Xàbia

Hem fet un xicotet parèntesi la meua dona i jo, en la marxa quotidiana dels dies i hem estat passant el cap de setmana a Xàbia. Ha sigut una escapada curta, de dos dies, d'estes que saben a poc, que ens ha valgut per a recarregar piles a mitat estiu i, d'eixa manera aguantar el tiró laboral de l'estiu que falta per passar. Entre les diverses activitats que hem dut a terme, ha estat la de caminar. Passejos llargs, amb el pas lleuger i la camallada ampla. Per a això, a primera hora del diumenge, ben a punta matí, ens hem alçat per a vore eixir el sol a la majestuosa platja de l'Arenal. No eren més enllà de les sis o les set del matí i el passeig marítim, estava ple de jóvens que, després d'una nit d'intensa marxa, es retiraven tranquil·lament cap a sa casa. Es tracta de jóvens, la generació dels quals els sociòlegs han anomenat amb el curiós qualificatiu de mil·lenials i que, com tot el món sap, són els que ara mateix tenen entre vint i trenta anys, que han conegut la transició de l'era analògica a l'era digital, que han crescut amb les noves tecnologies i que les dominen de forma extraordinària. Anaven en grupets de tres o quatre, de dos o tres, de set o huit, raonant de forma despreocupada, sense pressa per a arribar a sa casa. La primera claror del dia, anava despuntant per la ratlla que separa el mar del cel. Els operaris de l'ajuntament anaven agranant les restes del botellot del dissabte nit a la zona de pubs de l'Arenal: gots de plàstic, botelles de vidre, bosses..., al mateix temps que anaven agranant els jóvens que es trobaven al llarg pel passeig marítim que anaven avançant, a poc a poc, al ritme de la neteja. Un altre operari anava, amb una mànega d'aigua a pressió, rentant el mur que separa el passeig marítim de la platja i que hom utilitza per a seure. Una màquina anava netejant els taulells del sòl, deixant-los a punt per a afrontar un diumenge estival en família a la platja. I, mentre despuntava eixa ratlleta de sol a l'horitzó, un podia vore tota eixa tribu de mil·lenials, caminant de forma tranquil·la, altres amb el cubata a la mà, cremant les últimes naus, els de més enllà intentant lligar amb unes xicones, una parelleta, que s'han conegut esta nit i que caminen una miqueta distanciats del grup d'amics... Hem vist la retirada de festa dels jóvens de huí en dia. I no puc evitar recordar que fa vint anys, era jo qui, mimetitzat en el grup dels meus amics, ja duia a terme tot allò que novament vàrem vore, en eixir a caminar a les sis del matí d'un diumenge de juliol d'un any qualsevol. I un descobreix una volta més, que no hi ha res de nou davall del sol. Mentrimentres, les gavines eren testimoni de tota aquella plèiade d'esdeveniments que, fora del temps i de l'espai, tornaven a succeir, de forma successiva, un dissabte de matinada, mentre una ratlleta de llum taronja ja havia despuntat més enllà de l'horitzó.

Pedro Almodóvar a Paterna

Esta setmana ha sigut notícia la presència de Pedro Almodóvar a Paterna, per a rodar la seua última pel·lícula, Dolor y Gloria, al nostre poble. Un film que d'acord amb les seues paraules, parla de la vida d'un aclamat director de cine al seu ocàs. Recorda els seus primers amors, reflexiona sobre la mortalitat i la família i viu una sèrie de retrobaments físics i a través de la memòria, mentre té presents totes les decisions que ha anat prenent al llarg de la seua vida, ja que el passat i el present s'afonen al seu voltant. El rodatge a Paterna, conta amb la presència d'una part de l'elenc d'actors que formen part del repartiment del seu film, entre altres, d'Antonio Banderas, Asier Etxeandia, Penélope Cruz, Leonardo Sbaraglia, Julieta Serrano, Nora Navas, Carmelo Gómez Kiti Manver i Neus Alborch. El primer dia que l'equip de gravació, amb part dels actors i director inclosos, varen estar presents entre nosaltres al nostre poble, l'expectació va ser tan gran que em varen arribar, per diferents vies, varios WhatsApps de varios amics, amb l'enllaç de la notícia i alguna fotografia al·lusiva. Al mateix temps, les xarxes socials bullien, compartint la fotografia que acompanya a este post, amb algun comentari relatiu al fet en qüestió. Hui en dia, l'èxit d'una pel·lícula, d'una novel·la o d'una obra d'art, ja no és tant per la seua qualitat artística, sinò per la difusió que, des del primer moment, als mitjans de comunicació, així com a les xarxes socials puga tindre, independentment de la validesa de la pel·lícula, de la novel·la o de l'obra d'art. Només vore la fotografia que acompanya a esta entrada, així com d'altres que particulars anònims han anat penjant a les xarxes socials, el primer pensament que em va vindre a la memòria és el d'una mítica fotografia en blanc i negre d'un jove Antonio Ferrandis amb camisa blanca i corbata negra, entre les coves de la torre, que mira una vespa acolorida en color coral, mentre que la nostra torre moruna, de fons al mateix temps el mira, amb la immanent mirada del temps, al nostre actor paterner més universal. Esta fotografia és el cartell del Festival de Cinema Antonio Ferrandis que, any rere any es va celebrant al Gran Teatre a la tardor. No sé quants anys poden separar les dos fotos. Com a mínim, cinquanta. Però allò que les agermana és la torre negra i moruna, en una restaurada, en l'altra per restaurar, així com les coves, bé siga les de la torre, bé les d'alborgí, bé les del batà, on es rodaran part de les escenes de la pel·lícula que, durant un temps es rodarà pels indrets de Paterna. i un no pot ocultar un cert orgull i una certa satisfacció, en vore com els elements que un més estima, com són la torre moruna, així com les coves de Paterna, apareixen, de forma efímera, durant uns dies als mitjans de comunicació però, sobretot, de forma permanent, immortalitzats a una pel·lícula d'un director universal com és Pedro Almodóvar.

Enrique Liern

Parlar de D. Enrique Liern, o el rector de la parròquia de santa Rita, és parlar d'una persona molt entranyable per a tots els paterners, especialment per a aquells que viuen a la zona que tradicionalment s'ha anomenat de les eres i que és el barri de Santa Rita. Fill de Paterna, on va aprendre les primeres lletres i on va donar els seus primers passos, quan tenia catorze anys ja va simultaniejar l'estudi amb el treball a la fàbrica de Sanchis, fabricant espardenyes. D'esta manera, amb esforç, es va traure el Batxillerat, alhora que col·laborava econòmicament a sa casa. Decidit a continuar amb l'estudi i amb una vocació clara pel sacerdoci, va guanyar una beca que li va permetre estudiar filosofia al seminari de Montcada i teologia a Sevilla, on va exercir durant cinc anys com a sacerdot. Eren anys postconciliars en els quals el Concili Vaticà II, va suposar un colp d'aire fresc per a una teologia i una litúrgia una miqueta anquilosada pel pas dels temps. L'any 1972, va ser destinat com a vicari a la parròquia de Picanya, on va exercir el seu càrrec durant déu anys. Va ser l'època de la transició, on un jove Ciprià Ciscar exercia d'alcalde a la dita localitat. Fins que en 1982 va ser nomenat sacerdot de l'església de Santa Rita de Paterna, càrrec que ha desenvolupat fins a l'actualitat. Cinquanta anys després de la seua ordenació sacerdotal, la seua parròquia commemora este extraordinari esdeveniment, així com l'erecció canònica de la parròquia de santa Rita sobre el solar d'una era que va pertànyer a la mare de ma mare, és a dir a la meua iaia Sabe i a les seues altres quatre germanes. Des d'aquell any 1968 fins a l'actualitat, molt ha plogut a esta parroquia, a la guarderia de la qual vaig anar de menut. De tots eixos cinquanta anys, Don Enrique Liern li ha dedicat trenta-huit a este lloc entranyable de Paterna, amb una dedicació constant i plena a un barri senzill, humil i treballador, com és el barri de Santa Rita de Paterna. A mes a mes, durant un determinat temps va compaginar el seu ministeri parroquial, amb l'assistència religiosa com a capellà al col·legi de la Salle, així com al col·legi Regina Carmeli, on deia missa diària per a les monges que allí hi resideixen. Persona de tarannà obert i dialogant a conseqüència d'eixe esperit post conciliar, sempre que l'he vist pel carrer, sempre ha tingut una paraula d'alé i d'esperança per a tots els que se li han acostat a saludar-lo. I un, no pot més que preguntar-se: Durant tot eixe període de temps en què ha exercit el seu ministeri, a quantes persones haurà batejat? A quantes els haurà donat la primera Comunió? A quantes haurà casat? A quantes haurà acompanyat en el seu últim moment de la seua vida? A quantes haurà auxiliat en un mal moment, en una mala situació familiar o en una mala situació econòmica? Mai ho sabrem, ni tenim perquè saber-ho. Però segur que hauran segut moltíssimes. Des d'estes humils lletretes, no podem més que donar-li l'enhorabona per eixa magnífica llavor dura a terme al llarg de tota la seua vida.

Fotografía: https://paternaaldia.com/enrique-liern-sacerdote-de-paterna-y-carmen-zarzuela-reina-de-las-fiestas-reciben-las-medallas-de-la-real-cofradia-del-santisimo-cristo-de-la-fe/

Verche

Per si no vos havíeu fixat, ja ha arribat l'estiu. Tant de temps esperant-lo i, al final, com el qui no vol la cosa, ha vingut. Diu el refrany que "a l'estiu tot lo món viu", tot manifestant en eixes poques paraules, que és a l'estiu quan tot té vida plena, començant per les persones, continuant pels animalets i acabant per les collites, els arbres i les plantetes. Per a celebrar-ho, la meua dona i jo hem tornat a anar a un lloc anomenat Verche, a passar el dia. Verche és un balneari d'aigües termals que es troba al terme municipal de Calles, a la Serrania de València, on un té la possibilitat d'allotjar-se uns quants dies per a prendre uns banys en una sèrie de circuits termals predeterminats. L'aigua d'aquell lloc, de propietats mineromedicinals, brolla de dins del naixement que allí dins hi ha i que abasteix tot el complex. A més a més, hi ha una piscina i un restaurant tipus merendero, on poder dinar i passar un feliç dia de descans amb la família o amb els amics, que és el que nosaltres solem fer habitualment, quan les nostres obligacions no ens ho impedeixen. L'aigua de la piscina s'ompli de la que naix allí mateix. No porta ni una gota de cloro, la qual cosa fa que un puga escabussar-se tranquil·lament, sense por que els ulls s'enrogisquen. A més a més, al mateix temps que un es banya, el cos d'un agraeix els efectes mineromedicinals que l'aigua produeix sobre un mateix, especialment si té problemes en la pell de psoriasis o qualsevol tipus de dermatitis. El lloc on es troba ubicat és enmig de la muntanya. Allà dalt, els mòbils no tenen cobertura, per la qual cosa pot ser un lloc ideal per a retornar als feliços anys de la infantesa i desconnectar plenament del món sorollós de la missatgeria instantània i de les fastigoses xarxes socials. També és un lloc idoni per a poder dur a terme llargues caminades per la muntanya. Hi ha vàries rutes assequibles a les condicions físiques de tots, que es poden seguir còmodament i sense cap tipus de perill. Hem tornat un any més a este lloc idílic on portem anant ja fa un bon grapat d'anys i on tenim previst repetir enguany al llarg de tot l'estiu, varios dies per a anar a passar el dia. De nou he tornat a gaudir del sol i de l'aire de la muntanya, que diuen que fa bona gana de menjar, de les fredes aigües de la piscina de Verche, que diuen que estimulen els sentimental de les persones, de l'hospitalitat de les amables gents que gestionen el balneari, a les quals coneixem de fa ja un bon grapat d'anys i d'un dia assolejat i extraordinari en el qual desconnectar dels problemes quotidians i ordinaris que la vida ens sol portar sense haver d'anar a buscar-los. A l'estiu, tot lo món viu, diu el refrany. I Verche és un lloc idoni per a anar a comprovar-ho.

Voro

Li diuen Salvador López. Més conegut com a Voro de Paterna, o el fill de Severiano. De son pare, probablement una de les persones més treballadores i complidores del món, va heretar la seua capacitat de treball, la seua constància, la seua perseverança i la seua voluntat. De tal manera que sempre que se li ha necessitat, tant al pare com al fill, allí han estat, per al que faça falta, bé siga per a rascar tarongers, bé per a regar un camp o especialment per a portar amb el carro i l’haca uns quants sacs de guano per a fertilitzar el camp. Tal volta per este motiu podríem considerar-lo un dels últims romàntics de Paterna, en companyia del Gallo o de Penyalver, fins que se li va morir l’haca i la modernitat va fer que canviara el carro per la furgoneta, l’aparellada pel retrovisor i l’alfals per la gasolina. El seu amor per la terra no es va quedar en l’horta, sinó que va anar més enllà per mitjà d’una de les arts més nobles que existeixen: la música. I no de qualsevol música. La més típica de les nostres terres, la que naix directament del poble i del cor de les seues gents: la rondallística i el cant d’estil. No en va, ja de ben jovenet, quan no podia gaudir d’una nit d’albaes per obligacions diverses, anava sa mare, gravadora en mà per a enregistrar tots els detalls de la guitarrà, bé a la nit de les agosteres o dels quintos. Esta afició, o més bé vocació, va fer que contactara amb Manolo Marzal, Xiquet de Mislata perquè li ensenyara els secrets de l’art del bon versador. Fou a la festa de les Doloroses de l'any 1992 quan es va estrenar com a versador. Des d’aquell dia no ha deixat de versar albaes interpretades pel més granat del hit parade quant a cantaors contemporanis vius es refereix. Amb elles i ells, ha recorregut tots els pobles de la contornada. Allà on l’han llogat per a versar, allà ha estat, bé en una nit d’albaes, bé en una guitarrà, transmetent l’amor per la terra per mitjà de l’albà. De tal manera que podem contar ja per centenars els llocs on hi ha participat. Començant per Paterna, continuant pels pobles dels voltants, Manises, Quart, Aldaia, Mislata,… fins a arribar a llocs a l'estranger tan llunyans com Hannover. Voro ha versat a llocs tan emblemàtics com el teatre Principal de València, a la plaça de la Mare de Déu dels Desemparats, així com a les places majors dels pobles més importants de la nostra Comunitat. També sol participar en la guitarrà més antiga i amb més tradició de la ciutat de València, com és la del beat Gaspar Bono al carrer Canyete. A més a més ha versat albaes a grans personalitats, entre altres al papa Joan Pau II. El cant d’estil no té secrets per a ell. És capaç de versar una albà, l’U, l’U i Dos o l’U i Dotze o allò que se li creue pel mig davant d’una cinquantena de persones a la plaça major del poble o davant d’un auditori ple, al millor teatre del món. O de dedicar-li l’albà al rector del poble a l’alcalde o a la clavariessa major amb una exquisidesa digna de mencionar. Però encara així n’hi ha hagut alguna volta que l’albà ha nascut amb algun erro –un nom de clavari equivocat, un carrer mal nomenat,…- i la correcció amb una nova cançó ha sigut molt més aguda, lluïda i encertada que l’albà original de tal manera que, el comentari comú ha sigut “xiquet, val la pena que t’equivoques”. Condecorat amb la Insígnia d'Or de l'Ajuntament de Paterna l'any 2014 per la seua trajectòria artística, continua dia a dia, millorant, com els millors vins, tant la seua tècnica com el seu estil. Li diuen Salvador López. Més conegut com a Voro de Paterna, o el fill de Severiano. I el podeu vore, ara en l'estiu, en les festes majors dels pobles, a la plaça major de qualsevol localitat, versant una albà.