"Madre, verso y cuchara"

Este dissabte passat vaig participar en la presentació del poemari "Madre, verso o cuchara", de l'autora novel, Mabel Valero, al teatre Capri de Paterna, en companyia de la regidora de Tradicions, cultura i foc, Paqui Periche i la poetessa Esther Martínez Carne. Si a qui escriu i llig poesia li pregunten què és la poesia, sempre contestarà que és aquella aigua bullent que brolla de dins d'un mateix, i que el fa vibrar d'una manera insospitada. Naix a partir d'un estímul extern, que pot ser una mirada, un somriure, una paraula, un esdeveniment, una injustícia... que li fa a un agafar un paper i un bolígraf i deixar escrit en el mateix allò que li diu el seu interior. La dona és qui ha desenrotllat eixe instint poètic. La seua sensibilitat li ha permés escriure poemes tan bells com estrelles té el firmament. De fet, moltes i molt diverses poetesses hi han existit al llarg de la història de la humanitat, que tots hem estudiat als llibres de text i que ens han deixat un bon record. En totes elles, hi ha un nexe en comú i és el fet d'escriure una dona sobre allò que a ella li omple emocionalment: la família, els fills, la casa,... o bé des d'un punt de vista tradicional, o bé des d'un punt de vista feminista. Però, es veja des del punt de vista que es veja, sempre hi ha un tret comú, de fons, transversal a qualsevol dona. I és que allò que distingeix a la dona de l'home és la possibilitat de fecundar, engendrar i de parir un fill. I este tret diferencial, es projecta sempre en una sensibilitat especial a l'hora d'escriure poesia. "Madre, verso y cuchara", és això mateix: un llibre parit a partir de l'experiència quotidiana de l'autora i dels tres pilars que alimenten la seua vida: la maternitat, la seua passió per la poesia i la circumstància de ser mestressa de casa, Estos tres pilars tenen nom i són els tres apartats en els quals es subdivideix el seu poemari: "Madre", "Verso" i "Cuchara". A este recull de versos, l'autora es revetla contra l'ordre establit, amb una poesia que trenca els motles clàssics preestablits i els transgredeix magistralment, amb versos de mètrica curta, quasi tocant el minimalisme, tot combinant la poesia amb la prosa poètica. Al llarg de tot el poemari, l'autora juga amb les paraules amb mestressa. Altera l'ordre de les paraules al vers, utilitzant l'hipèrbaton de forma sistemàtica, tot donant-li un toc personal al vers. La sinestèsia, la paronomàsia i l'al·literació són les seues millors aliades a l'hora de composar un poema. Eloqüents metàfores ens mostren la cara optimista de la vida. El ritme el va marcant amb l'accentuació interna del vers per mitjà d'un elegant vers anapèstic, en el que la primera i la segona síl·labes són àtones i la tercera tònica. I així va marcant la cadència del ritme al poema. En definitiva, "Madre, verso y cuchara", és un conjunt de versos que defineixen la personalitat i la biografia de la seua autora.

Immigrants

Al llarg d'esta setmana, ha aparegut als mitjans de comunicació, la trista notícia de què l'Aquarius, vaixell fletat per l'ONG SOS Mediterráneo per a dur a terme la noble tasca de rescat i auxili d'aquelles persones que estan en perill d'ofegament dins d'una pastera al Mediterrani, se li va denegar el seu atracament, ple de gent, a qualsevol port d'Itàlia, així com de Malta per part de les seues autoritats respectives, per a auxiliar a més de sis-cents persones, que havien segut rescatades per dit vaixell, d'una pastera en la qual malnavegaven. Per motius humanitaris, el govern espanyol, ha procedit a acollir-los, en qualitat de refugiats. El vaixell en qüestió, que en realitat en són tres: el mateix Aquarius, l'Orione i el Dattilo, estos dos últims de l'armada italiana, han atracat al port de València, on s'ha atés d'urgència als seus ocupants. Moltes i molt variades han sigut les crítiques que han encés les xarxes socials amb comentaris de tot tipus: a favor i en contra d'acollir a tots els refugiats que hi ha muntats al vaixell. I no podem deixar d'oblidar que, a la guerra civil espanyola, la zona republicana es va dividir en dos. Una, la zona situada més amunt de l'Ebre, Catalunya, que, a mesura que anava perdent la guerra, s'anava replegant cap a la frontera amb França. En acabar la guerra civil, França va obrir la seua frontera perquè els exiliats espanyols s'instal·laren a uns camps de concentració ubicats a les platges de Port Barcarès i d'Argelès, on, custodiats per gendarmes senegalesos, i en unes condicions infrahumanes, esperaven poder tornar a Espanya o marxar cap a l'exili. Varios vaixells els varen transportar a gran quantitat d'ells a Mèxic, que els va acollir com a refugiats. L'Ipanema, el Mexique, el Flandra, el Nyassa o el Serpa Pinto II, varen ser el nom dels vaixells que els va traslladar fins a Mèxic. Altres es varen quedar a França i es varen vore obligats, en començar la segona guerra mundial, a enrolar-se a l'exèrcit francés com a personal civil per a dur a terme llavors de contingència i infraestructura, com cavar trinxeres en la frontera entre França i Alemanya. Gran part d'ells varen acabar al camp de concentració de Mauthausen, amb el dramàtic desenllaç que tots coneixem. La zona republicana per davall de l'Ebre, que englobava les províncies de Madrid, Guadalajara, Conca, Castelló, València, Alacant, Múrcia, Almeria, Jaen, Ciudad Real i Albacete, a mesura que anaven perdent la guerra, anaven retrocedint sobretot cap als ports de València i d'Alacant des d'on, també en vaixells, varen partir cap a l'exili. Cal destacar el vaixell Srandbrook, que va partir del port d'Alacant també cap a Mèxic, ple de compatriotas nostres. La història, que de per se és cíclica, de nou es torna a repetir. Huitanta anys després, el port de València ara és lloc d'arribada d'exiliats que fugen d'una altra guerra: la de Síria que, des de l'any 2011, massacra un poble, que fuig de la barbàrie i del desori. En l'Aquarius viatgen els desheretats de la terra que busquen un futur millor per a ells i els seus. I no puc evitar recordar aquell passatge de la Bíblia, que diu: "Vaig ser immigrant i em vàreu acollir".

Fotografia: http://ibikevalencia.com/tours/tierraymar/

Mecanografia

A ca ma mare, a un racó de l'habitació on jo dormía quan era fadrí, amagat davall de la tauleta on jo estudiaba, hi ha un maletí verd on dins hi ha una màquina d'escriure. Amb ella va aprendre a escriure la meua germana i, més tard, també vaig aprendre a escriure jo. Es tracta d'una Olivetti studio 45, portàtil, de color verd, feta en ABS, que varen comprar els meus pares allà pels anys setanta del segle passat, quan la meua germana estudiava a l'Acadèmia Cumbre, més comuntment coneguda com a "Don Pedro". Es tractava de les noves tecnologies dels anys setanta i que, en l'actualitat s'ha convertit en una autèntica peça vintagge de museu. L'altre día, la vaig traure del seu maletí. Li vaig llevar la funda que la cobreix i li vaig enrotllar un full dins del carro. Feia temps, molt de temps que no l'utilitzava. Anys, molts anys. I, amb el full dins del carro, vaig començar a teclejar. El seu soroll característic, em va traslladar a l'acadèmia on, ja fa més de trenta anys vaig aprendre mecanografia. Primer a la Casa de la Cultura de Paterna on, la meua germana donava classes de taquigrafia i mecanografia, on hi vaig assistir durant tres anys seguits i, on vaig aprendre a escriure a màquina. Més tard, a l'acadèmia que dirigia un fervorós D. José Morales a sa casa, al barri d'Alborgi de Paterna, on vaig assolir aquells coneixements mecanogràfics. I no puc evitar tornar a escoltar el soroll característic de vint o trenta màquines d'escriure alhora,  mentre quaranta o seixanta mans polsaven d'una manera dessaforada i convulsiva les tecles del teclat, el mecanisme de les quals espentava la tecla cap avant, que colpejava en el full insertat en el carro, deixant marcada la lletra polsada, al premer la tecla sobre la cinta entintada i esta sobre el paper en blanc. O la campaneta csracterística del timbre marginal, que avisava quan s'arribava al final del rengló. Aleshores es premia la palanca del carro lliure, que feia canviar de línia, alhora que es tornava al marge de la esquerra, per a continuar escrivint en una nova línia. O la tecla de reculada, que permetia retrocedir un espai, per a corregir una lletra equivocada. Amb el paper tipp-ex s'havia de tornar a polsar la lletra equivocada, per a dissimular-la en color blanc. Aleshores es polsava la tecla correcta, que es marcava en el paper, tot i notant-se una miqueta l'esmena feta en el paper. O la tecla de canvis de majúscules, que en polsarla, s'elevava la tecla de la lletra, i es marcava en majúcula en el paper. O la tecla fixadora de majúscules, la finalitat de la qual, consistía a fixar el tipus de lletra majúscula. A partir d'eixe moment, tot el que s'escriquera amb la máquina d'escriure apareixeria escrit en majúscules. Amb esta máquina d'escriure vaig aprender a escriure a máquina. I amb ella vaig pasar a net aquells primers versos que, en aquell moment escrivia. Quan em vaig comprar l'ordinador, la màquina d'escriure la vaig guardar al seu maletí per a dormir el somni del temps. I ara, un dia qualsevol, he tornat a recordar aquells temps en què la màquina d'escriure era la nova tecnologia del moment.