A un racó de
l’oficina on treballe, n’hi ha com si fora un armari més, una nevera menudeta,
de les d’abans. I damunt d’ella, coronant-la, com si d’un barret es tractara,
n’hi ha un senzillet microones que, encara que menut, fa molt noblement el seu paper. Al tractar-se d’una administració pública i per
tant, no haver-hi un amo concret a qui
dirigir-se per a demanar-li estos electrodomèstics, es va decidir fer una
subscripció popular entre els qui ocupaven estes dependències en aquell
moment, per a adquirir-los per un preu mòdic. Pues bé, des d’aquell dia estos
aparells ens han acompanyat en el dia a dia de forma que no han deixat de donar servici. Com encara damunt, a cent metres
d’ací, no més, n’hi ha un gran centre comercial que ens dóna a més a més,
l’oportunitat d’omplir la nevera amb coca-coles, aigües, iogurts i alguna que
altra bossa d’amanida o plat precuinat per a assaciar uns jovens estómacs, la part de la intendència la tenim més que coberta.
Ja de bon
matí, conforme van arribant els companys, anem omplint la nevera de
fiambreres, tuppers i demés recipients plens de dinars diversos, que són
deixats en bateria, l’un al costat de l’altre, envoltats amb una bossa de
plàstic. O bé de paper. N’hi ha qui, fins i tot porta el menjar dins d’una cartera hermètica. Allà dins descansen fins que es fa l’hora de dinar, que no la
marca cap rellotge que no siga la panxa.. Per dins del microones van desfilant,
un a un, tots els recipients de tots
els presentes, per a calfar els ansiats menjars que, uns minuts després, seràn
devorats en el mateix lloc de treball, mentriimntres mirem a la pantalla de
l’ordinador un video de youtube, unes diapositives cridaneres, un telenotícies
o un correu electrònic graciós.
Durant eixa
franja horària que sol oscil.lar de les dos del migdia fins a les cuatre de la
vesprada, tot el departament sol omplir-se d’un ventall d’olors que van
variant, segons el dia. Normalment els dilluns solen ser dies de paelles i de
fideuaes, fruit de la generositat del dinar setmanal a la casa païral on, després
d’un dinar opípar, encara en sobra el justet per a omplir una fiambrereta per
al dia següent. Els dimarts sol ser dia de llegums, llentilles i altres plats
de cullera preparats el dilluns de vesprada a casa. El dimecres sol ser dia de pasta,
condimentada amb tomaca fregida, normalmente envasada, que li dona un gustet
especial als macarrons o als espaguetis. El dijous sol ser dia més d’amanida,
adobada amb una bona xorritada d’oli i de vinagre i un bon pessic de sal,
escampat per damunt de burumballes rebolicades d’encisam, endivia, tomaca,
ceba, dacsa, carlota rallada i tot allò que la imaginació ens il.lumine per a
omplir la tartera.
Segons l’hora
del dia que siga, varia l’olor que es respira al lloc de treball. Així, de bon
matí flaira tènuament a hardware desendollat i a lloc tancat. Segons va
avançant el matí, va fent olor a gana i a estómac buit, fins que es va escoltant el soroll del microones en marxa, durant els minuts de rigor que culmina amb l'esperada campaneta que avisa de que el periode d'escalfament ha conclós. En eixe moment s'escampa per tota la sala una olor de cuina que arriba fins a la porta del departament, i que dura fins allà les cinc de la vesprada. És aleshores quan n'hi ha qui s'atrevix a escalfar-se un got de llet, bé asoles, bé amb una culleradeta de café soluble o amb cacao en pols, segons la golositat del qui va a berenar. I eixe és l'olor que flaira la dependència fins a l'hora d'anar-se'n a casa. En este últim moment, l'olor que desprén aquell lloc és a ganes d'anar-se'n a casa, a proper sopar, a sofà a casa i a televisió nocturna acompanyat de la parella.
Tal volta, el
proper pas que donem ací en el treball siga comprar-se un llit i un matalaf per
a dormir ací mateix i evitar-nos anar i tornar a casa cada dia. Almenys,
darrere de la meua cadira, al costat d’un ample finestral, lloc no en falta.
