Tal volta perquè ja fa un bon grapat d'anys que vaig concloure l'escola al col·legi Villar Palasí de Paterna, y perque diuen que l'amistat que es fa de menuts és la més pura i és la més duradera en el temps, passen els anys que passen, ara que comença de nou l'escola a la que nous xiquets hi aniran per a aprendre nous coneixements, m'agradaria recordar en esta entrada, a aquells amiguets de la infància amb els qui vaig compartir pupitre. Han passat anys, molts anys que vaig acabar aquells estudis de l'EGB, al col·legi Villar Palasí. Eren els temps del mundial España'82, del festival de la OTI, on la cançó "Latino", arrassava a tots els paisos de parla hispana i de l'un, dos, tres, el divendres a la nit on, una jove Mayra Gómez Kemp regalava apartaments a Torrevieja. Recorde Marcial Moreno, José Miguel Cebrian, Juanjo Lanzas, Javi Checa, Juan Simón, Víctor Garcia, Angel Martínez, Paco Bort, Maria José Navarro, Pili Lopez, África González, Eva Espinosa, José Maria Cuevas, Toni Sánchez, Encarna Jarque, Montse Duce, Sonia Castellano, Susana Macías, Dunia Martínez, Cristina Blasco, Merche Agustí, Isabel Flores, Paqui Navarro, Juan Pedro Blanco, Amparo Pla, Rafa Lara, Paco Almazán, Carlos Ferrándis, Manolo Navarro, Antonio Ruiz, Imna Cubel, Mariángeles Cervera, Pili Pérez, Begoña Rubio, Cari Molina, Pili García, María Calderón, Sergio Campos, Rubén Zuriaga, Magda Cano, Javi Calatrava, Eduardo Orts, Marga Lujan, Roberto Díaz Santiago Montero, Vicente Clemente, Merche García, Maria José Lara, Carlos Fermín Mohedano, Maria José Fernández... "Quien te ha visto amigo y quien te ve? Como te va la vida?". Cantava un animat Rafa Sánchez, de la Unión, a totes les radiofòrmules de l'època. I ara mateix, la lletra d'aquella cançó tan entranyable cobra, en esta entrada del blog, tot el seu significat. Perquè, una volta acabada l'EGB, he anat trobant-me en el camí, en el lloc menys pensat, a molts d'aquells amb els qui vaig compartir estudis i jocs. Amb qui m'he anat trobant, ens hem interessat mutuament de cóm ens ha anat en la vida. A uns els ha anat millor i a altres pitjor. M'he alegrat moltíssim amb qui li ha anat bé, i n'he entristit amb qui no li ha anat tan bé. Ens hem interessat també pels amics comuns dels qui no hem sabut res. I sempre ha predominat un sentiment de sana amistat, de tendresa i de carinyo per part de tots, nascut entre les parets d'aquella escola. Recorde que a l'hora del pati, amb el paper d'alumini que envoltava els entrepans de tots, feiem una pilota del tamany d'una de tennis, amb la que jugavem a "Uno, equis, dos", o a beisbol. I eixa pilota, representava eixe equip que erem tots. Perquè si tots col.laboràvem, amb el paper d'alumini de l'entrepà respectiu, hi havia pilota i hi havia joc. Si no, pues no. Eixe esperit d'equip encara continua vigent en cadascun de nosaltres i es manifesta en el somriure ample, gran, sincer que posem cada volta que ens trobem amb algun amiguet del col.legi en el lloc més inesperat: Una parada de metro, uns grans magatzems, en creuar un cantó i que fa que estigam més de mitja hora contant-nos batalletes. Una volta vaig deixar la E. G. B. només vaig anar al col.legi cada quatre anys, per a votar. I cada volta que hi anava, m'agradava perdre'm encara que fóra per uns minuts, pel pati del col·legi, on tan bons moments vaig passar en la meua infància, per a recordar aquells temps que vaig viure en companyia de tants i tants amics, amb els quals tants i tants dies i tantes aventures vàrem viure junts, el record dels quals sempre el tindré a la memòria.
