Filosofia quotidiana

Tots els dies solc aparcar a cinc minuts del treball, a un lloc on, de no ser per la crisi, tal volta hui en dia seria una zona molt concorreguda. Però, per culpa de la crisi, hui en dia allí hi ha un descampat urbà asfaltat on aparquem tots aquells que per allí treballem. Al voltant de les set i mitja del matí, hi sol haver, rodant per entre els cotxes, un gorreta que intenta organitzar l'aparcament en bateria, convidant als que alli aparquem, a no deixar molt de lloc lliure entre cotxe i cotxe. Hi ha qui li fa cas i corregeix la maniobra que estava fent, per a que,  d'eixa manera hi puguen aparcar més cotxes. Hi ha qui, directament l'ignora i el deixa parlant com qui predica en el desert. I hi ha qui, encara damunt, li replica dient-li que no és ningú per a donar ordres a cap de persona. L'altre dia, un company de treball i jo vàrem presenciar cóm una dóna el renyia, perquè ell li deia que arrimara el seu cotxe al que hi havia al costat, per a que pogueren aparcar més cotxes i ella li cridava que no li donava la gana, i no sé quantes coses més. El meu company i jo, mentre ens dirigiem cap al lloc de treball, comentàvem l'escena que haviem acabat de presenciar, fent referència a que ese tipus de vida i este tipus de situacions fan a un ser roïn, volent ser bó. I aleshores va eixir a relluir el contracte social i les diferents teories que hi existeixen al respecte, de Hobbes, Rousseau, Locke i Kant entre altres, segons les quals, per a justificar l'anomenat contracte social, la relació que existeix entre les persones, per a Hobbes parteix de que l'home és un llop per al propi home, que de per se és egoista, i per això, pel seu propi egoïsme, per a garantir la seua integritat física, arriba a un acord amb els demés de, digam-ne, no agressió mútua, dessenrotllat, amb el pas del temps, amb una sèrie de lleis, mentre que per a Rousseau, l'home és bó per naturalesa, però és la propia societat el qui el perverteix i el fa ser roïn. I també, per eixa autoprotecció pròpia, li fa arribar a un pacte amb els demés i que és el contracte social. Filosofant una estona, varem entrar al lloc de treball i la conversa es va diluir i es va transformar en bases de dades, gigues, uerreeles, servidors, sais... I observe cóm, aquella àrida filosofia que varem estudiar a l'institut, no està tan llunyana de la vida quotidiana, com puga parèixer, sinó que, pel contrari, està present en cadascun dels passos que donem en nostra societat, per insignificant que siga, com puga ser un fet tan vanal com aparcar el vehicle propi, per exemple, o agafar l'autobús, comprar el pa o fer cua al supermercat per a pagar la compra setmanal. La filosofia està fins i tot entre la mescla de l'entrepà que un es menja cada dia per esmorzar. Només hem d'estar receptius per a descubrir-la.

Aniversaris

És tradició que, per l'aniversari d'un, les persones que l'envolten, el feliciten pel seu aniversari i li desitgen tota clase de bons sentiments per a tot l'any que se li presenta per davant. Tradicionalment, han existit diverses formes per a dur a terme dita felicitació i, d'eixa manera, agassajar a l'homenatgat d'una forma més solemne, o més discreta, segons la familiarietat, la confiança i sobretot la llunyania física que es té amb qui cumpleix anys. De la felicitació personal, amb un calorós apretó de mans o una forta abraçada, o l'afectuosa carta manuscrita, passant per la telefonada inesperada, els carinyosos missatges de text SMS, els de missatgeria instantània, o els que s'escriuen a les xarxes socials diverses, tot i afegint-hi alguna fotografia, algun emoji o alguna icona alusiva a l'aniversari, hi ha tot un univers de felicitacions al qual recorrem per a mostrar l'afecte que sentim per la persona en qüestió. La felicitació per l'aniversari comença en el moment en què un se'n recorda que tal dia com hui fa anys que va nàixer una determinada persona. Tal volta per això, als mitjans de comunicació sol haver una secció o un espai concret d'efemèrides, on se'ns recorda que hui fa ics anys va nàixer tal o qual escriptor, tal o qual actor, tal o qual polític o tal o qual personatge de talla local, regional, nacional o internacional. La finalitat del recordatori dels natalicis als mitjans de comunicació té com a finalitat el fet de que cadascun de nosaltres, a propòsit de l'efemèrides de tal poeta o de tal pintor, recordem que eixe mateix dia, també va nàixer un amic, un parent o un company de treball i ens dóna peu per a que el sorprengam amb una felicitació inesperada. Jo mateix, a la meua agenda personal m'escrivia -i encara m'escric- a un cantó de la fulla, el nom de la persona aniversariada per a que, quan arribara dita data, poder felicitar-la d'una manera digna, a poder ser personalment i si no, de la forma més oportuna posible. Els avanços de les noves tecnologies fan que, especialment a les xarxes socials no ens hem de calfar el cap en recordar que hui és l'aniversari d'una persona estimada, perquè és la pròpia aplicació la que ens ho recorda. I això, perquè previament, quan ens varem enregistrar a la xarxa social, una de les dades que obligatòriament ens demanava era la data de naixement que, en acabant, aprofita per a ser utilitzada, entre altres funcionalitats, com a recordatori per als demés, de dit aniversari. És el mateix que faig jo amb l'anotació manual a la meua agenda personal. Però amb una clara diferència: A la meua agenda, sóc jo qui perd uns segons per a anotar l'aniversari de l'amic per a sorprendre'l el dia del seu aniversari. A la xarxa social és el propi aniversariat qui va programar en el seu moment el recordatori automatitzat per als demés. Esta automatització, tal volta siga el principi de la deshumanització de les persones?

Mondúber

Per motius laborals he estat anant durant varios dies seguits a Gandia. I he estat anant, amb el vehicle propi, per les carreteres que em porten, de València fins a la ciutat ducal per excel·lència. No és la primera volta que hi vaig, però esta vegada, bé siga per la llum tornasolada de la tardor a punta matí, be siga per estar en ple novembre, que, tot siga dit de pas, és un mes que, conforme van passant els anys em sembla una miqueta més trist, a cada any que passa, o potser, per les dos circumtàncies juntes alhora, tot això ha fet que haja estat pendent, més que en altres ocasions, mentre conduïa, de l'orografia del terreny. Mil i una voltes he circulat per eixa carretera, per motius laborals i, sobretot d'esbargiment. Però no havia prestat tanta atenció a eixa orografia que es descobreix a una i l'altra banda de la carretera: la serra del Mondúber, que actua com a nuc montanyós on conflueixen els sistemes ibèric i bètic. I tot això, amb l'acompanyament de la música de Loreena Mckeenit, així con de la de Natalie Merchant, que solen vindre amb mi en este tipus de viatges. I ja des de Gandia, per la zona de Beniopa, he pogut gaudir de l'espectacle que és este conjunt de pics que no arriben als mil metres, però que poseeixen una bellessa espectacular: entre altres, el Molló de la Creu, la Safor, la Falconera... i, majestuós com ell asoles, el Mondúber, que, amb els seus 843 metres d'altitud, se'ns mostra davant dels nostres ulls com un espectacle únic i magnífic. El cim, encara que pertany al terme municipal de Xeresa, bona part de la muntanya correspon als de Barx, Xeresa i Xeraco. Diuen que des de dalt s'estenen les magnífiques platges de Xeraco i Gandia i és possible gaudir d'unes vistes extraordinàries de tot el golf de València, que inclouen el cap de sant Antoni, la ciutat de València i si el día es presenta amb una bona visibilitat, l'illa d'Eivissa. I mentre em delite amb el paisatge panoràmic que davant dels meus ulls s'estén, m'entren unes ganes terribles de pujar-hi, tot i que internament em faig propòsit d'ascendre el Mondúber alguna vegada en la meua vida, alhora que em faig la següent reflexió: Ens agrada viatjar, conèixer llocs nous i, fins i tot empapar-nos de la seua cultura i de les seues tradicions. Contra més lluny, millor. I pel contrari, moltes voltes desconeixem allò que podem trobar al costat de casa -huitanta quilòmetres ens separa Gandia de València-. I quasi sempre han de ser persones de fora els qui ens han de il·lustrar al voltant d'allò que és nostre i ben nostre, deixant-nos com autèntics incultes de la cultura pròpia. I mentre continue fent-me esta sencilla reflexió, torne a mirar una altra volta el massís del Mondúber i a delitar-me amb la seua magnífica visió.

"Telebasura"

Encenc el televisor després de dinar per a distraure'm una estona. Després de les notícies, abans feien alguna telenovel·la que tenia un efecte balsàmic alhora que soporífer per a pegar una becadeta en el sofà, mentre anaven desfilant per la tele els diversos personatges de la teleserie. "Menuda ralea", pensava jo, mentre se'm barrejava la fantasia de la sèrie de televisió, amb la fantasia dels meus somnis de la becadeta. Hui en dia als programes de telebasura que es fan després de dinar no és tan fàcil de distingir el que és real del que és fantasia, i moltes voltes se'ns intenta colar com a veritat, allò que no deixa de ser més que una burda patranya. Tots ens hem preguntat alguna volta: La televisió entreté? La televisió educa? Ja ho distingia aquell pingüí culte i entranyable de la nostra infància anomenat Petete, quan deia: "el libro gordo te enseña, el libro gordo entretiene y yo te digo contento hasta el programa que viene". Amb estes innocents paraules, s'amaga tota una filosofia segons la qual, partint de la dicotomia entreteniment-educació, la televisió pot entretindre i no educar, o pot educar i no entretindre. També pot ni educar ni tampoc entretindre. O tot el contrari: Educar, ahora que entretindre. Darrere de cada emissora de televisió hi ha una mercantil, la quimera de la qual consisteix, com la de qualsevol empresa, a guanyar diners a costa de tindre un elevat nivel d'audiència. Contra més alt, millor. És totalment irrelevant que la televisió eduque o no. El més important és tindre un gran nivell d'audiència independentment de que s'entretinga o de que s'eduque. Qualsevol contingut val per a mantindre a l'audiència enganxada a un determinat programa. Esta amoralitat a l'hora de programar el contingut dels programes de televisió per part dels directius de les grans cadenes de televisió, du com a conseqüència que el contingut d'allò que es programa i es visualitza, moltes voltes acaba sent una immoralitat, de forma que els valors que s'inculquen no són els més adeqüats, sobretot per a aquelles persones més vulnerables ideològicament al no tindre les idees formades. Així, pareix que es vol induir als més jovens a pensar que allò que poden arribar a conseguir en la vida, és allò que s'han guanyat per tindre un rostre bonic o un cos escultural, però no pel seu esforç en els seus estudis o en el seu treball diari, siga el que siga. Tal volta siga per a reflexionar una frase que, sarcàsticament es por llegir a les xarxes sociales. "Cóm li explique jo el meu fill que el model a seguir no és la xoni que eix a la televisió, sinò l'enginyer que ven hamburgueses al McDonald's". Tot açò fa que encara estiga vigent la reflexió de Groucho Marx que deia que "la televisió és molt instructiva. Per aixó, quan algú encén la tele, jo me'n vaig a l'habitació del costat a llegir".