jueves, 24 de diciembre de 2015

Nadals'2015

"Hi ha la nit clara, la lluna plena, el cel esguitat d'estrelles. Els llums dels grans magatzems el reflexe de les llumenàries a l'aigua del riu que travessa la ciutat. I entre els estels iridescents que durant estos dies llumenen la ciutat, enmig de la fredor de l'hivern al ras, n'hi ha Un que, en un humil recer, és el que més brilla en la nit cenital de les teues hores. Busca'l, que t'està esperant!!  Perquè esta nit naix el Senyor. Només has d'obrir tímidament els teus ulls i podràs sentir la seua tendra escalfor..."

viernes, 18 de diciembre de 2015

People have the power

 People have the power és una cançó  que va ser composada i interpretada per Patti Smith i Fred Sonic Smith. Va ser el primer single del seu àlbum Dream of live. Era l'any 1988 i esta cançó va tindre un éxit impressionant. Vint-i-cinc anys després, U2 ha utilitzat esta cançó a la seua gira mundial, dins del seu espectacle Inocence + Experience Tour com a cançó de començament de concert. La propia Patti Smitt va cantar amb ells la seua cançó per a concloure el concert que la mítica banda de rock irlandesa va oferir al O2 Arena de Londres el 29 d'octubre de 2015. El 7 de desembre, els mateixos U2, per a concloure el seu espectacle a París, va convidat als malaurats Eagles of Death Metal a cantar esta cançó. Una forma molt elegant, per una banda, per part del grup irlandés, per a donar veu a aquells que han patit la lacra del terrorisme, com més d'una volta han acostumat a fer a més d'un concert, a propòsit d'algun atentat perpetrat per l'IRA, i per una altra, és una forma solemne de fer reaparèixer esta banda de Heavy Metal, després de la massacre que va ocòrrer i varen patir durant el seu concert a la sala Bataclan a Paris el 13 de novembre de 2015. Esta cançó, quasi himne, és la forma invicta de dir que és la gent corrent, -la dona que va a comprar al mercat, el jubilat que juga a la petanca o el jove que estudia a la biblioteca- la que té el poder de decidir el que vol, sense que hi haja ningú que li impose el que ha de pensar, de dir o de fer, sense més limitacions que el respecte cap a l'altra persona. Este diumenge són les Eleccions Generals, amb uns resultats que, segons es pronostica, seran els més fragmentats de tota la història constitucional, de tal forma que, per a constituir el parlament caldrà armar un puzle compost per moltes peces soltes. En vespres de Nadals que estem, quí es menjarà els torrons a la Moncloa? People have the power s'escolta en l'ambient i és la forma senzilla de dir que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen tots els poders de l'estat. Després d'una campanya electoral inacabable on els candidats han recorregut d'una forma incansable els quatre punts cardinals de l'estat, arriva el moment en què va a parlar el poble. People have the power, s'escolta a cada carrer, a cada racó dels nostres pobles. Perquè cada vot, cada papereta que es diposita a una urna, legitima a aquell que guanyarà les eleccions el vint de desembre, siga de la ideologia que siga. Per això mateix manifestem des d'estes paraules la importància del fet d'anar a votar, d'acord amb la ideologia propia de cadascú. En definitiva: enguany, la nadala  tradicional que durant estos dies ja s'està escoltant al palau de la Moncloa és -no en podía ser una altra-: People have the power.

viernes, 11 de diciembre de 2015

Allioli

Escriure un article és com fer un allioli. Cuàntes voltes ens n'hem anat de torrà de xulles a la muntanya amb els amics? Sempre hi ha un que té la precisió justa de moviment a la monyica que li fa lligar un allioli exquisit. Per a fer-ne'n un tradicional, cal fer servir tres o quatre alls, un pessiguet de sal, un rovell d'ou, oli a discreció i paciència i tranquil·litat per a lligar-lo. Per a escriure un article cal tindre unes quantes idees que tinguen substància, saber lligar-les i donar-li el punt just de crítica que ha de tindre l'article. L'all de les idees que un té al cap, s'ha de triturar dins del morter, amb la maça. No en va, un conjunt d'alls units, s'anomena un cap d'alls. Per a parlar de qualsevol tema, s'ha de saber de què es parla. Un ha de informar-se previament i desfer minuciosament les idees per a no caure en el ridícul més espantós. A continuació, s'ha de deixar caure el rovell de l'ou, que porta la substància d'allò que es vol dir. Amb un moviment ferm de la mà s'ha de començar a pegar-li voltes amb la maça. Ja des del primer moment, ha d'agafar consistència, com ho ha de fer l'article que tenim entre mans.   L'oli és la tinta amb la qual s'esmuny l'article que s'està  escrivint  amb l'estilogràfica  de la maça. Una i una altra volta. Una i altra volta. Així, sense parar,  tot i subjectant amb el replanell d'una mà, fermament, la maça, mentre que, entre les cames es falca ben falcat el morter. I tot això, sense parar de donar-li voltes a l'allioli, per a que es lligue bé. Una i altra volta. Una i altra pasada. I una altra.  Estic més marejat que un allioli, diu la saviesa popular. Segurament, qui va inventar dit refrany, estaria fart de fer alliolis. O d'escriure versos. En el procés de redacció que, a poc a poc es va elaborant, volta a volta, paraula a paraula, frase a frase, es van intercalant i combinant les diferents idees que, d'una forma inteligent, es van desenrotllant, fins a arribar al punt exacte en el qual, l'article podem considerar-lo com a redó. Eixe és el moment en el qual, si el morter és envernissat de color groc amb betes verdes, al donar una i altra passada amb la maça, l'allioli s'apega a les parets del morter, tot i fent un soroll específic, particular i apegalós d'una pasta que s'apega i es desapega mecànicament a una superfície llisa. Aleshores és el moment de parar de moure la maça i clavar-la en el bell mig del morter, amb un colp sec, asertiu. Duraràs més que un cul de morter, deien els antics. Si la maça es queda clavada en mig de l'argamasa d'allioli i es manté de peu, haurem fet un allioli perfecte. Quan un arriba al punt final de l'article, este es sol emfatitzar amb el mateix tipus de colp que el que es dóna amb la maça. Però amb el bolígraf sobre el paper. Per a que l'allioli siga exquisit, ha de tindre una grogor pàl·lida, ha d'estar cremoset, amb un primer gustet d'oli cru d'oliva d'inici, però amb un regust final a all lleugerament picantet, que ómpliga tota la boca, de forma que demane a crits un bon glop de vi. Com les bones col·lumnes que s'escriuen als diaris, igual.

viernes, 4 de diciembre de 2015

Carmen Roca

No hi ha amor més gran que el que una mare pot tindre pel seu fill. Per eixe motiu, Carmen Roca, ja fa un bon grapat d'anys va fundar l'Asociación familiar de Drogodependientes, la finalitat de la qual era la rehabilitació d'aquells que havien caigut dins del cep de la droga. La seua activitat s'ha dut a terme des del centre d'acollida ubicat a Paterna, al carrer de la Penya, i que és una vivenda tutelada, carinyosament anomenada "la casita", per on desenes de xics i de xiques han anat passant per a superar un trist passat de dependència i de desengany. Moltes són les vivències a les que ha hagut de fer front esta dona forta: D'amargura, però també de superació. De pena, però també d'alegria. Moltes experiències han segut les viscudes, tal volta massa, tant de positives com de negatives, que l'han fet  curtir-se feroçment en la vida, entre un món de llops i de feres que en un primer moment era el de l'arrap de la droga, però que, amb el pas del temps, es va convertir en el de la  ganivetada de la crisi. I així, el rostre de qui a aquell lloc hi asistia va ser en un primer lloc el demacrat del drogadicte que, en un últim esforç, i espentat per les llàgrimes d'una mare esgotada o d'una novia cansada d'aguantar situacions incòmodes, accedia voluntariament a dur a terme una teràpia de desintoxicació. Este rostre va ser substituït pel del famèlic d'aquell que ha perdut el treball i que du a expenses seues dos o tres boques infantils i que ha d'alimentar a cada dia. La llavor callada i discreta d'este àngel de l'esperança, ha segut la de cuinar i donar de menjar a més de cent i pico de persones, tots i cadascun dels dies de l'any, amb el suport econòmic d'associacions locals així com de l'Ajuntament de Paterna. Amb tristesa llisc als diaris que Carmen Roca apaga el foguer que ha donat de menjar als més desafavorits del nostre poble.  Des d'este blog no podem dir només que paraules de lloança i d'agraïment cap a una mare coratge, com ha segut el cas de Carmen Roca. Perquè amb huitanta quatre anys d'edat, i amb més de la mitat del seu temps, de treball constant i de perseverància en favor dels demés, ja s'ha guanyat el cel amb excreix. Però per una altra banda, ens plantegem la següent qüestió: la meravellosa llavor  duta a terme per Carmen, no té continuitat? No hi ha cap de persona ni d'institució que continúe la seua tasca començada ja fa varies dècades, per a garantir alimentar amb un plat de calent als més desafavorits? Des d'estes humils paraules instem a les institucions públiques locals, provincials i autonòmiques per a crear algún tipus d'entitat que, en forma d'associació o de  fundació, continúe l'extraordinària tasca començada per Carmen Roca. Sería una autèntica llàstima que, només pel fet d'apagar el foguer de "la casita", s'acabara l'ajuda que un bon grapat de persones desfavorides de la nostra societat necesiten i reben en el dia a dia.
Una volta publicada esta entrada al meu blog, llisc el següent titular: "El Ayuntamiento asumirá, a través de los Servicios Sociales, la atención y alimentación de los vecinos que acuden a la casita". L'Ajuntament de Paterna ha previst una partida presupuestària als seus presupostos de 2016 de més de 120.000 Euros, per a atendre, entre altres als usuaris de "la casita". Extraordinària notícia que ens alegra a tots els paterners.

viernes, 27 de noviembre de 2015

Filosofia quotidiana

Tots els dies solc aparcar a cinc minuts del treball, a un lloc on, de no ser per la crisi, tal volta hui en dia seria una zona molt concorreguda. Però, per culpa de la crisi, hui en dia allí hi ha un descampat urbà asfaltat on aparquem tots aquells que per allí treballem. Al voltant de les set i mitja del matí, hi sol haver, rodant per entre els cotxes, un gorreta que intenta organitzar l'aparcament en bateria, convidant als que alli aparquem, a no deixar molt de lloc lliure entre cotxe i cotxe. Hi ha qui li fa cas i corregeix la maniobra que estava fent, per a que,  d'eixa manera hi puguen aparcar més cotxes. Hi ha qui, directament l'ignora i el deixa parlant com qui predica en el desert. I hi ha qui, encara damunt, li replica dient-li que no és ningú per a donar ordres a cap de persona. L'altre dia, un company de treball i jo vàrem presenciar cóm una dóna el renyia, perquè ell li deia que arrimara el seu cotxe al que hi havia al costat, per a que pogueren aparcar més cotxes i ella li cridava que no li donava la gana, i no sé quantes coses més. El meu company i jo, mentre ens dirigiem cap al lloc de treball, comentàvem l'escena que haviem acabat de presenciar, fent referència a que ese tipus de vida i este tipus de situacions fan a un ser roïn, volent ser bó. I aleshores va eixir a relluir el contracte social i les diferents teories que hi existeixen al respecte, de Hobbes, Rousseau, Locke i Kant entre altres, segons les quals, per a justificar l'anomenat contracte social, la relació que existeix entre les persones, per a Hobbes parteix de que l'home és un llop per al propi home, que de per se és egoista, i per això, pel seu propi egoïsme, per a garantir la seua integritat física, arriba a un acord amb els demés de, digam-ne, no agressió mútua, dessenrotllat, amb el pas del temps, amb una sèrie de lleis, mentre que per a Rousseau, l'home és bó per naturalesa, però és la propia societat el qui el perverteix i el fa ser roïn. I també, per eixa autoprotecció pròpia, li fa arribar a un pacte amb els demés i que és el contracte social. Filosofant una estona, varem entrar al lloc de treball i la conversa es va diluir i es va transformar en bases de dades, gigues, uerreeles, servidors, sais... I observe cóm, aquella àrida filosofia que varem estudiar a l'institut, no està tan llunyana de la vida quotidiana, com puga parèixer, sinó que, pel contrari, està present en cadascun dels passos que donem en nostra societat, per insignificant que siga, com puga ser un fet tan vanal com aparcar el vehicle propi, per exemple, o agafar l'autobús, comprar el pa o fer cua al supermercat per a pagar la compra setmanal. La filosofia està fins i tot entre la mescla de l'entrepà que un es menja cada dia per esmorzar. Només hem d'estar receptius per a descubrir-la.

viernes, 20 de noviembre de 2015

Aniversaris

És tradició que, per l'aniversari d'un, les persones que l'envolten, el feliciten pel seu aniversari i li desitgen tota clase de bons sentiments per a tot l'any que se li presenta per davant. Tradicionalment, han existit diverses formes per a dur a terme dita felicitació i, d'eixa manera, agassajar a l'homenatgat d'una forma més solemne, o més discreta, segons la familiarietat, la confiança i sobretot la llunyania física que es té amb qui cumpleix anys. De la felicitació personal, amb un calorós apretó de mans o una forta abraçada, o l'afectuosa carta manuscrita, passant per la telefonada inesperada, els carinyosos missatges de text SMS, els de missatgeria instantània, o els que s'escriuen a les xarxes socials diverses, tot i afegint-hi alguna fotografia, algun emoji o alguna icona alusiva a l'aniversari, hi ha tot un univers de felicitacions al qual recorrem per a mostrar l'afecte que sentim per la persona en qüestió. La felicitació per l'aniversari comença en el moment en què un se'n recorda que tal dia com hui fa anys que va nàixer una determinada persona. Tal volta per això, als mitjans de comunicació sol haver una secció o un espai concret d'efemèrides, on se'ns recorda que hui fa ics anys va nàixer tal o qual escriptor, tal o qual actor, tal o qual polític o tal o qual personatge de talla local, regional, nacional o internacional. La finalitat del recordatori dels natalicis als mitjans de comunicació té com a finalitat el fet de que cadascun de nosaltres, a propòsit de l'efemèrides de tal poeta o de tal pintor, recordem que eixe mateix dia, també va nàixer un amic, un parent o un company de treball i ens dóna peu per a que el sorprengam amb una felicitació inesperada. Jo mateix, a la meua agenda personal m'escrivia -i encara m'escric- a un cantó de la fulla, el nom de la persona aniversariada per a que, quan arribara dita data, poder felicitar-la d'una manera digna, a poder ser personalment i si no, de la forma més oportuna posible. Els avanços de les noves tecnologies fan que, especialment a les xarxes socials no ens hem de calfar el cap en recordar que hui és l'aniversari d'una persona estimada, perquè és la pròpia aplicació la que ens ho recorda. I això, perquè previament, quan ens varem enregistrar a la xarxa social, una de les dades que obligatòriament ens demanava era la data de naixement que, en acabant, aprofita per a ser utilitzada, entre altres funcionalitats, com a recordatori per als demés, de dit aniversari. És el mateix que faig jo amb l'anotació manual a la meua agenda personal. Però amb una clara diferència: A la meua agenda, sóc jo qui perd uns segons per a anotar l'aniversari de l'amic per a sorprendre'l el dia del seu aniversari. A la xarxa social és el propi aniversariat qui va programar en el seu moment el recordatori automatitzat per als demés. Esta automatització, tal volta siga el principi de la deshumanització de les persones?

viernes, 13 de noviembre de 2015

Mondúber

Per motius laborals he estat anant durant varios dies seguits a Gandia. I he estat anant, amb el vehicle propi, per les carreteres que em porten, de València fins a la ciutat ducal per excel·lència. No és la primera volta que hi vaig, però esta vegada, bé siga per la llum tornasolada de la tardor a punta matí, be siga per estar en ple novembre, que, tot siga dit de pas, és un mes que, conforme van passant els anys em sembla una miqueta més trist, a cada any que passa, o potser, per les dos circumtàncies juntes alhora, tot això ha fet que haja estat pendent, més que en altres ocasions, mentre conduïa, de l'orografia del terreny. Mil i una voltes he circulat per eixa carretera, per motius laborals i, sobretot d'esbargiment. Però no havia prestat tanta atenció a eixa orografia que es descobreix a una i l'altra banda de la carretera: la serra del Mondúber, que actua com a nuc montanyós on conflueixen els sistemes ibèric i bètic. I tot això, amb l'acompanyament de la música de Loreena Mckeenit, així con de la de Natalie Merchant, que solen vindre amb mi en este tipus de viatges. I ja des de Gandia, per la zona de Beniopa, he pogut gaudir de l'espectacle que és este conjunt de pics que no arriben als mil metres, però que poseeixen una bellessa espectacular: entre altres, el Molló de la Creu, la Safor, la Falconera... i, majestuós com ell asoles, el Mondúber, que, amb els seus 843 metres d'altitud, se'ns mostra davant dels nostres ulls com un espectacle únic i magnífic. El cim, encara que pertany al terme municipal de Xeresa, bona part de la muntanya correspon als de Barx, Xeresa i Xeraco. Diuen que des de dalt s'estenen les magnífiques platges de Xeraco i Gandia i és possible gaudir d'unes vistes extraordinàries de tot el golf de València, que inclouen el cap de sant Antoni, la ciutat de València i si el día es presenta amb una bona visibilitat, l'illa d'Eivissa. I mentre em delite amb el paisatge panoràmic que davant dels meus ulls s'estén, m'entren unes ganes terribles de pujar-hi, tot i que internament em faig propòsit d'ascendre el Mondúber alguna vegada en la meua vida, alhora que em faig la següent reflexió: Ens agrada viatjar, conèixer llocs nous i, fins i tot empapar-nos de la seua cultura i de les seues tradicions. Contra més lluny, millor. I pel contrari, moltes voltes desconeixem allò que podem trobar al costat de casa -huitanta quilòmetres ens separa Gandia de València-. I quasi sempre han de ser persones de fora els qui ens han de il·lustrar al voltant d'allò que és nostre i ben nostre, deixant-nos com autèntics incultes de la cultura pròpia. I mentre continue fent-me esta sencilla reflexió, torne a mirar una altra volta el massís del Mondúber i a delitar-me amb la seua magnífica visió.

viernes, 6 de noviembre de 2015

"Telebasura"

Encenc el televisor després de dinar per a distraure'm una estona. Després de les notícies, abans feien alguna telenovel·la que tenia un efecte balsàmic alhora que soporífer per a pegar una becadeta en el sofà, mentre anaven desfilant per la tele els diversos personatges de la teleserie. "Menuda ralea", pensava jo, mentre se'm barrejava la fantasia de la sèrie de televisió, amb la fantasia dels meus somnis de la becadeta. Hui en dia als programes de telebasura que es fan després de dinar no és tan fàcil de distingir el que és real del que és fantasia, i moltes voltes se'ns intenta colar com a veritat, allò que no deixa de ser més que una burda patranya. Tots ens hem preguntat alguna volta: La televisió entreté? La televisió educa? Ja ho distingia aquell pingüí culte i entranyable de la nostra infància anomenat Petete, quan deia: "el libro gordo te enseña, el libro gordo entretiene y yo te digo contento hasta el programa que viene". Amb estes innocents paraules, s'amaga tota una filosofia segons la qual, partint de la dicotomia entreteniment-educació, la televisió pot entretindre i no educar, o pot educar i no entretindre. També pot ni educar ni tampoc entretindre. O tot el contrari: Educar, ahora que entretindre. Darrere de cada emissora de televisió hi ha una mercantil, la quimera de la qual consisteix, com la de qualsevol empresa, a guanyar diners a costa de tindre un elevat nivel d'audiència. Contra més alt, millor. És totalment irrelevant que la televisió eduque o no. El més important és tindre un gran nivell d'audiència independentment de que s'entretinga o de que s'eduque. Qualsevol contingut val per a mantindre a l'audiència enganxada a un determinat programa. Esta amoralitat a l'hora de programar el contingut dels programes de televisió per part dels directius de les grans cadenes de televisió, du com a conseqüència que el contingut d'allò que es programa i es visualitza, moltes voltes acaba sent una immoralitat, de forma que els valors que s'inculquen no són els més adeqüats, sobretot per a aquelles persones més vulnerables ideològicament al no tindre les idees formades. Així, pareix que es vol induir als més jovens a pensar que allò que poden arribar a conseguir en la vida, és allò que s'han guanyat per tindre un rostre bonic o un cos escultural, però no pel seu esforç en els seus estudis o en el seu treball diari, siga el que siga. Tal volta siga per a reflexionar una frase que, sarcàsticament es por llegir a les xarxes sociales. "Cóm li explique jo el meu fill que el model a seguir no és la xoni que eix a la televisió, sinò l'enginyer que ven hamburgueses al McDonald's". Tot açò fa que encara estiga vigent la reflexió de Groucho Marx que deia que "la televisió és molt instructiva. Per aixó, quan algú encén la tele, jo me'n vaig a l'habitació del costat a llegir".

viernes, 30 de octubre de 2015

De la Bosseria al Mercat

El carrer de la Bosseria es una via de la Valencia mes castissa, car està enclavat al bell mig del barri del Carme. És un carrer que naix de la plaça del Tossal i que va a parar a l'esglèssia de sant Joan del mercat per a, immediatament, tropessar amb el mercat central, que se'ns apareix majestuosament, a la plaça de Bruixes, amb tot el seu esplendor modernista de principis del segle vint. El seu nom el deu a l'antic repartiment d'oficis i gremis a la ciutat a l'època medieval. Aleshores el carrer albergava el gremi dels artessans de la bossa, que eren els qui s'encarregaven de fabricar i vendre bosses de seda, fil o estam i butjaques de pell o cuir. És un carrer estret, antic, amb cases i finques quasi seculars, restaurades unes, en procés de restauració les altres, amb balcons de ferro forjat i massetes plantades de geranis. Els seus baixos alberguen botigues que podriem anomenar d'autor, que combinen elements antics amb d'altres més moderns. Tot junt li dona al carrer un aire vintage, que ens fa retornar, des del segle vint-i-un, a un segle anterior: El vint, el deneu o, fins i tot el dihuit. I que xoca amb la anacronia que produeix el que hi han col·locats a les seues dos bandes, tot i delimitant les seues voreres, una filera de bol·lards per a evitar que els cotxes estacionen damunt de la vorera i impedisquen així el trànsit lliure de vehicles per carrer tan estret. Eixa estretura unida al fet de ser un carrer cèntric pel qual pasen totes les processons i també al fervor i la devoció de la que gaudeix el veinat, fa que en determinats actes religiosos com és la processó del Corpus o la de la Mare de Déu dels Desemparats, de tots els balcons i de totes les finestres ploguen centenars i centenars de pètals de roses que arriben a tapar la vista de la imatge de la Mare de Déu o de la Custòdia, al seu pas per tan impressionant carrer. I el més curiós és que este carrer l'he conegut, no tant pel seu espai físic en concret, sinò pel refraner popular que a cals meus pares, sempre ha segut molt generós. I així, quan es tractava de parlar d'alguna cosa, d'algun fet o d'alguna circumstància que durara molt poc sempre es deia: "Això durarà de la bosseria al mercat". I jo, que no coneixia ni el que era una bosseria, i que l'únic mercat que coneixia era el de Paterna, no entenia res del que deien. En este cas, per a mi, el concepte va ser anterior al seu referent. Hui en dia, quan de volta en volta, recòrrec este carrer, quan a mitant seu distingisc el perfil modernista del mercat central, no puc evitar recordar a mon pare o a ma mare dient "Això durarà de la bosseria al mercat".

viernes, 23 de octubre de 2015

Què distingeix un paterner?

A tots els llocs hi ha un tret o un altre, que més que físic, sol ser cultural, que distingeix els  habitants d'un poble, dels del poble del costat. Què ens distingeix als paterners dels pobles del nostre voltant? Què ens diferencia d'un maniser, d'un godellenc, o d'un burjassotí? Compartim clima, cultura, llengua i tradicions. Quan a la televisió diuen alguna notícia del poble del costat, prestem una certa atenció per a saber què és el que diuen. Eixa relació de veïnat fa que hi hagen moltíssimes coses que compartim i que ens acosten. Però hi han xicotets elements que són propis de nosaltres, que ens fan ser diferents i que no els canviem per res del món. Entre altres, albirem els següents:
  • Qui està inscrit a una comparsa, a una penya de coets o a una falla, o tot alhora...
  • Qui té penjada a una paret del menjador una imatge de la Torre de Paterna o al mòbil descarregada la seua foto com a fons de pantalla...
  • Qui, la nit de la cordà du una camisa militar, un mocador d'herbes al coll i un barret de palla al cap, per a anar a vore els coets de luxe...
  • Qui, quan el conviden a dinar o a sopar a una casa i no és a Paterna, du una sacà de Catxaps per a gallejar de que es tracta d'una llepolia típica de Paterna i de la que, com de la Coca-cola, només hi ha una o dos persones al món que conèixen el secret de la seua recepta...
  • Qui et veu pel carrer Major o per la plaça del Poble i li ve justetet per a saludar-te, però quan et veu més enllà del barranc d'Endolça, et fa una salutació com si fores un capità general...
  • Qui, davant d'una situació de incomoditat on tem per la seua integritat físic, la seua defensa és dir: "Ves aspai, que jo sóc de Paterna"...
  • Qui es possa el xandal per a anar a còrrer -ara es diu fer running- i se'n va, emulant a a Rocky Balboa, per la Corrucossa, pel camí dels fondos, pel camí de Campanar o pel camí de Quart...
  • Qui el día de la Cordà dóna lliçons debades als convidats d'altres pobles sobre la diferència entre una femelleta i un coetó...
  • Qui diu que el Crist de la Fe és lo més gran del món i li parla de Tu, amb el seu carinyós malnom de Morenet", o de "Negret"...
  • Qui, a l'extranger, quan li pregunten que d'on eres, directament contesta: Jo sóc de Paterna, i tu?...

...Eixa persona que així es comporta i així pensa, és, doncs, de Paterna

viernes, 16 de octubre de 2015

Torres de Serrans

El passat cap de setmana, amb ocasió de la festivitat del nou d'octubre, es va celebrar als voltants de les Torres dels Serrans una fira medieval en la qual, al llarg del pont que creua l'antic llit del Túria, així com per la banda trasera de les seues majestuoses portes, on está ubicada la plaça dels Furs, es va omplir de paradetes amb una recreació típicament medieval: Venedors amb xilabes i barrets d'època, ambientadors, herbes per a infusions, llànties de tot tipus, escudelles, llepolies, joguets, peces de sabó casolà biodegradable, bossos de pell, encurtits, varetes d'encens, parades de menjar de tot tipus... Tots estos elements varen omplir este entranyable racó de València en una explosió d'olors, de colors i de sabors, pròpia d'estos tipus d'esdeveniments que, de tant en tant, es celebren als nostres pobles. Probablement, Pere Balaguer quan va dissenyar i construir esta porta al segle XIV, ni s'imaginaria que set segles després, els seus descendents, intentarien recrear la seua època, entre el trànsit urbà quotidià, la missatgeria instantània, pantalons jeans i globus plens d'hèlio, amb el disseny estampat de Miky Mousse o de Bob Esponja, mentre una multitud enfervorida de persones entren i eixen per la que era la porta principal de les dotze que tancaven la ciutat de València a l'edat mitjana, amb una curiositat digna de tindre en compte. Diuen que quan el sol s'amagava i arribava la nit, a una hora determinada, les portes de les muralles es tancaven, per a protegir la ciutat de València. I els qui no hi havien entrat, es quedaven a la lluna de València. Hui en dia, una volta derribades les muralles per ordre del Gobernador civil en Ciril Amorós a partir de l'any 1865, en llargues matinades, continua lluint la lluna, a voltes plena, a voltes minvant, a voltes creixent, mentre l'esperit majestàtic de sant Joan de Rivera recorre el pont dels Serrans perseguint infidels, per entre el raval, a l'altra banda del pont de Serrans, més enllà del riu Túria, pels voltants del convent de santa Mònica. Ara, el llit del riu Túria ja no porta aigua, car va ser desviat per l'anomenat "Plan Sur", per a evitar riuades salvatges, com la que es va produir l'any 57 del segle passat i que tant de patiment va causar. Ara, el seu interior porta rius de persones que, dia a dia, el recorren per entre les diverses pistes que, com a artèries artificials, s'hi han creat per a circular a peu o en bicicleta. Diuen els més antics que tot riu que s'ha desviat artificialment, sempre torna al seu llit alguna volta en la seua història, com si d'un viatge iniciàtic es tractara. Tal volta podria considerar-se un acte de llibertat. Però la veritat és que, quan algun dels elements de la natura brama i es desboca, és quan parla a veu en crit per a donar a entendre la seua disconformitat amb l'èsser humà i la seua forma de comportar-se amb la natura.

viernes, 9 de octubre de 2015

Nou d'octubre

Hui és el nou d'octubre, el dia de tots els valencians. En el record de la nostra història comuna, tenim el rei Jaume Primer, qui va conquerir les nostres terres, les va dotar amb unes institucions d'autogovern prou avançades per a l'època així com amb uns Furs que varen estar vigents durant varios segles. Quasi huit-cents anys després, em trobe al palau de la Generalitat, la seu principal de les nostres institucions d'autogovern en una visita guiada, organitzada per la pròpia institució, en una jornada de portes obertes. Els palaus que depenen de la mateixa, estan oberts al públic en general per a la seua exposició pública i coneixement general de tots els valencians. A l'escala d'honor, que puja al Saló de Corts i al Saló de Reis, nomes pujar uns quants escalons i quan es gira l'escala en un angle de 90 graus cap a l'esquerra, a ma dreta hi ha una porta per on s'accedeix a l'anomenada Sala Vella o també del Consell, que és on es reuneix el Ple del Consell tots els divendres en sessió ordinària. I observe cóm, en esta exquisita sala, on s'han pres les decisions més importants de la nostra Comunitat d'uns anys cap a ací, a la paret que enfronta a la porta que s'accedeix per l'escala d'honor, hi presideix un quadre del molt admirat Joaquim Sorolla, anomenat "El pare Jofré protegint un boig" on es representa la inquietant escena en la que un jove pare Jofré, el primer diumenge de Quaresma de 1409, en anar a predicar a la Catedral de València des del seu convent situat a la plaça de la Mercé, observa com, pel camí, un grapat de persones agredeixen a una altra al crit de "al foll, al foll". Immediatament va espantar a aquella gentada, tot i emparant a aquell pobre enajenat. La fervorositat i la contundència d'aquell primer sermó de Quaresma, va fer que a València es creara el primer hospital per a bojos de tot el món, així com la ja més que secular devoció per la Maedéu dels Desemparats. I no em deixa de sorprendre'm cóm, sis-cent anys després, el pare Jofré encara continua adoctrinant els nostres governants, el qual, mentre amb el braç de l'esquerra intenta protegir el boig, amb el braç de la dreta adoctrina i riny als qui, d'una manera despietada, apedreguen a aquell pobre desheretat de la terra, amb el dit en alt, a l'estil de sant Vicent Ferrer. En este cas, el seu sermó, ja secularitzat, s'escolta tots els divendres de matí, en forma d'article de la Constitució, concretament el 9.2, quan diu que "Correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguen reals i efectives; remoure els obstacles que n’impedesquen o en dificulten la plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social".

viernes, 2 de octubre de 2015

Carles Salvador

Enguany, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha declarat el dos-mil quinze com a "Any Carles Salvador". I encara que siempre que es declara "el día de...", "el mes de..." o "l'any de...", sol dur darrere seu algún tipus de despesa econòmica, veig que este no és el cas. I a més a més, pense que és una ocasió idònia per a que tot el món conega la llavor duta a terme pel nostre insigne mestre, poeta, escriptor, investigador, gramàtic... Carles Salvador va nàixer a València a l'any 1893, al castís carrer de Dalt, en ple barri del Carme de València. Va cursar estudis de Magisteri. El 1911 començà a treballar de mestre i, després d’exercir provisionalment a Almàssera, Aielo de Malferit i a la Pobla de Benifassà, a mitjans de 1916 ocupà definitivament una plaça a Benassal, on residí prop de 18 anys, fins al 1934 que tornà a València, a Benimaclet, per a continuar exercint la seua professió fins al final de la seua vida. Jo me'l l'imagine a un aula dels anys vint o trenta del segle passat, ensenyant als xiquets benassalencs les primeres lletres. Probablement, sent una persona de la capital, tal volta en més d'una ocasió es sentiría con el doctor Mateo al poble fictici de Sant Martí del Sella. O com D. Vicente Llatas Burgos al Villar. O com el mestre Canos a la Paterna dels anys vint del segle passat.  I a Benassal fou on va conèixer a qui fou la seua companya de tota la vida, la seua dona, Sofia Monferrer i on varen nàixer els seus fills, Carles i Sofia. Impulsor de la introducció del valencià a l’escola, fou membre fundador de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana. Col·laborador en la premsa valenciana amb articles literaris i gramaticals, sobretot en revistes com Taula de les Lletres Valencianes, La República de les Lletres o El Camí. Com a poeta fou un dels introductors de l'avantguardisme  a València, amb obres com Vermell en to major (1929), Rosa dels vents (1930) i sobretot El bes als llavis (1934). Després de la guerra civil, la seua poesia va emprendre uns camins més tradicionals, d’aproximació al llorentinisme, amb la publicació de Nadal flor cordial (1943) o El fang i l'esperit (1951). Arran de l’aprovació de les Normes de Castello, el 1932, es convertí en el seu màxim difusor amb la publicació de diverses obres gramaticals i lexicogràfiques. A partir de 1949 va impulsar els cursos de llengua a  Lo Rat Penat, i el 1951 publicà la Gramàtica valenciana que s’utilitzava com a llibre de text. Ens va deixar a l'any 1955, a la ciutat de València. Ja fa temps, em va arribar per herència un llibre amb una antologia de les seues obres, editat per la institució "Alfons el Magnànim", depenent de la Diputació Provincial de València, que em va servir per a conèixer i aprofondir una miqueta en la seua vida i en la seua obra. I la veritat és que paga la pena llegir-lo. Ací vos deixe un mosset:


Van rovellant-se els arbres
dins l'aire tardoral.
Han soterrat la vella
que feia mitja
                  al raig de sol
i el jove que collia roses
vermelles
al tany dels llavis pàl·lids.
Oh, els mocadors de fil estampats!

Comencen a refilar
els flautins
de les joves caderneres
i les figues blanques torcen el coll
entre el codony olorós,
el préssec de molla d'or
i el raïm que s'acosta al cup.



*
Poema de tardor(Rosa dels vents, 1930)


El cotó-en-pèl de les núvoles
emmotlla les roques lluents
de la muntanya calba.
L'herba de les olives
s'acurruca en feixos.
L'espígol afila les llances en l'aire fresc.
La perdiu que resta canta i riu
com l'infant matiner que va a l'escola.*

viernes, 25 de septiembre de 2015

Jugger

Hem anat passejant la meua dona i jo, des de casa cap al centre de València. I hem creuat el pont de les flors, des d'on es divisa un extraordinari paisatge tardoral del llit del Túria, digne d'estar dins d'un llenç. A mitja vesprada, este espai d'esbargiment, és un formiguer de persones que es dedica a passejar, fer running, anar en bicicleta, recolçar-se en la gespa, llegir asseguts en un banc, o fins i tot hi ha qui es dedica a pintar un quadre. En definitiva, tots i cadascun dels qui acudeixen a este fantàstic lloc, ho fan per a gaudir d'una vesprada fantástica i meravellosa al mateix temps que duen a terme allò que a un mes li agrada. I hem observat com, a dins del llit del Túria una vintena de xicons, d'uns vint anys, sobre la gespa, jugaven a un joc una miqueta curiós, amb una pilota, amb pals i escuts. El joc, que pareix tret d'un videojoc dels anys noranta, consisteix a marcar un tant i, per a aconseguir-ho, es coloca la pilota a la zona rival dins d'una marca situada a un extrem del terreny de joc, i on un dels jugadors correrà per a arribar a l'extrem opost del camp de joc. La resta de jugadors porten una sèrie d'armes, tant de defensives com d'ofensives, això si, reforçades amb materials molls per a no fer-se mal, i les utilitzen per a enfrontar-se als jugadors de l'equip contrari i protegir el seu corredor. Al final, guanya l'equip que haja marcat més tants. Mogut per la curiositat, vaig enviar unes fotos a través de la missatgeria instantània a varies persones, entre elles, als meus nebots, que són més jovens i segurament més coneixedors d'estos esdeveniments esportius més recents, per a vore si algú savia en què consistia este esport. I tots em varen contestar amb una resposta negativa. Però a tots els va començar a moure la curiositat per saber en què consistix este nou esport, els personatges dels quals duien una indumentària informal, però els elements de joc del qual pareixien trets d'algun capítol d'alguna sèrie medieval. Una volta picat per la curiositat, tant jo com aquells als qui els vaig enviar la foto per missatgeria instantània, i passat el temps sense assaciar dita curiositat, ésta va anar disminuint en el temps, fins que va arribar un moment en què pràcticament se'm va oblidar. Però vetges tu que, de sobte un dia un nebot meu en va enviar, també per missatgeria instantània, un missatge acompanyat per una fotografía d'un retall de diari con parlava del "Jugger", o nou esport que combina força, destressa i estratègia. Es tracta d'un joc nascut a Alemanya als anys huitanta i que conjuga elements de joc de pilota, amb elements de jocs de lluita. Al final, l'enigma va quedar resolt. Per una volta en la història, al parlar d'esports, no ens estem referint al futbol.

viernes, 18 de septiembre de 2015

Aigua

La setmana passada va rebentar la canonada principal que dóna entrada a l'aigua a la finca on jo visc. I ens va deixar sense servici d'aigua durant un parell de dies, que fou el temps que va durar l'averia. I durant tot este temps va estar tallada l'aigua i no varem poder fer us del líquid element per a l'us habitual que se li sol donar. Ja el dia d'abans de començar la reparació, el llanterner ja va deixar una nota a la porta de l'ascensor on s'indicava que a partir de les huit hores del dia següent s'anava a tallar l'aigua per a efectuar la reparació corresponent. Però pareix ser que l'averia era més complicada del que en un primer moment pareixia i es va allargar un dia més del que estava previst. Una volta va concloure la reunió sumaríssima de veins que, de forma improvisada es va fer a la porta del pati, mentre els llanterners treballaven quasi a destall per a intentar deixar apanyada l'averia abans d'anar-nos a dormir, on cada veí va donar la seua opinió al voltant d'allò que estava succeint, amb queixes cap a tot el món, fins i tot cap al gobernador civil, vaig entrar dins de ma casa amb un parell de marraixes d'aigua recien adquirides de la botiga del cantó per si de cas, vaig tancar la porta de casa i vaig seure davant del televisor, mentre pensava que, per circumstàncies de la vida, havia d'estar un parell de dies sense aigua potable. L'aigua és vida. I vaig saber el que era, durant eixe temps, el viure sense ella. I, a l'igual que el pres, que enyora la seua llibertat, en eixe moment vaig enyorar l'aigua potable per a beure, per a dutxar-me, per a fregar, per a rentar els cuberts al rentaplats, la bugada a la llavadora,... No fa tant de temps, la gent vivia sense aigua potable a les cases. I rentaven la roba al llavaner, es dutxaven quan es podia, normalment una volta a la setmana, preferiblement els dissabtes, amb una ferrada i sabó fet a casa amb oli i sosa, es rentava l'escudella amb l'aigua d'una safa portada d'una font pública, normalment ubicada a la plaça del poble, d'on s'omplia també i eren tan feliços o, fins i tot més que ho som ara. I pensant pensant en tot açò, em dirigisc al servici on obric l'aixeta per a comprobar si ja n'hi ha aigua. Un xicotet esclafit d'aire, acompanyat d'un xorro d'aigua de color marró, una miqueta pudenta ompli la pica del water, que a poc a poc va anar aclarint-se fins a ser incolora insabora i insípida, que ens ensenyaven de menuts en escola. De nou hem tornat a tindre aigua potable. De nou hem tornat a la modernitat.

viernes, 11 de septiembre de 2015

Records escolars

Tal volta perquè ja fa un bon grapat d'anys que vaig concloure l'escola al col·legi Villar Palasí de Paterna, y perque diuen que l'amistat que es fa de menuts és la més pura i és la més duradera en el temps, passen els anys que passen, ara que comença de nou l'escola a la que nous xiquets hi aniran per a aprendre nous coneixements, m'agradaria recordar en esta entrada, a aquells amiguets de la infància amb els qui vaig compartir pupitre. Han passat anys, molts anys que vaig acabar aquells estudis de l'EGB, al col·legi Villar Palasí.  Eren els temps del mundial España'82, del festival de la OTI, on la cançó "Latino", arrassava a tots els paisos de parla hispana i de l'un, dos, tres, el divendres a la nit on, una jove Mayra Gómez Kemp regalava apartaments a Torrevieja. Recorde Marcial Moreno, José Miguel Cebrian, Juanjo Lanzas, Javi Checa, Juan Simón, Víctor Garcia, Angel Martínez, Paco Bort, Maria José Navarro, Pili Lopez, África González, Eva Espinosa, José Maria Cuevas, Toni Sánchez, Encarna Jarque, Montse Duce, Sonia Castellano, Susana Macías, Dunia Martínez, Cristina Blasco, Merche Agustí, Isabel Flores, Paqui Navarro, Juan Pedro Blanco, Amparo Pla, Rafa Lara, Paco Almazán, Carlos Ferrándis, Manolo Navarro, Antonio Ruiz, Imna Cubel, Mariángeles Cervera, Pili Pérez, Begoña Rubio, Cari Molina, Pili García, María Calderón, Sergio Campos,  Rubén Zuriaga, Magda Cano, Javi Calatrava, Eduardo Orts, Marga Lujan, Roberto Díaz Santiago Montero, Vicente Clemente, Merche García, Maria José Lara, Carlos Fermín Mohedano, Maria José Fernández...  "Quien te ha visto amigo y quien te ve? Como te va la vida?". Cantava un animat Rafa Sánchez, de la Unión, a totes les radiofòrmules de l'època. I ara mateix, la lletra d'aquella cançó tan entranyable cobra, en esta entrada del blog, tot el seu significat. Perquè, una volta acabada l'EGB, he anat trobant-me en el camí, en el lloc menys pensat, a molts d'aquells amb els qui vaig compartir estudis i jocs. Amb qui m'he anat trobant, ens hem interessat mutuament de cóm ens ha anat en la vida. A uns els ha anat millor i a altres pitjor. M'he alegrat moltíssim amb qui li ha anat bé, i n'he entristit amb qui no li ha anat tan bé. Ens hem interessat també pels amics comuns dels qui no hem sabut res. I sempre ha predominat un sentiment de sana amistat, de tendresa i de carinyo per part de tots, nascut entre les parets d'aquella escola. Recorde que a l'hora del pati, amb el paper d'alumini que envoltava els entrepans de tots, feiem una pilota del tamany d'una de tennis, amb la que jugavem a "Uno, equis, dos", o a beisbol. I eixa pilota, representava eixe equip que erem tots. Perquè si tots col.laboràvem, amb el paper d'alumini de l'entrepà respectiu, hi havia pilota i hi havia joc. Si no, pues no. Eixe esperit d'equip encara continua vigent en cadascun de nosaltres i es manifesta en el somriure ample, gran, sincer que posem cada volta que ens trobem amb algun amiguet del col.legi en el lloc més inesperat: Una parada de metro, uns grans magatzems, en creuar un cantó i que fa que estigam més de mitja hora contant-nos batalletes. Una volta vaig deixar la E. G. B. només vaig anar al col.legi cada quatre anys, per a votar. I cada volta que hi anava, m'agradava perdre'm encara que fóra per uns minuts, pel pati del col·legi, on tan bons moments vaig passar en la meua infància, per a recordar aquells temps que vaig viure en companyia de tants i tants amics, amb els quals tants i tants dies i tantes aventures vàrem viure junts, el record dels quals sempre el tindré a la memòria.

viernes, 21 de agosto de 2015

Mantenidor

 Segons la història, a l'edat mitjana, el mantenidor era el cavaller que en les justes o tornejos sostenia la lluita contra els que volien combatre. Hui en dia és la persona encarregada de presentar un acte, un certamen, o de mantindre'l amb unes paraules que giren al voltant d'un tema qualsevol, previament determinat. Si es tracta d'uns Jocs Florals, el discurs girarà al voltant de la clàsica trilogia DÉU - PÀTRIA - AMOR. Enguany, la Comissió de festes Majors en honor al Santíssim Crist de la Fe i sant Vicent Ferrer de Paterna, ha acordat que siga jo el mantenidor de la LI edició dels Jocs Florals de la Vila de Paterna. I mentre em prepare unes paraules a pronunciar d'una manera digna al Gran Teatre Antoni Ferrandis de Paterna la nit del vint-i-un d'agost, repase mentalment, una a una, les persones que al llarg de la història, han desenvolupat dit càrrec. Des d'aquell un de setembre de mil nou cents vint-i-un en què es va celebrar la clausura dels I Jocs Florals de la Vila de Paterna, fins a l'actualitat, unes cinquanta persones de gran talla intelectual i humana, han segut les que s'han encarregat de dirigir unes paraules als paterners. No sé si merescudament o no, jo també pasaré a formar part d'eixe olimp de les lletres paterneres que, des de fa quasi cent anys, de forma més o menys successiva en el temps, s'ha anat celebrant, en forma de certamen literari, fins a arribar enguany a la seua LI edició. I en estes paraules d'agraïment no volguera oblidar-me de tots aquells que al llarg dels temps han contribuit a fer que este concurs literari fóra una realitat i, sobretot, que han fet tot el posible per a que continue celebrant-se amb la dignitat que un acte d'estes característiques es mereix. Començant per les Clavaries, que han estat l'autèntic motor d'esta festa de les lletres, continuant amb la penya Biberó que va rescatar-les de l'oblit allà als anys seixanta del segle passat, seguint amb l'Ateneu Cultural, que va continuar en la llavor de col·laborar en l'organització dels Jocs Florals, així com l'Ajuntament de Paterna, que és qui en l'actualitat s'encarrega de la seua organització, no podem oblidar-nos d'aquelles persones que s'han desviscut per a que este concurs literari brillara dins de l'univers literari amb llum propia. No cabrien en este blog el nom de totes i cadascuna d'elles, però si que m'gradaria nomenar a Vicent Cardona Llabata, Vicent Fabado "el Retoret" y a Enrique Guillem Torrella. Ells han segut els qui han dut encesa la flama, any rere any, de la cultura literària dels Jocs Florals al nostre poble. Tampoc podem oblidar els patrocinadors que han sufragat els diversos premis literaris que s'han anat convocant al llarg de tots els temps, sense els quals no hagueren pogut ser realitat els nostres Jocs Florals. Una llavor de mecenatge i d'esforç en quant a la parcela econòmica es tracta, digna de destacar. Després de recordar a tantes i tan importants persones i entitats, he de reconèixer que el pes de la història em constrenyeix. Només li demane al Crist de la Fe que puga estar a l'altura de tantes i tan importants persones que han desenvolupat este càrrec.

viernes, 14 de agosto de 2015

La vuelta a la procesión

A mon pare, Julio Llabata Sancho, ja en la veritat.
 

Una procesión es aquel desfile religioso, mediante el cual se manifiesta externamente la devoción por un determinado santo y que recorre un determinado itinerario, previamente establecido. Yo mismo me recuerdo, de pequeño, el día de la procesión en honor al Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer de no sé qué año, cogido con una mano, de la mano de mi padre, mientras que con la otra sostenía un cirio. Y al verme distraído, mirando cómo la llama iba consumiendo poco a poco la cera del cirio y cómo iba goteando y pegándose al suelo, mi padre me decía “Ves aspai, no li pegues foc al trage de l’home d’endavant”. Probablemente, la procesión en honor al Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer de este año la veré con otros ojos, al ya no estar entre nosotros la persona de mi padre, uno de los primeros que me inculcó la devoción a nuestro Cristo de la Fe, así como transmisor de una serie de costumbres y tradiciones propias de nuestro pueblo, en forma de rondallas y de refranes autóctonos valencianos.

Se trata de un acto de culto que, a la vez que tiene un componente litúrgico, también tiene otro de carácter eminentemente social. Así, el sentimiento que se vive en una procesión suele estar entremezclado con costumbre y tradición, de forma que esa religiosidad popular que se vive en dicho acto, va aparejada al recuerdo de los que nos precedieron, especialmente hacia los que ya no están entre nosotros, así como con un sentimiento de hermandad con todos aquellos paterneros que procesionan con nosotros, o que participan del mismo desde la acera contemplando, e incluso con aquellos que en ese momento no se encuentran en Paterna por motivos diversos, pero desde el lugar en el que se hallan, en ese momento tienen un recuerdo para los suyos. Pensando en estas cosas, llega a mi mano un acta de la Comisión Municipal Permanente del Ayuntamiento de Paterna de 6 de Julio de 1965. Justo hace ahora cincuenta años. Y me da pie a escribir un artículo para el libro de las fiestas en honor al Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer. En dicho acta  se acuerda que “Se dió lectura al escrito que presenta la Cofradía de la Virgen del Perpetuo Socorro, y cinco más, en la que comunican que previa reunión con el Sr. Cura Párroco de San Pedro Apóstol, habían acordado refundir en una sola ambas procesiones que tendría lugar el próximo día 15 de agosto a la vez que solicitan de esta Alcaldía autorización para seguir el siguiente itinerario: Calle Maestro Canós, parte izquierda de la Plaza Mayor a enlazar con la vuelta de las procesiones ordinarias. La Comisión Municipal Permanente, por unanimidad acuerda acceder a lo solicitado“.
 
Para entender este acuerdo de Pleno, debemos tener en cuenta las siguientes circunstancias:

En Paterna siempre ha existido gran tradición procesionera, especialmente incrementada a partir de la postguerra. Así, una vez llegaba el buen tiempo, cada domingo se celebraba una festividad u otra que hacía que hubiera misa mayor, seguida de procesión por las calles de nuestro pueblo. Y ello era así, de una manera casi casi ininterrumpida, desde semana Santa, hasta llegado el mes de septiembre. Siguiendo el calendario litúrgico, la primera procesión que se celebraba era la Procesión de Ramos del Domingo de Ramos. El Vía Crucis el Viernes Santo a primera hora, Procesión del Entierro el Viernes Santo por la tarde. Encuentro del Resucitado con la Dolorosa, la mañana del domingo de Pascua. El día de San Vicente Ferrer, se celebraba el Comulgar de Impedidos.

A continuación, ya con el buen tiempo, venía un rosario de festividades religiosas: El segundo o tercer domingo de mayo se llevaba a cabo la procesión en honor a la Virgen de Fátima. El segundo domingo de mayo la procesión en honor a la Virgen de los Desamparados, el cuarto domingo después de Pascua, la procesión en honor a San José. En junio, la procesión en honor del Sagrado Corazón de Jesús. El 29 de junio, la procesión en honor a San Pedro, patrón de Paterna. La procesión en honor del Perpetuo Socorro, que se celebraba la primera quincena de julio. La procesión de la Virgen del Carmen, el último domingo de julio. Y la procesión en honor de la Virgen de la Asunción el quince de agosto. Todas éstas se celebraban en dichas fechas, a las que habría que añadir aquéllas que no tenían una fecha concreta, al tratarse de festividades móviles. Estamos hablando de la festividad y la procesión de la Ascensión, que se celebraba cuarenta días después del domingo de resurrección. Al caer dicha fiesta en jueves, no coincidía con ninguna otra procesión. Y también de la solemnidad del Corpus Christi, que se celebraba el jueves siguiente a la festividad de la Santísima Trinidad, si bien en Paterna se conmemoraba no dicho jueves, sino el domingo posterior.

La reciente construcción del polígono Industrial “La fuente del Jarro”, hizo que la población de nuestro municipio se incrementase considerablemente. En 1955, nuestro municipio contaba con 12.242 habitantes. En 1960 con 16.314. En 1970, con 21.965 habitantes. Vemos que en apenas quince o veinte años, llegó incluso a duplicarse la población. En aquellos años sesenta fue cuando se empezó a cambiar el medio de transporte habitual, que hasta aquel momento fue el carro y las caballerías, por el automóvil, más cómodo, y que permitía hacer viajes más a menudo, más largos y confortables.

La calle Mayor –entonces calle del general Asensio- era, en aquel momento uno de los ejes del tráfico rodado de nuestro municipio. No en vano, era la carretera que unía Paterna con Valencia en un extremo, mientras que por el otro extremo se comunicaba en una dirección con Manises, mientras que en otra, primer lugar con la Cañada, y a continuación con el resto de municipios que se encuentran ubicados hacia el interior: La Eliana, La Pobla de Vallbona, Llíria… Ya en el año 1962, debido a los problemas que empezaban a surgir y que acabamos de exponer, en Sesión Plenaria del Ayuntamiento de Paterna se acordó que a partir del 1 de julio de dicho año, la despedida del duelo se realizaría frente al edificio de la iglesia Parroquial donde se hubiera de celebrarse la misa exequial, en lugar de en la calle mayor, a la altura de la casa de la tía Pepa la Sardinera (donde está actualmente ubicada la parada del autobús).

En virtud de todo ello, dado el incremento del tráfico rodado que atravesaba a diario la calle Mayor, y el perjuicio que se ocasionaba, se estudió la posibilidad de refundir todas las procesiones de las distintas cofradías, que se celebraban en las mismas fechas, en una sola, para que el impacto sobre el tráfico de vehículos fuese menor. Y así, según me informa D. Vicente Cotolí Ibáñez, el día quince de agosto de 1965, en solemne procesión, desfilaron, por el siguiente orden de aparición, que fue el de antigüedad, las siguientes imágenes: en primer lugar, la imagen de la Virgen de Fátima. En segundo lugar la imagen del Perpetuo Socorro. En tercer lugar, la imagen de la Virgen del Carmen. En cuarto lugar, la imagen de la Virgen de los Desamparados. En quinto lugar, la imagen del Sagrado Corazón de Jesús Y en último lugar, la imagen de la Virgen de la Asunción, cada una de ellas acompañadas de sus respectivas Juntas Directivas, así como de feligreses de las distintas parroquias de nuestro municipio. El resto de procesiones, dada la fuerza litúrgica que tenían, como era la del Corpus Christi o la de San Pedro, patrón de la Villa de Paterna, siguieron celebrándose en la fecha que les correspondía.

El recorrido de dicha procesión, de acuerdo con lo solicitado y que trazamos en el plano adjunto, fue el siguiente: Salida de la Iglesia a la calle del Maestro Canós, parte izquierda de la Plaza Mayor, por la plaza de Santa Teresa y calle de San Salvador, a enlazar con la vuelta de la procesión ordinaria. Es decir, continuaba por la Plaza de San Roque, calle de Eduardo Dato, Plaza del Pozo, Calle San Vicente, Calle San Pedro, hasta llegar a la actual plaza del Pueblo para entrar a la Iglesia de San Pedro Apóstol. Con este recorrido se pretendía evitar en la medida de lo posible pisar lo menos posible la calle Mayor, eje de la comunicación rodada de nuestro municipio.

Este tipo de procesión de carácter comunitario, fue una idea bonita, pero que no terminó de cuajar por diferentes motivos. Por un lado, por problemas logísticos, ya que no existían andas suficientes para transportar todas las imágenes. De hecho, hubo alguna que se prestó por parte de la parroquia hermana de Benimámet, para que pudieran participar todas las imágenes en dicha procesión con la dignidad que se requería. Por otro lado, por problemas de organización, ya que las personas que pertenecían a la directiva de una cofradía, también lo eran de dos o tres más, de forma que no podían procesionar todas las cofradías con todos los miembros de sus directivas. Todas estas circunstancias hicieron pues, que se continuara celebrando de forma ininterrumpida durante dos o tres años, no más, en que dejaron de desfilar las diversas imágenes y pasó a hacerlo solamente la imagen de la Virgen de la Asunción, por parte de las clavariesas de agosto, continuando con la tradición de su fiesta. El resto de procesiones, excepto las de carácter parroquial, dejaron de llevarse a cabo de la forma en que se habían conocido hasta entonces, pasando a celebrarse solamente la solemnidad de su fiesta mediante misa mayor.





viernes, 7 de agosto de 2015

Paterners de Paterna. Enric Gil.

Hi ha persones a les que coneixes quan eres menut i que, una volta que ja no estan entre nosaltres, és quan un descobreix la seua verdadera personalitat i la seua rellevància. El cas d'Enric Gil per a mi ha segut un d'eixos. Va nàixer el 5 de juliol de 1934 a Paterna, al si d'una família senzilla i del poble de la que va heretar la seua capacitat de treball. Ja des de ben menut, va conèixer el que era el treball manual a l'horta com a jornaler. Era l'època de la postguerra, amb precarietats i necessitats. Va ingressar al seminari Metropolità de Montcada als catorze anys, on va cursar teologia i filosofia durant els dotze anys preceptius. Va ser ordenat prèvere el 26 de juny de 1960. El seu primer destí com a pàrroc va ser a l'església de la Puríssima Concepció de Segart. Després va estar a Cuevas de Utiel i Corrales de Utiel, Quartell i Benavites. De la comarca de les Valls va passar a l'Horta, a Quart de Poblet - Aldaia com a vicari de la Parròquia del barri del Crist. Va exercir també com a vicari a Sant Ramon, Xirivella i finalment com a adscrit a la parròquia de Maria Immaculada de Vera-Carrasca. En tots ells va involucrar-se en un compromís amb els més marginats, amb una gran sensibilitat social cap als més pobres, amb una firme opció de viure amb els més necessitats. "La liberación quiere decir la redención de los hombres no solo después de la muerte para decirles «confórmense mientras vivan». No. La liberación quiere decir que no exista en el mundo la explotación del hombre por el hombre"*, va dir Monsenyor Romero a una homilia seua a finals dels setantes. I eixe era el compromís d'Enric, que el va dur a militar al Moviment Rural Cristià de la JARC, participant en la defensa dels drets dels treballadors rurals, i en el Moviment Cristià per al Món Obrer de la HOAC, moviment del qual va ser consiliari. Va cooperar també amb els Moviments d'Objecció de Consciència i va intervindre com a voluntari al "Proyecto Hombre". També va desenrotllar tasques importants dins del moviment ciutadà a aquelles parròquies on va exercir el seu ministeri.

 
Hi ha que destacar la seua coherència entre allò en què creia i predicava i la seua vida personal. Va ser rector obrer i va treballar a oficis diversos als quals va compartir les mateixes condicions de vida de treball dels demés treballadors, com a agranador, obrer i en últim lloc a una empresa d'alimentació d'on fou despatxat al 1992 per la defensa dels drets dels treballadors com a delegat sindical i militant de la CGT. Com a membre consiliari de la HOAC va defensar sempre els drets dels treballadors a les diferents reunions que al si del moviment es duien a terme on no sempre es tenien en compte les propostes en favor dels treballadors, la qual cosa li produïa algun que altre disgust. Però encara que a l'estructura jeràrquica de l'església podria considerar-se-li com a l'ovella díscola, sempre va estar dins de l'ordre de la jerarquia eclesiàstica, així com va ser una persona molt volguda i admirada pels seus companys sacerdots.

 

La seua estima pel seu poble feia que cada any tornara per Paterna per a festes del Crist on, especialment, era el qui solia dir la missa de Descoberta. No deixa de ser curiós el fet que les paraules que es diuen immediatament després de la Consagració per part del sacerdot són "Este és el sagrament de la nostra Fe", Ell deia "Este és el Sagrament de la nostra solidaritat", en comunió amb tots els treballadors de tota la terra.

Ens va deixar el 7 d'agost de 2002. El seu soterrar a l'església de Santa Rita de Paterna fou una manifestació d'agraïment infinit a la seua persona, a la seua bonhomia i a la seua trajectòria de vida sempre en defensa dels més desfavorits de la nostra societat. El 8 d'octubre de 2003, l'Ajuntament de Paterna li va concedir la Insígnia d'Or a títol pòstum, en reconeixement dels seus valors de justícia, compromís i solidaritat, des de l'òptica de l'Evangeli.

Les persones passen. Però els seus fets perduren. I des d'estes senzilles paraules volem manifestar el nostre reconeixement i la nostra admiració personal cap a Enric Gil.



 *Homilia 25 de novembre de 1977, I y II, p. 342.

viernes, 31 de julio de 2015

Gelats

Tret del llibre de festes en honor al
 Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer
de Paterna de 1972.
De fresa, de llima, de taronja, de xocolate, de vainilla o de caramel. De mango, de iogur, de stracciatella, de menta, de xicle, de frambuesa, de tiramisú, de pinya, de meló de tot l'any, o de meló d'alger. De gel o de crema, servit dins d'un cucurrutxo o d'una tarrina, amb una cullereta de plàstic, o entre dos làmines d'oblea tipus sandwitch, o dins d'una tulipa tota embadurnada per dins de xocolate, per als més llepols. I per als més hedonistes, servit dins d'una copa de cristall, adobat amb uns fils de sirop de fresa o de xocolate, o uns sabrosos toppings d'anous o de fruita fresca recien pelada i tallada. De moltíssimes formes es pot presentar el gelat, especialment en estiu. Hi havia una geladeria en la Canyada que es publicitava al llibres de festes d'una manera molt original: uns graciosos versets eren la seua carta de presentació que ens anunciava que l'estiu havia arribat a Paterna. Eren els anys seixanta-setanta del segle passat, i era l'època de plena expansió de la Canyada. Generosos gots de sibà, d'orxata, de mantecaos sucats amb apetitosos fartons o trossos de coca de llanda refrescaven aquelles tòrrides vesprades de diumenge de juliol o d'agost en que el sis-cents o el huit-cents cinquanta era el vehicle habitual per a anar a passar el dia a la Vallessa per a fer-se una paella, bé al xalé propi, o al d'uns amics o familiars, anar a nadar a la pressa i, amb el regust de l'aigua que regava els camps de Paterna encara als llavis i el banyador humit encara, degustar aquella llepolia que alegrava la vesprada o la nit, entre rialles i comentaris diversos al voltant de la calor que estava fent aquell estiu, i que si això no es pot soportar i que si no he suat mai tant com este estiu i que encara no ha vingut tota la calor i que si aon anem a anar a parar, comentaris que es feien informalment, alternant-los amb altres de més substància, al voltant de la política local, o al voltant de les festes del Crist que estaven ja al girar el cantó, que quí és enguany el clavari major, que si la regina de les festes és la filla de no sé quí, que si enguany vindria a cantar eixe que anuncien tant en la ràdio i que ara no me'n recorde de quí és, tot açò, mentre un bevia un glop d'orxata, o sucava un fartó en el got de sibà, que, en qüestió de segons absorvia tot el líquid que hi havia en el got i que, quan un es posava el fartó a la boca, rara era l'ocasió que un no es tacava la camisa, amb el filet de gelat que anava deixant el fartó rere seu. Del tradicional got de sibà, fins al futuriste gelat de xampinyons i alls tendres, hi ha tot un univers de refrescants gelats. Gaudim-los estos dies de calurós estiu!!

viernes, 24 de julio de 2015

Iaios



Fotografia: Eloy Rojas Sanchis
El proper dia vint-i-sis de juliol és el dia de sant Joaquim i de santa Anna, els pares de la Mare de Déu, i per tant els iaios de nostre Senyor. I este és el motiu pel qual, a alguna ment avispada se li va ocòrrer en el seu moment celebrar este dia com el dia dels iaios. Açò de celebrar "el dia de...", sempre du darrere seu algun transfons econòmic que altre. Però pense que, hui en dia, donades les circumstàncies actuals, el paper que hi juguen és tan important, que bé es mereixen un dia dedicat en exclusiva per a ells. Tal volta perquè sóc, d'entre tots els nets tant de la meua família paterna, com de la materna dels més menuts, açò ha fet que haja vist als meus iaios com a persones ja majors, dels qui he gaudit només la seua senectud. Els meus iaios varen ser de la generació dels qui visqueren directament la guerra civil, de la qual cadascun d'ells contava les seues batalletes particulars, especialment del front de Teruel. Ells patiren directament els arraps de la postguerra, les llibretes de racionament, el futur incert. La seua generositat va ser tan gran, que va fer que donaren el millor de si mateixos per a que hui en dia disfrutem d'un cert benestar. Varen saber inculcar a tots els seus el que era l'estalvi. De fet, quan em donaven vint duros, o cent pessetes, o seixanta cèntims, tant se val, sempre em repetien a mi i als meus cosinets la mateixa cantinela: "No te'ls gastes tots a la vegada". Era la seua manera de incentivar l'estalvi, tot i acompanyant-ho amb algun refrany de l'estil "Llaura juntet" o paregut. Les dones, sempre les vaig conèixer de negre. Era aquell luto que començava amb la mort del pare o de la mare, que continuava amb tal volta el d'un germà o el d'un fill o del marit i que feia que arribara un moment en el que la societat les obligava a anar de dol tot el que els quedava de vida. Els homens, llauradors tota la vida, manejaven l'aixada amb la mateixa precisió que els seus besnets palpen una tablet hui en dia. No varen conèixer el que era un ordinador, ni un telèfon mòbil. Molt menys un MP3 o un iphone. Però eren feliços amb allò que tenien: tal volta unes sabates negres comprades en el mercat del dimarts per a anar a passejar el diumenge de vesprada per la carretera, o una finestra nova, comprada amb els diners que s'habien guanyat d'una bona collita. La precarietat en la que varen viure feia que fins i tot, degut a la prosperitat dels fills, quan hi havia alguna despesa extraordinària, com era la boda d'un fill o el bateig o la primera comunió d'un net, arribaven fins i tot a escandalitzar-se. D'ells hem apres tot el que sabem i que no s'apren ni als col·legis ni als llibres, amb una generositat digna de lloança. Per tot això, només em queda per dir una paraula: GRÀCIES.





viernes, 17 de julio de 2015

La platja

Com a la gran majoria dels mortals, a mi també m'agrada anar a la platja per a passejar a la vora del mar i observe com, per davant de mi ja han passejat, sobre ser les huit del matí d'un calid diumenge de juliol, un bon grapat de persones que han deixat gravada a la sorra les seues empremtes dels peus. I conforme vaig caminant, vaig observant com vaig deixant marcades les meues sobre una sorra humida. Una altra persona vindrà darrere de mi, abillat amb un banyador de colors i una gorreta de fertilitzants per a cobrir-se el rostre del sol i deixarà les seues empremtes també sobre l'arena humida. D'ací a una estona més o menys llarga, una ona s'abalançarà sobre el bosc d'empremtes dibuixades, per a desfer-les d'una manera paulatina i deixar la vora del mar neta i pura, com si per allí no hi haguera caminat ningú, per a tornar a mamprendre de nou. Una altra vegada, uns nous buscadors de somnis caminaran de nou sobre la sorra mullada i tornaran a deixar les seues empremtes de bell nou al seu damunt, tot i esperant de nou ser devorades per una ona furtiva que tornarà a deixar la sorra com si d'una pista d'aterratge es tractara. El món, des de que és món, està en un procés successiu de canvi continu, que al meu poble es diu faena matalafer: Fer i desfer. Heràclit d'Efes, fou el qui digué que ningú es pot banyar dos voltes en un riu mentres tímidament introduia un peu al riu Caystros per a demostrar la seua revolucionària teoria als seus compatriotes. Era el segle V abans de Crist i la zona on vivia de l'Àsia Menor, estava en plena época d'esplendor, mentres pel centre d'europa tribus bàrbares arrassaven amb tot el que trobaven al seu pas. Vint i cinc segles després, els descendents d'aquelles tribus són els qui hui dominen allò que hom anomena de forma quasi romàntica, la vella Europa i son els qui d'una forma legal, estan subjugant la voluntat dels pobles de l'Europa del Sud, com és el cas de Grècia. La història no deixa de ser una sèrie de sequències cícliques on, els qui hui estan dalt, demà estaran baix i així successivament. Es tracta d'un fet irremeiable que no podem evitar, al igual que no podem evitar deixar la nostra empremta gravada a la sorra de la vora del mar i que una ona descarada borre el relleu del nostre peu enregistrat, per a tota l'eternitat. Com tampoc podrem evitar que un altre peu xafe de nou la manida sorra i deixe gravada la seua empremta de bell nou. I així successivament.

viernes, 10 de julio de 2015

Aquells estius que no s'acabaven mai

Ara mateix estic al treball, davant l'ordinador preparant una documentació. Encara falta prou per a que arriben les vacances. I mire el calendari. Estem a meitat de juliol i la calor ha deixat de ser caloreta per a passar a ser "...i quina calor!!" Amb moviment de mans inclosos, a mode de palmito. I no puc evitar recordar temps enrere, quan des de finals del mes de juny fins a principis d'octubre era un estiu continu, on tots els dies eren festa. Eren aquells dies calorosos del huitantes i dels norantes del segle passat, en què un concloïa els estudis en acabant el mes de juny i els tornava a mamprendre a finals de setembre, o principis d'octubre. No hi havia hora per a que amaneguera. Ni tampoc per a que es posara el sol. El matí començava havent quedat amb el grup d'amics per a anar a la platja, o a la piscina per a prendre el bany, o prendre el sol, fins a l'hora de dinar. Però si era dia de platja, era costum endur-se l'entrepà de petxuga reboçada preparat per la mare i el pot de refresc per a dinar, fins a mitja vesprada, en què es replegava la tovalla i un tornava a casa, amb un cert regust a salnitre als llavis i la pell una miqueta escaldada pel sol. Si era dia de piscina, s'anava a dinar a casa, on després de dinar, amb o sense sesta, m'agradava vore la sèrie que feien a la tele pel primer canal -car no hi havia altre- a mitja vesprada. El coche fantástico, on un jovenet David Hasselhof, als lloms d'un cotxe futurista com era Kitt, que no deixava de ser un Pontiac, alegraven les vesprades juvenils amb aquelles aventures que arreglaven el món, de la mateixa manera que ho feien els més grans en converses de café. O un atrevit William Kat, acompanyat d'una jove Connie Selleca i un resaviat Robert Culp, animaven aquelles tòrrides vesprades de juliol en les que un no tenia res més a fer que aborrir-se amb aquella sèrie anomenada "El gran héroe americano", paròdia del Superman mes escèntric, i que segons pareix, algún problema de drets d'autor va arribar a tindre amb els dibuixants d'aquells còmics. Aquelles eren vesprades llargues, tedioses, en les quals, a partir de les sis de la vesprada, quan ja s'havia amagat una miqueta el sol, era el moment idoni per a tornar a quedar una altra volta amb els amics, per a anar a donar una volta, per a seure en els escalons d'algun portal amb un paquet de pipes, o a la terrassa que hi havia parada a la plaça del poble, per a xarrar dels problemes que l'adolescència sol dur darrere seu: Que els pares no em comprenen, que la xicona que a un li agradava no li feia cas... Mals de cap que són un autèntic drama en la més tendra juventut, però vists amb la serenor del pas del temps, un no pot més que recordar-ho amb un tebi somriure. Eren aquells estius que no s'acabaven mai.

viernes, 3 de julio de 2015

Fofisano

Des de fa un temps cap a ací, podem llegir als mitjans de comunicació una serie de paraules que s'han anat posant de moda en el vocabulari de tothom, i que ens parlen d'una sèrie de perfils de persones, d'acord amb el canon de bellesa que impera en la nostra societat i que, con no podia ser d'una altra manera, fa referencia bàsicament al físic de les persones. Si ja fa uns anys es parlava de l'home metrosexual, que és aquell que es caracteritza per un excessiu interés pel l'atenció corporal propia, l'aparença i l'estil de vida sofisticat, marcat fortament per la cultura de consum i el mercadeig dirigit, o també de l'home retrosexual, o que no s'identifica amb les tendències propostes per la metrosexualitat, i ens descriu així a homens heterosexuals que tenen un sentit de l'estètica no desenrotllat i que no basen el seu estil de vida en el consum, o també de l'home vigorèxic, que és aquell que rendeix un culte excessiu al seu cos, a base d'esculpir-lo a força d'abdominal, no fa molt de temps que s'ha posat de moda un nou concepte, que és el de fofisano, que és aquell que tota la vida ha fet algun tipus d'esport i que el pas dels anys, acompanyats d'una deixadesa i d'una relaxació en les seues costums esportistes quotidianes, ha fet que li haja crescut grasa en el ventre. I té el seu equivalent femení, al igual que la nina Barby té el seu en el nino de Kent, en el concepte de gordibuena, que es aquella xicona amb careta de Maedéu, amb corbes i amb un atractiu físic inqüestionable. Donat el cas que estem parlant de conceptes que posen de relleu una superficialitat en allò que respecta a fixar-nos només en el físic, no en trobem, doncs cap de concepte que definisca aspectes més bé intel·lectuals, per exemple a aquell que va concloure la carrera ja fa uns anys, que era l'empolló repelent de la classe, que en l'actualitat ja no toca un llibre i que viu de les rendes intel·lectuals de fa vint anys. O el cas invers, que és el d'aquell que amb vint anys era l'estult del barri però que, com Sant Pau, en un moment concret de la seua vida va caure del cavall i es va adonar de que tan important o més que l'aspecte físic, ho és l'aspecte intel·lectual de les persones, i es va dedicar a cultivar-se intel·lectualment, primer amb un llibre senzill de lletra gran i que va acabar fent proves d'accés a l'Universitat per a majors de vint-i-sis anys i que hui en dia és un conegut advocat o un economista de prestigi. Metrosexual, Gordibuena, Fofisano, Vigorèxic, Xoni,... La nostra selva d'asfalt està plena de paraules que ens defineixen En quina tribu urbana estàs tu?

viernes, 26 de junio de 2015

Croissants

Un croissant no és més que un didal de rent barrejat amb una muntanya de farina, un got d'aigua, un dau de mantega, un glop de llet i un pessic de sal que, tot pastat, dissenyat amb la seua forma característica, i amb la cuita justa en un forn, a poder ser de llenya, ens ompli la boca de sabor tot un matí si es menja per a desdijunar, o tota una vesprada si és per a berenar, be en companyia d'altres persones, o bé amb la soledat relativa que ens dóna una tassa de café en llet o de xocolata ben calent, fumejant diria jo, especialment en hivern. La seua forma allargasada, ampla, enrotllada, de banya de bou,  de cíclop jovenot ciclat o, com dirien els més romàntics, de mitja lluna, amb eixe vernís de melassa que desprén iridiscències multicolors, convida a ser despedassat, be d'un mos, be d'un pessic, be tallant-lo quirúrgicament amb un ganivet i un tenedor per a, a continuació ser portat eixe troç de croissant a la boca i ser menjat, a poc a poc, saborejant-lo, deleitant-nos amb eixe regust tan dolç que s'adhereix al paladar, mentre notem cóm algun troç de croissant ja desgarrat se'ns apega per entre les genives donant una agradable molèstia que ens farà estar una bona estona menejant la punta de la llengua per entre els indrets més recòndits de la nostra boca intentant endevinar on es troba eixe trosset de croissant que ens estorba. Hi ha el croissant pur, amb xocolata dins, o amb crema. O pintat amb un engrut d'aigua i sucre que li dóna eixe color de melassa refulgent característic. O amb un espolçat de sucre glassé que li dóna eixe tarannà casolà que convida a ser devorat en eixe mateix moment, sense cap tipus de protocol. També n'hi han salats, per als qui no som tan llèpols: amb una tallada de pernil dolç i de formatge dins, o de xoriço, amb una salsitxa de les anomenades de Frankfurt, o amb qualsevol aliment salat que càpia dins de les quatre polzades quadrades de superfície que hi han dins del cor d'un croissant. Els més escèptics, se'l tunegen ells mateixos, tot i agafant la peça de bolleria de la mateixa forma que el pare Abraham va agafar el seu fill Isaac per a un immediat sacrifici, i li fan un tall longitudinal, de forma que es separen les dos mitats de la peça de bolleria. S'empastra per la part de dins amb mantega i se li afegeixen unes tallades de pernil dolç i de formatge. Immediatament s'introdueix al microones on hi estará donant voltetes no mes de dos minuts. Una volta ja s'ha derretit la mantega, és el moment de barrejar-se els sabors: el dolç del croissant amb el gust salat de la mescla. I, com diria Estellés, cloc els ulls i me'l fot!!

viernes, 19 de junio de 2015

Després vingué la música

El passat dissabte sis de juny vaig tindre la possibilitat d'asistir, al saló d'actes de la Casa de la Cultura de Puçol, a la presentació del doble CD "Després vingué la música" on un bon grapat de músics nostres varen interpretar una sèrie de cançons que tenen com a denominador comú, que la lletra de les matèixes pertanyen al poeta de Puçol, Manel Alonso i Català. Es tracta de poemes seus que han segut musicats i enregistrats en eixe doble CD, on la peculiaritat del mateix consisteix en que ha segut finançat utilitzant la fórmula del crowdfunding, tipus de mecenatge de moda en l'actualitat gràcies a les xarxes socials, que consisteix a la difusió pública per part de qui busca finançament per a un determinat projecte i que té com a conseqüència la financiació mancomunada per part de tots aquells que simpatitzen amb la causa o persegueixen un rèdit oferit pel prestatari. I el primer pensament que em ve a la ment al voltant de tot açò és que els somnis, si es persegueixen i es desitgen de cor, al final acaben sent una realitat. Este és el cas de Manel, qui segons confesava a l'acte de presentació, duia molt de temps amb este projecte al cap i que al final ha pogut ser realitat. Es tracta d'una oportunitat per a conèixer més a fons, a partir de la música, la poesia de Manel Alonso. Tendra i compromesa, alegre i bucòlica on, al llarg de vint-i-dos cançons, podem fer un recorregut per la trajectòria poètica del puçolenc, tot i descobrint al Manel més íntim, però alhora més compromés. Poemes de denúncia social com "Dona", on deixa ben pales el seu rebuig més absolut front a la tristament anomenada violència de gènere, o "Cavallers, ara va de bo", on fa una denúncia clara i fefaent dels xiquets-soldats, es barregen amb la tendresa i l'exquisidesa dels seus versos d'amor, com "Rella del temps" o "Com una onada embravida". O fins i tot ens convida a passejar pels paisatges bucòlics de les nostres terres, al seu poema "Sol per la Serra Calderona". Al mateix temps, és una ocasió idònia per a descubrir a tants i tants artistes valencians que res han d'envejar a altres que, dins del seu gènere, coneixem tots com puga ser el cas de Ismael Serrano, o de Celtas Cortos, per exemple. La única diferència estriba en que uns han tengut al darrere seu la promoció d'una bona discogràfica, a diferència dels altres, que han hagut de conformar-se amb una producció pròpia. Però la qualitat dels mateixos es tanta o més. Amb por de deixar-me a algú, han participat músics de la talla de Tomás de los Santos, Andreu Valor, Rafael Estrada, Ruben Durà, Lluís Vicent, Borja Penalba, Andreu Valor, Josep Lluis Notari, Carles Pastor, Miquel Gil, Rafael Estrada, Artur Alvarez o Carles Enguix, i grups autóctons con Doctor Dropo i el Miracle, Tàpera, Aura Daurada, Cant Viu, Gent del desert, Juanen + Juanako & Buga, King Kong Boi, Àcid Cookies o L'arrel. Al llarg del doble CD podem trobar rock, blues, ska, cançó d'autor... En definitiva, es tracta d'un treball ben acabat, que paga la pena escoltar-lo. Vos el recomane.