Cinquanta anys després de la inauguració del col·legi Villar Palasí, al que fa uns anys se li va canviar el nom pel de col·legi Clara Campoamor i, quan un servidor ja comença a pentinar canes, no puc més que mirar cap enrere pel retrovisor de la meua vida i contemplar a aquell xiquet ros de monyo rull amb ulleretes que vaig ser algun dia. En algun lloc remot de la memòria queda la imatge de Pepe Fabado, el conserge que, un quart d'hora abans de les nou, obria les portes del col·legi on es congregava ja un grup de pares, mares i de xiquets amb motxilla a l'esquena. Estos últims entràvem, de forma desorganitzada al pati immens, on deixàvem la motxilla de forma organitzada al lloc on es formava la fila del seu curs. Encara donava temps a jugar, encara que foren déu minuts, amb els amiguets de classe. A les nou, el soroll de la sirena avisava que era l'hora d'entrar a classe. En fila índia, un darrere de l'altre i encapçalats pel mestre, anàvem entrant cadascun a la seua aula respectiva on, després de prendre cadira cadascun al seu lloc respectiu, el mestre donava la seua lliçó, fins a l'hora del recreo. Novament sonava la sirena i una algaravia de xiquets eixia al pati. Era el moment de menjar-se l'entrepà i de jugar. Disseminats per tot el pati, grups de xiquets i de xiquetes de totes les classes jugàvem a jocs diversos. Era curiós cóm hi havia una temporada en la que es posava de moda un determinat joc i cóm tots jugàvem al mateix. Hi havia un temps de jugar a pillar, un altre de jugar a les caniques, un altre de ballar la trompa, un altre de jugar a uno-equis-dos, al futbol o al beisbol. Curiosament per a jugar al beisbol, així com a uno-equis-dos es necessitava una pilota d’una grandària un poc més gran que el puny. I la féiem de forma artesanal amb el paper de plata amb el que dúiem enrotllat l'entrepà de l'esmorzar. D'esta manera, no tan sols es construïa de forma compacta la pilota per a jugar, sinó que també era un símbol amb el que es construïa la unió entre els xiquets de la classe. Quan tornava a escoltar-se de nou el soroll de la sirena, era el moment de tornar a entrar a l'aula on es donava la segona classe del dia, fins a les dotze del migdia que tornava a sonar la sirena. Havien acabat les classes del matí. Com fins a la una estaven obertes les portes del col·legi, aprofitàvem les instal·lacions esportives per a jugar, sobretot al futbol. A eixa hora era el moment de tornar a casa a dinar. Com el col·legi replegava els xiquets que vivien a la Canyada en un autobús, que arribava abans de les nou del matí i els tornava a les cinc de la vesprada, hi havia servici de menjador del que gaudien. Les portes de l'escola es tancaven des de la una fins a les tres menys quart, que tornaven a ser obertes novament pel conserge amb la mateixa algaravia del matí i també amb el mateix ritual de la sirena i de la fila índia per a anar a l'aula, encapçalada pel mestre tutor. Una volta acomodats de nou cadascun al seu pupitre, començava la classe de la vesprada fins a les cinc. A eixa hora sonava per última volta la sirena. Era l'hora de tornar a casa. Les portes de l'escola s'obrien per última volta i un núvol de xiquets i xiquetes eixien en estampida. A la porta, mares i pares esperaven l'eixida dels fills. L'autobús que tornava els xiquets que venien de la Canyada, romania a la confluència entre el carrer Castell i el carrer Crist de la Fe que movia cap al seu destí, una volta hi havien pujat tots. Encara hi havien xiquets que ens quedàvem al pati jugant al futbol, fins a les sis de la vesprada, en que un incombustible Pepe Fabado, el conserge, tancava les portes de l'escola fins al dia següent.
Un dia rere altre, eixa era la rutina diària de l’escola que vaig conèixer. Estem parlant dels finals de la dècada dels setanta i pràcticament tota la dels huitanta del segle passat. Eren temps de canvis importants, d’una societat a la qual pertanyíem i que començava a despertar d’un llarg ensopiment social, polític i econòmic. Al mateix temps, també era temps de canvis personals, tant en l’aspecte físic, car un començava el primer curs de pàrvuls seient un xiquet de a penes uns quatre o cinc anyets i concloïa 8é d’EGB, amb catorze anys, fet un preadolescent amb una veu de renoc i una cara quallada d’acne, de canvis al pla intel·lectual, car un finalitzava el cicle educatiu de l’Educació General Bàsica, amb els coneixements que, amb molta paciència havien transmet els volguts professors de l’escola i també, de canvis al pla emocional, car un acabava amb un bon pomell d’amiguets i amiguetes amb els que havia compartit moltes hores de vivències per mitjà de jocs, estudis, acampades... La verdadera pàtria de les persones sempre serà la nostra infantessa, el temps en el que més feliços hem sigut, on el problema més greu de tots als que un hi havia de fer front en la vida era a un suspens en llengua o matemàtiques i el corresponent castic del pare.
Anant cap a l’estació del tren de Paterna, en la part més baixa del carrer Castell i que coincidix en la zona més meridional de Paterna, ja en el límit entre el casc urbà i l'horta que separa la via del tren, en un descampat que hi havia entre la séquia Uncia i la séquia de Montcada, al col·legi Villar Palasí, actual Clara Campoamor, vaig viure els temps més feliços de la meua vida. Ho tornem a dir. No ens cansarem de repetir-ho. Diuen que el Paradís, aquell lloc del quan vàrem ser expulsats i al qual ja mai podrem tornar a entrar, va existit algun dia entre dos rius, el Tigris i l'Eufrates. El paradís de la meua infantessa on es guarden els records més dolços de la meua vida, també es troba entre dos rius, en este cas, entre dos séquies, la séquia Uncia i la séquia de Montcada. I és el col·legi Clara Campoamor.
