miércoles, 15 de enero de 2014

Xiquets.

Sempre ens ha cridat l'atenció la tendresa que l'espontaneïtat dels xiquets a la seua vida quotidiana transmeten. Sempre ha segut motiu de gràcia més d'una eixida infantil que ens ha fet al menys somriure. Fins i tot quan ha produït algun tipus de prejudici sempre s'ha conclòs amb una benèvola reganyina, perdonada per la innocència del xiquet que, sense voler ha dit el que no havia de dir, ha tocat el que no havia de tocar o ha trencat el que no havia de trencar. Dóna igual l'època que siga. Canvien les persones, però les circumstàncies venen a ser més o menys les mateixes. Així, el poeta Vicent Andrés Estellés contava a una entrevista que li feren ja fa més de trenta anys que un dia va anar amb la seua filla pel centre de València. Varen entrar a la Catedral i es va acostar a l'eixida de la porta romànica. A un cantó s'hi troba la tomba d'Ausiàs March. I a la seua filla li va dir: "Mira, ací està soterrat el poeta Ausiàs March". La seua filla en eixe moment es va posar a plorar. El seu pare, sorprès, li va preguntar "Per què plores?" I ella li va contestar "Es que era molt amic teu, no?".


La gràcia dels menuts no té límits i la seua imaginació tampoc. I gràcies a les xàrcies socials hem trobat un nou canal per a comunicar-nos-en. L'altre dia un bon amic, bibliòfil per excel·lència, penjava un comentari a una xàrcia d'allò que li havia dit la seua filla. Pareix ser que el meu amic tenia per damunt de la taula un llibre amb una cinta de punt de lectura, que penjava per la part inferior del llibre uns cinc o set centímetres. I la menuda, al vore-la, li va dir "Pare eixe llibre té llengua de serp", tot i deixant al meu amic sense capacitat de resposta pel seu enginy i la seua imaginació.

Tots hem segut xiquets alguna volta i tots guardem el record d'alguna xarrada o d'alguna situació que ha causat sorpresa, admiració o algun somriure en els nostres avantpassats. Recorde una vesprada que mon pare estava mirant al televisor una correguda de bous. Quan arribà la sort o el terç de les banderilles, en aparèixer el torero fent cabrioles davant del bou, amb les banderilles a la mà, li vaig preguntar a mon pare: "Pare, on va eixe home amb ciris de clavariessa a les mans?".

Però una situació que em conten que vaig protagonitzar, o millor dit, una xarrada que vaig soltar, d'estes de les que no sap un cóm ni per on eixir fou una volta, de menut -jo no ho recorde, però m'ho han contat- a la plaça del Poble, de Paterna. Estava amb els meus cosinets i algun que altre amiguet,  crec que mirant alguna cavalcada o alguna processó, amb els meus pares, els meus tios i alguna que altra amistat. Crec que era estiu i em pareix que era per a l'ofrena de les alfàbegues de les agosteres, un tòrrid 14 d'agost  a les darreries dels setantes del segle passat. Estant mirant l'ofrena va passar una dona, amiga de la família. Després de saludar-se els majors i preguntar-se pels seus, aquella dona va mirar aquella florida de xiquets que allà estàvem i va dir "Ui!! Quins xiquets més bonicos!!. Au, anem a ca la gorda, que vos compraré una mesureta de caramels". I diuen que jo vaig dir -no ho recorde- "Jo no vull caramels!! Jo vull una ensaïmada i un bollo de xocolate!!".