“Mai he tingut una amics com els que vaig tindre als dotze anys”. Amb estes paraules comença la pel·lícula “Stand by me”. La verdadera amistat és aquella que, després d’estar un grapat d’anys sense saber res d’una persona, el dia menys pensat te’l trobes pel carrer en creuar un cantó i pots estar perfectament xarrant amb eixa persona més d’una hora, com si fóra ahir l’última volta que el vares vore. Els amics de la infància són aquells l’amistat dels quals, passe el temps que passe, perdura. No té data de caducitat, ni prescriu, ni n’hi ha perill de nul·litat ni d'anul·labilitat, ni es trenca ni s’esgarra ni s’esvara. Els primers amics que un fa en la vida solen ser els xiquets més pròxims a un mateix. Un cosinet, un veïnet, el fill d’uns amics dels teus pares o un amiguet de classe. El meu cas, no fou diferent a tal i com ho descric. D’eixa manera, d’un grupet d’amiguets de l’escola i del carrer va nàixer el grup d’amics en el que m’he desenvolupat durant la meua joventut. Amb ells vaig celebrar les primeres festes d’aniversari, de cap d’any, vaig dur a terme les primeres escapades de cap de setmana, les primeres discoteques, les primeres eixides per la nit, les vesprades dels diumenges al bar San Pedro per a comentar les millors jugades de la marxa del dissabte a la nit, les vesprades inacabables a la plaça del poble darrere d’un refresc, d’una cervesa i d’una partida de daus. Però sobretot, pel que més recorde els meus amics és per les llargues nits a Canet. A la platja de Nova Canet, quasi a vora mar, n’hi havia una zona de pafetos de platja, encapçalats per un anomenat Escuela de Calor, on anàvem els dissabtes a la nit, fins a les tantes de la matinada. La banda sonora original es composava per les cançons que als anys noranta s’escoltaven a qualsevol discoteca del moment. “Hace calor, hace calor, / estaba esperando que cantes mi canción / y que abras esa botella…” cantaven els Ronaldos, mentre la terrassa d’aquell pub s’anava omplint de gent. “Qué le estará pasando al probe Migué, / que hase musho tiempo que no zale…” cantaven uns iaios anomenats Triana Pura, mentrimentres un sostenia a la mà el cubata preceptiu. Els més atrevits s’animaven a pujar al karaoke a berrejar, per no dir a destrossar alguna cançó com “Déjame atravesar el tiempo sin documentos /que lo hare por el tiempo que tuvimos. / Porque no queda salida, porque pareces dormida, /porque buscando tu sonrisa estaría toda mi vida..." de Los Rodríguez. Esta litúrgia de l’oci es repetia cada dissabte a la nit. Primer començà sent pròpia dels mesos d’estiu. I ja en acabar este, va prolongar-se a la tardor i després a l’hivern. La llei seca de l’estudi i la responsabilitat pròpia, m’impedien anar més de quatre voltes a Canet. Però sí que en guarde, de magnífics records d’aquella època de la meua vida. A la meua ment em ve el record de Jarabe de Palo "Si salgo corriendo, tú me agarras por el cuello / y si no te escucho, ¡Grita! / Te tiendo la mano tu agarras todo el brazo, / y si quieres más pues. ¡Grita!”, mentre a la pista del garitoel grup d’amics cantàvem alegrement la cançó en cercle, agafats del muscle, mentrimentres a l’exterior la nit començava a confondre’s amb el dia. També hi havia el moment romàntic de la nit. “Laura no está, Laura se fue, Laura se escapa de mi vida…”, cantava Nek a mitja veu per a les parelletes que allí n’hi havien. No deixa de ser curiós cóm la nit de Canet va fructificar als meus amics en varies parelletes que començaren sent un amor d’estiu i varen concloure en boda. I en l’actualitat, continuen feliçment casats i amb uns fills meravellosos. Era l’època daurada de la nit valenciana on la nit mai es feia de dia. I quan rompia l’alba era a la platja amb la camisa i els pantalons reboçats d’arena de platja, amb un parell d’amics endormiscats, mig resacossos al costat. El diumenge passat, vàrem anar la meua dona i jo, de bon matí a la platja de Canet. Feia un grapat d’anys que no anava per alli. Vaig aparcar el cotxe a la porta d’on estava “Escuela de Calor”. Allò està tot canviat. Allà on estaven els pubs, n’hi ha instal·lada ara una fira. I el clàxon i la música de les atraccions substitueixen el soroll que, fins a altes hores de a matinada s’escoltava a aquell lloc.
