viernes, 4 de marzo de 2016

Cues

He anat al supermercat, en companyia de la meua dona, per a fer la compra. Una volta amb el cabàs plé de tot tipus de productes i d'aliments, m'he dirigit cap a la caixa per a pagar. Des del generós "Només portes una cosa? Pues pasa", que ens diu generosament el qui va davant de nosaltres quan anem pràcticament buits de compra, fins a la carrera desenfrenada a lo Ben Johnson que alguns es fan quan ix una nova caixera que ocupa una caixa buida i crida "poden pasar per esta caixa per ordre de cua", tot i perdent pel camí algún producte de la compra, es poden viure situacions molt variades i variopintes. Hi ha qui arriba i directament pregunta que quí és l'últim, encara que la resposta estiga ben clara. Hi ha qui arriba i, sense preguntar, es col·loca darrere de l'última persona que veu i comença a fer cua fins que li arriba el torn. Hi ha qui a mitant espera, de sobte se'n recorda que li falta un últim producte que, curiosament, s'encontra exposat a l'últim aparador, el més llunyà de la línia de caixes. I un es planteja el sa repte d'anar i tornar amb dit producte, sense que se li passe el torn, tot i deixant com a penyora, el cabàs amb la compra. Hi ha qui, amb molta delicadesa i aprofitant el desori que hi sol haver els caps de setmana als grans magatzems, especialment un dissabte a la vesprada, on tot són carros i més carros de la compra l'un darrere de l'altre, encara hi ha qui te el noble art així com l'atreviment de colar-se sense que ningú se n'assabente. Hi ha qui, a la cua de la caixa ràpida, on només es poden passar huit o déu productes per persona, intenta passar-ne'n algún més, amb la indiferència fingida de la caixera de torn. Hi ha qui, a la caixa autoservici que estan posant-se ara de moda, un intenta colar algun producte, sense que se n'adone la màquina. I què fem mentre esperen a la cua que ens toque el nostre torn? Mirem amunt i avall, especialment els aparadors ubicats estratègicament al costat de les caixes, que ens ofereixen apetitosos productes que consisteixen en llepolies, molt atractius per a la vista, especialment per a la dels més menuts. A voltes es manté algun tipus de conversa totalment superficial amb qui va davant o darrere de nosaltres, o fins i tot amb la caixera, sobre temes tan peregrins, però alhora tan socorreguts com tòpics, com puga ser el temps, mentre que la caixera ens ofereix comprar algun producte addicional, com puga ser una promoció o una oferta del tres per dos, vigent. En l'actualitat, la distracció més repetida per tots durant l'espera, entre els quals m'incloc, és la d'agafar el mòbil i revisar les nostres xarxes socials, així com les nostres comunicacions de missatgeria instantània. No deixa de ser curiós cóm hi ha qui, s'atreveix fins i tot, temeràriament, a telefonar a algú, o a agafar el telèfon mentrimentres està duent a terme l'onerosa acció de pagar, amb els consecuents erros que es poden produir. "El pagament el farà en metàl·lic, o en targeta?", ens preguntarà una simpàtica caixera, mentre diposita algun producte dins de la bossa de plàstic que acabem d'adquirir. Una volta feta la transacció corresponent, abandonem l'establiment amb una poltracada de bosses a les mans, tot i pensant que quan serà la próxima volta que hi tornarem per a fer novament la cua pertinent.