Facultat

Treballe a una empresa, les oficines de la qual es troben a la avinguda del Cardenal Benlloch de València. L'altre dia, aprofitant l'hora de dinar, després d'engolir-me allò que duia a la tartera i alguna peça de fruita que l'acompanyava, vaig eixir d'entre aquelles quatre parets, per a prendre una miqueta l'aire. A penes a uns cinc minuts d'allí, es troba el camp de futbol del Mestalla. I a un parell de minuts del Mestalla, el campus de l'Universitat de València. Allí vaig estudiar quatre dels cinc anys de la carrera de Dret. L'últim el vaig fer ja al campus dels Tarongers. Amb la intenció de recordar vells temps, m'acoste pel carrer Arts Gràfiques, per a accedir per la part de darrere a l'antiga facultat de Dret, per l'entrada a la qual s'accedia al seu annexe. Allà on fa una vintena d'anys bullia la xilladissa adolescent i juvenil dels qui ocupaven la cafeteria de la facultat, ara mateix, desmantellada, només hi han taules i cadires, totes desgavellades. Ara mateix este edifici l'ocupa una altra facultat i el primer que tire a faltar és la massificació que vaig viure en aquell lloc. Són les tres o les quatre de la vesprada d'un dia laboral qualsevol i, on fa vint anys era tot un anar i tornar de persones, en l'actualitat no és més que un mer lloc de tránsit per on a penes transiten un parell de persones. Travese pel corredor que separa la cafeteria del hall de la facultat, on es trobava la caixa enregistradora on s'abonava la consumició que immediatament anava a ser presa, en companyia dels amics, entre classe i classe. Accedisc al hall que cada dia jo travessava unes quantes voltes. Arribe a les impressionants escales paral·leles per mitjà de les quals s'accedia a les aules principals d'aquella facultat. L'enorm panell que presidia aquell hall, amb la imatge de la deessa Iustitia que, amb els ulls embenats, sostenia un pes per a impartit justícia, mentre a les seues vores, diferents imatges alegatòries de la justícia, com l'expulsió d'Adam i Eva del paradís, les Taules de la Llei donades directament per nostre Senyor a Moisés o el Tribunal de les Aigües reunit un dijous qualsevol a la porta dels apòstols de la catedral de València, entre altres, esguitaven aquell panell. Vaig creuar per primera volta aquelles portes un dia del mes de juliol de 1991, per a presentar la matrícula. A partir d'aquell moment, vaig viure una sèrie d'experiències tant de positives com de negatives. El descobriment de nous companys que varen acabar sent amics, i que de tant en tant em creue pels jutjats, les classes diàries, el coneixement d'autèntiques eminències com a professors, els nervis propis dels exàmens finals, l'eufòria dels aprovats. Per un instant tanque els ulls i escolte la xilladissa dels vint anys, olore el paper vell dels Aranzadis de la biblioteca, sentisc la inseguretat d'una revisió d'examen i torne a viure, com si d'un dejà vu és tractara, els sentiments que en el seu moment vaig experimentar. Per una volta tinc la sensació de tornar la vista vint anys en arrere encara que només siga per uns moments.