Este dissabte passat vaig participar en la presentació del poemari "Madre, verso o cuchara", de l'autora novel, Mabel Valero, al teatre Capri de Paterna, en companyia de la regidora de Tradicions, cultura i foc, Paqui Periche i la poetessa Esther Martínez Carne. Si a qui escriu i llig poesia li pregunten què és la poesia, sempre contestarà que és aquella aigua bullent que brolla de dins d'un mateix, i que el fa vibrar d'una manera insospitada. Naix a partir d'un estímul extern, que pot ser una mirada, un somriure, una paraula, un esdeveniment, una injustícia... que li fa a un agafar un paper i un bolígraf i deixar escrit en el mateix allò que li diu el seu interior. La dona és qui ha desenrotllat eixe instint poètic. La seua sensibilitat li ha permés escriure poemes tan bells com estrelles té el firmament. De fet, moltes i molt diverses poetesses hi han existit al llarg de la història de la humanitat, que tots hem estudiat als llibres de text i que ens han deixat un bon record. En totes elles, hi ha un nexe en comú i és el fet d'escriure una dona sobre allò que a ella li omple emocionalment: la família, els fills, la casa,... o bé des d'un punt de vista tradicional, o bé des d'un punt de vista feminista. Però, es veja des del punt de vista que es veja, sempre hi ha un tret comú, de fons, transversal a qualsevol dona. I és que allò que distingeix a la dona de l'home és la possibilitat de fecundar, engendrar i de parir un fill. I este tret diferencial, es projecta sempre en una sensibilitat especial a l'hora d'escriure poesia. "Madre, verso y cuchara", és això mateix: un llibre parit a partir de l'experiència quotidiana de l'autora i dels tres pilars que alimenten la seua vida: la maternitat, la seua passió per la poesia i la circumstància de ser mestressa de casa, Estos tres pilars tenen nom i són els tres apartats en els quals es subdivideix el seu poemari: "Madre", "Verso" i "Cuchara". A este recull de versos, l'autora es revetla contra l'ordre establit, amb una poesia que trenca els motles clàssics preestablits i els transgredeix magistralment, amb versos de mètrica curta, quasi tocant el minimalisme, tot combinant la poesia amb la prosa poètica. Al llarg de tot el poemari, l'autora juga amb les paraules amb mestressa. Altera l'ordre de les paraules al vers, utilitzant l'hipèrbaton de forma sistemàtica, tot donant-li un toc personal al vers. La sinestèsia, la paronomàsia i l'al·literació són les seues millors aliades a l'hora de composar un poema. Eloqüents metàfores ens mostren la cara optimista de la vida. El ritme el va marcant amb l'accentuació interna del vers per mitjà d'un elegant vers anapèstic, en el que la primera i la segona síl·labes són àtones i la tercera tònica. I així va marcant la cadència del ritme al poema. En definitiva, "Madre, verso y cuchara", és un conjunt de versos que defineixen la personalitat i la biografia de la seua autora.
