocinador, entre altres, del Premi Grandalla de Poesia, la seua llavor de meçenatge al llarg dels temps, en favor de la cultura d'Andorra. També agraïsc al jurat de l'edició d'enguany d'este premi Grandalla de poesia, el fet d'haver-me concedit tan important guardó. És per a mi un gran honor haver rebut este premi i el seu record em produeix una satisfacció tal, que el guardaré per a sempre per entre els plecs de la meua memòria. "En mi la nit, en tu la llum", és un poemari bàsicament amorós, que beu de la font literària de la nostra tradició literària jocfloralesca, especialment d'autors clàssics com Ausiàs March, d'autors de la renaixença valenciana del segle XIX, com Teodor Llorente, Wenceslao Querol o Constantí Llombart entre altres, així com d'autors actuals del segle XX, com Vicent Andrés Estellés. Es tracta d'un poemari on el fil conductor del mateix, és la dialèctica entre el tu i el jo, dins de la relació de parella. "En mi la nit", representa la foscor, la incertesa, la imperfecció, mentre que "en tu la llum", fa ressò de la claror, el dia, la perfecció. Un jo, imperfecte, que interactua en un tu perfecte, que fa esclatar en l'aire la xispa adequada des d'on brolla incessantment el sentiment més universal d'entre tots els sentiments per excel·lencia, l'amor, que ens fa continuar creient encara en la noblesa de la persona i en els seus sentiments més íntims. Este poemari, dedicat en la seua integritat a la meua dona, Carmen, per tot i per a sempre, per a tot i per sempre, vorà la llum en paper de la mà de l'editorial Pagès editors, en breu. Ja vos aniré donant més detalls.

Hits

L'humor més genuí és el que es fa per a provocar la hilaritat de l'espectador, sense haver de recòrrer a l'acudit o xiste fàcil i groser que parla de genitals o de sexe, o a l'exabrupte esperpèntic d'una paraulota o d'un taco, que provoca el rellam efímer d'una rialla. D'eixa manera, l'explosió del riure es produeix, no tant per la situació còmica que s'està contant, sinò per l'expressió macarra i grollera que s'ha amollat de sobte, entre la sorpresa, l'expectació i l'escepticisme del personal. És molt mes fàcil fer plorar que fer riure. Per a això, només cal emetre unes imàtgens d'uns xiquets pobres que s'han quedat sense mare o contar una història en un sentit paregut, per a emocionar a tot un pati de butaques i omplir-lo en un mar de llàgrimes. A l'any 1979, concretament l'un de Novembre, es crea Tricicle, companyia de gest que, composta per Joan Gràcia, Carles Sans i Paco Mir, aleshores alumnes del Institut del Teatre de Barcelona a les seccions de Pantomina i Art Dramàtic, representaven xicotets skets a carrers i espais alternatius. Després de varies temporades actuant a sales alternatives, a l'any 1982, donen el bot al circuit professional, en estrenar a la Sala Villaroel de Barcelona un espectacle compost de skets de gèneres molt distints que havien segut creats al llarg de la seua etapa a cafes teatre. L'espectacle, anomenat Manicòmic, va ser un èxit de crítica i de pùblic. Però el seu èxit més absolut fou una interpretació a l'any 1983 al famós programa de televisió "Un, dos, tres", de la coneguda cançó de Julio Iglesias "Soy un truhan, soy un señor", que els va catapultar cap a la fama a nivell nacional. Èxit, Slàstic, Terrífic, Entretres, Tricicle 20, Sit, Garrick i Bits són els expectácles teatrals que han interpretat al llarg de la seua vida artística, sense contar sèries de televisió, així com espectacles especials que han representat per a esdeveniments memorables, com a la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona, o a la Expo 92 de Sevilla. Es tracta, en definitiva, d'un teatre còmic basat en el llenguatge gestual que possibilita la seua exportació a tot tipus de països, on gaudeixen d'un notable reconeixement. Vora quaranta anys després, Tricicle ens anuncia la seua despedida, en un espectacle anomenat Hits, on fan un breu recorregut per tota la seua trajectòria artística al llarg de cent insaciables minuts que saben a poc. Sense treva, un darrere de l'altre, es van succeïnt els  diversos gags que els han fet famosos. Ara mateix, i fins al 27 de novembre podem gaudir del seu espectacle a València, al teatre Olímpia. Aprofiteu esta oportunitat, abans que s'esgoten les entrades!