viernes, 19 de septiembre de 2014

Montgó

 Estic rellegint-me el llibre "Del café Gijón a Ítaca", del molt admirat Manuel Vicent on, amb una prosa extraordinària ens narra una sèrie de viatges i d'excursions dutes a terme, on la Mediterrània és el personatge principal. Cabotatges a Tabarca, Mallorca, Eivissa, creuers per les illes gregues on els déus grecs es barregen per entre les càmeres de vídeo dels turistes i els capvespres amb horitzons de vellut, amb la mar novament com a protagonista, són els ingredients bàsics d'esta novel·la que ja em vaig llegir fa vint anys i que ja em va fascinar en el seu moment. I entre viatge i viatge, llegesc als diaris la notícia de que el Montgó s'ha pegat foc, entre els termes municipals de Dènia i Xàbia. Davant la incredulitat inicial seguida d'un breu estupor, a continuació apareix la suspicàcia. "Segur que haurà segut intencionat", pense. I veig les inquietants fotografies que es van penjant quasi quasi en temps real als diaris digitals. I em venen a la ment possibles delinqüents: Constructors, especuladors del terreny, artistes de la picaresca urbanística.... Així com possibles responsables que, per acció o, sobretot per omissió o desídia han permés que haja passat tan trista catàstrofe. I em pregunte: Algun dia hi hauran culpables d'esta desfeta? Seran condemnats?

I recorde les meues vacances d'enguany a finals d'agost, tan properes i tan llunyanes ja, de tres o quatre dies per Xàbia: Els passeigs vespertins per la platja de l'Arenal o pel Port, el remulló a la increïble cala de la Granadella, o al Portixol; l'estret camí que uneix Dènia amb Xabia pel Montgó per a anar al cap de Sant Antoni així com les meravelloses vistes que des d'allà dalt es contemplen... llocs tots ells entranyables, passejats i retratats este estiu, entre plat de paella i glop de cervesa inclosa.

I em venen a la ment les campanyes estiuenques contra el foc "Todos contra el fuego, todos contra el fuego, tu lo puedes evitar..." i missatges pareguts. I no puc més que lamentar esta desfeta ecològica que tardarà més de trenta anys en tornar a ser el que era. Mentre, ens queda el consol de recordar tots aquells paratges, retratats amb les savies paraules del vilaveller "Con la visera sombreándome  las cejas diviso en el círculo del horizonte la mineralogía del cabo de San Antonio, la bruma de palmeras que levanta Denia en el soto del Montgó, la cresta de los montes de Sagaria sobre el valle de Pego y después las siluetas de Oliva, Gandía y el cetáceo de Cullera que cierra el golfo de Valencia".