2020

 Per a començar l'any nou amb bon peu, no cal eixir de casa el primer dia de l'any amb el peu dret, ni evitar passar per davall d'una escala amb por que ens caiga alguna rajola al cap, ni deixar de mirar un gat negre amb el perill de què ens passe alguna desgràcia, ni esquivar la mirada d'un tort pensant que ens donarà mala sort, ni abillar-se amb uns calçotets rojos la nit de cap d'any per a tindre sort a l'any entrant, ni beure un bon glop de cava per a desitjar un any vinent millor que el que acaba de passar, ni menjar-se un bon plat de llentilles l'últim dia de l'any, ni entravessar-se amb els grans de raïm mentre sonen les campanades a mitjanit, ni... Tot això no deixa de ser banalitats. Per a començar l'any amb bon peu és necessari tindre el desig i la voluntat de voler començar el nou any amb bon peu. Amb la il·lusió de mamprendre un nou any, com qui mamprén a caminar per un sender la peculiaritat del qual, consisteix en el fet que un coneix el seu començament, però desconeix quin serà el seu final. I que, a més a més, uns pocs metres només començar a caminar, hi apareix una corba que ens impedeix vore més enllà dels trenta metres que tenim per davant. Probablement el secret consisteix no a mirar més enllà dels trenta metres per a endevinar que és el que hi ha, sinó en aprofitar eixe espai que un té a la vista, per a fruir el màxim possible en eixos metres que tenim al nostre abast. “Carpe diem, quam minimim crédula postero” va deixar escrit el poeta Horaci ja fa més de dos mil anys i que vindria a dir una cosa pareguda a "Aprofita el dia de hui, no confies en el demà". Per tot açò, abans que el 2019 siga pols de cendra, solc rellegir les notes que he anat escrivint dia a dia, a la meua agenda personal. Repasse allò que vaig fer i allò que vaig deixar de fer. El que vaig fer i va ser un triomf per a mi i el que va ser un fracàs. Allò en el que vaig gaudir i allò del que em vaig penedir, tot tenint en compte que no hi ha pitjor fet que aquell que es va deixar de fer. Aprofite també per a llegir els noms d'aquells que ja no estan entre nosaltres i que minuciosament vaig anotar per a guardar per a sempre i els d'aquells que han vingut al món en este any que ara acaba. Faig eixe repàs mental i recorde a aquells als que vaig ajudar i els que em varen ajudar al llarg de l'any. A aquells amb els que em vaig portar bé i a aquells amb els que em vaig portar malament. A aquells amb els que vaig compartir bons moments i a aquells amb els que vaig patir moments roïns. A aquells amb els que vaig riure. A aquells amb els que vaig plorar. A aquells que m'han importat i aquells que m'han resultat indiferents. Per a este nou any, només demane que els moments roïns siguen els menys i els bons moments siguen els més. Que les persones que se'n vagen siguen moltíssimes menys que les que se n'anaren i que els que vinguen, siguen moltíssims més que els que vingueren l'any passat. I que d'ací a un any, jo puga tornar a escriure un post semblant a este i que tu el pugues llegir, de la mateixa manera que ho estem fent ara mateix, tant tu com jo. Per això mateix i de tot cor, et desitge: Feliç any nou 2020!!!!

Nadal

Un any més, els xiquets dels Centres de Reeducació "Pi i Margall" i "Mariano Ribera", ambdos situats a Burjassot, pertanyents a la Conselleria de Justícia i gestionats per la Fundació Diagrama han tornat a dur a terme la decoració nadalenca que hi ha a la Ciutat de la Justícia de València amenitzant, encara que siga per uns dies, la trista decoració existent a este lloc públic, que és una més trista encara mole de formigó i ciment i que acull tots els Jutjats de la Ciutat de València. Enguany, l'arbre de Nadal, que s'ubica a la zona roja de l'edifici, al seu hall central i que està fet amb material de vinil, s'ha adornat amb flors de paper i s'ha tenyit de color morat amb garlandes en forma de llaços també de paper, de color violeta. Circumval·lant l'arbre hi ha uns cordells on hi han apegades unes estreles on hi ha manuscrites frases contra la violència de gènere. Davant de l'arbre, presidint, hi ha un rètol de cartó on hi ha escrit a mà, en lletres negres, les paraules "No és no", amb unes mans marcades al llarg del panell, estes també de color morat. Cada Nadal que vivim, el missatge que transmet esta festivitat, sempre és el mateix, i cada any és diferent la forma de transmetre't. Però sempre porta darrere seu un missatge d'Amor i de Pau, especialment dirigit als més desafavorits de la nostra societat. I enguany va dirigit a la dona víctima de la violència. "No se daña a quien se quiere, no", cantava una reivindicativa Bebe, fa ja uns quants anys. I és que Crist naix cada dia, en cada dona que pel fet de ser dona, és menyspreada, menysvalorada i humiliada. En cada dona que, sent víctima, acaba sent victimari, per la llargària de la falda o de l'escot. Que ha de renunciar a un treball per assetjament, o a un ascens per obligacions familiars. Que el missatge de Crist, de qui recordem va nàixer fa més de dos mil anys, renasca en el cor de totes les persones de la Terra, de tal manera que faça que no hi haja jamai cap de dona que siga menyspreada, menysvalorada ni humiliada. Que mai siga ni víctima ni victimari. Que mai haja de renunciar a un treball per assetjament, o a un ascens per obligacions familiars. I és que, en definitiva, les volem a totes, ni una menys. Perquè Crist naix cada dia, en cada dona que somriu, que besa, que abraça i que dóna amor a tots els que l'envolten. Que estudia o que treballa. Que pilota un avió o que és mestressa de casa. Que canta o riu. Com naix també en totes i en cadascuna de les persones que habitem la terra i que intentem, en la mesura del possible, fer que este món siga alguna cosa pareguda a la terra promesa. Amb tots els nostres millors desitjos, i de tot cor, vos desitgem un molt bon Nadal per a tots!!

Manolo el Gallo

 La vesprada del diumenge passat, dia de la Puríssima, ens va sorprendre a Paterna una luctuosa notícia: la mort de Manuel Guillem Marco, Manolo el Gallo, l'últim carreter de Paterna. Esta notícia va fer que les pàgines de les xarxes socials amb temàtica paternera, bulliren amb este trist fet i, fins i tot, la notícia va aparéixer publicada als diaris. A la plaça del Poble, en el racó, entre on estava el casino de la Plaça i la barberia de Fava, hi havia l'hostal de la plaça una tenda regentada pel tio Enrique Guillem el Gallo i la tia Pilar Marco a la que, si bé sempre se li ha dit l'hostal de la plaça, en realitat sempre l'hem conegut com un lloc on es venia lleixiu, carbó i serradura. A més a més, el tio Enrique el Gallo era carreter i es dedicava a fer ports de tot tipus de gènere, amb el carro i l'haca. D'este matrimoni varen nàixer 4 fills: Enrique, Vicente, Manolo i Antonio. Cadascun d'ells es va dedicar al seu respectiu ofici i, d'ells, Manolo va ser qui va continuar amb la marxa familiar en l'hostal, alhora que feia ports amb el seu carro i l'haca. Persona noble com la que més i treballador incansable, feia repartiments a domicili d'allò que venien a l'hostal. O bé se'l llogava per a carregar enderrocs, o per a portar sacs de guano als camps de l'horta. També eixia el dia de sant Antoni Abat, en la benedicció dels animalets, amb el carro adornat i tot ple de xiquets. O participava en la guitarrà de qualsevol festa local de Paterna, portant en el carro la beguda i el menjar dels festers. Hui en dia era tot un espectacle costumista vore a Manolo traure o guardar el carro i l'haca de l'hostal, o vore'l passar muntat dalt del carro amb el ramal a la mà, mentre es sentia el soroll del rítmic tentinejar de l'aparellada, i el peculiar trot de l'haca en xafar amb les ferradures l'asfalt, amb renill inclòs. Com també era un espectacle costumista vore com feia el canvi de les ferradures de l'haca, que arremolinava a curiosos, sobretot xiquets, en el racó de la plaça, a la porta de l'hostal. Entre dos persones, alçaven la pota de l'haca, amb unes alicates li treien els claus, li llevaven la ferradura gastada i se li'n clavava una de nova. La mort de Manolo el Gallo, tanca la porta d'una Paterna que vaig conéixer de menut i que el progrés s'ha encarregat d'anar enderrocant. Es tracta de la Paterna agrícola de l'aixada al muscle i l'espardenya de careta, del perga qui perga, rega Paterna i del forcat, la rella i el lligó. Del sopar a la fresca, de la roba estesa i de la mona de Pasqua al Naiximent. I ara que conclou la cimera sobre el planeta, on els seus participants s'han omplit la boca parlant d'ecologia i d'ecologisme, ens ha deixat el primer ecologista de Paterna -a Manolo no calia donar-li lliçons d'ecologia-, ens ha deixat l'últim carreter de Paterna, ens ha deixat Manuel Guillem Marco, Manolo el Gallo.

Josep Lluís Sirera

Un any més es va interpretar a poc ha, a la catedral Metropolitana de València, el Cant de la Sibil·la, drama paralitúrgic que constitueix una de les representacions més significatives al voltant del naixement de Crist. Es tracta d'una representació que, fins al segle XVI, s'escenificava la nit de Nadal a distintes catedrals de la Península, entre altres a la de València. Amb el Concili de Trent, es va deixar d'interpretar, fins a l'any 2012 que, de la mà de la Capella de Ministrers, es va tornar a interpretar de nou a la Catedral de València. L'adaptació i la reescripció textual del drama, especialment del "Ordo Prophetarum", que precedeix el cant sibil·lí, va ser duta a terme per Josep Lluís Sirera.

Erudit valencià, va ser catedràtic d'Història del Teatre a la Universitat de València. Director dels Seminaris del Festival de Teatre i Música Medieval d'Elx, estudis científics que avalaren la candidatura d'El Misteri d'Elx com a Patrimoni de la Humanitat, car eren els únics que hi havia. Ha estat Vicedegà de la facultat de Filologia de 1986 a 1987, Degà de la Facultat de Filologia de 1987 a 1989, Director del Departament de Filologia Espanyola, Director del Servei de Biblioteques i Documentació de la Universitat de València de 2002 a 2006 i Vicerector d'Arts, Cultura i Patrimoni de 2010 a 2011.

A més a més, ha sigut autor i adaptador teatral. Ha escrit innumerables obres de teatre, Algunes d'ells, en col·laboració amb el seu germà, Rodolf Sirera. Entre altres, "Homenatge a Florentí Montfort", pel que va obtenir el premi Ciutat d'Alcoi de teatre el 1971, "El còlera dels déus", pel que va obtenir el Premi Carlos Arniches de teatre el 1976, "El capvespre del tròpic", pel que va obtenir el premi Ciutat d'Alcoi de teatre el 1977 i també el premi Crítica del País Valencià el 1981, "El brunzir de les abelles", pel que va obtenir el premi Crítica Serra d'Or de teatre el 1977, "Cavalls de mar", pel que va obtenir el premi Teatre Principal de Palma el 1988, "La Ciutat Perduda", pel que va rebre el Premi Born de Teatre el 1993 i també el de la Crítica dels Escriptors Valencians de teatre el 1995, "La Partida", "El triomf del Tirant", "Silenci de negra", "El dia que Bertolt Brecht va morir a Finlàndia", "Benedicat",... Cal destacar que va promoure l'escriptura col·lectiva i l'estrena de l'obra "Zero responsables", on participaren més de cinquanta professionals per escenificar l'accident del Metro, fet que li costaria el seu càrrec de Vicerector per negar-se a cumplir l'ordre de no estrenar l'obra. El seu últim acte en públic fou al juliol de 2015, amb la presentació de "El Teatro Talía, un escenario para Isabel Tortajada" coescrita amb Remei Miralles,  A més a més, ens deixa obres que, quan ens va deixar, encara no s'havien publicat, com "París, anys 60", coescrita amb Rodolf Sirera i les inèdites "Teatre valencià contemporani" i "Las no críticas de teatro". 

Ha publicat una sèrie d'estudis literaris com són "El fet teatral dins la societat valenciana", "Passat, present i futur del teatre valencià", o "Teatre dramàtic de començaments del segle XX", tots ells al voltant del fenomen del teatre a València, fent especial referència al teatre d'aficionats. Ens ha deixat un llegat imprescindible d'estudis sobre teatre des de l'Edat Mitjana fins a l'actualitat.

Ha dut a terme estudis especialitzats sobre l'escriptura i la pràctica teatral contemporània: "Moma teatre entre 1982 i 2002, Vint anys de coherència" el 2003, "Ananda Dansa, Del ball a la paraula" el 2007 i "Xarxa teatre: 25 anys sense fronteres" el 2008, estos dos últims en col·laboració amb l'autora Remei Miralles.

També va ser guionista en diverses sèries dramàtiques per a televisió, com en Canal 9 ("Herència de sang", "A flor de pell"), Punt 2 ("Històries de Teatres", sèrie coescrita pel mateix Josep Lluís, Juli Leal i Remei Miralles, on hi ha un capítol dedicat a Paterna, anomenat "Dos teatres per a Paterna", escrit per Remei Miralles) TV3 ("Setze dobles") i Telecinco ("El súper"). En els seus últims anys va ser editor de diàlegs de la sèrie "Amar en tiempos revueltos".

També ha estat crític de teatre, a revistes estatals, valencianes i catalanes, editor de revistes especialitzades, com les online "Sticomythia" o "Episkenion. Nunca es siempre en teatro" i, també mecenes amb ajudes a les companyies, sales, projectes de festivals com Cabanyal Íntim o Russafa Escènica.

És, per tant, un referent en el món de les arts escèniques valencianes i espanyoles dels últims anys, un treballador inesgotable, fidel i amant del seu poble, llengua i cultura, honorable i responsable de la seua professió com a investigador, on ha format deixebles, escriptors, creadors i persones rigoroses amb la veritat davant la seua societat.

Ningú no mor del tot mentre se'l recorda i, mentre s'escolta a través de la nau central de la Catedral de València el cant de la Sibil·la de la veu del xiquet Sergio Martí, "Al jorn del judici veuràs qui ha fet servici / D’una Verge naixerà Deu y hom qui jutjarà / de cascú lo be y lo mal al jorn del jui final.", el record de Josep Lluís Sirera recorre els murs de la Catedral Metropolitana de València i estarà sempre present en tots aquells que veuen en la cultura la prosperitat dels pobles. Perquè com va deixar escrit, "... El compromís d'un dramaturg ha de ser triple: amb nosaltres mateixos i amb la societat on vivim, però també amb la nostra manera d'entendre i practicar l'escriptura dramàtica".

Cresol

 Cadascú sap a sa casa on es penja el cresol. Amb este refrany se'ns posa de manifest que cada persona té els seus costums i la seua manera de vore les coses i que allò que a un li pot paréixer fantàstic, a un altre li pot paréixer una barbaritat. Dins del nostre intent per recuperar paraules tradicionals, ens trobem esta setmana amb una molt peculiar: És la paraula cresol. Dins dels diferents significats que té al diccionari, tal volta la més comuna és la de ser un utensili per a fer llum consistent en un recipient menut on es posa oli i un o més cordons, per a encendre'ls i obtindre'n llum. Tot açò, a diferència de la llàntia, que es tracta d'un aparell que també s'utilitza per a fer llum, però que està format per un depòsit que conté un líquid combustible i una metxa, immergida en el líquid, que produeix una llum dèbil. Per tant, la diferència entre l'un i l'altre és que si bé el cresol és un utensili en forma de recipient obert, la llàntia té forma tancada i allargada (a tots ens ve a la ment la imatge de la llàntia meravellosa del conte). El cresol té una semblança més primitiva, mentre que la llàntia té una aparença més moderna. Tal volta per això, per ser un instrument més antic i molt utilitzat en el dia a dia dels nostres avantpassats, el cresol ha sigut objecte de refranys i dits populars. Recorde que, de menut, quan me n'anava al llit, ma mare, en el moment d'apagar la llum em deia "Bona nit, cresolet, que la llumeneta s'apaga", com una manera tendra de dir adéu al dia que acaba. Però esta mateixa expressió també s'utilitza com una espècie de locució dient Bona nit, cresol... (que la llum s'apaga), per a indicar quan es perd o desapareix una cosa en el moment més inesperat. També s'utilitza esta paraula per a indicar ignorància, en determinats contextos, en la següent expressió: No saber ni on es penja el cresol, per mitjà de la qual, se'ns està dient que s'és molt ignorant, especialment per trobar-se en una situació nova o especial. També, quan es relaciona el cresol amb el seu combustible tradicional que ha sigut l'oli, hi ha expressions peculiars que fan referència a eficàcia i tranquil·litat. Així, quan es diu "Això va ser com posar oli en un cresol", s'està dient que es va aplicar un remei ràpid i molt eficaç. O també, relacionada amb esta, quan es diu que "això va ser com oli en un cresol", ens estem referint al fet que es va aplicar un remei ràpid i molt eficaç. Curiosament, el meu sogre, amb el castellà popular de la Serrania de València, sol dir "Eso fue como aceite en un candil", expressió que seria la seua translació castellana i que té el mateix significat que el que acabem de dir. El cresol ha sigut, per tant, un aparell que ha donat llum als nostres avantpassats en el seu dia a dia o millor, en la seua nit a nit. I jo ara, per a dir adéu a esta entrada diré Bona nit, cresolet....

"Paredes que hablan"

A la Ciutat de la Justícia de València, s'ha instal·lat, dels dies 19 a 27 de novembre, una exposició itinerant anomenada Paredes que hablan. Amb ocasió de la celebració del Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les dones, que es commemora cada dia 25 de Novembre, es va inaugurar el passat dimarts dia 19 esta exposició, organitzada per la Fundación Mujeres i el Fondo de Becas Soledad Cazorla, amb la col·laboració de l'agència TBWA i la Conselleria de Justícia de la Generalitat Valenciana. Esta exposició, que es troba ubicada al Hall de l'enorme complex judicial de la ciutat de València es compon, a banda del panell explicatiu, de quatre panells que, cadascun d'ells simulen la paret d'una casa qualsevol -la teua, la meua, la del veí-, adornada amb una prestatgeria, un osset de peluix, una llàntia, un perxer, un quadre... elements quotidians que hi ha a la paret de qualsevol casa. La peculiaritat consisteix en el fet que si un acosta l'orella a la paret, es pot escoltar un relat contat per familiars directes de la víctima: Relats tristos, durs, forts, molt forts, narrats per aquells que realment varen estimar a les víctimes de la Violència de Gènere -una germana, un fill, una mare- d'estos que et produeixen un calfred que et recorre tot el cos, la finalitat del qual no és una altra que la de donar visibilitat així com la de conscienciar a tot aquell que l'escolte, del greu problema que suposa la plaga de la violència de gènere. Perquè quasi sempre és un problema que ens sol tocar de lluny. I, si alguna volta ens sorprén de prop, acabem no donant-li importància, amb la cruel excusa de què és un problema intern de la parella en el que no hem d'interferir. Es tracta, doncs, d'un problema social que ens afecta a tots com a societat i al que tots hem de fer front cadascun en la mesura de les nostres possibilitats. Perquè, igual que la mar comença a les piques i vàters de cadascuna de les nostres cases, la violència de gènere comença, no quan l'assassí deixa caure l'arma sobre el cos de la víctima, sinó quan cadascun de nosaltres és còmplice rient les gràcies a eixe acudit de mal gust que conta un amic o un company, o mirant cap a un altre costat en sentir uns crits en el pis que hi ha al costat nostre, o en una conversa d'autobús o de bar on, sense conéixer, es parla sense trellat, convertint la víctima en victimari. I al final, un arriba a la conclusió de què és un problema ni més ni menys que d'educació i de formació en valors, al qual els polítics haurien de fer-li front fomentant eixa educació i eixos valors que en acabant, els mitjans de comunicació, amb determinats programes i continguts, s'encarreguen de destrossar. Les parets parlen no només en fantàstiques i bucòliques històries de terror i d'assassinats com les d'Agatha Christie o de Georges Simenon, sinó també en la dura i sempre cruel realitat de cada dia, per totes aquelles que ja no ho poden fer, i que és la que, per desgràcia, escoltem tan sovint als mitjans de comunicació.

"La última Tourné"

Este cap de setmana, va de teatre la cosa, perquè la meua dona i jo, hem decidit eixir de la rutina capdesetmanera i per això, este diumenge de vesprada anem anar a vore una comèdia musical que es representa ací a València. A l'Olímpia i, des del 14 al 17 de novembre es representa "La última tourné", o com fer d'una vedette una gran dama del teatre. Es tracta d'una comèdia musical, de l'autor i director de cine Félix Sabroso qui, després de tres anys d'èxit amb les comèdies musicals "El amor está en el aire" i també "El amor sigue en el aire", ara torna de nou amb esta nova representació, en la que repeteix amb la mateixa troupe d'artistes i un nou i lluminós muntatge. Al mes d'octubre, va arrancar la gira d'esta obra de teatre que, de la mà de la companyia Seda Producciones, recorrerà gran part de la geografia del nostre territori nacional i que ara arrela a València durant estos quatre dies, tal com hem dit abans. Que de què va? Norberto Pinti, personatge representat per Manuel Bandera, és un director, autor i productor que regenta una xicoteta companyia portàtil de varietats que es guanyen la vida pels pobles d'Espanya en gires llustroses i populars. Després de vint anys d'èxits vivint en el faranduleo nòmada, descobreixen que els gèneres que toquen comencen a desfasar-se. Comencen els noranta i Espanya enlaira econòmicament i mira a Europa i al futur. Quan els cau una gira d'estiu, Norberto decideix que han de renovar-se o morir, l'espectacle està canviant, cal fer teatre compromés, art de veritat, es van acabar les Varietes, les vedettes. És temps d'elevar-se a l'art. Quan Norberto decideix muntar amb elevades intencions, la Comedia sin título, de Lorca, la companyia es dispersa i seguiran a Norberto només quatre d'ells, a més d'un domador de gossos amb vocació de cantant folklòric, anomenat Tino Velasco, personatge representat per Cayetano Fernández. Es tracta d'un retornament, una volta més, als anys noranta del segle passat, en aquells temps en els quals érem una miqueta més jóvens, en una època de canvis, tant en la nostra societat com en la cosa personal. La lliçó que nosaltres podem extraure a les nostres vides, amb eixe renovar-se o morir que sempre portem damunt dels nostres caps com a cruel espasa de Damocles en cadascuna de les circumstàncies viscudes de la nostra vida, consisteix a considerar que cada esdeveniment que podem viure com una crisi o un fracàs, tal volta hem de considerar-lo més bé com una oportunitat que ens dóna la vida per a superar-nos a nosaltres mateixos, i descobrir dins de nosaltres mateixos, que podem arribar allà on vulguem. Només hem de proposar-nos-ho. En definitiva, es tracta d'una comèdia musical que, interpretada per artistes de renom com són Manuel Bandera, Olvido Gara (Alaska), Bibiana Fernández, Marisol Muriel i Mario Vaquerizo i dirigits per la saviesa de Félix Sabroso, ens faran passar una vetlada molt, però que molt agradable. Si teniu ocasió d'anar, no vos ho perdeu. Segur que ho passarem d'allò més bé. Passen i vegen! A gaudir de l'espectacle!

Aixades i lligons

 Sempre he sentit a mon pare dir que hi havia fa molts anys, probablement per allà pels anys cinquanta del segle passat, instal·lada a la fira de juliol de València una caseta de fira, on hi havia a la seua entrada, un cartell que, com a reclam publicitari, deia "Sólo para hombres". I segons pareix, esta atracció de la fira tenia molt d'èxit, car la seua publicitat donava lloc a múltiples interpretacions i sobretot a donar solta a la imaginació masculina d'aquella època, perquè tots els hòmens que per allí hi havia, que havien anat a la fira a passar la vesprada amb la colla d'amics, s'hi acostaven fent-se els distrets, i hi entraven esperant vore qualsevol cosa relacionada amb xicones. I en entrar hi havia una xicoteta exposició de ferramentes de treball, considerades en aquella època com a pròpiament d'hòmens: aixades, lligons, corbelles, martells, serrutxos, pics, rastells, pales, i altres instruments de treball que feien que aquells isqueren d'aquella caseta una miqueta despagats per la discrepància entre el que allí esperaven i el que realment es trobaven. Al mateix temps, els que havien caigut, aprofitaven per a fer caure, malèvolament, a altres que per allí hi passaven i llegien el cartell publicitari de la caseta. Jo de menut em vaig criar en un ambient agrícola en el qual les ferramentes anomenades abans eren utilitzades amb certa assiduïtat, especialment el lligó i l'aixada. I, tal volta per això, estes dos eines de treball agrícola sempre m'han cridat l'atenció, d'entre totes les altres, tant per la seua fisonomia com per la seua utilitat. El lligó és aquella ferramenta que es compon d'una peça de ferro acerat que a una banda té una fulla afilada, mentre que a la part oposada hi ha una anella per on s'encaixa de forma perpendicular un mànec de fusta d'un metre de llargària. Es sol utilitzar per a cavar la terra, remoure-la o per a arrancar la brossa. El lligó és un instrument paregut a l'aixada, també una peça de ferro acerat, amb la fulla més gran, més ampla, que té forma quadrada, afilada per una banda, mentre que per la part oposada naix un canó de ferro en forma corbada i en forma de con que està buit per dins, i on s'encaixa un mànec de fusta. És una ferramenta més versàtil, per la qual cosa s'utilitza, no només en les llavors de l'horta, sinó també en altres treballs on és necessari remenejar terra, com ho és, sobretot, en l'obra i en la construcció. Serveix, per tant, per a rascar la terra, sembrar, fer cavallons, obrir solcs, omplir cabassos de terra, pastar, rascar, recalçar cavallons, anivellar la terra cavada, netejar les séquies, llevar el tarquim... I no deixa de ser curiós que, per a cada modalitat de faena hi ha un lligó o una aixada de la mida més adequada, cadascun amb una denominació diferent. Lligons, lligones, llegons, lligonets, aixades, aixadetes,... Ara, en l'època de les noves tecnologies, en què hi ha llaurador que, des de sa casa, polsa un botó de la pantalla de la seua tauleta tàctil i obri i el reg a degoteig del seu camp, al mateix temps que s'utilitzen estes ferramentes tecnològiques, les mateixes conviuen amb les ferramentes manuals tradicionals com ho són els lligons i les aixades.

Minetes

Ha arribat la festivitat de Tots Sants. I d'un temps cap ací, podem observar com una tradició, que és la de Halloween, que no és pròpia de les nostres terres, ens ha envaït, ocupant tots els àmbits de la nostra vida des de fa algunes setmanes cap ací: comerços, botigues, grans magatzems, mitjans de comunicació en general... Per totes les bandes, l'esperit de la carabassa buida on hi ha retallats uns ulls i un nas, amb un ciri encés dins que projecta ombres macabres ens segueix, com a conseqüència de la invasió de la cultura ianqui arreu del món. I no podem oblidar que des de sempre, a les nostres terres sempre hem tingut costums propis referits a eixa cultura del més enllà, que reviscola per a Tots Sants. En este cas, ens farem ressò d'una tradició casolana pròpia de les nostres terres com és la de les minetes. També anomenades animetes, estes són un fil de cotó que, punxat dins d'una lamineta redona de suro de dos o tres centímetres de diàmetre i d'una grossor no més enllà de la d'una moneda de cinc cèntims, flota dins d'una tassa, normalment de cristall, la qual està plena d'oli cru i un ditet d'aigua, la diferent densitat dels dos líquids fa que l'oli estiga a la part de dalt, mentre que l'aigua cau a la part de baix de la tassa. En encendre el cab del fil de cotó de la mineta amb una mistera, hi apareix una flama que estarà encesa mentre hi haja oli a la tassa, que serà el seu combustible. Cada mineta encesa representa a un familiar que ja ha faltat, per la qual cosa sempre hi havien unes quantes minetes enceses, per l'ànima d'un familiar difunt: una pel iaio, una altra per la iaia, l'altra pel tio, i així successivament. Normalment, solia col·locar-se a la cuina de casa, prop de la finestra, la qual cosa feia que en determinats moments del dia, sobretot de nit, quan li donava una miqueta d'aire a les animetes i la flama de les mateixes es menejava, es produïen ombres una miqueta dantesques. Encara puc recordar com, damunt de la piqueta de la cuina de ca la meua iaia Sabe hi havia una tassa de les de Duralex, que tenia l'ansa trencada d'algun colp que hauria rebut al llarg de la seua existència. I com, dins d'esta, suraven algunes minetes: Una pel seu marit, que era el meu iaio Vicent, i alguna altra més per algun familiar recentment decés. Damunt mateixa de la pica de la cuina, hi havia una finestra coberta amb una espècie d'engabiat espés que feia que, en eixir al corralet de la casa a poqueta nit, les ombres de les plantes que allí hi havia es menejaren, creant ombres dantesques que em produïen la por suficient per a no eixir a jugar al corralet. Ara, quan han passat ja vora quaranta anys d'estos records, encara em va a la ment, de tant en tant, el record ombrívol del corralet de ca la meua iaia, amb eixes ombres de les minetes que es projectaven sobre les plantes creant foscos fantasmes, alhora que el vent del mes de novembre, a poc ha començat, feia moure les seues fulles creant una remor tenebrosa que era la banda sonora apropiada per al dia de Tots Sants.

Diumenge

Un diumenge redó és aquell en el que un es desperta sense la borumballa del soroll d'un despertador cansí que sona llargament a les sis de la matinada per a anar a treballar d'una manera monòtona, sinó aquell en què un obri els ulls amb el despertar natural dels bioritmes personals propis. Tranquil·lament. Sense presses. Sense sobresalts. Sense una veu propera que li diga a un: "Vinga, amunt", ni amb molestes espentetes al muscle per a despertar-lo. Després, sense presses, un s'estira tots els músculs del cos i badalla. Sense presses, un aparta el cobertor de damunt seu i s'alça del llit. Es torna a desperesar tot estirant els braços i les cames, com si fos una X, al mateix temps que emet un sorollós badall. Sense presses, un se n'entra a la dutxa, tot deixant caure l'aigua calenta sobre un mateix. Entre setmana, eixa mateixa dutxa és una trompada de pensaments d'alló que s'ha de fer al llarg del dia, mentre que el diumenge, és un fil d'aigua calenta relaxant que s'esmuny, entre el perfum del gel de bany i els pensaments ennuvolats i distrets del cap de setmana. Sense presses, amb la tovalla enrotllada i enganxada a la cintura, un obri l'armari i busca la millor camisa i el millor pantaló que hi troba. Sense presses, un es vesteix. Sense presses, un obri la finestra del balcó per a comprovar quina temperatura fa al carrer, per a agafar o no jaqueta. Sense presses, un eix de casa. I, com un viu en un sext pis amb ascensor, opta per baixar a peu, en lloc d'agafar l'ascensor, per a fer aixina una miqueta de moviment. Sense presses, un eix al carrer, saluda a un parell de veïns que es troba pel camí i els pregunta per la família. Sense presses, un camina sense cap de rumb ni ritme fixe que aquell que la voluntat pròpia li demana, Sense presses, en qualsevol lloc, un es deté, inspira lentament i, més lentament encara, expulsa l'aire a poc a poc, Cal delitar-se amb la tranquil·litat que ens inspira el diumenge. Probablement, el millor desdejuni és el que un es pren, sense presses, a poder ser, a la terrassa d'una cafeteria, on poder gaudir d'un paisatge relaxat, com pot ser el d'uns xiquets jugant en mig del carrer, el d'una parella que passeja agafada de la mà, o el d'una senyora major que passeja dos gossos que porta nugats amb una corretja i, a poder ser, en un parc ple d'arbres ben a prop. Quan a un li serveixen el café amb llet, aboca el sobret de sucre dins de la tassa i, amb la cullereta, un procedeix a remoure el seu contingut, crec que ja ha quedat prou clar que, sense presses. I mentre va donant-li voltes a la cullereta, va pensant de forma absorta en els seus pensaments, mentre la vista projecta cap a l'infinit. I és en eixe moment, quan a un li ve, de forma imaginària, la veu d'un inspirat Joan Manel Serrat cantant "Hoy puede ser un gran dia, planteatelo así..."

Despatxar

 Si hi ha una paraula que sempre m'ha cridat l'atenció és la de despatxar. D'acord amb el diccionari Normatiu Valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, es tracta d'una paraula polisèmica. Té per tant, un grapat de significats: com a expulsar, desfer-se d'algú, com quan diem d'algú que l'han despatxat de sa casa. També com a rescissió d'una relació laboral, però quan esta, és per decisió unilateral de l'empresari, com quan diem que l'han despatxat del treball. També com a tractar un assumpte amb algú, com quan diem que el president està despatxant amb el cap de servei. O com a expedir un document oficial, com quan parlem de despatxar un certificat. O com a donar curs i resolució a un assumpte o a una faena, com quan diem que s'ha de despatxar el correu. O com a enviar alguna cosa com una comunicació, un correu o un missatger, com quan diem que el rei va despatxar un emissari. És, per tant, una paraula amb un bon grapat de significats. Però tal volta, d'entre tots estos significats, el que més he associat a esta paraula fa referència a vendre directament al públic, o a atendre als clients, com quan diem que es despatxa begudes i licors. Associat a esta paraula amb este últim significat hi ha altres que, no sé per què, sempre he associat, com són taulell, bàscula, pes, botiga, salaons, vins i licors a granel, paper d'estrassa, dependent amb guardapols i llapissera darrere de l'orella. "Pis mullat, calaix eixut", se sol dir al propietari d'una botiga que es troba darrere del taulell en dies de pluja, esperant que vinguen les clientes i els clients a comprar. "En la botiga, no hi ha amic ni amiga" sol dir-se per a indicar que en els negocis, no sol haver-n'hi, d'amics. Despatxar, fa olor de temps passat, no sé si millor o pitjor, de conter fet a mà amb llapissera, de "emporta-t'ho i ja m'ho pagaràs demà" o de comprar a la ratlla. De colp successiu de ganivet sobre la taula per a tallar un tros de carn, per a filetejar un pit de pollastre o per a trossejar una pata de gallina. De "qui va ara?", "El següent!", o a "Què vol que li pose?". De "Com està ta mare?", "Que bonica està la teua filla" o "M'ha dit una dona en el mercat, que...". Despatxar va associat a la imatge d'un sac de fesols, un altre de cigrons, un altre de llentilles, un altre de pésols i un altre de garrofó, un al costat de l'altre, amb un cullerot de plàstic cadascun, i una mesureta de paper d'estrassa on el botiguer deixa caure el producte amb la delicadesa que el caracteritza. A cistella de boga que, quan va buida se sol dur penjada de l'avantbraç i que, quan va plena es du portada de l'ansa amb la mà. Despatxar és tot açò, i molt més encara. I en este moment, no podem més que despatxar este post. No podem concloure este post més que despatxant-lo, amb tota la dignitat amb què es mereix esta entrada, que és la del record de temps passats, quan despatxar anava associat a un taulell, una botiga de barri i un somriure darrere del taulell que et deia bon dia.

Fotografia: http://www.adaa.cat/arcat/turisme-cultural/

La tia Pilar

Hui dotze d'octubre és el dia de la Maedéu del Pilar. I no puc evitar recordar, que tal dia com hui, era tradició a la meua família paterna, anar a felicitar a ma tia Pilar. El meu iaio Julio, es va casar amb la meua iaia Remedios i va tindre tres fills: Mon pare, ma tia Reme i ma tia Pilar. La meua iaia va faltar als anys quaranta del segle passat, quan només tenia trenta-huit anys. I després, el meu iaio es va casar en la iaia Mariángeles i va tindre dos filles bessones: ma tia Ana i ma tia Ángeles. Per tant, la tia Pilar fou la menuda d'aquell primer enllaç del meu iaio. Ella, va contraure matrimoni amb mon tio Pepe, amb qui va compartir feliçment la seua vida durant més de cinquanta anys. En tractar-se d'un matrimoni que no va tindre fills, els quatre germans de la tia Pilar varen inculcar als seus fills, és a dir, a mi i a la meua germana, aixina com als meus cosins, el fet d'anar a felicitar-los el dia del seu sant. Per això mateix, era norma familiar d'obligat compliment, anar el 19 de març, dia de sant Josep i el 12 d'octubre, dia de la Mare de Déu del Pilar, a felicitar-los, amb pena de sermó, bronca i castic, en cas de no anar a felicitar-los. D'eixa manera, en eixes dades assenyalades, al llarg de tot el dia, que era, o bé de matí cap al migdia, o bé de vesprada quan ja començava a acurtar el dia i mamprenia a fer una miqueta de fred, anava de cals meus pares a cals meus tios, que distava no més de cent metres, i tocava el timbre. La casa on vivien era planta baixa, amb una porta de fusta de dos fulles. En la fulla de la dreta, hi havia una porta d'entrada, amb cristall i ferratges per fora i finestra de fusta per dins que, segons si estava oberta, volia dir que hi havia algú dins de la casa i si estava tancada, o bé que no hi havia ningú dins, o bé que encara estaven dormint. Per aquella finestra de cristall, fent visera amb les mans, es veia al fons el menjador, on es retallava la silueta de la taula i el perfil del tio Pepe assegut a la dreta, de cara al televisor. Aleshores, per la banda de l'esquerra, de la cuina, eixia la tia Pilar torcant-se les mans amb un davaltal i obria la porta. Una volta dins, allí hi havia una taula parada amb tota classe de frivolitats, tant de salades com de dolces. I bunyols recien fets. I xocolate fet, tot cassolà. No debades, la tia Pilar s'havia alçat a les cinc o les sis del matí per a preparar la massa dels bunyols i bullir la llet per a fer el xocolate. Cada any la conversa solia anar d'un tema diferent. De menut era més de com anava l'escola. A mesura que un s'anava fent més major, ja es parlava de l'institut. O de la carrera. O del treball. O del cotxe nou que un s'havia comprat. O de la xicona amb la qual feia poc de temps un s'havia posat a festejar. O de la boda imminent. O del fill que un esperava. Cada època tenia la seua conversa. Hui dotze d'octubre és el dia de la Maedéu del Pilar. Enguany ja no podré anar a felicitar a ma tia Pilar, perquè ens va deixar fa varios messos. Però sempre quedarà el record d'aquell cristalet per on es veia la silueta del tio Pepe i l'ombra de la tia Pilar, que eixia de la cuina a obrir la porta del carrer.

Agraïment

Amb ocasió de la concessió de la distinció al Mèrit Lingüístic que se m'ha atorgat per part de l'Ajuntament de Paterna, no poc més que manifestar el meu agraïment, la meua alegria i la meua estima al poble que em va vore nàixer i em va vore créixer. Que em va vore progressar i que també m'ha vist caure en alguna ocasió. Des d'estes humils lletres, vull agrair a l'Ajuntament de Paterna, la concessió de tan flamant distinció, de la que espere estar, al llarg de la meua vida, a la seua altura i lluir-la amb la dignitat que realment es mereix. Deia un adagi llatí que "Patria dat vita raro largitur honores / ille multo melius terra aliena dabit" que traduït al valencià, vol dir: Rares vegades la pàtria atorga honors, és més fàcil que te'ls concedisquen en terra estranya. Dit en roman paladí, que ningú és profeta a la seua terra. En este cas, la satisfacció per la concessió d'este guardó és doble: Per la concessió de tan important distinció en si i, sobretot, per haver-me-la concedit el meu poble. 

Per este mateix motiu, voldria dedicar tan important guardó, a totes aquelles persones que han significat tant en la meua vida y que han estat presents i que continuen estant: la meua esposa Carmen, que està sempre i que m'anima a continuar escrivint. A ma mare, que està. A mon pare, que no està, però està present sempre en el record i en la memòria. A la meua família: Als que estan. Als que no estan, però continuen estant en el record i en la memòria. A tots els que han cregut en mi i m'animen a continuar escrivint. Amb tots ells compartisc este premi, perquè si hi ha un nexe d'unió entre tots, tant entre els dedicats com els agraïts, sempre és i ha estat Paterna, el nostre poble que, des del Mas de Febo a Camarena, del Barranc Fondo al camí de Campanar, és el lloc on vaig nàixer, on vaig créixer, on vaig aprendre les primeres lletres i on vaig viure tota la meua joventut. 

M'agradaria fer una menció encomiàstica de tots els premiats en esta edició amb la lnsígnia d'or de la Vila: A Puertas metálicas Andreu, empresa familiar creada el 1972 que s'ha convertit en una marca de reconegut prestigi internacional en el seu àmbit, de la qual també se li ha de reconéixer la seua faceta de mecenatge. De fet, el meu primer premi de poesia que vaig guanyar fou un accèssit a la torre de Plata als Jocs Florals de l'any 1998, patrocinat per Puertas Metálicas Andreu. A Nassio Bayarri, escultor i poeta, fundador del grup Parpalló, del Moviment Artístic del Mediterrani i també del Manifest Cosmoista, sobre el que ha desenrotllat la seua llavor creativa. També és membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos, acadèmic numerari de la Real Academia de Cultura Valenciana, President del Cercle de Belles Arts de València i Director Adjunt del Museu d'Art Contemporani de Vilafamés. La seua obra, de fama internacional s'ha exposat a museus i centres d'art del món sencer i, a carrers diversos de València podem gaudir del seu art. I, al nostre València Club de futbol, en l'any en què celebra el seu centenari i que ha sabut fer d'un esport un sentiment. Especial vinculació té amb Paterna, des que l'any 1974, va adquirir uns terrenys a la partida de la Revolta del Pixador i hi va instal·lar els seus camps d'entrenament. Per a tots ells, el meu reconeixement, la meua admiració i el meu afecte.

Només em resta dir: Moltes gràcies, Ajuntament de Paterna, per la concessió de tan alta distinció! Moltes gràcies, Paterna, per estimar-me tant o més com jo t'he estimat!

Paternes

 Quan la Biblioteca Pública Municipal de Paterna estava a la tercera planta de la Casa de la Cultura, al carrer sant Francesc de Borja, jo era un xiquet que solia anar per allí a les vesprades a fer els deures, a copiar el que deia una enciclopèdia per a un treball de classe, o simplement a llegir tebeos d'Astèrix i Obèlix, o de Tintín. Un jove Camilo Segura, des de darrere de la seua taula, governava aquell lloc d'estudi i de tranquil·litat, demanant de tant en tant silenci, amb un shhhisssss exhortatiu, a tots els que estàvem en la sala, especialment dirigit als més menuts. Només entrar, a la dreta, en la primera prestatgeria hi havia tot un moble ocupat per la enciclopedia ilustrada Espasa Calpe, amb un bon grapat de volums que il·lustraven, sobretot a aquells xiquets que havíem de fer algun treball d'escola i també a algun adult que tenia curiositat per aprendre coses noves. Una volta de tantes, hi hagué un senyor ja major, que em va preguntar si era de Paterna. Li vaig dir que sí. I em va dir que no només existia un poble anomenat Paterna, sinó que a Espanya hi havia uns quants pobles que s'anomenaven de la mateixa manera. Aquell home va anar a la prestatgeria, va agafar el volum de l'enciclopèdia que contenia els vocables corresponents a la lletra P, i va buscar la paraula Paterna. Allí venia la definició que parlava del meu poble. I en un punt i a part, hi apareixien, efectivament, altres pobles amb el mateix nom, però acompanyats d'un qualificatiu. Allí apareixien definits una sèrie de localitats que eren i són pobles que tenien el mateix nom que el meu, però eren diferents. Fins i tot pertanyien a províncies diferents. A Comunitats Autònomes diferents. Hi havia Paterna del Campo, d'intensa romanització, a la província de Huelva, Andalusia, amb 3484 habitants, També Paterna del Madera, a la província d'Albacete, Castella la Manxa, amb 360 habitants, el nom li ve per estar ubicat a la vall del riu Madera. El tercer poble homònim era Paterna del Río, a la província d'Almería, Andalusia, amb 364 habitants, poble del qual el qualificatiu "del Río" es va acordar per Reial Decret de 1916, per no confondre'l amb el nostre poble de la Comunitat Valenciana. L'últim poble definit a l'enciclopèdia era Paterna de Rivera, localitat eminentment agrícola i ramadera de 5570 habitants, popular per ser un dels llocs on es cria el bou de lídia. Per a mi va ser un gran descobriment comprovar que hi havia altres pobles que s'anomenaven igual que el meu, però amb un apel·latiu afegit al nom, per a distingir-lo dels altres. Més de trenta anys després encara ho recorde. I no puc més que fer-me alguna reflexió, que m'ha anat acompanyant en el camí. I és que cada poble té la seua idiosincràsia pròpia que fa que es distingisca dels altres pobles. Però este fet no el fa ser ni millor ni pitjor que els altres, sinó simplement diferent. I, en este cas, en tractar-se de pobles que tenen el mateix nom, però amb algun qualificatiu que el diferencia dels altres pobles, este fet curiós ens parla, en definitiva, de pluralitat, diversitat i fraternitat.

Barral

 Un barral és eixe recipient de forma bulbosa o cònica que s'allarga per la part superior en un broc gran, per on s'ompli, i per la part inferior en un altre broc llarg que arranca de prop del fons i va aprimant-se, per la punta del qual brolla un rajolí de líquid quan el recipient es decanta convenientment, Si som una miqueta puristes, podem observar que hi ha diferents tipus de recipients, segons el seu cos tinga forma bulbosa o més arrodonida o més bé rectilínia i cònica. El primer suposat s'anomena porró, mentre que el segon és el que s'anomena barral. El primer té el forat del broc de la part inferior per on xorra el líquid més prim, mentre que el segon té un forat més gros, por on cau de forma més generosa el líquid que hi ha dins. Es tracta d'un recipient que va ser creat amb vocació d'hospitalitat, amb la intenció de compartir amb els altres aquell líquid que allí dins reposa, normalment vi negre, vi blanc, cervesa, cassalla, anís..... És, a més a més, un artefacte ecològic que, una volta rentat amb un xorro d'aigua abocada al seu interior pel broc gran, només cal donar-li unes quantes sacsejades i deixar caure dita aigua pel mateix broc per on ha entrat, per a considerar que ja està prou net per a tornar a omplir-lo de nou. Igual que l'Estellés parlava a un poema seu del pimentó torrat tallat a tires que l'enlairava entre els dits, amb un pessic de pa, com fan els pobres, el glop deixat caure des del barral també té la seua litúrgia que consisteix a agafar amb una mà, normalment la dreta el barral, sostenint amb el dit gros el broc de la part inferior per on xorra el líquid, mentre que el dit índex sosté el broc gros per on s'ompli de beguda, fent una espècie de pinça perquè no caiga a terra, mentre els altres dits i també el replanell de la mà mantenen l'equilibri perquè el barral no caiga a terra. Està totalment prohibit tocar amb els llavis la punta del broc per on es decanta el líquid. El xorret comença a caure a una distància, a penes d'un dit des dels llavis fins al broc del barral. I la gràcia consisteix a anar allargant el braç, fent que eixe fil líquid que va caient, cada volta vaja caient a una alçada més alta, dibuixant en l'aire una paràbola de líquid element que durarà més o menys temps, d'acord amb la set que tinga qui en eixe moment està bevent i l'agilitat que tinga en beure. El secret consisteix en el fet que, al mateix temps que va caient el líquid directament a la boca, s'ha d'anar tragant el glop de forma coordinada, per a no entravessar-se, alhora que s'ha d'anar espai en no tacar-se la camisa que un porta en eixe moment posada. Ara mateix, no recorde quan fou l'última volta que vaig beure d'un barral, deixant caure el seu contingut de forma generosa. Tan sols recorde el plaer i el delit d'anar bevent el seu contingut, de forma plàcida, mentre el sostenia amb la mà dreta, durant una certa estona.

Capvespre

 El capvespre és aquell moment del dia en el qual el sol s'amaga per darrere del ponent, normalment, per darrere de les muntanyes. O per darrere de l'skyline de la gran ciutat. O per darrere dels taronjars de la Corrucossa. Alguns, fins i tot, tenen el privilegi de poder gaudir del seu capvespre a la vora de la platja, mentre el disc solar s'amaga per darrere de la mar. No sempre s'oculta a la mateixa hora. En hivern sol ser abans, al voltant de les cinc o les sis de la vesprada, mentre que en estiu la posta de sol és més tard, al voltant de les deu. Fins i tot, segons el paral·lel en el qual ens trobem, el dia és més llarg o més curt, segons on estiguem en eixe moment. Així, qui residisca a l'equador de la terra, podrà vore que el sol sempre es pondrà a la mateixa hora, en qualsevol de les estacions de l'any, mentre que qui visca a qualsevol dels polos, viurà mig any de dia ininterromput, mentre que els altres sis mesos restants els viurà en una nit permanent. El moment del capvespre, és aquell en el que conclou una dura jornada viscuda entre la ziga-zaga de la vida quotidiana i els atzucacs que porta darrere seu. Hi ha dies més durs. Hi ha dies més dolços. Hi ha dies més bonics. Hi ha dies més lletjos. Hi ha dies assolellats. Hi ha dies de pluja. És el moment suprem de preparar el sopar, el qual pot ser més frugal o pot ser més contundent, segons el dia viscut, encara que hi ha qui se'n va al llit sense sopar. Després de sopar, arriba el moment d'anar-se'n al llit. És el moment més delitós de tot el dia. És temps de fer un xicotet balanç del dia viscut, de tot allò que un ha anat fent al llarg del dia, de les coses bones i de les coses roïnes. D'allò que s'ha fet i d'allò que s'ha deixat de fer. D'allò que s'esperava fer i d'allò que s'ha fet sense voler. En el capvespre de les nostres vides, serem examinats en l'amor, va deixar escrit un místic san Juan de la Cruz, ja fa un bon grapat d'anys. No recorde on, hi ha un rellotge de sol dins del qual hi ha escrita una frase una miqueta inquietant a mode de sentència, que diu Una de éstas es para tí. Cadascú té reservada una posta de sol, que arribarà quan corresponga. Abans o després. Tan sols demane que la meua posta de sol, siga en estiu, a poder ser el dia més llarg de l'any, i que la meua mà la sostinga la persona que més estime. Quan arriba la nit, tot es farà fosc. És inevitable. Més les estrelles tentinejaran penjades a la volta del cel per a il·luminar-nos el camí. A més a més, sempre tindrem la grata esperança, afortunadament inevitable també, de què en unes hores tornarà a ser de dia.

Huit-cents cincuanta

 Crec que ja he escrit alguna altra volta ací al blog, que mon pare va ser forner, a un forn que hi havia a València, al carrer de la Corretgeria, on ara hi ha una Pizzeria. Dormia de vesprada i a poqueta nit, s'alçava, s'arreglava, agafava el trenet i anava al forn. Allí s'estava tota la nit treballant: amassava el pa, el deixava unflar, el ficava dins del forn, el treia, el deixava gelar i l'arreglava a la panera, perquè tinguera bona vista al taulell. De matí coïa les cassoles d'arròs al forn que les parroquianes portaven, fins que es feia pràcticament l'hora de dinar. Tornava a casa, dinava i es tornava a gitar. I així successivament cada dia. Per a anar de Paterna a València, agafava el trenet a l'estació de Paterna, i el deixava en la parada del Pont de fusta. Era l'últim tren del dia que passava per Paterna, fins a l'endemà. Una volta arribat a València, passava el pont que aleshores anava per damunt del riu Túria, travessava el carrer Navellos, la plaça de la Mare de Déu i, en eixir del carrer Micalet, girava a la dreta pel carrer de la Corretgeria, fins a arribar al forn que duia el nom del carrer. Este recorregut el va fer durant anys i anys fins que, en arribar els anys setanta, aquell trenet tan amanosset que agafava el varen suprimir. Aleshores es va plantejar traure's el carnet de conduir. Se'l va traure i es va comprar un cotxe. D'esta manera es podia permetre tindre una certa autonomia a l'hora d'anar als llocs, no només per a anar a treballar. Es tractava d'un huit-cents cinquanta, de segona mà, que li va comprar a un home de Paterna, de color gris, de tres portes, amb els seients abatibles, amb la tapisseria d'escay color granat, que feia que un acabara amb les cames suades en estiu. A diferència dels cotxes de hui en dia, duia el maleter en la banda de davant, mentre que el motor el duia a la banda de darrere. En eixe cotxe, vaig viure la meua infantesa, la meua adolescència i part de la meua més tendra joventut: Amb ell em portaren al metge especialista del carrer Alboraia quan m'operaren de les angines amb sis anys, amb ell anàvem a la caseta dels caçadors el diumenge de Pasqua, amb ell anàvem a l'horta, amb ell fèiem tots els viatges que vàrem tindre necessitat de fer i amb ell vaig deprendre a conduir, pel polsós camí dels Fondos. Hi va haver un moment que ja va superar la seua vida útil. Era ja a finals del huitanta i un senzill Citroën Visa Super E, el va substituir. I, ara que, a poc ha, al poble de la meua dona han estat de festes, s'hi va organitzar una concentració d'automòbils antics on es varen ajuntar tota classe de vehicles de més de trenta anys, en vore un huit-cents cinquanta de color blau, semblant al que teníem fa més de quaranta anys, no puc evitar recordar aquells dolços temps en els quals els meus somnis infantils viatjaven a lloms d'un huit-cents cinquanta.

Dolor y Gloria

Fa uns mesos, es va difondre a bombo y plateret, el rodatge d'una nova pel·lícula de Pedro Almodóvar anomenada Dolor y gloria. I ja en este mateix blog ens vàrem fer ressò d'este esdeveniment que va alterar la vida quotidiana de Paterna i vàrem escriure una entrada al respecte. (Si cliqueu al següent enllaç: (Pedro Almodóvar a Paterna), podreu llegir l'entrada que es va publicar al respecte). Una volta estrenada la pel·lícula, vàrem tindre ocasió de poder visualitzar-la al cine. Ara, l'Academia del Cine, ha triat este film com a candidata que representarà a Espanya, en la competició per l'Òscar a la millor pel·lícula estrangera en llengua no anglesa. La disputada selecció ha estat entre les pel·lícules Dolor i Gloria, de Pedro Almodóvar, Mientras dure la guerra, de Alejandro Amenàbar i Buñuel y el paraíso de las tortugas, de Salvador Simó. Al final, el reconeixement se l'ha endut la pel·lícula del director manxec, la qual, com ja hem tingut ocasió de comprovar, es va rodar part del film a Paterna, concretament les escenes que parlen de la infantesa del personatge principal, Salvador Mallo, representat pel xiquet Asier Flores i que en la seua maduresa és representat per Antonio Banderas. Com bé sabem, al llarg de l'hora i mitja de producció se'ns conta la vida d'un aclamat director de cine que es troba en la seua maduresa. Els seus records d'infantessa al nostre benvolgut poble de Paterna, els primers amors, els primers desitjos,, la mare.... i el Madrid dels 80 en plena època de la moguda madrilenya, on va desenvolupar la seua carrera com a cineasta. Ara, una volta triada esta pel·lícula per part de l'acadèmia del Cine, el següent pas és que els corresponents acadèmics de l'Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques estatunidenca la trie, entre totes les pel·lícules de la resta de països que es presenten a este flamant guardó. En una primera etapa es fa pública una llista de nou pel·lícules seleccionades, per a acabar fent l'anunci oficial de les cinc pel·lícules nominades finals, que seran les que competiran per l'apreciada estatueta. De moment, esta emocionant pel·lícula ha guanyat al Festival de Cannes el premi a la millor interpretació masculina que ha recaigut en l'actor Antonio Banderas. Esperem que el diumenge 9 de febrer de l'any vinent, al Dolby Theatre de Hollywood, a Los Ángeles, estiga entre les cinc nominades i que, igual que en el seu moment una emocionada Luise Rainer, al Dorothy Chandler Pavilion de Los Ángeles va esgarrar el sobre corresponent per a cridar el nom de la millor pel·lícula estrangera en llengua no anglesa per Volver a empezar ("Volveg a empesag"), que l'actor o l'actriu que per a la propera 92 edició dels Òscars, en esgarrar eixe mateix sobre, que llisca Dolor i Gloria ("Dolog i Glogia"), per a alegria de tots nosaltres. I que el famós director Pedro Almodóvar nomene a la seu i bressol del cinema el nom de Paterna, tal com el nostre benvolgut Antonio Ferrandis va fer quan va guanyar aquell oscar l'any 1982 per la ja nomenada Volver a empezar.

Espardenyes de careta

L'espardenya de careta és aquell tipus de calcer amb la puntera i el taló de tela, normalment de color blanc, amb dos vetes de color negre, que s'enrotllen per la part de baix de la cama i que es lliguen al turmell. Solen tindre la sola d'espart o de cànem trenat. Es tracta d'una peça de calcer tradicional, en la que la tira de la puntera sol ser prou estreta com per a què el dit menut, sobreïsca per fora de l'espardenya, i que se sol utilitzar especialment en el món rural de les nostres comarques. No eixa de ser curiós que sent un calcer amb una denominació tradicional valenciana com és la de Espardeña de careta i taló, esta expressió ha tingut la seua translació al castellà, especialment a les terres valencianes de parla castellana de la Serrania com a esparteñas de carica y talón, El diccionari de Vicente Llatas, "El habla del Villar del Arzobispo y su comarca" replega la paraula esparteña: f. alpargata. En Val., espardenya i posa un exemple: "Vengo de comprame unas ESPARTEÑAS de cañimo". La connexió de les dos expressions, en valencià i en el parlar xurro, és la mateixa: l'agricultura. És una peça còmoda per al treball en el camp, encara que quan no hi havia més remei que entrar a un camp enfangat, el llaurador solia llevar-se les espardenyes de careta i hi entrava descalç. Hi havia un acudit que feia referència a esta circumstància, segons el qual, un deia "Per a entrar en eixa casa, cal llevar-se les espardenyes". i l'altre interlocutor deia en to burleta "Que hi ha fang o què?". El nostre folklore més tradicional, les replega com un element més de la seua indumentària, als diversos vestits regionals. Així mateix, els diversos grups folklòrics existents també la utilitzen. De fet, fins i tot els Momos que acompanyen a la Moma les calcen, a diferència de la Moma, que porta sabata de color blanc, per a distingir en este cas la virtut dels pecats. La nostra cultura popular també les nomena: "A la vora del riu mare / m'he deixat les espardenyes / Mare no li ho diga al pare / que jo tornaré a per elles," El nostre poeta Vicent Andrés Estellés va escriure un vers anomenat "Spill o llibre de les dones", el contingut del qual és només un vers que diu "Si són les espardenyes..." on cita com a paratext esta cançoneta popular, tot amb un evident propòsit burleta. La globalització ha fagocitat esta peça de calcer que tenia una finalitat evidentment agrícola, duent a terme una adaptació de la mateixa als nous temps de la mateixa i creant un tipus de calcer modern, informal, que igual combina amb uns vaqueros que amb un pantaló curt. En definitiva, les espardenyes de careta són aquell tipus de calcer senzill, humil, casolà, de poble, que replega l'essència de l'horta. I, ara mateix, ací en este blog, en record dels meus avantpassats, que varen ser llauradors, que gastaren, suaren i trencaren este tipus de calcer, escric esta setmana esta entrada en el meu blog.

Que no s'apague la metxa

 Per a disparar una bona Cordà cal que la metxa no s'apague. Per a que eixa metxa no s'apague, cal que el foc que l'encén estiga sempre encés, sempre viu, sempre actiu. Esta reflexió que cau pel seu propi pes, ha de ser la base de la nostra Cordà. Ja fa un bon grapat d'anys, Charles Darwin va formular la teoria de l'evolució de les espècies i de la selecció natural. D'acord amb ella, totes les espècies animals evolucionen amb el pas del temps. Les que ara mateix poblem la terra, no hem tingut sempre el mateix aspecte, sinó que hem anat evolucionant a poc a poc. Moltes espècies han existit, però han anat extingint-se. Altres han anat sobrevivint al pas del temps. El secret de la seua subsistència ha consistit en el fet que les espècies que sobreviuen, no són ni les més altes, ni les més fortes, ni les més grandotes, sinó aquelles que millor s'adapten a l'entorn en el qual habiten. Hi ha un animal més gran que un dinosaure? Doncs ja fa un bon grapat d'anys que es varen extingir, per no adaptar-se a l'entorn en el qual vivien. La Cordà de Paterna, és la mateixa que es disparava fa trenta anys? I fa cinquanta? I fa cent? I fa dos-cents? Si apliquem esta teoria de l'evolució de Darwin a la Cordà de Paterna i, per extensió a les altres Cordaes que es disparen a les nostres terres, la resposta serà que evidentment, no. No és la mateixa Cordà la que ara es dispara que la que es feia ja fa més de cent anys, quan es nugava una corda a la finestra de la casa de José Llabata Guillem i que travessava diagonalment el carrer Major, fins a arribar a la finestra de Manuel Martínez Llopis. D'aquella corda que estava a una altura d'uns tres metres, es penjava la peça o bouet, que era arrossegada per un tirador amb una canya amb dos ganxos en l'extrem, mentre les femelletes queien alegrement i s'escampaven pel carrer Major. Ni el tipus de coet, ni la qualitat dels caixons on es guarden les femelletes, ni la tècnica de tirar-les, ni la normativa que regula hui dia esta modalitat de foc és la mateixa. Ha anat evolucionant amb el pas del temps. I, igual que a aquell homínid que li va aparéixer el dit gros oposat a la resta de dits de la mà, la primera mutació que va patir la cordà fou l'any 1956 quan, a causa de la nombrosa participació en la Cordà es va deixar de disparar la peça. A este element pirotècnic, li varen créixer quatre pates i va adoptar forma de caixó. Es va introduir una reglamentació l'any 1965 i en 1971 es va introduir els coetons de 8 eixides i els de 10 amb una parada. Aleshores, fou quan eixe homínid va deixar de caminar a quatre cames i va començar a caminar alçat, nomes sobre les dos cames. Una altra modificació que es va dur a terme, fou en l'any 1973, amb un intent de disparar una cordà semiautomàtica que, per deficiències de muntatge, va produir que es cremara tota d'una i en pocs minuts es va acabar. Este fet va propiciar que l'alcalde, Rafael Alfonso Barberá, encarregara per a l'any següent l'organització de la Cordà a Pepín Damian. Des d'aleshores va ser, de facte, el coeter major. durant un bon grapat d'anys, fins que va ser substituit per José Antonio Monrabal, el Cotito en 2015. L'any 1980, vingué canvi de patrocinadors de la Cordà. Fins al dit any, estava a càrrec de la Clavaria i, a partir d'aquell any, va ser l'Ajuntament qui va començar a sufragar les despeses pirotècniques. L'any 1998 naix el Consell Sectorial de la Cordà, entitat que s'encarregarà, no només de l'organització de la Cordà, sinò de tots els actes relacionats amb la mateixa. L'any 2007 es fa crear la Federació Interpenyes, entitat que agrupa a les 20 penyes de tiradors de coets que, anys rere any participen en la Cordà i en la Recordà. L'any 2017 va ser declarada Festa d'Interés Turístic Nacional... Com podem vore, any rere any, la Cordà de Paterna va evolucionant i anant a més. Cap a on anirà la seua evolució d'ací a vint anys? Cinquanta anys? Cent anys? No ho podem saber, només ho podem pronosticar. Però el que sí que podem garantir és que el secret d'una bona Cordà consisteix a saber mantindre el pols entre la tradició i la innovació, el costum i la modernitat. D'eixa manera, s'aconseguirà que la metxa no s'apague i que de forma permanent, la flama de la nostra Cordà continue encesa, perquè es puga transmetre de generació en generació.