De tant en tant, solc rellegir algun poema de Vicent Andrés Estellés. Especialment quan s'acosta l'aniversari de la seua mort. Solc agafar algun llibre del nostre autor, de la meua prestatgeria. Li done un bufit a la banda superior del llibre, tot esperant que un núvol de pols òmpliga l'estança en què estic, de la saviesa del llibre que tinc entre les mans. Manies pròpies. A continuació l'òbric, a l'atzar, i llisc algun poema. I resulta curiós, que sempre hi ha alguna paraula, algun gir semàntic, alguna expressió en què no m'havia fixat l'última volta que el vaig llegir. O algun joc de paraules, alguna comparació o alguna metàfora que havia passat desapercebuda per a mi. Esta volta, he obert el volum primer de les seues obres completes, anomenat "Recomane tenebres", y m'he tropessat en el poema tretze del poemari "El gran foc dels garbons". Es tracta de la primera edició d'este volum, imprés al principi dels anys setanta, amb la portada en blanc i negre, encapçalada per un dibuix de Anzo, Fullege les seues pàgines, ja engroguides pel pas del temps. Veig a la primera plana, anomenada de respecte, a la seua part superior dreta, que hi ha un número, 200, anotat a llapissera: es tracta del preu que li va costar al seu anterior propietari: dos-centes pessetes. i davall del preu, hi ha una anotació quasi intel·ligible, també a llapissera, segurament feta pel llibreter. I no m'atrevisc a esborrar-les, ja que formen part de la història personal d'este llibre, ja que li dóna personalitat i un aire antic. I recorde la forma en que va arribar a les meues mans. Propietat de mon tio Paco, quan va faltar em va arribar en forma de llegat. I ara, cint-i-cinc anys després de la mort del nostre benvolgut poeta, el fullege, tor i recordant els dos: a Vicent Andrés Estellés, el nostre il·lustre poeta, que fa vint-i-cinc anys que ens va deixar, i al tio Paco a qui, quan jo començava en açò de la escriptura i la investigació era una de les primeres fonts a qui preguntava al voltant de succeïts, curiositats i contarelles. Per a tots dos, el meu record i la meua admiració,
13
Tot t'ho esperaves del teu fill. Te'l veies
créixer, parlar en castellà. Et pensaves
un dolç futur de confortant poltrones
de vímet, al carrer de Mendizábal.
Si ara et pregunten pel teu fill, no saps
res d'ell. "Pel món". T'inventes uns retalls
de cartes que no reps. I donça, el penses
en algun lloc, parlant en castellà.
amb els senyors, fumant amb els senyors.
Si abans te'l veies, te l'inventes ara.
Sola en la casa de brancudes bigues,
del corral ample i oblidat, amb una
conca entre els peus, te'l penses, te l'inventes,
amarga dona del meu poble, mare.
