Paterners de Paterna. Enric Gil.

Hi ha persones a les que coneixes quan eres menut i que, una volta que ja no estan entre nosaltres, és quan un descobreix la seua verdadera personalitat i la seua rellevància. El cas d'Enric Gil per a mi ha segut un d'eixos. Va nàixer el 5 de juliol de 1934 a Paterna, al si d'una família senzilla i del poble de la que va heretar la seua capacitat de treball. Ja des de ben menut, va conèixer el que era el treball manual a l'horta com a jornaler. Era l'època de la postguerra, amb precarietats i necessitats. Va ingressar al seminari Metropolità de Montcada als catorze anys, on va cursar teologia i filosofia durant els dotze anys preceptius. Va ser ordenat prèvere el 26 de juny de 1960. El seu primer destí com a pàrroc va ser a l'església de la Puríssima Concepció de Segart. Després va estar a Cuevas de Utiel i Corrales de Utiel, Quartell i Benavites. De la comarca de les Valls va passar a l'Horta, a Quart de Poblet - Aldaia com a vicari de la Parròquia del barri del Crist. Va exercir també com a vicari a Sant Ramon, Xirivella i finalment com a adscrit a la parròquia de Maria Immaculada de Vera-Carrasca. En tots ells va involucrar-se en un compromís amb els més marginats, amb una gran sensibilitat social cap als més pobres, amb una firme opció de viure amb els més necessitats. "La liberación quiere decir la redención de los hombres no solo después de la muerte para decirles «confórmense mientras vivan». No. La liberación quiere decir que no exista en el mundo la explotación del hombre por el hombre"*, va dir Monsenyor Romero a una homilia seua a finals dels setantes. I eixe era el compromís d'Enric, que el va dur a militar al Moviment Rural Cristià de la JARC, participant en la defensa dels drets dels treballadors rurals, i en el Moviment Cristià per al Món Obrer de la HOAC, moviment del qual va ser consiliari. Va cooperar també amb els Moviments d'Objecció de Consciència i va intervindre com a voluntari al "Proyecto Hombre". També va desenrotllar tasques importants dins del moviment ciutadà a aquelles parròquies on va exercir el seu ministeri.

 

Hi ha que destacar la seua coherència entre allò en què creia i predicava i la seua vida personal. Va ser rector obrer i va treballar a oficis diversos als quals va compartir les mateixes condicions de vida de treball dels demés treballadors, com a agranador, obrer i en últim lloc a una empresa d'alimentació d'on fou despatxat al 1992 per la defensa dels drets dels treballadors com a delegat sindical i militant de la CGT. Com a membre consiliari de la HOAC va defensar sempre els drets dels treballadors a les diferents reunions que al si del moviment es duien a terme on no sempre es tenien en compte les propostes en favor dels treballadors, la qual cosa li produïa algun que altre disgust. Però encara que a l'estructura jeràrquica de l'església podria considerar-se-li com a l'ovella díscola, sempre va estar dins de l'ordre de la jerarquia eclesiàstica, així com va ser una persona molt volguda i admirada pels seus companys sacerdots.

 

La seua estima pel seu poble feia que cada any tornara per Paterna per a festes del Crist on, especialment, era el qui solia dir la missa de Descoberta. No deixa de ser curiós el fet que les paraules que es diuen immediatament després de la Consagració per part del sacerdot són "Este és el sagrament de la nostra Fe", Ell deia "Este és el Sagrament de la nostra solidaritat", en comunió amb tots els treballadors de tota la terra.

Ens va deixar el 7 d'agost de 2002. El seu soterrar a l'església de Santa Rita de Paterna fou una manifestació d'agraïment infinit a la seua persona, a la seua bonhomia i a la seua trajectòria de vida sempre en defensa dels més desfavorits de la nostra societat. El 8 d'octubre de 2003, l'Ajuntament de Paterna li va concedir la Insígnia d'Or a títol pòstum, en reconeixement dels seus valors de justícia, compromís i solidaritat, des de l'òptica de l'Evangeli.

Les persones passen. Però els seus fets perduren. I des d'estes senzilles paraules volem manifestar el nostre reconeixement i la nostra admiració personal cap a Enric Gil.

 *Homilia 25 de novembre de 1977, I y II, p. 342.