jueves, 30 de enero de 2014

Històries de monopatins i bicicletes.


Un dels carrers que dóna a la plaça del Poble a Paterna, és el carrer Mestre Canós, tradicionalment conegut com el "carrer de la fàbrica". Comença en el cantó de la farmàcia, on hui en dia ja no n'hi ha farmàcia, i acaba al bar San Pedro, tot desembocant a la plaça del poble, lloc de reunió dels paterners. Es tracta d'un carrer que va de baixadeta, fa una miqueta de corba cap a la dreta, tot prolongant-se una volta passada la plaça. pel carrer Vicent Cardona, amb una pendent menys pronunciada, fins a arribar a l'estació del trenet, on ja s'acaba el poble i comença l'horta al camí de l'estació. Este carrer mestre Canós deu el seu nom a D. Francisco Canós Sanmartín, mestre que va exercir a Paterna, de l'any 1888 al 1891. La baixadeta natural d'este carrer, fa que siga molt golosa per a que els xiquets, utilitzant qualsevol mitjà que porte rodes, bé siga un monopatí, bé siga una bicicleta, es deixen caure des de la part més alta del carrer, en caiguda lliure, sense frens, fins a arribar a la plaça del poble on ja, amb una xicoteta tombadeta o una simple frenada, es fa parar el vehicle en qüestió. Els més atrevits, encara s'arrisquen a continuar rodant pel carrer Vicent Cardona, amb contacte ja amb el trànsit rodat, fins que el seu vehicle es va parant de forma natural.

Allà a mitant dels anys noranta, no recorde quan fou, però imagine que seria en primavera, ja tocant l'estiu, n'hi hagué un grupet de xiquets que, per les vesprades es dedicaven a practicar este arriscat esport. Una vesprada d'aquelles, era dissabte, varen començar a llaçar-se els xiquets. Ara l'un, ara l'altre, una i altra volta, tot fent la seua delícia i la reprimenda d'algun que altre transeünt que, de moment, veia en perill la seua integritat física i a la qual aquells xiquets feien cas omís. N'hi hagué  un que es va seure al seu monopatí i el va deixar caure des de la porta d'on estava el Centre Musical, sense adonar-se'n  que en eixe moment estava eixint la gent de l'església, de misa de huit. Aquell xiquet no va poder frenar a temps i es va estavellar contra aquella massa de gent. Allò pareixia una partida de bolos, quan es llaça la bola i esta en fa caure tres o quatre, igual. Afortunadament este fet no va passar més enllà d'un "sustet" i alguna xicoteta contusió sense importància. Però el més graciós fou que, una volta va passar tot i la gent es va calmar, una dona que eixia de missa i que va ser atropellada i voltejada, la caiguda va fer que les claus de sa casa, que les duia a les mans, volaren per l'aire i es perderen per la plaça. Després d'estar mitja hora tots buscant per la plaça les claus, per allí no apareixien. Allí hi havien set o huit persones buscant pel carrer, per la porta de l'església, pel seu cancell, per la vorera,... fins i tot mirant per tota la plaça, però allà no apareixien les claus. Al dia següent quan aquella dona estava començant a plantejar-se el canviar el pany de la porta de sa casa, va rebre una telefonada. Era un senyor del poble, també damnificat per l'atropello. I era per a comunicar-li que les claus de sa casa les tenia ell. Pareix ser que al caure aquella dona i volar les seues claus per l'aire, per pura casualitat varen anar a parar a la butxaca de l'americana d'aquell home. I fou quan va arribar a sa casa i se la va llevar quan se'n va adonar. I una volta més en la vida és quan un observa cóm les casualitats del món, com sempre, fan de les seues.


jueves, 23 de enero de 2014

Badallar.

Després d'estar una llarga estona sense parar de treballar, note que, de repent i sednse adonar-me'n apenes , se m'obri la boca fins a extrems insospitats en un moviment espasmòdic que em fa inspirar bona quantitat d'aire i a continuació li segueix una expiració prolongada que em fa buidar els pulmons de tota eixa quantitat d'aire, d'un colp inspirat. Ha segut un badall d'estos d'antologia que, probablement en els anals de la història encara no estiga ni registrat. N'hi ha que vore quina cosa més simple i alhora complicada és açò de badallar. No n'hi ha ninguna norma escrita al respecte. Se'ns apareix de sobte, com si fora una mala gana, influenciat per la fam, la son, el cansament o el fastidi. I ens fa gaudir d'un cert plaer que ens fa desconnectar durant uns segons de l'activitat que en eixe moment estem fent.

N'hi ha qui badalla obrint la boca, ben oberta, com si d'un precipici es tractara. N'hi ha qui l'acompanya de banda sonora original gutural, el soroll de la qual guarda una relació inversament proporcional al número de persones que en eixe moment ens acompanyen, així com el grau de confiança que tingam amb les mateixes.Així, contra menys persones n'hi hagen en eixe moment al nostre voltant i més confiança tingam amb elles, més sorollós serà el badall en qüestió. I al revés: Contra més gent n'hi haja al nostre voltant i menys confiança tingam amb ells, més discrets serem amb el nostre badall.

N'hi ha qui, a més a més d'obrir la boca acompanyada de banda sonora original gutural, l'acompanya, a més a més, d'una extraordinària coreografia en la qual, estirant els braços com si es tractaren d'aspes de molins de vent, es desperea per a desentumir-se els músculs del cos. N'hi ha qui -estos són els més sibarites de la badallada-  a més a més es posen dempeus i arquegen l'esquena tot deixant caure el cap cap enrere, al mateix temps que llancen els punys contra l'aire, en creu, tot i estirant cadascun dels músculs del seu cos. A estos últims se'ls sol vore al llagrimall cóm els brota alguna llàgrima de plaer que sol fer un xicotet solc al llar de la galta i acaba anant a parar al coll de la camisa. Açò és ja per a nota.

No deixa de ser curiós el grau d'empatia i de complicitat que arrastra un badall de forma que, quan un du a terme esta acció, tots els que estan al seu voltant, acaben badallant com si d'un concurs, amb premi suculent inclòs, es tractara. Però encara que els més educats acaben col·locant la ma a la boca, per a no apegar el badall als demés, doncs no n'hi ha manera. Al final acaba tot el món obrint la boca, encara que no es tinga ni gana, ni set, ni estiga cansat. Són els misteris de la natura, per als quals no en tenim, de resposta., El que sí que veig és que tu que m'estàs llegint, ja has badallat més de tres voltes seguides des de que vares començar a llegir esta entrada. Així que, per a evitar avorrir-te més, ho deixarem ací fins a una altra vegada.

miércoles, 15 de enero de 2014

Xiquets.

Sempre ens ha cridat l'atenció la tendresa que l'espontaneïtat dels xiquets a la seua vida quotidiana transmeten. Sempre ha segut motiu de gràcia més d'una eixida infantil que ens ha fet al menys somriure. Fins i tot quan ha produït algun tipus de prejudici sempre s'ha conclòs amb una benèvola reganyina, perdonada per la innocència del xiquet que, sense voler ha dit el que no havia de dir, ha tocat el que no havia de tocar o ha trencat el que no havia de trencar. Dóna igual l'època que siga. Canvien les persones, però les circumstàncies venen a ser més o menys les mateixes. Així, el poeta Vicent Andrés Estellés contava a una entrevista que li feren ja fa més de trenta anys que un dia va anar amb la seua filla pel centre de València. Varen entrar a la Catedral i es va acostar a l'eixida de la porta romànica. A un cantó s'hi troba la tomba d'Ausiàs March. I a la seua filla li va dir: "Mira, ací està soterrat el poeta Ausiàs March". La seua filla en eixe moment es va posar a plorar. El seu pare, sorprès, li va preguntar "Per què plores?" I ella li va contestar "Es que era molt amic teu, no?".


La gràcia dels menuts no té límits i la seua imaginació tampoc. I gràcies a les xàrcies socials hem trobat un nou canal per a comunicar-nos-en. L'altre dia un bon amic, bibliòfil per excel·lència, penjava un comentari a una xàrcia d'allò que li havia dit la seua filla. Pareix ser que el meu amic tenia per damunt de la taula un llibre amb una cinta de punt de lectura, que penjava per la part inferior del llibre uns cinc o set centímetres. I la menuda, al vore-la, li va dir "Pare eixe llibre té llengua de serp", tot i deixant al meu amic sense capacitat de resposta pel seu enginy i la seua imaginació.

Tots hem segut xiquets alguna volta i tots guardem el record d'alguna xarrada o d'alguna situació que ha causat sorpresa, admiració o algun somriure en els nostres avantpassats. Recorde una vesprada que mon pare estava mirant al televisor una correguda de bous. Quan arribà la sort o el terç de les banderilles, en aparèixer el torero fent cabrioles davant del bou, amb les banderilles a la mà, li vaig preguntar a mon pare: "Pare, on va eixe home amb ciris de clavariessa a les mans?".

Però una situació que em conten que vaig protagonitzar, o millor dit, una xarrada que vaig soltar, d'estes de les que no sap un cóm ni per on eixir fou una volta, de menut -jo no ho recorde, però m'ho han contat- a la plaça del Poble, de Paterna. Estava amb els meus cosinets i algun que altre amiguet,  crec que mirant alguna cavalcada o alguna processó, amb els meus pares, els meus tios i alguna que altra amistat. Crec que era estiu i em pareix que era per a l'ofrena de les alfàbegues de les agosteres, un tòrrid 14 d'agost  a les darreries dels setantes del segle passat. Estant mirant l'ofrena va passar una dona, amiga de la família. Després de saludar-se els majors i preguntar-se pels seus, aquella dona va mirar aquella florida de xiquets que allà estàvem i va dir "Ui!! Quins xiquets més bonicos!!. Au, anem a ca la gorda, que vos compraré una mesureta de caramels". I diuen que jo vaig dir -no ho recorde- "Jo no vull caramels!! Jo vull una ensaïmada i un bollo de xocolate!!".

martes, 7 de enero de 2014

Rebaixes.

 Han passat les festes de Nadals, les de cap d’any i també la festivitat dels reis mags, amb la corfa de comercialitat que el pas del temps ha anat incorporant a estos esdeveniments, com si d’una costra sanguinolenta es tractara. Però encara que s’hagen evaporat els bons sentiments i millors dessitjos com si fos un núvol de vapor d’aigua, hem tornat a la rutina quotidiana dels dies, tot i conservant eixa aura de mercantilisme, amb les rebaixes que han començat ara. Si encara no ens hem recuperat de les despeses i els excessos comesos estos nadals, de nou ens sedueixen les botigues i els grans magatzems, amb productes de preus increïbles, amb gangues irrebutjables i ofertes sensacionals a les quals és impossible dir que no. De nou ens tornen a aparèixer als televisors les imatgens d’una massa invicta de persones a la porta d’uns grans magatzems esperant que s’òbriguen les seues portes per a entrar, a l’estil Atila i, com si no n’hi haguera amo, per a liquidar tots els productes que a les prestatgeries se’ns ofereixen d’una manera quasi innocent però sàviament calculada per importants estudis de mercat que, d’avantmà ja saben els beneficis que obtindran amb la venda de tots aquells productes. Alli hi trobem una jaqueta que està molt bé de preu, uns pantalons amb un quaranta per cent de descompte, una camisa a joc amb els pantalons, que a un li fa pensar el següent: “Xe, quina llàstima. Que no m’enduré l’equipatge complet? I així, d’eixa manera, acaba tornant-se’n un a casa amb les mans plenes de bosses estampades amb la propaganda dels grans magatzems on hem fet fira, amb la il·lusió per estrenar allò que ens hem comprat i les butxaques escurades d’una forma tan neta com els creatius dels grans magatzems han sabut dissenyar amb quatre mesos d’antelació. Un any més, la costa de gener ens torna a vindre més costera cap amunt que mai.